dimarts, 7 d’octubre de 2014

La confessió de l'activista diletant

Jo CONFESSO

Confesso haver practicat l’activisme inconstant.
Un cert diletantisme
incompatible amb la responsabilitat
i el compromís.

La meva naturalesa és voluble.
No em defineixo
i em mullo només en algunes ocasions.
En la majoria, no.

Sort que tothom
(en aquest matx privilegiats vs. desposseïts)
no és igual que jo.

Sóc curiós.
Sóc inconstant.
I em falten hores de son.
I al dia li falten hores
per tot el que em proposo fer.
La dispersió em mata.
Però també em mata
la constància.
I les convocatòries estan massa separades
en l'espai
i juntes en el temps
per a poder ser a tot arreu on vull ser...

Confesso que no abandono la nau al final.
Acostumo a fer-ho després de les rates i abans de la tripulació.

Tinc vocació
de superheroi de les classes populars.
Però em falta cos
i unes quantes aptituds.
No tinc cos per posar-me al davant de la policia
a l’hora que es reparteix estopa.
Ni serenitat per posar-me
al davant dels focus
a l’hora de les desqualificacions.

Si algú m’ha confós amb
un activista valent.
Que vagi a l’òptica.

En les meves fantasies
salvo ancians i estudiants esporuguides
de sota de les botes
i les porres.
A l'hora de la veritat
fujo en el mateix paquet
de tots els reservistes.

Vaig tenir la meva època
contrafòbica.
Contrafòbia: Quan el pànic es transvesteix
i enganya tothom
amb grans gestos temeraris.
Fins que algú em va desemmascarar.

Potser els qui es posen a primera línia de foc
són els equivocats o els bojos
o els  campions de la contrafòbia.
Però gràcies a ells
s'aconsegueixen
grans petites victòries
en el bàndol del
precari pressupost
i de la insuficient preparació tàctica.
Miracles.
Tresors col·lectius que van quedant
("para pasmo y asombro" dels que ens rellevaran).

Confesso haver anat a reunions de comissions de treball
i a assemblees
més enllà de les meves possibilitats.
Confesso haver llançat bones idees
i alguna d’aprofitable.
La majoria, fruit de la improvisació feliç.
Sense preparar.
Hauria d’haver practicat la continència.
¿Qui llança idees a l’àgora,
com qui es desfà dels pongos de casa,
perquè altres, els manobres lleials a la causa,
s'encarreguin de materialitzar-les?

El subterfugi “Cadascú fa el que pot”
em va de perles.

Els que em van precedir i els que em segueixen en edat i generació
estan bastant més ben preparats que jo:
El meu "temple" es va forjar
en els anys vuitanta.
L'edat d'or del tansemenfotisme i de
la joie de vivre. I de la desil·lusió.
Ja podeu imaginar quina mena
d’activista polític puc ser jo.
Un agitador, com a molt.
I ja és bastant.
Un troll de les xarxes en el bàndol equivocat.

Confesso ser una de les potes
que coixeja de la cadira
antisistema.