dimarts, 25 de març de 2008

L'existència vista des d'un alegre pesimisme


Entropia, la mare de tots els nostres mals. És el que es pot arribar a pensar. Però en realitat, si no existís l’entropia, què evitaria que la vida s’expandís com un càncer indeturable?
La vida té un cert encant i aquest deix heroic gràcies a l’entropia. Algú havia d’interpretar aquest ingrat paper i l’entropia s’hi va prestar des del primer moment.
Deixeu-me que li doni les gràcies a Erwin Schröndinger per haver escrit Què és la vida?, i gràcies també a Tusquets Editores per haver pres, en el seu moment, l’encertada decisió de traduir, editar i difondre aquest llibret preciós (amb la coberta platejada, tan entranyable hores d’ara).
Prosseguim: He llegit i rellegit el capítol que Schröndinger dedica a l’Entropia. I us haig de dir que em senta millor que una tassa de te Darjeeling, que és la segona, perdó, la tercera cosa que em senta millor. El capítol de l’Entropia és, per a mi, el cim de la poesia del segle passat.
¿Qué es entropía? En primer lugar, debo subrayar que no se trata de un concepto o de una idea vagos, sino de una cantidad física medible como la longitud de un palo, la temperatura en cualquier lugar del cuerpo...” L’entropia és una magnitud real. Es pot mesurar. Fins i tot té una fórmula: Entropia igual a “k” per logaritme de “D”.
La matèria té una tendència consubstancial al desordre. De la magnitud que mesura la quantitat de desordre que té una matèria concreta se’n diu entropia: “K” per logaritme de “D”. Amb l’augment de la temperatura ambiental, per exemple, les partícules que constitueixen la matèria s'agiten i se surten de mare, per dir-ho així.
Nosaltres estem fets de matèria i la matèria, al seu torn, d’àtoms. Per tant, és una cosa que ens afecta plenament. No parlem del sexe dels àngels o d’indicadors socioeconòmics. Sinó de coses que tenen a veure amb la vida real.
Prossegueixo: La matèria té una tendència, malsana si voleu, a establir intercanvis energètics amb tot el que l’envolta fins que, a còpia d'intercanviar, assoleix la ”inertitud”. Al final del procés de desordre s’arriba a un equilibri que és la “inertitud”. Dit d’una manera més expressiva:
El foc, més tard o més d’hora, s’apaga. Les estrelles, en concret.
L’erosió es menja i acaba amb les muntanyes i ho deixa tot ben llis al final.
Com que els organismes vius estem fets d’aquesta mateixa matèria formada per àtoms amb propensió a establir intercanvis igualadors amb els àtoms del costat, estem permanentment exposats a aquest perill.

Com evita un organisme viu, com tu o o com jo, el desordre i acabar convertits en fòssils?
Doncs menjant, bevent, respirant, fotosintetitzant, és a dir: metabolitzant. La vida s’alimenta d’entropia negativa o d’antientropia, per tal de compensar l’entropia positiva. I així ens mantenim de peu, compactes, amb 36° més o menys constants, etc.
Un animal manté sota mínims l’entropia de la seva matèria a costa d’un altre animal, o d’un vegetal, al qual sumeix en l’estat d’equilibri inert que anomenem mort. La manera de mantenir-nos vius no es pot dir que sigui gaire compassiva: Obliguem els altres organismes a solidaritzar-se amb nosaltres a la força.
L'home, al capdamunt de la cadena tròfica, obté unes quotes brutals de solidaritat forçosa de tots els altres éssers vius. No crec que tinguem gaire partidaris entre la resta dels éssers vius. Com a molt, entre els gats d'Angora i els hàmsters.

Tots hauríem d’obrir els ulls al davant d’aquest fet: Els organismes vius ocupem un medi que ens vol veure morts. Vol que deixem de tenir 36°; vol que caiem a terra i disposem d'energia per tornar-nos a aixecar perquè així puguem tornar a caure i així successivament fins que se'ns acabi l'energia; vol que ens calem fins al moll de l’os; vol que ens fossilitzem. El medi vol que, per mitjà de l'entropia, siguem com ell, apàtic, aplatanat, inert i fred.
Hi ha dos ordres contradictoris en conflicte: El de la vida i el de la matèria morta o “no-vida”. La matèria morta “percep” la vida com un caos; la vida “percep” la matèria, en la qual se sustenta, com un desordre també. És una incomprensió mútua.
És un miracle, la vida. Una sostinguda batalla heroica. Un combat sense descans contra el fred, contra la calor, contra la humitat, contra la sequedat, contra la força de la gravetat que ens precipita, contra la pressió atmosfèrica, contra l’oxidació.
És clar que aquest combat no és tan meravellós ni tan èpic. I sempre té el mateix final: la claudicació de l’organisme viu.
La mort.
D’un organisme viu rere l’altre.
Mastegats, congelats, fosos, podrits, deshidratats o aixafats.
En el meu rostre veig anuncis de la irremissible derrota: Arrugues al voltant dels ulls i en el front, la panxeta que va perdent elasticitat i consistència, malgrat l’entropia negativa del gimnàs...
Això no hi ha qui ho pari.
Mirem al nostre voltant. Constatem com es fa tot malbé... La pintura de les parets cau a trossos. Les portes dels armaris es despengen. Les rajoles del corredor ballen. Les aixetes gotegen... El creixement de l’economia mundial va en consonància amb el creixement de l’entropia positiva de les nostres possessions, que es degraden més ràpidament cada vegada en nom del progrés. L'acceleració del consum treballa a favor de l'entropia.
Fa dos anys, el vostre pis, els mobles, tot, encara semblava nou. Us en recordeu?

Doncs bé, jo crec que tot això respon a una equivocació original. No hi va haver pecat original, sinó un error original.
Al principi dels temps hi havia dues portes.
En una hi deia: “Diversió assegurada”.
A l’altra: “Moviment perpetu”.
El primer microorganisme, pare de tots nosaltres, seduït pel primer eslògan, va picar, i ens va condemnar a tots. El nostre univers havia de ser l’altre, que era el paradís, on tot se’ns hauria donat sense esforç. El problema és que l’eslògan del paradís no el van saber fer tan atractiu com el del nostre purgatori. Va ser un problema de no saber vendre el producte. A causa de la decisió impulsiva d’un protozou estúpid, ens vam perdre:
les tardes eternes,
un solet càlid,
l’espectacle d’una natura amable i festiva com uns cavallets de fira,
un romàntic parc d’atraccions permanent,
una platja idíl·lica on no hi ha sorra sinó una superfície de viscoelàstica que s’amotlla amorosament al cos,
a la temperatura ideal,

on pots tirar una pedra i aquesta rebota sobre la superfície de l’aigua infinites vegades fins donar la volta al planeta i xocar contra el teu cul,
on no t’has d’aixecar per anar a buscar entropia negativa a la nevera.
El que vull dir és que el bricolatge és una activitat d’una futilesa extrema, pròpia d’individus sense cap sentit de la perspectiva. En el paradís i en l’eternitat, el bricolatge hauria tingut la seva justificació.
Sabeu què és el que venen a les ferreteries i a les drogueries, bàsicament? Entropia negativa. L’aquaplast, la pintura de parets, el vernís, les juntes de goma per a les aixetes... Res més que entropia negativa.
Aquest esforç i aquest dispendi brutal per mantenir una casa, per mantenir la vida en general, és en va. És una causa perduda. El futur de qualsevol empresa humana és la ruïna.
I el món? I el nostre planeta? Per què ens preocupa tant el medi ambient?
Per manca de perspectiva. És que de vegades ens confonem i agafem la perspectiva vanitosa de Déus creadors o de Déus mantenidors del Jardí.
El nostre planeta té data de caducitat. D’aquí uns quants milions d’anys (quan ja estarà absolutament saturat de blocs de pisos de maó vist amb balcons guarnits amb geranis, que acolliran residències per a la Tercera Edat, i centres comercials per a la Tercera Edat) s’haurà arrimat tant al sol que esclatarà en milers de bocins. I aquest dia arribarà de la mateixa manera que arriba sempre el dia d’anar al dentista o d’operar-se de la vesícula.
També aquest univers que ens acull és una causa perduda. Al final hi haurà el refredament còsmic.
O, si preferiu un final calent, s’acabarà l’expansió, per esgotament de la inèrcia del Big Bang, i retornarem cap al centre, atrets fatalment per les forces gravitatòries, a provocar una preciosa col.lisió múltiple.
Els planetes i els astres hauran deixat de girar. S’apagaran els llums de la fira. Gràcies a la misericordiosa entropia tot retornarà al caos i després a la quietud.

La nostra causa és la de fruir de l’atracció mentre duri.
I que carai! Una vida dura més que la mitjana de les atraccions de Port Aventura.