divendres, 15 de juliol de 2011

Monopoly

Els mercats estan inquiets


Els governs estan endeutats. El govern espanyol, el govern de la Generalitat de Catalunya i uns quants més que hi ha. I el grec, que figura que és el campió en aquest sentit.
I per resoldre aquest endeutament hi ha un pla molt bo i enginyós en marxa: Endeutar-se encara més.
I també, és clar: Gastar menys en serveis públics i augmentar els impostos per poder disposar de diners per pagar el deute.

Hi hauria la possibilitat de negar-se a pagar, com van fer els islandesos.
Però és que ells són islandesos i nosaltres no. Nosaltres, figura que hem d'abonar-nos a la cultura del sacrifici. Sobretot, si el sacrifici el fem els heroics súbdits de ses majestats.

Jo em pregunto, fent-me l'innocent:

I per què, en lloc d'endeutar-nos més per poder fer front als interessos, els governs esmentats no paguen amb el que hi hagi a caixa?
Doncs perquè s’ho han gastat tot. Normal: No eren seus, els diners, però com si ho fossin. Diners fàcils. La situació perfecta per malbaratar.
Hi havia i hi ha un seguit d'ítems que els han obligat a malbaratar els diners dels nostres impostos:

Línies fèrries d’Alta Inutilitat
Terminals d’aeroport faraòniques
Vacunes per prevenir epidèmies sensacionalistes
Rescats a Bancs irresponsables
Desplaçament de tropes humanitàries a països exòtics
Sous de senadors, famílies reals i altres paràsits d’alt stànding.
Plans E, plans F i tot un seguit d'invents de gasosa inversora pública.
Fòrums de les Cultures Universals.
Només per esmentar-ne algunes.

Els governants han acabat sent com els jugadors compulsius de les pel·lícules de jugadors compulsius que, desesperats, acaben demanant préstecs a individus cada vegada més sinistres.
Dit d'una altra manera, cada cop han d'oferir deute a interessos més alts i cada cop resulta més difícils pagar aquests interessos.

I, en aquest panorama, apareixen les agències de qualificació.
No sabíem què eren fa uns anys. Ara, massa, ho sabem.

Tenen la funció creativa de projectar fantasies en les ments dels que compren i dels que venen deute amb la finalitat de disparar l'ànsia i el benefici.

L'ànsia i el benefici són magnituds directament proporcionals.

Les agències de qualificació i desqualificació són els reis del mambo. Moody's, Standard & Poor's, Fitch Ratings... Tenen noms de cadenes de productes de neteja o de pesca o de bijuteria. Però són orquestres de ball: Algú els ha regalat unes maraques i uns bongos i no paren. Composen ranxeres amb la presumpta insolidesa de les caixes d'estalvi i canten boleros amb el presumpte risc del deute públic dels governs. Els mercats estan inquiets i no paren de ballar les serenates de les agències.

Com no han d’estar inquiets els mercats, és a dir els inversors, és a dir, els vividors del planeta? Es passen la vida posant i traient pasta, com els trilers mouen els gobelets i la boleta. Els jugadors professionals i els apostadors són inquiets de mena. Els diners no dormen mai. S’han de fer córrer. S'han de multiplicar com el miracle dels pans i els peixos, fent circular diners i productes financers que són purs hologrames.

Els màxims guanys comprant i venent sobres sorpresa que no contenen res.

Els vividors només viuen en la deliciosa ànsia de veure créixer el botí.

Tio Gilito banyant-se en aquella piscina plena de diner lluent.

Tio Gilito sempre està inquiet.

La seva inquietud és del tipus: Compro el deute de l’Estat espanyol, o el de l’italià o el de l’irlandès? ¿El compro ara o espero que les agències de requalificació tornin a baixar la nota del Deute, amb aquella alegria impune amb la que ho fan, perquè, així, els governs (anava a escriure els “nostres” governs, però he reaccionat a temps) es vegin obligats a vendre participacions del Deute amb un interès més suculent? ¿O m’espero a comprar a que els que l’hagin comprat ara se’l treguin de sobre a preus de riure demà?

Tots voldríem compartir aquesta inquietud.

Me’n recordo quan jugava al Monopoly i estava a punt de caure en la casella del carrer Balmes, que crec recordar que era la més cara i productiva, encara disponible, i em fregava les mans. Quina inquietud més bona! Esperava poder arruïnar els meus contrincants, sense cap escrúpol.

Ara juguem el "Monopoly extended play": Passegem pel circuit sense cap possibilitat de comprar carrers ni hotels ni casetes ni bons de Deute Públic, hipotecats de cap a peus i comprant amb la targeta de crèdit perquè la de dèbit ja no té saldo i sospirant per no agafar la targeta de la Sort que diu:
“T’has quedat sense Hospital de Dos de Maig, has de fer-te d’una mútua si no vols quedar desassistit o posar-te en una llista d’espera de tres anys i mig. Paga dos mil euros a Caixa.”

Caja de Comunidad: “L’empresa tanca, et quedes a l’atur, no pots continuar pagant la hipoteca, el banc se’t queda el pis del carrer Provença per la meitat de preu. L’altre meitat l’has de continuar pagant robant carteres al metro. Mentrestant pots viure en una tenda de campanya del Decathlon que pots plantar i desplantar cada dia en els jardinets del davant de la teva antiga casa.”

La inquietud dels mercats ja ha quedat clara.

La nostra és:

Com ens en sortim del tauler del Monopoly?

Els islandesos ens marquen el camí.