Pàgines

dimecres, 10 de desembre del 2008

Waterworld



Visc en un planeta submergit, amb unes escasses illes, poc segures a causa de les freqüents marees. Això va passar tres-cents anys enrere. Hi va haver el gran enfonsament terrestre. El gran conte de les velles. No ens han arribat proves. Només el residu d’una angoixa tèrbola.
No estic preparat per passar molta estona dins l’aigua. Temo l’hipotèrmia. Tampoc no sento que perdi res. No m’agrada l’aigua. Alguns dels meus congèneres han acumulat gruixos increïbles de greix. Mengen salmons i beuen llet de coco fins a rebentar. Jo no vull acabar amb aquest aspecte de foca amb potes.
No vull submergir-me.
Vull conquerir l’aire. Envejo les aus. Fa anys que alimento aquesta obsessió.
Noto unes protuberàncies als omòplats.
No goso de dir-ne encara brots d’ales. Són desitjos d’ales. Són la materialització del meu somni.
Algun darwinista batraci d’aquests, sosté que les protuberàncies són pur reuma i la resta és deliri meu.

Jo li dic: Et cagues de por de pensar en la mínima possibilitat que els somnis siguin l’avantsala de la realitat. Que la realitat no sigui res més que la solidificació del somni. Que tot el que som ha estat somiat prèviament, que el dia es gesta en la incubadora de la nit.
Les meves escarransides protuberàncies anuncien una estirp d’ésser voladors. Per a això, hauré de buscar una parella que tingui clar que l’aigua no és un indret decent per viure. Per reforçar les possibilitats que els meus descendents competeixin amb els ocells i facin demostracions aèries que deixin bocabadats aquests batracis penosos que, alguna vegada, van ser humans.
Ells s’han cregut Darwin al peu de la lletra.
S’adapten, diuen, i riuen de les meves pretensions.
No vivim per adaptar-nos, els dic jo.
Vivim per viure, per expandir-nos.
Vols que ens passi com als dinosaures? -em repliquen plens d’angúnia.

Els dinosaures no es van extingir, batracis atapeïts.
Es van tornar lleugers. Van conquerir l’aire. Van renunciar a la massa corporal i al greix i a les bacanals de salmó i llet de coco. Són aquí dalt, rient-se de tu i de mi. Què creus que són aquests xiscles d’alegria que fan?
No era qüestió de sobreviure.
Era qüestió de mirar amunt i expandir-se, conquerir i explorar. És el que vam fer els humans durant milers d’anys.
Quina visió més cutre, la de Darwin.
Quina visió més tètrica, la dels creacionistes. Qui vol sentir-se com un titella i com un experiment capritxós d’un pare suprem egòlatra?
Els amfibis no van deixar l’aigua i van somiar i fer brotar potes i peus i mans i van ser rèptils per adaptar-se ni tampoc per encàrrec diví. Ho van fer per anhel de conquesta, vertigen de lliurar-se al desconegut, per deixar la seva signatura amb orins en noves terres.
É
s aquest el propòsit principal del meu desig, del meu antull d'evolució: Vull que els meus descendents, en reconeixement al seu patriarca, pixin i caguin des dels aires sobre els caps d’aquests ànimes en pena tan indignes.