divendres, 17 de febrer de 2012

La caiguda dels farsants


Retallades, reforma laboral, pujada de tarifes de serveis bàsics, congelació salarial, tota aquesta orgia de sacrificis imposats responen a un lema o denominador comú : "Mentre ningú no ens pari els peus, nosaltres continuarem."
No tenen ni idea del que acabaran provocant.
Sobretot, si deixem d’intentar parar-los els peus. Aleshores, cauran al buit. Si ells empenyen, i nosaltres deixem d’aguantar-los, cauen. M’explicaré:
Han tirat una ratlla en el món per separar els escollits (els que han sabut robar diners legalment o aconseguir un càrrec polític) i els que quedem fora del cercle privilegiat dels delinqüents de prestigi. Estem assistint a un serial televisiu de baix pressupost (mental), en que cada capítol és una volta de cargol més.
Els ingenus creuen encara en la crisi com una purga, com la ressaca d’una festa. I molts dels que creuen això, creuen haver participat d’aquesta festa. Infeliços! No tenen ni idea del nivell de luxe i malbaratament dels que han gaudit de l'autèntica festa.
Amb una mínima informació veraç, la crisi es veu com un pla mundial de sobreenriquiment d’uns i reempobriment dels altres. Vist encara amb més perspectiva, tots els plans d’ajust, dissenyats per pretencioses organitzacions internacionals, responen a una lògica destructiva i cancerígena. L’accentuació dels desequilibris socials fa del món un organisme cada cop més malalt. L’acceleració embogida de les retallades de serveis, de drets socials i laborals i polítics i l’escanyament d’opcions de salvament per a una immensa massa de ciutadans mundials, és l’equivalent a una metàstasi.
Naturalment, els actors del desastre no saben que tots formem part d'una sola cosa. Creuen que vivim en compartiments estancs. En habitacions del pànic. Què fa un organisme viu quan té una malaltia autoimmune? S’autodestrueix. Unes parts entren en conflicte amb les altres. L'organisme creu que lluita contra agents externs enemics.
Què creuen que fan aquests cretins amb aquestes polítiques salvatges? Maltractar una part important del gran organisme que és la societat humana i, en darrer terme, el planeta. Creuen que poden tocar-nos sense que això els acabi afectant.
La competència ferotge sense contrapès amb mecanismes de cooperació: Càncer.
La presa de decisions de cúpules molt reduïdes negant el poder de decisió democràtic de base: Càncer.
Respon a una idea boja: Que la naturalesa funciona només a base de competència ferotge i per jerarquies rígides.
En la naturalesa hi ha més cooperació que competència.
I, en tot cas, se suposa que la consciència de la que gaudim els humans està per a alguna cosa més que per fer-nos palles mentals o meravellar-nos dels nostres èxits personals.
Les societats que usen la intel·ligència amb una visió col·lectiva es distingeixen per la capacitat per sostenir i repartir recursos entre la majoria dels seus components. Les que ho fien tot a la regulació "natural" de la competència i a les lleis del mercat (és a dir: la llei del més espavilat) usen una intel.ligència de curt abast.
Justificar un repartiment injust de recursos, i que milions d'humans passin gana, és un símptoma de neurosi en grau extrem.
La involució democràtica i de drets socials que va començar el PSOE i ara està intensificant el PP acabarà tenint un efecte rebot.
Involució com revolució són sacsejades i cares de la mateixa moneda. Sempre provoquen reaccions d'igual força en sentit contrari.
L’evolució lenta i constant és l’únic procés que garanteix i consolida millores que romanen.
L’evolució cap a la justícia i el creixement moral i mental de la població és indeturable perquè es va donant un gradual creixement de la consciència de col·lectivitat, i es ve produint amb interrupcions i sobresalts des de fa segles. I aquesta desbocada política antisocial (amb el patètic pretext de l'inventada crisi) de PP, CiU, PSOE, (amb la complicitat de sindicats com UGT i CCOO) i altres, i de la resta de forces polítiques confabulades dels altres països, no farà més que, per reacció, accelerar el procés i condemnar els responsables a la mateixa ignonímia històrica amb que jutgem ara el III Reich alemany o l’esclavisme.
SI ho pensem bé, no cal sortir a concentrar-se o a manifestar-se, no cal esmerçar grans esforços en una lluita al carrer, no cal anar a esbatussar-se amb els mossos d’esquadra.
Com saben els lluitadors de kung-fú, cal acompanyar el moviment del contrari, no oposar-lo, per vence'l. Què m’importa a mi la reforma laboral, si deixo d’anar a treballar, si deixo de pagar, si deixo d’usar els transports públics i abandono el cotxe en un marge de carretera, si deixo d’anar al cinema, si deixo de descarregar-me continguts d'Internet, si llenço el mòbil a la paperera, si em dono de baixa del gimnàs, si deixo de pagar la tarifa plana, si deixo de jugar el joc que em proposen...
Si sortim tots dels nostres pisets particulars i ens ajuntem. I repartim el rebost. Només cal deixar de consumir, treure els diners del compte corrent, no portar els fills a l’escola, plantar-se en un banc públic, abraçar la misèria amb alegria durant el temps que calgui, el temps que calgui perquè caiguin aquests farsants com un castell de naips.