Atenció tipa

Diu Palahniuk, l'autor de joies com El Club de lluita o Asfíxia, que tenir l'atenció tipa és pitjor que tenir-la vigilada. Amb el món omplint-te contínuament de notícies, de novetats telecomunicatives, de noves plataformes addictives de joc, de propostes d'amistat virtual, de nous paradigmes d'omplir banalment el buit, cap poder establert s'hauria de preocupar del que tinguis al cap. Si tothom té la imaginació atrofiada, ningú no serà un perill per al món (per al sistema econòmic que el governa, s'entén).
Jo faig una altra cosa, reciclo la massa ingent d'informació que els mitjans m'aboquen perquè m'entretingui i en faig una altra cosa: macramé intel.lectual, de vegades, sarcasme sòlid i visceral, d'altres, artefactes com gotes d'aigua que han d'acabar de fer vessar el got de la paciència.
En realitat, es tracta de contribuir tots a rebentar el gran magatzem universal de dades i píxels.
D'estar tip es passa a estar embafat. A la necessitat de fer una severa dieta i desconnectar-se de la vida digital.
O, si no, aviat ens desconnectaran als que fem descàrregues il.legals d'Internet. Ens pagaran la Clínica de Desintoxicació de Consumidors Compulsius de Productes Culturals?
Ens serà regalat un any sabàtic d'Internet, redescobrirem la vida a l'aire lliure, el contacte físic, la textura i els porus de la realitat.
I anirem a buscar el cibercafè més pròxim, a procurar-nos el "xute" de connexió fins quedar ben tips altra vegada.

Tauromàquia renovada

Tinc l’esperança dipositada en què no prohibeixin les curses de braus a Barcelona. Però, això sí, que canviïn algunes normes. El que repugna de l’espectacle taurí no és la sang vessada ni la crueltat. Ja ha quedat establert que hi ha més crueltat en la vida sencera de les gallines ponedores (*) que en la curta estona que el toro pateix les ànsies de matar i punxar del torero. Les gallines mereixen molt més l’atenció dels nostres representants municipals.
Aleshores està clar que el problema rau en el plantejament de l’espectacle. No està compensat. Quantes víctimes hi ha hagut en el bàndol dels toreros i quantes en el dels braus? Les estadístiques són aclaparadores en contra dels braus. Alguna cosa està mal plantejada en la Fiesta Nacional.
Vegeu com canvia la cosa: El brau no disposa de drap vermell o capote. Doncs que el torero tampoc. El brau no té espasa, doncs que el torero tampoc no en tingui. El brau té banyes, i poderoses. Que el torero també les porti (en lloc d’aquest estrafolari i poc estimulant barret amb bonys que em porta). El toro pesa centenars de quilos. Que el torero també s’alimenti com cal i iguali el pes de la bèstia. Estem buscant, en definitiva, un lluitador de sumo, l’esport nacional del Japó, passat de pes, cofat amb unes precioses banyes. Ja ho tenim. Bèstia contra bèstia. L’espectacle compensat. L’espectacle salvat.

Il.lustració: Marc Vicens

(*) Recordo als qui, amb feliç amnèsia, es mengen els ous marcats amb codi que comença per 3, que aquestes gallines viuen en gàbies de 20 per 30 centímetres, els tallen el bec perquè no puguin ferir a les companyes quan, per causa de les seves condicions de vida, es posen histèriques. Tenen sempre nafrades les potes ja que el terra que trepitgen és la mateixa gàbia de fil ferro. I, per descomptat, mai no surten de la gàbia ni veuen la llum del sol.

Espai Publicitari

Déu no existia.
Ara, ja sí.
Déu existeix per fi.
I pots ser tu.
Per fi, gràcies al nostre nou programa espia, caríssim,
només a l’abast de pocs, molt pocs, super-exclusius clients, un dels quals pots ser tu
(ho dubtem),
gràcies a la nova aplicació espia
“L’ull que tot ho veu”,
indetectable per cap antivirus actualment en el mercat,
podràs entrar, sense ser detectat, amb absoluta i divina impunitat,
a totes les xarxes socials d’Internet,
a tots els comptes de correu personal, como Pedro entra por su casa,
sense necessitat de complicades operacions de desencriptació.
Podràs conèixer qui estima qui, qui odia qui, quines pel.lícules horribles recomana aquell altre als seus pitjors amics, quantes campanyes benèfiques subscriu aquell de més enllà, en quins rivals polítics es caga aquest altre,
què faria si el deixessin aquell altre
de quin peu calça,
de quin peu va coix,
quins pecats practica el de més enllà.
I, el millor de tot:
Pots crear el teu propi sistema de càstigs i recompenses.
Pots premiar les actituds nobles (o les innobles, si et plau) amb descàrregues gratuïtes de continguts en els ordenadors dels afortunats: programes, jocs, músiques, pel.lícules, material pornogràfic, claus per guanyar apostes sense gastar ni un euro.
O bé, premis en metàl.lic en els comptes corrents.
Pots castigar els ludòpates i els addictes a les descàrregues il.legals, amb la sub-aplicació Invasió Troiana Exterminadora que desconnectarà els interfectes de la xarxa, que és la vida per antonomàsia, i els precipitaràs a l'abisme de l'infern d'una depressió profunda.
Tindràs el món sencer a la teva disposició.
Només cal que facis una gens modesta aportació a la nostra companyia:
DIVINALIA GESTORS.
La Divinitat al Teu Abast.

Democràcia paranormal extrasensorial

Alícia Sànchez-Camacho, dirigent del Partit Popular Català sap què vol el poble de Catalunya.
Ella ho sap. I no se n'amaga. Ho diu: Nosaltres, els homes i dones del Partit Popular sabem què vol el poble de Catalunya.
I no, en canvi, aquestes il.legals consultes independentistes que abocaran uns resultats, que sigui quina sigui la participació (testimonial, és clar) i el sentit del vot (poc representatiu, és clar), no aportaran cap llum sobre què vol el poble de Catalunya.
A les properes eleccions no cal prendre's la molèstia de votar perquè Alícia Sànchez-Camacho i els homes i dones del Partit Popular ja saben què vol el poble de Catalunya.
Només cal consultar l'oracle. Preguntar a la gran Alícia pel repartiment d'escons. Ella té totes les dades. Li són revelades a través d'un canó de llum de fibra òptica celestial.
I està connectada amb el cel i està connectada amb tots nosaltres també, en un nivell profund, està connectada amb el nostre inconscient on viuen els nostres desitjos reprimits. I el nostre principal i més gran desig reprimit és el de ser espanyols, amb tota l'ànima. Espanyols i masoquistes i exclamar:
- Més, més, més fort.
Això és el que vol el poble de Catalunya.
En canvi, oh! meravellosa paradoxa, el que vol el Partit Popular és
precisament
la Independència de Catalunya.
Verdad verdadera.
El Partit Popular està tip de la ingratitud de l'electorat català que mai no sap el que vol, que no escolta els dirigents del Partit Popular que li podrien dir el que vol, aquest poble ofuscat que no connecta amb els seus desitjos profunds ni amb els dels homes i dones del Partit Popular.
El Partit Popular sap que si Catalunya fos un estat independent dins de la Unió Europea, i, per tant, els electors catalans no poguessin participar a les eleccions generals de l'Estat Espanyol, les possibilitats de guanyar-les el Partit Popular serien quasi totals. Catalunya, pel Partit Popular és un obstacle en forma de quist empipador que cal extirpar.
El Partit Popular sap que el temps treballa a favor seu. Com més independentista sigui Catalunya, més popular serà la resta d'Espanya.
Per tot això, però sobretot per escarmentar-nos, als catalans (que desitgem, com queda dit, en el més profund del nostre ésser, ser espanyols de ple dret) el Partit Popular treballa secretament a favor de la independència de Catalunya.

Gran Poema dels Socialistes Catalans

(Compost per mi per ser recitat per Carme Chacon)

Catalunya no és ni independentista ni falangista (són paraules meves, de Carme Chacon s'entén, les assumeixo, jo, Carme Chacon).
I afegeixo:
Catalunya tampoc no és
insolidària,
ni revolucionària,
ni lliberal,
ni radical,
ni hippie,
ni grunge,
ni rapera,
ni gòtica,
ni cutre,
ni kitsch,
ni sadomassoquista.
Catalunya és progressista i social i una cucada, a imatge i semblança de mi mateixa, ministra del ministeri de la Pau i els Bons Sentiments.
Catalunya és i serà, per descomptat, el que la direcció del nostre partit tingui a bé determinar.
Catalunya és i serà una gran àrea de servei ajardinada per obra i gràcia dels mai no prou estimats dirigents del Partit.
I això perquè
els catalans som gent d'ordre (ho vaig dir jo, sí, Carme Chacon, i Falange Española se n'alegra de sentir-me, aquests anticonstitucionals extremistes que tot ho entenen al revés).
El Nou Estatut aplicat en tota o part de la seva extensió -semiretallat o extraretallat- és el millor remei contra els extremismes (el company José Montilla dixit).
Els extremismes es toquen.
Però, malauradament, es toquen més els no-extremismes.
M'agradaria no haver de tocar-me tant amb els companys d'hemicicle d'altres grups ideològics no tan progressistes com nosaltres, si bé tan d'ordre com nosaltres o menys i tot.
M'agradaria que no fóssim confosos i barrejats amb tots els que ens toquem a l'hemicicle.
M'agradaria que cap cas de corrupció ens esquitxés i ens acabés agermanant amb membres d'altres formacions no tant progressistes de l'hemicicle.
Un desig: M'hauria agradat poder ser extremadament demòcrata.
Extremadament conscient de la situació global i particular
del país i de les seves instàncies locals.
Sé que m'he d'acontentar amb ser moderadament demòcrata i moderadament conscient per poder sobreviure en un món de la política tan ple de contradiccions i raons d'estat i decisions ingrates
i tan ben compensat a final de mes -una cosa no treu l'altra-.
M'estimo i m'agrado.
Desitjo el millor per a tots vostès.

Donants d'idees

Visc a Barcelona. No és una ciutat. Abans potser ho era. Ni recordo com era, quan era una ciutat. Ara, gràcies als nostres competents administradors, Barcelona és una maqueta, que és la vocació secreta de totes les ciutats: Tornar al que van ser, abans d'existir. Rep molts visitants, Barcelona, de ciutats que encara són ciutats. Si Barcelona és una maqueta i no és una ciutat, jo tampoc sóc un ciutadà, sóc un figurant, un maniquí en moviment. El problema és que encara estic viu. M’agradaria ser un maniquí de veritat. 100% maniquí. Sense els problemes que comporta estar viu i haver de fer-me càrrec de la vida que hi ha en mi. Crec que el nostre ajuntament està fent grans passes per redimir-nos però encara no ha fet prou. Encara hi ha massa vida en nosaltres.
Estem, però, en el bon camí.
El problema és que no els surt a compte, econòmicament, mantenir una població de maniquins articulats. El cost de manteniment. És molt més rendable i sostenible que els maniquins es mantinguin per ells mateixos. Que es mantinguin autònoms. Només cal invertir en propaganda institucional. En mantenir les nostres ments ensinistrades en pro de la causa superior. Són milions d’euros, però surt a compte. I els figurants reals fem més bon efecte. Resultem menys sinistres. Amb el temps, jo crec que trobaran la manera de fer-nos la vida encara més fàcil, als figurants de Barcelona.
Fa uns mesos vaig anar a saludar el pas del Tour de France. Alguns figurants mal ensinistrats enarboraven banderes nacionalistes i independentistes. Eren minoria. La majoria sosteníem la cartolina groga. I l’agitàvem quan convenia amb un convenciment força convincent. Se’ns va veure des de tres-cents cinquanta o més països. Molts ciutadans ens han vist i potser han sentit el desig de venir a Barcelona, la maqueta de ciutat a format real.
Però, aleshores, tot d’una, em va sorgir una idea. Vaig sentir una gran incomoditat. Era una idea pròpia. Era estranya, gairebé subversiva. Subversiva, no. Vull dir que em provocava vertigen disposar d’una idea meva, que havia emergit de dins meu, del meu cap. Era una cosa completament nova i, en certa manera, terrible. Tenia por.
"Donants d’idees." "Dóna la teva idea." Era la meva salvació. La campanya municipal per alliberar-nos de les idees pròpies. Els barcelonins podem donar les nostres idees. Treure’ns aquest pes. És dur per a un figurant haver de viure amb el pes d’idees pròpies al cap. Jo en tenia només una i ja se’m feia dur. Em faig càrrec de com ha de ser per a figurants que en tinguin més d'una. En la nostra nova i perfeccionada condició de figurants, que supera la de ciutadans, estem excusats d'haver de tenir idees pròpies en el cap.
He anat a donar la idea per a la causa superior. Un cop donada, l’he esborrada de la memòria -fins el punt que ara no la puc exposar aquí-. L’he donada completament. Ja no era meva. Només recordo que era una bona idea. Potser massa bona com perquè la puguin implementar. Em sembla recordar que, per poder-la implementar, calia desmuntar la ciutat peça per peça, desmuntar l’administració municipal, desplaçar els barcelonins a camps de refugiats. Però potser valia la pena.
Tenir idees pròpies i posar-les en pràctica sense la intervenció dels nostres administradors té un preu. El preu de la vanitat. Per exemple: Omplir l’aire de música no apropiada fora dels llocs assignats per l’Ajuntament. Practicar esports fora dels pavellons i dels campionats organitzats per la federació. Hi ha multes per aquestes ovelles esgarriades. La part de poble insubordinada que es resisteix a fer de figurant sap que el preu a pagar són les multes. La resistència a pagar les multes per desobediència o, simplement, per falta de mitjans, acaba amb treballs per a la comunitat o presó.
Els canvis sempre han trobat resistència al llarg de la història i ha calgut l'ús de mesures poc agradables. Si tens UNA idea pròpia, no et resisteixis a donar-la. Encara que creguis que col.lisiona amb el sentir general de la ciutadania (de la figurància, volia dir), dóna-la. Ells sabran què fer amb la teva idea.

Rodalies 4: Conills blancs

Quina experiència és comparable a la de baixar a l’estació de Renfe de plaça Catalunya, amb la intenció d’agafar un tren que ja ha estat anunciat per la megafonia, que ja saps que és aturat a l’andana, baixar corrent les escales mecàniques i haver d’enfrontar una tropa compacta de conills blancs, que surten tots ells del tren que tu vols agafar, i que tots ells consulten els seus rellotges de butxaca i proclamen “tinc pressa, tinc pressa, arribo tard, arribo tard”, i sempre, sempre, es desvien de la trajectòria que suposaves que seguirien per llançar-se’t al damunt com si pretenguessin passar a través teu, perquè és que no et veuen, és que no et veuen en absolut, només veuen la maneta del temps avançant inexorable cap a la mort, i acaben obligant-te a fer ús d’una dosi raonable de violència per no perdre aquell maleït tren de rodalia que és el teu?