Mobilitat

MOBILITAT.- Forma de viure. O de no viure, millor dit.
Mobilitat, mobilitat. Concepte meravellós que convé que tots, petits i grans, dones i homes, acceptem de bon grat. Perquè així ho volen.
Diguem que amb la mort no teníem prou mobilitat. La Corporació Mundial de Ments Benpensants vol que ens moguem més. Que coneixem llocs diferents de la geografia mundial a base de viure-hi i que no ens hi assentem gaire enlloc, que estiguem sempre amb la maleta a punt, per traslladar-nos allà on el nostre gran Pare, l'Empresa, ens necessiti per al bé comú, de l'Empresa.
I que el món sigui la nostra llar compartida.
Com aprecia l'Empresa els nostres gestos en pro de la causa comuna, de l'Empresa!
La Gran Congregació de Grans Empreses desitgen que morim en un lloc i renaixem en un altre, sense para de fer-ho, i així ens anem fent a la idea de la reencarnació.
I és que la mobilitat és una idea avançada i alliberadora: “En altres països més avançats hi ha més mobilitat”, ens diuen. I és cert. No ens enganyen. Els treballadors d'altres països europeus, per raons de treball, fan més mudances que nosaltres. I les mudances són un dels moments més bonics de les nostres vides. Ens donem de baixa de les companyies, embalem les nostres pertinences, les desembalem, les recol·loquem, ens recol·loquem nosaltres, ens donem d'alta de les companyies, busquem escola per als fills, nous amics per als fills, nous amics per a nosaltres. És una renovació en tota regla.
Com podem ser tan retrògrads i resistir-nos a abandonar el barri, els veïns de tota la vida, que sentim com els nostres veïns -quines pretensions!-, i la nostra Llar? -que és això de la nostra llar, per cert?
No ens hi hauríem d'haver aferrat tant. Tot és il·lusori, efímer.
L'únic que roman i creix és el Benefici, que s'acumula en els comptes d'estalvi dels que tenen el do de l'oportunitat.
La resta, fum i vol de pardals.
Els contractes de lloguer indefinits i, sobretot, la propietat sobre l’habitatge, grans enemics del progrés. Qui us ha enganyat per embarcar-vos en una compra de pis amb hipoteca a quaranta anys? (Ah, sí, me n'oblidava, el vostre banc amic).
Doncs veneu-lo, a meitat de preu. Us el compra, ben gustós, el vostre banc amic. Compreu-ne un altre allà on us demana de moure's la vostra direcció de l'Empresa. Pagueu una hipoteca i i el deute pendent de l'altra casa. Endeuteu-vos més, però no deixeu de moure-us.
Mobilitat de capitals. Deslocalització d’empreses. Deslocalització de treballadors. A les grans empreses multinacionals els inspiren les campanyes militars. Desplacen tropes cap aquí i ara cap allà. La victòria final està a prop.
Oh sí, com les plantes, ens fa un gran benefici trasplantar-nos a un indret millor, una terra més fèrtil per a nosaltres, potser al lloc que somiàvem. Però no siguem il·lusos de mantenir petits somnis individuals. Els nostres somnis han de ser col·lectius i dissenyats per altres: han de coincidir en esperit i forma amb els somnis de la Corporació Mundial de Ments Benpensants.
Si no, corres un greu perill: Convertir-te en un lliure pensador i d'aquí a sospitós de terrorista, marxista, anarquista o perroflauta, només hi ha un pas.

L'enemic

No hi ha enemic. L'enemic és una idea.
De la mateixa manera, amic i amistat són les idees que me'n faig sobre amic i amistat.
Et nomeno amic o enemic en funció d'aquestes idees prèvies.
Amb l'enemic ja m'estic barallant abans de conèixer-lo.
Els nens no tenen amics ni enemics fins que no es fan una idea.

És perillós conèixer el presumpte enemic. Te'n pots fer amic, però en el seu terreny. Porta'l al teu terreny. Es farà amic teu, canviant ell. Tu ja saps que les teves idees, manera de viure i sentiments són millors que els de l'enemic.
(La síndrome d'Estocolm no és cap síndrome, és la pèrdua de la nostra idea particular d'amistat i enemistat)
Jo convido tots els meus enemics a venir a casa. A estar-s'hi uns dies. Tinc ganes de canviar-los. Inocular-los meves idees amb una mossegada al coll poc dolorosa.
Els enemics són idees.
Idees contra idees.

Deixa per un moment les teves idees a terra, com si fossin la bossa o la motxilla o la maleta, i posa't a ballar al seu voltant.
Mira, observa. Estem fets d'aigua en un alt percentatge.
L'aigua es resistent, irresistible i s'amotlla.
Som flexibles.
Si no fos pel nostre esquelet d'idees del que estem tan ufans. Que ens aporta rigidesa.
Els més rígids, els d'idees més consolidades, solen abandonar el grup, fins que l'esquelet d'idees s'estova o fins que troben el seu grup de rígids, amb qui compartir exactament els mateixos enemics.

Què està passant amb el moviment 15M?

I dic moviment 15M i no Indignats perquè entre els que formen part del moviment els comença a incomodar, per desfassat i gastat, el terme Indignat.
Indignació va ser el moviment inicial.
Ningú pot estar tres mesos sostenint un estat d’Indignació.
La indignació o ràbia és el carburant d’un impuls que ja funciona “sol”. Sol en el sentit que no cal més indignació perquè funcioni.
Caldria anar pensant en retirar “Indignats” dels eslògans i convocatòries.
I ara ja es pot veure que aquest impuls era bastant més que indignar-se, ajuntar-se, planificar una acció, escriure uns eslògans i actuar.
Hi ha un plus que provoca una onada de discret desconcert entre la classe política.
Quim Monzó, dies després de l’acampada de Madrid i de Barcelona, va deixar anar que “això” més que una revolució, de moment era una acampada.
(A Quim Monzó, francament, el moviment li va massa gran, a ell, el gran crític de les minúcies quotidianes).
Ara ja no és tampoc un acampada, Quim. I pot arribar a ser bastant més que una revolució.
L’acampada i el moment actual (d’expansió pels barris i pobles) segurament acabaran sent els símptomes inicials d’un procés evolutiu molt més gran que el propi moviment. Que es donarà per molts errors i ingenuïtats que cometi el moviment, és a dir, que cometem tots plegats.
La prova del que dic és que la fracassada i errada presa del Parlament de Catalunya el 15 de juny no va desgastar el moviment. Li va donar encara més embranzida.
Hi ha alguna prova millor encara: La principal tasca del moviment ara -i ha estat un impuls no coordinat ni receptat per ningú, fins a on jo sé, sinó que ha estat una necessitat expressada simultàniament- és l’autoaprenentatge, aprendre a organitzar-se, formar-se en el sentit de desprogramar-se i aprendre a pensar i criticar, així com també difondre, escampar, sembrar.
I encara, el punt més essencial que ens parla d’una evolució (que ja estava produint-se en tots i cadascun de nosaltres i que ara s’expressa col·lectivament) és la necessitat d’adoptar una visió del món conjunta que sigui absolutament nova.
“Estem canviant la percepció de la realitat -i és l’hòstia!”, per a mi, de totes les frases passejades per Plaça Catalunya i voltants, la més emblemàtica i condensadora del moviment.
Consensuar un llenguatge comú amb el qual ens entenguem, que ens permeti estalviar-nos debats banals. A partir de tenir un llenguatge comú, podrem veure i veure’ns amb més claredat. No projectar els nostres enemics uns sobre els altres - el que equival a la mort de qualsevol moviment de canvi.
Més important encara: Desprogramar-nos o deixar de jugar el joc compulsiu de “guanya més, sigues més excel·lent encara”, per passar a un joc que diu: "anem a canviar tots alhora i el benestar que buscàvem, busquem-lo per a tots".
Perquè el que continuem buscant, i això no és nou, és benestar. El que és nou és buscar-lo no a costa dels altres (dels veïns, dels empleats, dels habitants de l’hemisferi sud) sinó buscar-lo junts, tots alhora.
Ubuntu, que en l’idioma de la tribu africana anomenada Ubuntu, també, vol dir: “Sóc qui sóc, perquè som tots nosaltres.” Fa segles que aquesta tribu juga aquest joc. Nosaltres el volem jugar partint d’una tremenda civilització tecnològica que no volem desmuntar (no caldrà tampoc), "només" canviar-ne els beneficiaris: tots i per igual.
No cal dir que un camí com aquest no és un tobogan que es baixa xisclant i rient.
Primer cal desfer-se d’unes quantes sensacions incòmodes: No vull que em confonguin amb un hippie, o amb un perroflauta, o amb un okupa, o amb un antisistema, o amb un comunista, o amb un happyflowers, o amb un kumbaià, o amb un piquet informatiu.
Sí, cal desfer-se d’unes quantes manies i estar disposat a que et confonguin amb un del que sigui. I fins i tot, acabar descobrint que és molt millor, ja no que et confonguin sinó fins i tot ser un clixé dels esmentats, molt millor que el que ets ara mateix: un consumidor rondinaire.
I, sobretot, cal desfer-se d’uns quants quilos de por inoculada sàviament pels nostres benvolguts estafadors d’alt standing.

Així estan les coses, tal com ho veig, a grosso modo.

Gruix intel·lectual

Ell, Antoni Vives, el Meditador dels Turons Grecs

Continuem la sèrie: DIGNES CONTRA INDIGNATS

amb un article titulat:


GRUIX INTEL·LECTUAL

Ara fa un mes i mig (27/6/11), Antoni Vives va publicar en el diari Ara una preciosista reflexió sobre alguna cosa que ell entén que deuen ser els indignats i el moviment 15-M sempre movent-se dins dels paràmetres de la seva fèrtil imaginació.

No he pogut resistir-me de fer-li una rèplica al blog. Disculpeu-me el retard. Jo no pateixo aquesta pressa -periodística- d’escriure a cop calent una rèplica.
Les rèpliques han de ser plats que se serveixen freds.

Hola, Antoni Vives,

La primera perla del teu article, em resulta molt motivadora:

“Darrere de les manifestacions d’indignats gregues i espanyoles no hi ha construcció intel.lectual de gruix. Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i molta inanició intel·lectual.”

Quan parles d’un ciutadà que pateix una impotència desorientada, Antoni Vives, t’inclous tu com a ciutadà?
Jo diria que no -corregeix-me si m'equivoco-.
Aleshores deu haver una categoria superior a ciutadà de la qual en desconec el nom i de la qual tu en formes part.
El súper-ciutadà?
Per què no ets més directe i valent, Antoni Vives?
És de llei dir les coses pel seu nom.
A aquests “ciutadans desorientats impotents amb inanició intel·lectual”, la tradició del pensament conservador n’ha dit sempre “la xusma ignorant”.
I l’apel.latiu “ciutadans” se’l reservaven per a ells.
Fixa’t com queda la frase, formulada amb més gallardia:
“Els indignats són una trepa de brètols ignorants i cridaners manipul·lats que bramen quatre idees mal elaborades.”
És cert que et podríem confondre amb un cavernari d’Intereconomía, però també t’entendríem millor.

“Construcció intel.lectual de gruix”!
Em ve la imatge d’un text molt llarg, plumbi, molt erudit i molt vacu, també. Penso que una construcció intel·lectual ha de ser fina, intel·ligent, rigorosa i documentada. És probable que fos això el que volies dir. Perquè el gruix, en l’activitat intel·lectual, fa més aviat nosa.

Ben mirat, als indignats, quin nivell se’ns pot exigir?
Si t’haguessis acostat a la realitat que critiques (amb el perill d’acabar simpatitzant amb l’enemic), com un bon sociòleg rigorós i no com un sociòleg de pacotilla que se situa molt per damunt de la “massa d’ignorants” objecte del seu estudi, tal vegada hauries acabat escrivint:
“Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i una fam immensa d’aprendre i entendre -que jo comparteixo.”
No, és broma... Com podries tu escriure des d’una humilitat tan igualitària?

Però això de la “inanició intel.·lectual” és un petard verbal que t’acaba explotant a la cara, ve-t'ho aquí:
Jo veig molta inanició intel·lectual sobretot en la classe política de la qual formes part (i que has de conèixer millor que no pas coneixes el conjunt de ciutadans adherits al moviment 15-M, entre els quals tinc l’honor de figurar).
I aquesta inanició dels polítics, a més, és injustificable i imperdonable.
I jo i tots els soferts televidents sí que podem sostenir aquesta afirmació amb coneixement de causa: Els sentim fer declaracions cada dia per la televisió. En canvi, no sé a quin indignat has sentit parlar, Antoni Vives, per arribar a la teva conclusió. Més aviat, del moviment, se n’han vist imatges (les més vistoses i les menys representatives) i escasses declaracions.

Més endavant, insisteixes amb la “inanició”: “El buit més greu a què s’enfronta la societat grega i a què també s’enfronta la societat espanyola, és el de la inanició intel·lectual.”
Altre cop et fas un embolic amb les paraules: “Societat”? Què inclous dins de “societat”?
I, sobretot, deixa’m que et digui una cosa:
El buit més greu, Antoni Vives, per a la societat grega i espanyola és
atur,
exclusió social,
xenofòbia,
falta d’habitatge assequible,
descontrol dels bancs,
descontrol de les grans empreses,
descontrol dels moviments financers,
educació pública en perill,
sanitat pública de qualitat en perill,
mitjans de comunicació no independents,
manca de transparència política.
La inanició intel·lectual no sé a quin lloc de la llista de buits greus quedaria.
Continues parlant, sense adonar-te’n, dels teus companys polítics, que són la realitat que coneixes de primera mà. Fixa’t com encaixa: “El buit més greu per a la classe política és el de la inanició intel·lectual.” Com sabem, els altres, els problemes greus dels ciutadans, no els pateix la classe política. Això, si més no, ho fan bé: S’asseguren viure bastant millor que els seus votants.

Més perles cultivades:
“Algun vell professor que, agafat a l’estaca corcada del progressisme determinista, invoca un món millor sobre bases teòriques que posades a la pràctica tan sols han portat dictadures i misèria.”

Potser no val la pena replicar una frase tan mesquina com aquesta. Et perd la inconcreció i la covardia, Antoni Vives.
Deduïm que “bases teòriques” equival a marxisme.
Ara bé, “Algun vell professor...”? Com et costa posar noms i cognoms!
I ens canses amb el vell argument antimarxista (corcadíssim també com l’enemic que pretens combatre): dictadures i misèria. Gràcies per recordar-nos-ho.
“Cansino, más que cansino”, que cridava José Mota.

“El buit dels que fan una esmena a la totalitat (un altre món és possible), però són incapaços d’articular res que s’aguanti més enllà de divertiments pseudoparticipatius...”

Un divertiment pseudoparticipatiu, segons el meu parer, són les Corts Espanyoles i el Parlament català, per exemple. I el Senat, que ja n’és la màxima expressió. Si et refereixes a que les assemblees de l’acampada de Plaça Catalunya i, per extensió, les de barris i pobles, són divertiments pseudoparticipatius, t’he de dir una cosa: Jo participo a les assemblees de barri. No pseudoparticipo. I no les trobo divertides. S’hi respira ansietat i angoixa. I també esperança. I confiança. Però no són exactament divertides.
I són genuïnament participatives.
Recordo a Belo Horizonte, Brasil, campanyes de pressupost municipal participatiu: A què destinaria l’Ajuntament una part significativa dels diners. Es comptava amb el parer dels ciutadans. És innegable que allò era un experiment participatiu que va donar els seus fruits, proposat per una administració pública. L'Ajuntament de Barcelona, i per un sol cop, va proposar-nos una versió molt light d’això, fa uns quants anys. I això és tot. Jo no gosaria posar la consulta de la Diagonal com a proposta participativa (bulevard, rambla o res... quina gràcia!).
El sentit de participar, jo l’entenc com una cosa bastant diferent de delegar la meva participació en uns professionals de la política. Voto i després poso una espelmeta a algun sant patró perquè siguin escoltades les meves aspiracions de millora de la societat. I el sant patró generalment no intercedeix perquè coneix la sordesa dels parlamentaris que fan exactament el que dictamina l’aparell del partit d’acord amb interessos bastant particulars .

Un altre cop, has llançat un petard, Antoni Vives, que t’ha petat a la cara. Penso que t’has d’espavilar, com a polític. Si la participació és un valor important per a tu, ja cal que facis el que estigui en les teves mans per millorar la quota de participació dels ciutadans en les institucions.

I una altra pirueta tramposa:
“No cal estar a favor de l’akampada per defensar la necessitat de regular els mercats financers.”
Fal·laç , Antoni Vives. Més que gruix intel·lectual, cara gruixuda intel·lectual. Indocumentat o malintencionat. Jo diria que ambdues coses. Inanició, no. Indigència intel·lectual. No et documentes ni fonamentes.
I barreges pomes amb cadires, Antoni Vives. Barreges una forma d’expressar (akampada) amb una proposta concreta. El moviment és massa complex, pel que fa a les seves propostes (des de reformistes fins a anarquistes) com per reduir-lo a una cosa compacta amb la que es pugui estar d’acord o no.
L’akampada és un mitjà i tu en tens un altre a disposició (i remunerat, suposo).
Tu tens una tribuneta escrita des d’on esbravar-te. No et cal akampar.
Però, ai làs, no et fan tant de cas.
Conflicte egòlatra.
Els arreplegats, els que no tenen gruix intel·lectual sinó "inanició" i pancartes i ràbia per desfogar i els vells professors. Tota aquesta trepa ha estat acaparant primeres planes i ha provocat reaccions de tot color de la classe política: Comencen a parlar de reformes del sistema (no gran cosa de moment: IU i Iniciativa volen guanyar “quota de mercat” i el PSOE té la imperiosa necessitat de recuperar els votants d’esquerra perduts per evitar el gran daltabaix).

Dius: “Cal recuperar l’esperit de la tradició grega; la que construïa la reflexió a partir del diàleg seré i de les preguntes que fan arribar al moll de l’os dels problemes” i “assegut a les faldes dels turons grecs les coses es veuen més clares: el camí que ens ofereix la intel·lectualitat justa que s’ha posat al costat de la indignació militant és el del buit... No s’hi aguanta res que no siguin eslògans intranscendents.”

Aplica’t la recepta. Arriba tu també al moll de l’os dels problemes. Per fer-ho, per escriure un article rigorós i decent, malauradament per a tu, hauràs de baixar dels turons i acostar-te als ciutadans, a les assemblees, per molt de fàstic que et puguin fer.
Quina casualitat! Jo penso exactament el mateix si bé canviant els subjectes: El camí que ens ofereix la política actual és el del buit.
“Eslògans intranscendents”! Ja voldrien tenir els dissenyadors de campanyes dels partits la meitat de la capacitat creativa espontània dels creadors d'eslògans del 15M.
D'eslògans intranscendents, d'una intranscendència contundent, durant les campanyes electorals, el carrer i la televisió n’hi van plens.

Monopoly

Els mercats estan inquiets

Els governs estan endeutats. El govern espanyol, el govern de la Generalitat de Catalunya i uns quants més que hi ha. I el grec, que figura que és el campió en aquest sentit.
I per resoldre aquest endeutament hi ha un pla molt bo i enginyós en marxa: Endeutar-se encara més.
I també, és clar: Gastar menys en serveis públics i augmentar els impostos per poder disposar de diners per pagar el deute.

Hi hauria la possibilitat de negar-se a pagar, com van fer els islandesos.
Però és que ells són islandesos i nosaltres no. Nosaltres, figura que hem d'abonar-nos a la cultura del sacrifici. Sobretot, si el sacrifici el fem els heroics súbdits de ses majestats.

Jo em pregunto, fent-me l'innocent:

I per què, en lloc d'endeutar-nos més per poder fer front als interessos, els governs esmentats no paguen amb el que hi hagi a caixa?
Doncs perquè s’ho han gastat tot. Normal: No eren seus, els diners, però com si ho fossin. Diners fàcils. La situació perfecta per malbaratar.
Hi havia i hi ha un seguit d'ítems que els han obligat a malbaratar els diners dels nostres impostos:

Línies fèrries d’Alta Inutilitat
Terminals d’aeroport faraòniques
Vacunes per prevenir epidèmies sensacionalistes
Rescats a Bancs irresponsables
Desplaçament de tropes humanitàries a països exòtics
Sous de senadors, famílies reals i altres paràsits d’alt stànding.
Plans E, plans F i tot un seguit d'invents de gasosa inversora pública.
Fòrums de les Cultures Universals.
Només per esmentar-ne algunes.

Els governants han acabat sent com els jugadors compulsius de les pel·lícules de jugadors compulsius que, desesperats, acaben demanant préstecs a individus cada vegada més sinistres.
Dit d'una altra manera, cada cop han d'oferir deute a interessos més alts i cada cop resulta més difícils pagar aquests interessos.

I, en aquest panorama, apareixen les agències de qualificació.
No sabíem què eren fa uns anys. Ara, massa, ho sabem.

Tenen la funció creativa de projectar fantasies en les ments dels que compren i dels que venen deute amb la finalitat de disparar l'ànsia i el benefici.

L'ànsia i el benefici són magnituds directament proporcionals.

Les agències de qualificació i desqualificació són els reis del mambo. Moody's, Standard & Poor's, Fitch Ratings... Tenen noms de cadenes de productes de neteja o de pesca o de bijuteria. Però són orquestres de ball: Algú els ha regalat unes maraques i uns bongos i no paren. Composen ranxeres amb la presumpta insolidesa de les caixes d'estalvi i canten boleros amb el presumpte risc del deute públic dels governs. Els mercats estan inquiets i no paren de ballar les serenates de les agències.

Com no han d’estar inquiets els mercats, és a dir els inversors, és a dir, els vividors del planeta? Es passen la vida posant i traient pasta, com els trilers mouen els gobelets i la boleta. Els jugadors professionals i els apostadors són inquiets de mena. Els diners no dormen mai. S’han de fer córrer. S'han de multiplicar com el miracle dels pans i els peixos, fent circular diners i productes financers que són purs hologrames.

Els màxims guanys comprant i venent sobres sorpresa que no contenen res.

Els vividors només viuen en la deliciosa ànsia de veure créixer el botí.

Tio Gilito banyant-se en aquella piscina plena de diner lluent.

Tio Gilito sempre està inquiet.

La seva inquietud és del tipus: Compro el deute de l’Estat espanyol, o el de l’italià o el de l’irlandès? ¿El compro ara o espero que les agències de requalificació tornin a baixar la nota del Deute, amb aquella alegria impune amb la que ho fan, perquè, així, els governs (anava a escriure els “nostres” governs, però he reaccionat a temps) es vegin obligats a vendre participacions del Deute amb un interès més suculent? ¿O m’espero a comprar a que els que l’hagin comprat ara se’l treguin de sobre a preus de riure demà?

Tots voldríem compartir aquesta inquietud.

Me’n recordo quan jugava al Monopoly i estava a punt de caure en la casella del carrer Balmes, que crec recordar que era la més cara i productiva, encara disponible, i em fregava les mans. Quina inquietud més bona! Esperava poder arruïnar els meus contrincants, sense cap escrúpol.

Ara juguem el "Monopoly extended play": Passegem pel circuit sense cap possibilitat de comprar carrers ni hotels ni casetes ni bons de Deute Públic, hipotecats de cap a peus i comprant amb la targeta de crèdit perquè la de dèbit ja no té saldo i sospirant per no agafar la targeta de la Sort que diu:
“T’has quedat sense Hospital de Dos de Maig, has de fer-te d’una mútua si no vols quedar desassistit o posar-te en una llista d’espera de tres anys i mig. Paga dos mil euros a Caixa.”

Caja de Comunidad: “L’empresa tanca, et quedes a l’atur, no pots continuar pagant la hipoteca, el banc se’t queda el pis del carrer Provença per la meitat de preu. L’altre meitat l’has de continuar pagant robant carteres al metro. Mentrestant pots viure en una tenda de campanya del Decathlon que pots plantar i desplantar cada dia en els jardinets del davant de la teva antiga casa.”

La inquietud dels mercats ja ha quedat clara.

La nostra és:

Com ens en sortim del tauler del Monopoly?

Els islandesos ens marquen el camí.

Diferències bàsiques entre el càmping-caravaning i les acampades d'indignats. I una rèplica a la Pilar Rahola

El càmping és una activitat civilitzadíssima i reaccionària per se. Tornem a un símil de naturalesa domesticada amb el millor equipament possible comprat a Decathlon i ens plantem en una parcel.la amb llum i aigua, dins d'un recinte tancat pels quatre costats, i practiquem el civisme en xancletes: compartim sobretaules amb el veí de parcel.la, circulem en bicicleta, prenem banys de sol a la piscina o a la platja i fem el banyet.
Cada dia el mateix.
I a la nit, quina altra cosa podríem fer?, ens desplacem als llocs de concentració social, a veure què ens proposa el director del càmping (el concurs de karaoke, el torneig de ping-pong, el ball a la disco del càmping, el bingo popular i la gymkhana per als més petits...).
I, en acabat, els campistes tornem a la normalitat encara més normal de la vida urbana, amb l'esperança que tot continuï igual durant els pròxims seixanta anys.

L'acampada en una plaça pública, posem per cas plaça Catalunya, té una més profusa i difusa oferta que busca objectius força diferents dels del càmping tradicional.
I està donant els seus fruits.
Dels càmpings del litoral no surten propostes per a canviar el sistema polític. Ja és una gran diferència.
Als campistes del litoral no els esbatussa la policia. Per alguna cosa serà. (Jo m'ofereixo a formar un batalló d'anticonformistes i arrasar un càmping del litoral).
Amb els campistes del litoral (que jo sàpiga) no es fica la Pilar Rahola.

M’alegro que continuï l'acampada hores d'ara. És més: No sols s'hauria d’estendre el moviment pels barris i pobles, com ja està succeint, sinó que també fóra bo que s'estengués la mateixa acampada per tots els carrers. Fer de Catalunya i del món un gran càmping salvatge sense tornejos de ping-pong.
Mai no he dit res tan convençut.
Els qui no es poden permetre de pagar una hipoteca, els qui estan a punt de no poder-la pagar i perdre el pis i el futur, els qui viuen amb l’aigua al coll per pagar-la. I tots els altres.
Parar el món.
Parar l’ansietat i l’estrès, que són els grans aliats de la Corporació Mundial de Sangoneres i Paràsits.
Nosaltres, els que no tenim amb què especular o invertir, estem cridats a ser el més gran tsunami.
Només ens cal plantar-nos al carrer i veure com són arrossegats com fulles, la borsa, els grans bancs, les grans multinacionals, els aparells dels partits i tota la parafernàlia ideològica que els aguanta.
Se’ns en fum el futur, el creixement, la competitivitat i la presumpta excel.lència dels mediocres amb pretensions i els exabruptes indocumentats de la Pilar Rahola.
Volem viure a tuttiplè (i de passada venjar els indis de les praderes).
Només que aconseguim arrencar-nos la por del moll de l’ós, tot aquest sistema escurabutxaques mundial cau com un castell de cartes.
El quid de la qüestió no és posar-nos d’acord.
No cal obsessionar-se amb el consens.
El consens ja és estar en desacord amb el poder i la indignació compartida.
L'obsessió ha de ser perdre tota la por que ens han estat inoculant durant centenars d’anys.


Finalment, Pilar Rahola, com ets capaç de dir cosetes com aquesta?:

"Si alguns dels que defensen la protesta són els que han de millorar de la democràcia, pobre democràcia! I, finalment, que algú alci la veu pels comerciants i veïns afectats per les protestes. O és que resulta que els danys colaterals no importen?"

Pilar, de quina democràcia ens parles? De la que tenim? D'això goses dir-ne democràcia? Jo en diria Partitocràcia, per no dir-ne Gran Basar de Política-Escombraria, però no Democràcia (en el sentit genuí de la paraula que tu no deus desconèixer). Qualsevol cosa que se li faci a aquest símil de democràcia, i que no provingui de les ments mesquines dels ideòlegs dels partits majoritaris, ja serà un gran avanç democràtic. Qualsevol de les propostes sensates que he escoltat en els debats fets en rotllanes, asseguts al terra de la plaça, representaria un gran avanç democràtic.
Jo sí que he estat allà enmig, Pilar. Jo no m'he limitat a mirar quatre fotos o vídeos com alguns tertulians. M'he fotut allà enmig i això m'ha permès comprovar que, per regla general, es debatia de política i economia amb respecte dels torns de paraula, sense trepitjar-se, escoltant-se els uns als altres, amb ganes d'aprendre i amb ganes de canviar les coses. Els debats de la Noria i altres safareigs televisius en els quals tu participes, crec que són una mica diferents.

Pilar, de quins comerciants i de quins veïns parles? Tu t'has passat per la plaça Catalunya per constatar aquests perjudicis? Tu t'has passat mai per la plaça Catalunya de Barcelona? Suposo que sí, però ja no te'n deus recordar. Si els de l'FNAC deuen estar feliços. Segur que els deu haver pujat la facturació.
S'ha queixat algú? El Corte Inglés s'ha queixat? Caja Madrid? El Banc d'Espanya? La fireta d'artesans de Porta de l'Àngel?
No serà al contrari, que molts han anat a tafanejar i, de passada, han aprofitat per fer alguna compra?
Pilar Rahola, fes-t'ho mirar. Els indignats acampats i els indignats no acampats han d'aprendre molt, com tothom, però tenen una enorme voluntat d'aprendre, i sense aquesta voluntat no es va enlloc.
No hi ha res més fàcil i còmode i ben remunerat que instal·lar-se en la crítica prêt-à-porter.

Imatges del costumari català

Mossos que, havent rebut l'ordre de "netejar" la plaça on han estat acampats els Indignats, s'hi apliquen amb molt de zel professional i sentit del servei al públic. L'indignat que rep aquest amorós tracte segur que s'haurà recordat de quan la seva mare li feia la higiene nassal.
No sempre la tasca dels homes i dones dels cossos i forces de seguretat troba el reconeixement que es mereix.

divendres, 27 de maig de 2011