Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).
Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.
1 comentari:
Et recomano una lectura, que segur que has fet: la conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole. Jo no la vaig poder sufrir, aquella mediocritat -sota la mitjana, si no recordo malament-tan ben explicada... clar que jo formo part d'aquesta gent portentosa, dotada i especial... que recomana llibres, bons restaurants (i barats) i altres teràpies. Sí, jo també vull desprendre'm de la Superdona, és tan cansat! Pero em deu quedar camí, perque abans de buscar "la mediocritat", vull trobar la senzillesa, una vida present i pausada, amb algunes estones de diversió, amb cos i ànima ben nus. A mi també em costa trobar-me i reconèixer-me amb tot el que hi ha, i sobretot mostrar-me... o potser tot son bagenades i "masturbacions mentals" que ens atabalen i no porten enlloc?!
Publica un comentari a l'entrada