Tauromàquia renovada

Tinc l’esperança dipositada en què no prohibeixin les curses de braus a Barcelona. Però, això sí, que canviïn algunes normes. El que repugna de l’espectacle taurí no és la sang vessada ni la crueltat. Ja ha quedat establert que hi ha més crueltat en la vida sencera de les gallines ponedores (*) que en la curta estona que el toro pateix les ànsies de matar i punxar del torero. Les gallines mereixen molt més l’atenció dels nostres representants municipals.
Aleshores està clar que el problema rau en el plantejament de l’espectacle. No està compensat. Quantes víctimes hi ha hagut en el bàndol dels toreros i quantes en el dels braus? Les estadístiques són aclaparadores en contra dels braus. Alguna cosa està mal plantejada en la Fiesta Nacional.
Vegeu com canvia la cosa: El brau no disposa de drap vermell o capote. Doncs que el torero tampoc. El brau no té espasa, doncs que el torero tampoc no en tingui. El brau té banyes, i poderoses. Que el torero també les porti (en lloc d’aquest estrafolari i poc estimulant barret amb bonys que em porta). El toro pesa centenars de quilos. Que el torero també s’alimenti com cal i iguali el pes de la bèstia. Estem buscant, en definitiva, un lluitador de sumo, l’esport nacional del Japó, passat de pes, cofat amb unes precioses banyes. Ja ho tenim. Bèstia contra bèstia. L’espectacle compensat. L’espectacle salvat.

Il.lustració: Marc Vicens

(*) Recordo als qui, amb feliç amnèsia, es mengen els ous marcats amb codi que comença per 3, que aquestes gallines viuen en gàbies de 20 per 30 centímetres, els tallen el bec perquè no puguin ferir a les companyes quan, per causa de les seves condicions de vida, es posen histèriques. Tenen sempre nafrades les potes ja que el terra que trepitgen és la mateixa gàbia de fil ferro. I, per descomptat, mai no surten de la gàbia ni veuen la llum del sol.