Apoteosi del bocamoll

I ara ve un ximplet bocamoll i ens anuncia la fi del món.
Aquest privilegi el tenien abans els profetes bíblics, els sonats amb túnica i els mèdiums professionals. En aquests moments qualsevol pot exercir de profeta apocalíptic.
Es diu Alessio Rastani. I és el típic.
El típic capullo (en català costa trobar un terme més precís per definir Alessio Rastani).
Alessio Rastani és un capullo i té cara de capullo. No és ni un cràpula. Ni un idiota. Ni un pobre diable. Ni un diable. És, literalment, un capullo. L’inoportú que, en totes les reunions, la vessa sense sortir-ne mai mal parat perquè sempre els mal parats són els altres. Té un aire de Peter Sellers a La festa (El guateque).
També el podem veure com l’oportu més oportú que es pugui concebre.
El capullo Rastani declara, en una entrevista a la BBC, que el món no està governat pels governs sinó pel banc d'inversions Goldman Sachs (i Berlusconi ex-aequo, s’ha oblidat de dir).
Què ens estàs explicant Alessio? M’acabes d’obrir els ulls!
Els governs no governen el món i és un banc qui el governa?
Quin disgust m’acabes de donar, Alessio!
I, tot seguit, Alessio es despatxa a gust afirmant que fa anys que espera una crisi com aquesta per fer diners.
És normal. Si fer diners és el teu primer objectiu i, molt al darrere, totes les altres consideracions. I si no ets gaire expert fent diners en condicions normals. Lògicament, esperes una bona, una magnífica crisi per mirar de guanyar diners.
I proclama l’Alessio: Benvingudes les crisis! Com si el terme crisis no impliqués, forçosament, que hi ha gent (molta) que ho està passant malament (molt malament). Com si una crisi fos una tempesta en un got d’aigua. Una pel·lícula de terror en que ningú pren mal. Ets un gran capullo!
“Me’n vaig a dormir cada nit i somio una altra recessió com aquesta”, diuen que ha dit.
I tot seguit ho remata. S’erigeix en profeta de l’apocalipsi: “El primer que hauria de fer la gent és protegir els seus actius, protegir el que tenen perquè en menys de dotze mesos els estalvis de milions de persones desapareixeran, i això només és el principi." Sí, després vindrà la pluja de foc ardent i les plagues de llagosta i el cel que s’obscurirà. Etcètera.
I després de provocat l'incendi, ens expliquen que tranquils tots, que el tal Rastani no és un autèntic gran agent de borsa, sinó un d’independent, que és com dir un pringat. Un que s’ha fet passar per un dels grans professionals (si aquesta expressió es pot usar en aquest sector), un dels grans brokers gurus.
O sigui, que no hi ha incendi.
Perquè Alessio figura que no és una veu autoritzada. Alessio és un que, en lloc de dedicar-se a col·leccionar xapes de cava, inverteix en borsa. I que, a més, encara no ha guanyat res. Més aviat té deutes. Això resulta que els de la BBC no ho sabien abans de convidar-lo al programa. Que se n’han assabentat després, diuen.
Diguem-ne que a algú li ha interessat fer aparèixer un bocamoll impertinent i pringat perquè proclami l’apocalipsi (quant t'han pagat, Alessio, per fer el teu numeret?), per després desinflar la notícia. Amb el desmentiment del bocamoll, desmentim l’apocalipsi.
O sigui que, dos punts: No hem de fer cas a aquests mals presagis (que ja teníem tots, perquè tots tenim una tirada al tremendisme), no hem de fer gens de cas perquè la profecia l'ha pronunciada un pringat al qual hem deixat sortir als mitjans perquè se’ns ha colat (oh! que distrets que som els de la BBC!), de manera que, com que aquests malaveranys vénen de boca d’un pringat, no ens els hem de creure, perquè si en fem cas estem incloent-nos en les files dels pringats i els aficionats.
O sigui, en definitiva, que hem de continuar confiant els nostres estalvis i actius financers a les nostres entitats financeres amigues. I a dormir sobre un Pikolin i somiar amb innombrables crisis que ens faran rics a tots (els que sapiguem aprofitar-les).
Però jo faré una altra cosa.
Us diré el que faré: Em creuré l’Alessio Rastani. A risc d'ingressar a les files dels pringats i els aficionats.
Durant els pròxims dotze mesos em creuré el seu pronòstic audaç (i potser estúpid). Què hem de fer sinó els que no som peixos grossos de Goldman Sachs sinó moure'ns a les palpentes? Dipositaré la meva confiança en el seu pronòstic. Faré com si en els pròxims dotze mesos haguessin de desaparèixer els nostres estalvis. De fet, quants més adoptem aquesta actitud, millor. Aquesta actitud que és: Ocupar-se de protegir els nostres actius financers, els nostres estalvis, els nostres diners, la nostra nòmina, els nostres quatre euros.
I per protegir-los es tracta de fer el contrari que hem fet fins ara. En lloc de dipositar-los, treure’ls a passejar. Quants més ho fem, més possibilitats de provocar l’apocalipsi dels estalvis i de convertir a Rastani en el bocamoll més profètic dels últims temps. Sí, amics i companys i companyes i amigues, traiem a passejar els diners perquè, sincerament, la majoria no tenim ni idea de què fan amb els nostres diners quan els tenim dipositats en aquestes entitats financeres. Us ho dic francament. Guariu-vos en salut i ajudeu a provocar l’apocalipsi i que la Fi dels Temps ens agafi amb els estalvis a sota d'una rajola.