Curs intensiu d'ètica i metafísica en un pack complet. Nivell inicial

El capitalisme, el vell i vigent capitalisme
(mot en desús i rellegat per un vocabulari més tangencial: neolliberalisme, globalització, lliure circulació de capitals, iniciativa privada, món empresarial, llibertat d’horaris comercials),
és a dir, la doctrina que predica que és lícit i desitjable acumular capital en mans de pocs i, si és possible, en les meves, les d’un sol acumulador, en detriment de la resta, els quals s’han de fotre fulles pel simple fet de ser menys experts en economia,
el capitalisme, religió mundana que predica la persecució del màxim benefici per damunt de qualsevol altra consideració, i que és una doctrina (religiosa, sí, com totes) defensada per uns bons milions de brètols escampats per tot el món,
i dic brètols en el sentit clàssic i literal amb que són definits pel diccionari Fabra:
Brètol, home sense escrúpol capaç de qualsevol mala acció,
doncs bé, el capitalisme portat a la seva màxima expressió i eficàcia per part dels qui el practiquen amb devoció i afany, ens farà el lluït favor d’exterminar l’espècie humana, després de passar per una fase molt suggestiva de degeneració física i mental.
La socialdemocràcia, l’ecosocialisme, els cursets de ioga i l’alimentació naturista tenen un efecte allargador de l’agonia,
cosa que hauria de fer pensar a molts dels que estan a favor de l’eutanàsia individual i que, en canvi, no veig jo que es posicionin a favor de l’eutanàsia col.lectiva, que estalviaria patiments a l’espècie en conjunt, i, sobretot, a les altres espècies –porcs, pollastres, conills, ànecs, vedelles, fauna salvatge en general-, que pateixen la convivència amb nosaltres.

Molt a propòsit d’això, us recomano el llibre Traficantes de salud de Miguel Jara i d’Icaria Editorial, compreu-vos-el, llegiu-vos-el i així m’estalvio de justificar el paràgraf precedent.

Dit això, ja tinc la base de pizza per col.locar els ingredients.

Si resulta que no sou un d’aquests milions de brètols que ocupen la seva vida amb la legalíssima i frenètica tasca d’acumular béns mobles, bens immobles i actius financers,
si no adoreu el bíblic vedell d’or com aquests milions de mandrils obcecats milionaris,
si vosaltres us considereu dels bons, dels sensibles, dels d’ètica solidària a prova de tot,
aleshores,
en què creieu?

En les galindaines tradicionals?: un cel i un Déu que el presideix i que ens espera amb els braços oberts,
un jardí,
Shangri-la,
Shamballa,
el nirvana,
la pau eterna,
una ciutat d’àngels?
O no creieu en res més enllà d’aquest món, o el que és el mateix:
creieu en un més enllà etern i immòbil, sense decoració, a les fosques, insonoritzat, sense vida social ni programació ni, naturalment, contraprogramació televisiva?

El guru indi Vivekananda, que sí que creia en alguna cosa i que, per exemple, deia que tots nosaltres som Déu, l’únic és que patim un atac d’amnèsia col.lectiu molt inoportú d’ençà que naixem, opinava que per a algú que es guia per uns principis de solidaritat i fraternitat amb el planeta i els seus habitants, té molt més mèrit no creure en res que creure en alguna cosa.
Perquè creure en alguna cosa sol significar esperar un premi per haver acreditat tan bon comportament, mentre que qui no creu en res no espera premi i, per tant, paradoxalment, és més espiritualista que no es pensa, mentre que el catòlic clàssic, per citar un exemple, és més materialista que no es pensa. Això deia, aprox., Vivekananda. I jo també subscric aquesta veritat de Perogrullo.
Tot i que també suscric el que segueix:
No creure en res us autoritza a lliurar-vos a l’hedonisme i al dolce far niente (després de treballar les hores pertinents i de fer les compres pertinents de menjar, articles de consum divers i medicaments, ítems imprescindibles perquè puguin continuar engreixant-se els actius de la Confraria de Brètols Mandrils).
Creure en no res ens obliga, per tal de no parar bojos, o per tal de no caure en l’obcecada adoració del vil Actiu Financer, a “viure el moment present”, a sentir l’aquí i l’ara, a apostar pel
vitalisme,
que és una magnífica pirueta mental que sublima allò tan antipàtic de sentir que som, amb prou feines, espècimens d’homo sapiens, és a dir, animals només que una mica més sofisticats, i que, per tant, hem vingut al món a menjar per poder créixer i madurar sexualment per poder fornicar per poder fer córrer el codi genètic en vistoses combinacions de cromosomes fins que s’extingeixi el sol- i fruir d’algunes estones d’esbarjo amb les que ens podem recrear de vells, en paper o en format digital.
Com deia Vivekananda, si tot i veure-ho així i no creure en la recompensa d’unes estada eterna a la Marina-d’Or-ciudad-de-vacaciones del més enllà, mantenim una actitud ètica i treballem per alguna causa en pro dels altres,
si som uns altruistes fins al moll de l’ós que ja ens va bé que del nostre esforç se n’aprofitin altres, i ens sentim recompensats amb aquest fet, és que realment la cosa té molt de mèrit.
Però aleshores jo us dic o Zaratustra us diu que és inevitable que un bon dia us planteu i digueu, cadascú per a si mateix: “Fins aquí he anat tirant. Prou! No penso moure ni un sol dit més en pro del progrés de les civilitzacions, ni per la salvaguarda del planeta, ni per cap gran causa sabent que, al cap i a la fi, un dia el sol s’apagarà o esclatarà fet bocins i ens arrossegarà a tots en el desastre, si no a nosaltres directament, als nostres descendents, fills biològics o descendents clònics llunyans, i també als llibres, obres d’art, grans invents, que tant ens han costat de parir, criar i preservar.
»Em planto perquè vull que, ara mateix, en aquesta hora de preuada lucidesa, aparegui algú o alguna cosa i em faciliti una explicació concreta i convincent. I que no sigui les vanes promeses habituals: paradisos, cels, noves jerusalems, les galindaines de sempre, sinó proves concloents... En fi, em mereixo un respecte, no?»
I si aquesta explicació que reclameu no us arriba en aquell moment, aleshores ningú us podrà retreure que, tot seguit, sense dil.lació, feu el més coherent:
Arrepapar-vos al sofà, davant de la pantalla, amb una llauna de cervesa a la mà i una bossa de patates fregides amb gust de pernil a l’altra, sumant-vos a la gran causa comú de tots plegats que és
continuar esgotant amb alegria i a tota pressa els recursos limitats d’aquest planeta.
Però pot ser -és molt insòlit però pot arribar a passar- que sí que us arribi una resposta per part d’una instància que s’hagi sentit invocada.
I que la resposta no sigui del tipus amable i educada, de l’estil: “Lo siento pero no puedo ofrecerle la información que me pide, señor, le pasaré con una compañera mía y tenga usted un buen día, señor”, sino alguna cosa d’aquest altre estil: “No continuïs per aquí, insensat!”, en un to sever i amenaçador, amb un retruny de cor de gegants enemics dels Power Rangers terriblement enfurismats a punt de fulminar-vos. La resposta dels goril.les de la porta que dóna accès a la Gran Veritat que, si no teniu el carnet de VIP de la Germandat Blanca que permet franquejar el llindar, us intimiden i us amenacen enraonant-vos directament dins del cervell i, de passada, us fan creure que teniu un brot d’esquizofrènia paranoide.
A mi em va passar.
En concret, dues vegades.
Vaig sentir aquestes veus terribles un parell de vegades, sempre a causa d’haver-se’m pujat al cap uns desenganys amorosos terriblement injustos –com ho són tots, els desenganys amorosos, certament.
No vaig ser fulminat, tal com semblava que anaven a fer per castigar la meva gosadia.
No sé si és que la fulminació no era per a aquell moment, i m’esperen a la sortida d’aquest món, per donar-me la pallissa.
En tot cas, vaig captar el missatge perfectament i vaig fer el que calia:
Vaig millorar la meva performance sexual i vaig aprendre la manera d’esquivar els desenganys amorosos. I vaig contractar la tarifa plana d’ONO que em proporciona grates estones de vida digital.
I això és, bàsicament, tot el que dóna de si el tema “En què he de creure per viure amb més harmonia amb el medi ambient?”
No us oblideu d’anar a votar aquest diumenge. Del sentit del vostre vot depèn que el Sistema Solar es col.lapsi en deu centenars de milions d’anys o en onze centenars de milions d’anys.