La jornada de reflexió d'un votant català valent

- Tinc por de l’independentisme, i no perquè no sigui independentista, que una mica sí que ho sóc, però és que tinc por de com s’ho agafin a Madrid si els hi declarem la independència. No crec que s’ho agafin bé. Tinc por que Carme Chacón ens enviï els tancs per esclafar-nos.
Per tant, votaré CiU que, essent una mica independentistes com jo, és la millor garantia de no caure en precipitacions.

- És clar que també m'espanten les retallades de serveis que vol fer Artur Mas que no s’adona que no puc pagar una pòlissa privada ni puc permetre’m una escola concertada. He sentit dir que Artur Mas i CiU volen retallar els impostos als rics. I això vol dir que els hi apujaran als pobres, perquè d’algun lloc han de sortir els diners.
O sigui que crec que votaré el PSC o Iniciativa, però millor votaré el PSC perquè tinc por que el vot a Iniciativa no sigui tan útil com el vot al PSC.

-Però tant el PSC com Iniciativa fan la vista grossa amb un problema molt gros que tinc. I és que tinc por dels immigrants. Sé que ronden prop de la meva oficina per robar-me el lloc de treball quan em distregui, i deixar-me alguns virus de malalties rares de les quals no em podré curar per culpa de les llistes d’espera a l’ambulatori provocades també pels immigrants que com que són immigrants i han nascut amb una flor al cul els deixen passar sense fer cua.
O sigui que crec que votaré el PP.

- Però també tinc por que el PP pugi molt i acabi pactant amb CiU i muntin un govern bastant de dretes que es posarà les botes retallant-ho tot, o sigui que potser hauria de votar Esquerra, que no farà tantes retallades socials i que tampoc no crec que declarin la independència de seguida, sinó que ho retardaran mentre intenten entendre’s amb el PSC i Iniciativa o amb CiU.
O sigui que al final segurament votaré Esquerra perquè sóc un votant valent.

Ficció de la dolenta i sense imatges

Disculpeu-me la petulància de citar-me a mi mateix (post de juliol del 2009):

"Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament."

Segons la versió oficial dels fets: El govern dels EEUU va saber, gràcies a torturar un informant d'Al Qaeda, on s'amagava (l'holograma de) Bin Laden. Sense avisar el govern paquistanès, entra en aquest país asiàtic amb una tropa de forces especials, irromp al refugi i pela el malvat terrorista. Diuen que estava desarmat, però no es va rendir: no han aclarit si els va amenaçar amb un cop de peu giratori estil Chuck Norris. S'enduen el cos amb un helicòpter, el descarreguen en un portaavions i el llancen al mar, després d'una austera cerimònia. Tot seguit, es comunica la notícia, apareix una foto falsa de Bin Laden mort que circula per Internet, diuen que li han fet la prova d'ADN i és positiva (allò que diuen que han analitzat pertany a la família Bin Laden) i la popularitat del president Obama puja 11 punts.
Com que aquest guió és un dels guions de pel·lícula de gran pressupost més dolents que he sentit mai, vaig a permetre'm la gosadia de millorar-lo:

Wikileaks publica les pràctiques habituals de tortura i detenció il·legal i injustificada a Guantànamo. La popularitat del president Obama està tocada. Per consentir aquest horror i per incomplir la seva promesa electoral. I també per la seva gestió general del país. Decideixen donar un cop d'efecte. Busquen un xalet molt gran (i cutre) als afores d'una ciutat de Pakistan on pugui resultar congruent que s'amagui (l'holograma de) Bin Laden. Un cop decidit l'escenari, hi envien els actors. Dos helicòpters amb forces especials. Deixen caure un dels helicòpters perquè l'acció sigui més cinematogràfica, diguem-ne. Entren al xalet. Cusen a trets els desgraciats terroristes o delinqüents (podria ben ser el xalet d'una banda de narcotraficants) o actors involuntaris. Carreguen a l'helicòpter un paquet amb vés a saber què o qui a dins. S'enlairen. Descarreguen a un portaavions el paquet contenint un cap de turc o un maniquí o arròs Basmati. Fan una cerimònia per acomiadar (l'holograma de) Bin Laden i el llencen al mar. Avisen el govern que ja han acabat la pantomima. El govern dels EEUU comunica al món que han matat el més gran famós terrorista de la història. Fan circular una foto per Internet. Però resulta que els photoshopers de la imatge de Bin Laden mort són uns ineptes i la foto no ha colat. (Hores d'ara s'ignora qui va posar el fotomuntatge cutre en circulació). S'enceta un debat sobre si val la pena oferir un fotomuntatge millor. Serà patètic si la tornen a vessar. Avui Obama ha declarat que no ensenyaran cap foto (muntatge) de Bin Laden mort. Diu que és pitjor ensenyar les fotos que no ensenyar-les (i s'entén, si han de ser tan dolentes). Al.leguen, amb una retòrica delirant de protecció al menor, que prefereixen arriscar-se a alimentar teories conspiratives, que incendiar el món islamista radical i ofendre la sensibilitat de les nostres delicades retines amb imatges tan dures. O tan poc clares: Si (l'holograma de) Bin Laden abatut no recorda mínimament Bin Laden, no guanyen res publicant les fotos. Ni retocant-les amb photoshop, no tenen cap seguretat que no els desemmascarin aquests periodistes inconscients i antipatriotes o antiamericans que esperen la mínima ocasió per caure'ls al damunt. Sí, millor no publicar-les i fiar-ho tot a la fe i als afanys de venjança del poble nord-americà. I, a més, la prova d'ADN que li han fet a unes volves de caspa d'un dels germans de Bin Laden, que tenien guardades perquè mai no se sap, naturalment ha donat positiu. I sí, al capdavall, els surt bé la jugada: Malgrat tot el tuf de pantomima absoluta, la popularitat del president Obama puja 11 punts i el manteniment d'un centre de tortura i detenció il.legal a Guantànamo ja no provoca tant de rebuig entre el públic perquè els ha permès matar (l'holograma de) Bin Laden.
Els que pensem que no totes les teories conspiratives són teories paranoiques no som decisius en les enquestes electorals.
Mil paraules valen més que una imatge dolenta.

Bin Laden fa anys que està mort o transformat amb cirurgia i vivint a qualsevol lloc del planeta una vida de ric jubilat. En el meu remake, el veig assegut en una llitera de vímet xuclant aigua de coco i fruint de la posta de sol entre palmeres, amb pinta de jubilat alemany, sense barba i amb un torrat de pell afavoridor.
La meva pel·lícula acaba amb una frase del mateix Obama: "Quan els americans saben que tenen el poder per canviar les coses, és molt difícil aturar-los."

La qüestió, senyor Obama, ja no és si ens l'hem de creure o no, sinó que el seu guió és immensament més fluix que el nostre, el de tots els "conspiparanoics" que tan mal li volem.

Mourinho, rei de la funció

1. La bellesa acaba cansant i tendeix a empitjorar (a decaure o a fer-se malbé). La lletjor, per la seva banda, acaba revelant-se com una font d’inspiració més intensa i duradora que la bellesa. Tendeix a millorar en el sentit de, o bé fer-se més lletja encara i, per tant, més interessant i més absorbent, o bé revelar la seva bellesa oculta -no als ulls de tothom, per això, només als de qui s’ho treballa-. No sé si és per això que la patològica i reconcentrada lletjor futbolística i moral del Reial Madrid de Mourinho acaba fascinant també els mitjans i el públic d’aquí. Queda clar que la lletjor de la proposta i de l’actuació de Mourinho i els seus comparses (jugadors, directius, periodistes) és més del tipus anar-se fent més lletja com més va més (fins arribar a un punt de crisi catastròfica i enfonsament). I que l´única bellesa que pot amagar l'entelèquia Reial Madrid, a tot estirar, és el potencial de joc del fascinantment lleig Mesut Özil.
2. Mourinho ha aconseguit que es difongui una idea, com un virus implacable: Que és maligne i manipul.lador i recalcitrant i intoxicador i injuriós només en el paper d’entrenador perquè el guió li ho exigeix. Perquè aquesta performance odiosa forma part de la seva proposta laboral. I que, després, en la intimitat, posem per cas en un bar amb uns amics, és un company excel.lent, i que aquesta seria la seva autèntica personalitat. Estranyíssim concepte! Que els humans siguem més autèntics quan no ens estem jugant res, quan estem estovats per l’efecte d’unes quantes copes. Ell i els seus acòlits han aconseguit donar-li la volta al mitjó (entre moltes d'altres qüestions a les que li han donat la volta al mitjó impunement a l'espera de veure què hi diu la Uefa). “En la mesa y en el juego se revela el caballero.” La barra del bar no va ser inclosa en el refrany per raons òbvies.
3. Que difícil és, tractant amb polítics, amb predicadors diversos i, sobretot, amb mitjans de comunicació (de reelaboració de la realitat, n'hauríem de dir), resistir-se a la fascinació de la mentida.
4. Mister Bean, Darth Vader (Florentino seria l'emperador), Gollum/Smeagol (Florentino seria Sauron), Pier-No-Doy-Una (i Mourinho seria alhora l'inseparable Patán), Fu-Man-Chú, Gargamel l'enemic dels Barrufets, qualsevol del megalòmans enemics de James Bond i, en especial, el Visir Iznogoud ("Vull ser califa en lloc del Califa"). El repertori histriònic i paranoic de Mourinho ofereix totes aquestes referències.
5. La seva poderosa (i infantil) retòrica el converteix en rei de la funció fins i tot, o sobretot, quan acaba d'iniciar la seva esplendorosa decadència.

De què estan fets?

De què està fet un nacionalista espanyol que viu a Catalunya?

Jo diria que de la insuportable sensació d’anar muntat en un cavall perdedor. Com més espanyola i menys catalana sigui Catalunya, més se li suavitza la sensació.
Per aquesta raó (la necessitat de muntar cavall guanyador), si el nostre país arriba a ser independent, li costarà menys que no ens pensem, al nacionalista espanyol, fer-se nacionalista català. Fins i tot, quan els seus enemics, per raó d’haver assolit l’objectiu, haguem deixat de ser nacionalistes i independentistes. L'actual nacionalista espanyol de Catalunya (Ciutadans, Populars, etc.) és el cridat a sostenir la flama del nacionalisme català en una Catalunya Independent.

De què està fet un socialista català del PSC amb càrrec?

Jo diria que de l’arrogant i delirant suposició que va muntat en una carrossa dels Reis Mags repartint caramels que són les generoses aportacions solidàries dels catalans, via tributs, a la resta d’Espanya, sense les quals els nostres germans ibèrics estarien perduts, abocats a la fallida total.
Per aquesta raó, si el nostre país arriba a ser independent, al socialista del PSC li quedarà l’agra sensació d’haver-los fallat, d’haver-los abandonat, a la resta d’espanyols, i no li quedarà cap altra alternativa, per purgar la culpa, que l’harakiri identitari: Matar la catalanitat que pugui quedar dins seu i recollir la flama del nacionalisme espanyol (veure més amunt).

Gota malaia

CONVOCATÒRIA EXPRÉS

Convocar una concentració, una cassolada, una apagada de 5 minuts, està a l’abast de tothom. Només cal tenir un dispositiu electrònic, una connexió a Internet i una bona llista d'amics fidels disposats a convertir-se en agents d'expansió vírica.
Fa uns anys calia reunir la cel.lula del partit per preparar l’estratègia i una proposta consensuada i després portar-la a l’assemblea general per sometre-la a votació o al comité central permanent.
Ara es pot convocar a la "resistance" confortablement des de casa, arrepapat al sofà, o des del cibercafè més pròxim al domicili, i pot ser una iniciativa absolutament individual fruit de l’última enrabiada en veure el que m’han pujat la factura de la llum o després de sentir unes cíniques declaracions del portaveu del govern.
El problema és la confortabilitat mateixa.
L'última proposta vírica: Tallar la llum durant cinc minuts un dimarts a les vuit de la tarda.
Com n’és de senzill i com n’és de còmode!
I, sobretot, que a gust em quedo després de fer-ho!
I que tranquil.la es queda la Companyia Elèctrica després de “patir” una caiguda en el consum de cinc minuts de, tirant molt alt, un milió d’abonats.
Què li fem a la susdita Companyia? Uns perjudicis de pessigolles.
Si els convé refer els comptes, els directius de la Companyia proposen al govern una pujada de la tarifa del 0,5% que cobreixi el perjudici amb escreix, i a dormir en la pau i sobre un matalàs folrat de bonus.

I tampoc no estic segur d’aquest perjudici. Diria que hi ha dispositius elèctrics que consumeixen més en l’arrencada que en mantenir-los encesos (per exemple, els tubs fluorescents, per exemple, la nevera). De manera que amb cinc minuts d’aturada potser encara els fem un favor a aquests sàtrapes.

Per entendre’ns: Què és Mubarak al costat de les grans empreses energètiques? Un insecte merder. Fins i tot, què és Gaddafi al costat d’una gran empresa energètica? Un altre insecte merder, podridament ric, però merder. I a tots dos, per eradicar-los, ha calgut bastant més que cinc minuts de plantada a les respectives places majors d’El Caire i Trípoli. En el segon cas, una pluja de míssils que encara no ha acabat.

Per aconseguir que una Endesa o una Iberdrola abaixin el rebut, potser caldria començar a pensar en amenaces nuclears.

Partint del fet que l’arsenal atòmic no està sota el control de la majoria d’abonats de les companyies de la llum,
hauríem de pensar, més que en una acció contundent, en una acció persistent de "mosca collonera". Els àrabs emprenyats acampats a les places ens marquen el camí. La gota malaia és la seva inspiració. La gota malaia és una bomba nuclear molt repartida en el temps i molt concentrada en l'espai.
Jo des d’aquí li suggeriria al pròxim Convocador Anònim Acomodatici d’Apagades (CAAA, a partir d’ara) que sigui, almenys, més audaç i que la seva consigna sigui d’apagar el diferencial de casa no 5 minutets esquifits i covards sinó 20 minuts ben bons, i no un dimarts a l’any, sinó tots els dies a la mateixa hora fins que, per la força de la insistència, la Companyia es digni abaixar les tarifes.

Per menys que això, no em llevo a desconnectar el diferencial.

Tontilàndia

Els temibles trabucaires de Sant Jaume dels Domenys

Mentre a Tunis i a Egipte (i a Islàndia), passen coses genuïnes, viuen amb intensitat l'anhel de canviar, aquí vivim en una dimensió i sota uns paràmetres de somni cutre en pel.lícula de baix pressupost. Tontilàndia.
El viril Artur Mas fa el primer viatge a Madrid, en qualitat de president honorable, ja no a pidolar diners, que també, sinó sobretot a pidolar que ens deixin endeutar-nos més. El viril Mas s'arrossega en classe turista (hauria d'haver anat amb motxilla) a Madrid (on malbaraten solidàriament els nostres diners cada any) no per, ni que sigui tímidament, queixar-se d'aquest malbaratament, sinó per suplicar que ens permetin d'endeutar-nos més.
El concert econòmic convertit en pacte fiscal i, tot seguit, convertit en el pacte anomenat "Deixeu que ens endeutem més per poder continuar pagant els tributs a Sa Majestat".
I l'endemà, Zapatero declara que no s'està fent cap tracte de favor a Catalunya, perquè els de sempre ja començaven a queixar-se, i que deixarà endeutar-se a tothom qui vulgui, que això és una festa i tothom hi està convidat.
Em fan mal els ulls de tant fregar-me'ls. Vull despertar!

Mentre les notícies que ens arriben de Tunis i d'Egipte (i d'Islàndia) conviden a creure en l'espècie humana, les que es generen aquí conviden a anar-se'n a dormir i no despertar, perquè els somnis resulten més digeribles.

Notícies extretes de l'"ASOMBROSO" i del "JORNAL DO INCRÍVEL":

La sots delegada del govern espanyol a Barcelona, basant-se en un informe de la Guàrdia Civil, va prohibir que els trabucaires fessin trets de salva en honor dels màrtirs de la Gleva de 1714 a Sant Hipòlit de Voltregà. L'informe de la Benemèrita dictaminà que, en funció del reglament d'armes, només es poden utilitzar aquest tipus d'armes d'avantcàrrega en llocs públics quan es tracta de festes tradicionals. I l'acte d'homenatge als màrtirs no és una festa tradicional (tradicional es podria discutir, però festa està clar que no és). El que òbviament no encaixa en una mentalitat racional de tipus mitjà com la meva (que admet cert grau d'absurd en la conducta humana) és la relació entre festa tradicional i tret de salva d'arma d'avantcàrrega.
O sí.
Em ve al cap el principi de "curem-nos en salut".
Se m'acut que la sots delegada, Montserrat García, per decidir-se a prohibir una celebració tan peculiar i tan, en aparença, innocent, deu haver pensat: "Es comença permetent quatre trets amb uns trabucs d'època i s'acaba amb les hordes independentistes assaltant-me la delegació a trabucades. Aquestes coses van així."

El departament de Medi Natural de la Generalitat proposa limitar la població de porcs senglars a l'àrea de Barcelona, caçant-los per la nit amb arc i fletxes. La mesura, de moment, no s'aplica. Ens estranya, però, que la sots delegada del govern no s'hagi pronunciat en aquest cas. Com si no hagués caigut en el detall que: es comença permetent la caça amb arc i fletxa i s'acaba amb les hordes independentistes liderades per Robin Laporta assaltant-li el castell, senyora García.

Però la senyora García pot dormir tranquil.la. Això no és (encara) Tunis ni Egipte (ni Islàndia). De moment som Tontilàndia. Totes les nostres il.lusions col.lectives estan dipositades en el Barça de Guardiola. Totes. Sí, fa uns mesos vam sortir tants o més catalans que egipcis al Passeig de Gràcia per dir prou. Però no hem tornat al Passeig de Gràcia. Com si ja no tinguéssim motius. Satisfets amb estar-nos a caseta, el soparet, el sofà, la pantalla HD i 3-D, tuitejar, facebookar, l'edredó, les joguines del tuppersex, queixar-nos de la situació político-econòmica i votar l'Artur Mas, el gran paladí dels pidolaires.

Tobermory Assange

Tobermory és un gat creat per l'escriptor Saki, en un conte molt celebrat. Alguns potser no l'han llegit. Ho haurien de fer.
Us n'avanço l'essencial perquè s'entengui la relació que hi ha entre el gat Tobermory i un tal Jules Assange i la seva parella, una tal Wiki Leaks.
Tobermory, essent un gat, té la facultat de parlar un anglès molt fluid. Un prodigi.
Pobre desgraciat...
Tobermory, fent honor al tòpic dels gats, és franc i directe, gens pilota ni fiable, qualitats que corresponen a un altre tòpic com és el de gos.
Els dies anteriors a una trobada d'amics en una honorable i distingida casa anglesa, Tobermory els passa serpentejant entre les cames dels moradors, roncant i, sense que ningú ho pugui sospitar, recollint informació delicada, captant l'opinió poc caritativa d'aquests habitants de la casa respecte dels convidats.
I arriba el dia de la reunió. Un dels convidats, el senyor Appin, els comunica el descobriment sensacional: Ha ensenyat a parlar un perfecte anglès al gat de la casa. Tobermory, és convocat al saló perquè mostri el seu increïble talent i es llueix. No com imaginava el senyor Appin. Obre la boca per posar en evidència els humans en tot allò que els humans odien ser posats en evidència. Com li fas entendre a un gat la importància vital de la hipocresia i de la diplomàcia?
Els humans solen viure vides més complicades que les dels felins domèstics. Els humans han creat un codi d'honor honorable que els permet entrar en contradicció amb els seus instints tantes vegades com cal, però això sí, sempre mantenint aquestes contradiccions en secret. Qualsevol dia se'ns pot presentar un inspector del Tribunal de Comptes de Contradiccions i posar-nos en un compromís.
I aquí entra l'antipàtic gat Tobermory per desmuntar l'opereta humana. I ventilar totes les boniqueses que diuen els uns dels altres quan aquests altres no estan presents.

I heus aquí Jules Assange, l'apòstol de la veritat, el ventilador de la latrina mundial, comportant-se com un gat xerraire, oblidant que ell també és humà, i posant les relacions internacionals potes amunt. Les dels Estats Units amb la resta però, per fàcil inducció, també les de la resta amb la resta. I les de la humanitat sencera entre si.
Quin filó de petroli informatiu!
I quina ferum més insuportable i excitant!
Què fem amb el gat Assange?
Al gat de Saki proposen de liquidar-lo amb estricnina barrejada en la llet. Al final, la fortuna vol que un altre gat mascle els faci la feina bruta i acabi amb la mascota ingrata i impertinent.
A Assange el volen fer callar amb una acusació de violació.
Pffffffff!
El problema és que aquesta acusació de violació és de sèrie Z.
És una conspiració tan cutre que tothom dóna per descomptat que és una conspiració. I ningú s'ha de sentir paranoic per pensar-ho. Això és el pitjor que li pot passar a una conspiració.
Realment, el volen fer callar a Assange?
O tot és una gran comèdia -dolenta-?
Aquí és on el conte de Saki i la història de Wikileaks ja no s'assemblen.

No estem, de cop i volta, al davant de la simulació d'una conspiració? És a dir, en la pura recreació i amplificació de la notícia?
No és l'acusació de violació, més carnassa per a la meganotícia Wikileaks?

Jo m'imagino una reunió de Consells d'Administració dels principals grups de comunicació mundials. Un conseller en cap s'alça i diu, declamant en to tràgic:

- Senyors meus! Feu-me la bondat de dir-me, perquè a mi no se m'acut, com podem augmentar la quota o volum de negoci a Internet i als mitjans convencionals? A Internet tenim portals com Yahoo, i a la Televisió, programes banals, que difonen el nostre pinso informatiu, les notícies paparrutxa, les happymeal-notícies. Del tipus: A Britney Spears se li afluixa el vestit i quasi mostra un mugró, i tota aquesta merda per passar l'estona. Hi ha tot un preuat públic que baveja amb aquest producte.
Ara bé, ¿com aconseguim que tot aquell altre públic no tan dòcil, no tan ingenu, més sibarita en quant a gustos informatius, consumeixi un producte informatiu irrellevant però que no sembli irrellevant? No se si m'explico.
Intervé un altre delegat:
- Jo crec que amb una cosa així com un paio independent pseudoàcrata a qui li filtrem escombraries informatives, com si fos una fuita d'informació, com per una campanya per la llibertat i la democràcia, i ben amanit com un guió de thriller, amb una conspiració i falses acusacions de violació, doncs amb un material així tindríem l'oportunitat d'ampliar el nostre mercat objectiu.
- Tot això se li ha acudit a vostè sol?
- No, a mi i al meu equip (i els meus fills hi han posat cullerada).
- Chapeau! Em trec el barret.

Algú potser s'haurà tret el barret. Amb mi que no comptin.
Però, per l'amor de Déu! Que no s'adonen de quin guió més mal acabat ens han servit! ¿A quantes pel.lícules no hem vist ja el pobre heroi solitari enfrontat a la poderosa màquina corrupta i al qual li paren una trampa en forma de falses acusacions?! Per què no contracten millors guionistes?!!
És que ni tan sols el públic del quasi mugró de la Britney Spears haurà picat!
El quasi mugró de la Spears és tangible. Aquestes violacions fan riure.
És que ja no queda talent a Hollywood per fer una bona conspiració?!
Fins i tot, la cutre campanya difamatòria del grup Godó contra Joan Laporta va ser més digna (més ben elaborada i més creïble). Visca els guionistes i difamadors nacionals! Que n'aprenguin els de fora!

Doncs sí, volem culebrons informatius, sisplau! Però més ben elaborats! Més imaginatius! Ja n'hi ha prou de fer remakes de notícies i de pel.lícules! Volem carnassa informativa apta per als nostres paladars.
Tomàquets amb gust de tomàquet.
Per dir-ho així.

Gràcies.