dilluns, 13 d’octubre de 2008

Resum de l'any

El més noticiable d'aquest any que acaba és que he començat a prendre'm seriosament a mi mateix (la qual cosa, per a un català, sempre té una rellevància especial).

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Saber fer croquetes



La psicòloga aconsella el pacient de deixar el treball i oblidar la dona ja que li absorbeix tota l’energia positiva. L’home replica: “Deixar la meva Puri?! Tu ets boja?! Si la meva Puri és el millor que hi ha! Com es nota que tu no has provat les croquetes de la meva Puri!”
No he sentit aquesta falca publicitària que promociona les Lletres del Tresor. Em costa d’imaginar com lliguen la sessió de teràpia, les croquetes i les lletres del Tresor.
Ara bé, encara em resulta més difícil d’imaginar quin país és aquest en el qual, el principal partit de l’oposició, conservador, “posa el crit al cel pel to sexista de l’anunci” i que, segons la senadora popular María Jesús Sainz, l’anunci de les croquetes de la meva Puri, constitueix un “escándalo gravísimo que perpetua los estereotipos más discriminatorios alejados de una sociedad democrática”; i en el qual, el partit en el govern, per boca de la titular del Ministeri d’Igualtat, confirma la retirada immediata de l’anunci denunciat.
¿Denigra la dona que el pacient de la psicòloga es resisteixi a deixar la parella perquè fa unes croquetes celestials?
¿En quin concepte té, la senadora del PP, les croquetes casolanes, la cuina casolana i, en darrer terme, les nostres mares que han estat, en la seva majoria, mestresses de casa i, en molts casos, grans cuineres anònimes?
De tota manera, que la Puri faci unes croquetes celestials, ¿implica que no sàpiga fer res més i que sigui una mestressa de casa amb dedicació exclusiva, quan tots sabem que, en aquest país (i en d’altres) les dones a més de treballar, fan les croquetes? (I això no seria denigrant per a la dona, sinó que deixa en mal lloc els homes que, tret de Ferran Adrià i d'Arguiñano, no saben fer croquetes celestials).
¿L’estereotip d’una mestressa de casa que sap fer molt bé les croquetes és, per força, més discriminatori que el d’una mestressa del sado que sap fer uns excel.lents nusos mariners, o el d’una senadora que es guanya la vida força descansadament i a la qual, per l’estereotip, no li pressuposem uns grans mèrits, tret de saber grimpar pels escalafons de poder –com els dels seus companys homes, d’altra banda-?
¿No es pot dir també que la denúncia, i no l’anunci, denigra la cuina casolana?
¿No es pot dir també que l’estereotip allunyat d’una societat democràtica que veu la senadora popular i li reconeix la Ministra d’Igualtat, rau en el fet que, als seus ulls, l’anunci iguala dona benestant amb humil cuinera vinguda de fora que és la que, molt probablement, fregeix les croquetes a casa de la senadora i de la ministra?
¿I què li hauria dit la psicòloga al marit enamorat de les croquetes de la seva dona? ¿Discriminador masclista?
No. Crec que li hauria dit: “Edipito, edipito, se te ve el plumerito.” Amb aquestes o altres paraules.
L’anunci, pel qui el sent amb unes oïdes menys deformades pel discurs políticament correcte, és una apologia de l’edipisme.
L’home fa una projecció de la mare en la seva Puri.
¿Com puc deixar una dona que em tracta tan bé o millor que la meva mare i em fa feliç? (I d’on has tret tu, imbècil, que la meva Puri m’absorbeix les energies positives -si només amb les croquetes que sap fer ja em proporciona una positivitat de l'hòstia reconsagrada-?)
És de molt ingrats no reconèixer que de les nostres mares enyorem l’escalf, l’amor, i els seus menjarets i, d’entre aquests, les croquetes casolanes, que no tenen res a veure amb les congelades.
No hi ha coses més bàsiques ni més importants en aquest civilitzadíssim món de sòmines, que l’alimentació i l’amor, la procreació i la llengua materna, que vam rebre i aprendre de les mares. I les croquetes casolanes formen part del gran regal.
És lleig no haver permès a les dones d'exercir tasques menys transcendentals per a l’espècie humana (senadora, gestora, tècnica de laboratori...). Tenien tot el seu dret. És més lleig encara haver denigrat les tasques de la llar perquè els oficis i ocupacions tradicionals dels homes semblessin més transcendentals per a l’espècie humana.
Que la dona té el dret d'exercir la professió que li vingui de gust, no és un dret que es posi en qüestió en l’anunci de les Lletres del Tresor i les croquetes.
Potser si les falques radiofòniques no haguessin de ser tan sintètiques, l’anunci de les Lletres del Tresor podria haver estat un cant a les mares i a les dones que, treballant fora de casa o no, posen tot el seu amor i sapiència per cuinar unes croquetes celestials.
La denúncia denigra, implícitament, les mares (i les dones que saben cuinar) del Partit Popular. I la conformitat de la ministra, les mares i les dones cuineres del PSOE. I, explícitament, les croquetes casolanes.
Unes bones croquetes casolanes estan a l’altura de les grans creacions del gènere humà (i mai no he parlat més seriosament i menys irònicament). Senadora del PP: Les croquetes casolanes es fan amb amor i per amor. No sé si es pot dir el mateix de les tasques que es duen a terme en el Senat.
En canvi, la majoria de les croquetes congelades són un escàndol gravíssim en el context de la nostra societat democràtica.
I la connivència dels partits parlamentaris en aquesta qüestió (i en moltes d’altres), un altre escàndol gravíssim.
I, per si no queda clar encara, les cuineres de tota condició i classe que cuinen amb amor i saviesa i no apareixen a les portades del TIME, mereixen molt més respecte i admiració, en general, que els cuiners o cuineres vedettes que sí que hi surten, perquè les cuineres anònimes fan el que fan sense buscar ni el respecte ni l’admiració. Per pur i sagrat i vehement amor.