Democràcia paranormal extrasensorial

Alícia Sànchez-Camacho, dirigent del Partit Popular Català sap què vol el poble de Catalunya.
Ella ho sap. I no se n'amaga. Ho diu: Nosaltres, els homes i dones del Partit Popular sabem què vol el poble de Catalunya.
I no, en canvi, aquestes il.legals consultes independentistes que abocaran uns resultats, que sigui quina sigui la participació (testimonial, és clar) i el sentit del vot (poc representatiu, és clar), no aportaran cap llum sobre què vol el poble de Catalunya.
A les properes eleccions no cal prendre's la molèstia de votar perquè Alícia Sànchez-Camacho i els homes i dones del Partit Popular ja saben què vol el poble de Catalunya.
Només cal consultar l'oracle. Preguntar a la gran Alícia pel repartiment d'escons. Ella té totes les dades. Li són revelades a través d'un canó de llum de fibra òptica celestial.
I està connectada amb el cel i està connectada amb tots nosaltres també, en un nivell profund, està connectada amb el nostre inconscient on viuen els nostres desitjos reprimits. I el nostre principal i més gran desig reprimit és el de ser espanyols, amb tota l'ànima. Espanyols i masoquistes i exclamar:
- Més, més, més fort.
Això és el que vol el poble de Catalunya.
En canvi, oh! meravellosa paradoxa, el que vol el Partit Popular és
precisament
la Independència de Catalunya.
Verdad verdadera.
El Partit Popular està tip de la ingratitud de l'electorat català que mai no sap el que vol, que no escolta els dirigents del Partit Popular que li podrien dir el que vol, aquest poble ofuscat que no connecta amb els seus desitjos profunds ni amb els dels homes i dones del Partit Popular.
El Partit Popular sap que si Catalunya fos un estat independent dins de la Unió Europea, i, per tant, els electors catalans no poguessin participar a les eleccions generals de l'Estat Espanyol, les possibilitats de guanyar-les el Partit Popular serien quasi totals. Catalunya, pel Partit Popular és un obstacle en forma de quist empipador que cal extirpar.
El Partit Popular sap que el temps treballa a favor seu. Com més independentista sigui Catalunya, més popular serà la resta d'Espanya.
Per tot això, però sobretot per escarmentar-nos, als catalans (que desitgem, com queda dit, en el més profund del nostre ésser, ser espanyols de ple dret) el Partit Popular treballa secretament a favor de la independència de Catalunya.

Gran Poema dels Socialistes Catalans

(Compost per mi per ser recitat per Carme Chacon)

Catalunya no és ni independentista ni falangista (són paraules meves, de Carme Chacon s'entén, les assumeixo, jo, Carme Chacon).
I afegeixo:
Catalunya tampoc no és
insolidària,
ni revolucionària,
ni lliberal,
ni radical,
ni hippie,
ni grunge,
ni rapera,
ni gòtica,
ni cutre,
ni kitsch,
ni sadomassoquista.
Catalunya és progressista i social i una cucada, a imatge i semblança de mi mateixa, ministra del ministeri de la Pau i els Bons Sentiments.
Catalunya és i serà, per descomptat, el que la direcció del nostre partit tingui a bé determinar.
Catalunya és i serà una gran àrea de servei ajardinada per obra i gràcia dels mai no prou estimats dirigents del Partit.
I això perquè
els catalans som gent d'ordre (ho vaig dir jo, sí, Carme Chacon, i Falange Española se n'alegra de sentir-me, aquests anticonstitucionals extremistes que tot ho entenen al revés).
El Nou Estatut aplicat en tota o part de la seva extensió -semiretallat o extraretallat- és el millor remei contra els extremismes (el company José Montilla dixit).
Els extremismes es toquen.
Però, malauradament, es toquen més els no-extremismes.
M'agradaria no haver de tocar-me tant amb els companys d'hemicicle d'altres grups ideològics no tan progressistes com nosaltres, si bé tan d'ordre com nosaltres o menys i tot.
M'agradaria que no fóssim confosos i barrejats amb tots els que ens toquem a l'hemicicle.
M'agradaria que cap cas de corrupció ens esquitxés i ens acabés agermanant amb membres d'altres formacions no tant progressistes de l'hemicicle.
Un desig: M'hauria agradat poder ser extremadament demòcrata.
Extremadament conscient de la situació global i particular
del país i de les seves instàncies locals.
Sé que m'he d'acontentar amb ser moderadament demòcrata i moderadament conscient per poder sobreviure en un món de la política tan ple de contradiccions i raons d'estat i decisions ingrates
i tan ben compensat a final de mes -una cosa no treu l'altra-.
M'estimo i m'agrado.
Desitjo el millor per a tots vostès.

Donants d'idees

Visc a Barcelona. No és una ciutat. Abans potser ho era. Ni recordo com era, quan era una ciutat. Ara, gràcies als nostres competents administradors, Barcelona és una maqueta, que és la vocació secreta de totes les ciutats: Tornar al que van ser, abans d'existir. Rep molts visitants, Barcelona, de ciutats que encara són ciutats. Si Barcelona és una maqueta i no és una ciutat, jo tampoc sóc un ciutadà, sóc un figurant, un maniquí en moviment. El problema és que encara estic viu. M’agradaria ser un maniquí de veritat. 100% maniquí. Sense els problemes que comporta estar viu i haver de fer-me càrrec de la vida que hi ha en mi. Crec que el nostre ajuntament està fent grans passes per redimir-nos però encara no ha fet prou. Encara hi ha massa vida en nosaltres.
Estem, però, en el bon camí.
El problema és que no els surt a compte, econòmicament, mantenir una població de maniquins articulats. El cost de manteniment. És molt més rendable i sostenible que els maniquins es mantinguin per ells mateixos. Que es mantinguin autònoms. Només cal invertir en propaganda institucional. En mantenir les nostres ments ensinistrades en pro de la causa superior. Són milions d’euros, però surt a compte. I els figurants reals fem més bon efecte. Resultem menys sinistres. Amb el temps, jo crec que trobaran la manera de fer-nos la vida encara més fàcil, als figurants de Barcelona.
Fa uns mesos vaig anar a saludar el pas del Tour de France. Alguns figurants mal ensinistrats enarboraven banderes nacionalistes i independentistes. Eren minoria. La majoria sosteníem la cartolina groga. I l’agitàvem quan convenia amb un convenciment força convincent. Se’ns va veure des de tres-cents cinquanta o més països. Molts ciutadans ens han vist i potser han sentit el desig de venir a Barcelona, la maqueta de ciutat a format real.
Però, aleshores, tot d’una, em va sorgir una idea. Vaig sentir una gran incomoditat. Era una idea pròpia. Era estranya, gairebé subversiva. Subversiva, no. Vull dir que em provocava vertigen disposar d’una idea meva, que havia emergit de dins meu, del meu cap. Era una cosa completament nova i, en certa manera, terrible. Tenia por.
"Donants d’idees." "Dóna la teva idea." Era la meva salvació. La campanya municipal per alliberar-nos de les idees pròpies. Els barcelonins podem donar les nostres idees. Treure’ns aquest pes. És dur per a un figurant haver de viure amb el pes d’idees pròpies al cap. Jo en tenia només una i ja se’m feia dur. Em faig càrrec de com ha de ser per a figurants que en tinguin més d'una. En la nostra nova i perfeccionada condició de figurants, que supera la de ciutadans, estem excusats d'haver de tenir idees pròpies en el cap.
He anat a donar la idea per a la causa superior. Un cop donada, l’he esborrada de la memòria -fins el punt que ara no la puc exposar aquí-. L’he donada completament. Ja no era meva. Només recordo que era una bona idea. Potser massa bona com perquè la puguin implementar. Em sembla recordar que, per poder-la implementar, calia desmuntar la ciutat peça per peça, desmuntar l’administració municipal, desplaçar els barcelonins a camps de refugiats. Però potser valia la pena.
Tenir idees pròpies i posar-les en pràctica sense la intervenció dels nostres administradors té un preu. El preu de la vanitat. Per exemple: Omplir l’aire de música no apropiada fora dels llocs assignats per l’Ajuntament. Practicar esports fora dels pavellons i dels campionats organitzats per la federació. Hi ha multes per aquestes ovelles esgarriades. La part de poble insubordinada que es resisteix a fer de figurant sap que el preu a pagar són les multes. La resistència a pagar les multes per desobediència o, simplement, per falta de mitjans, acaba amb treballs per a la comunitat o presó.
Els canvis sempre han trobat resistència al llarg de la història i ha calgut l'ús de mesures poc agradables. Si tens UNA idea pròpia, no et resisteixis a donar-la. Encara que creguis que col.lisiona amb el sentir general de la ciutadania (de la figurància, volia dir), dóna-la. Ells sabran què fer amb la teva idea.

Rodalies 4: Conills blancs

Quina experiència és comparable a la de baixar a l’estació de Renfe de plaça Catalunya, amb la intenció d’agafar un tren que ja ha estat anunciat per la megafonia, que ja saps que és aturat a l’andana, baixar corrent les escales mecàniques i haver d’enfrontar una tropa compacta de conills blancs, que surten tots ells del tren que tu vols agafar, i que tots ells consulten els seus rellotges de butxaca i proclamen “tinc pressa, tinc pressa, arribo tard, arribo tard”, i sempre, sempre, es desvien de la trajectòria que suposaves que seguirien per llançar-se’t al damunt com si pretenguessin passar a través teu, perquè és que no et veuen, és que no et veuen en absolut, només veuen la maneta del temps avançant inexorable cap a la mort, i acaben obligant-te a fer ús d’una dosi raonable de violència per no perdre aquell maleït tren de rodalia que és el teu?

Que tremendA és la Grip A!

Resulta molt curiós: Ara que, segons la consellerA MarinA Geli, s'ha convertit en epidèmia, la Grip A ocupa menys portades i menys espai interior en els diaris i menys minuts als telenotícies, que quan "estava venint". La grip Porcina, ara Grip A, tenia més bona pinta, més entitat com a plaga i com a matèria informativa suculenta, quan era un embrió de notícia.
Ha canviat el concepte de notícia. És notícia el succés abans que es produeixi, abans que es converteixi en un fet sòlid. La notícia és la predicció. Com la fi del món, la catàstrofe mil vegades anunciada que mai no cristal.litza i, malgrat això, és notícia. El panorama informatiu que ens espera: No és el tsunami sinó la seva predicció, el que vindrà en els grans titulars: "Arriba un tsunami a les platges de Benidorm!!!" El pas del tsunami, amb els seus morts i les seves destrosses, el còmput final, serà un a peu de pàgina breu i discret. Ni tan sols hi haurà morts, alguns contusionats a tot estirar. La consumació de la notícia, segons el nou model, implica decepció i rebaixa.
Una altra novetat: Les neonotícies vénen amb el seu marxandatge. "Arriba la grip A!!! Ja pot adquirir el kit complet: tapaboques, guants, kleenex especials, gel d'alcohol, tamiflu i vacuna." Inclou una figureta del virus -sèrie limitada i numerada-. El negoci es fa abans. Com els pisos, que es vénen sota plànol. Els governs (és a dir, tots nosaltres) han pagat vacunes sota plànol d'un virus poc clar. Les vacunes, naturalment, també són poc clares.
Jo estic alteradíssim. Tenia previst adoptar totes les conductes de risc per augmentar les possibilitats de contagi. Durant dies he tocat amb les mans nues totes les superfícies possibles: vidres, recolzabraços, barres, seients, dels mitjans de transport públic i, tot seguit, em posava els dits als ulls, a la boca, dins del nas, per augmentar les possibilitats d'adquirir la temible malaltia. I ara ens adonem que el risc real de mort és ridículament baix. I que la humanitat s'enfronta a una malaltia penosament vulgar. Una Grip tan vulgar com l'altra.
"L'amenaça fantasma". Sempre en les típiques produccions de Hollywood, el més espectacular és el tràiler, la promoció i el marxandatge. I el millor, en el cas de la preqüela d'Star Wars, era el títol. Oportuníssim:
"Bin Laden, el Terror de la Humanitat!"
"Armes de destrucció Massiva a l'Irak de Sadam!"
"InfluenzA Attacks!!!"
"Agora! d'Amenábar!"
Vivim en una època sense història. Els fets es produeixen amb guió previ, de pel.lícula de sèrie B.
Fàbrica d'il.lusions i decepcions.
Banda d'ineptes!!!
On s'amaga el terrible flagell de la barbàrie que havia de posar la civilització a la vora del precipici? On s'amaguen les terrorífiques armes de destrucció massiva que ens apuntaven a tots?
On s'amaga l'increïble talent i genialitat del director hispànic més talentós i genial de tots els temps?
En el moment de la història que hi ha més sequera d'idees a Hollywood, se'ls acut de posar-se a fabricar notícies amb el dubtós pretext de reactivar l'economia.
Naturalment, són incapaços de generar successos tremebunds de debò.
Confio que les forces de la naturalesa ho sabran fer millor.
Espero l'arribada del meteorit amb un cucurutxo de crispetes.

Lao-Tse

Diu la llegenda de Lao Tse, que Lao Tse va meditar durant vuitanta anys dins del ventre de la seva mare abans de decidir-se a néixer.
No és estrany que després fos capaç de fer afirmacions com: "Del Tao que es pot parlar, no és el Tao Etern." Lao Tse va disposar de molts moments de tranquil.litat per obtenir grans conclusions sobre tot.
A mi no se'm va acudir de donar tanta feina a la mare.
Vaig estar-m'hi els nou mesos reglamentaris i vaig desallotjar, perquè més tard, pogués tenir acollida la meva germana.
Vaig ser més considerat que Lao Tse i el món va perdre un nou gran pensador.
No serà perquè no ho he intentat.
He meditat dintre d'armaris robers amb una placa solar a dins.
He meditat dintre de càpsules de flotació.
Finalment, he fet la més gran aproximació a les condicions en que es crea un gran pensador xinès: He fet una regressió, per mitjà d'auto-hipnosi, al ventre matern. En una hora he imaginat que en vivia 700.800, és a dir els 80 anys del Lao Tse fetal. He mirat cara a cara al Tao.
Quan he emergit de la regressió m'he trobat molt, però que molt relaxat. Vital. Flotava. Em sentia alegre.
Però he continuat sense entendre el Tao del que no es pot parlar. L'Etern. I tampoc entenc l'altre, aquell del que se'n pot parlar. Que creia entendre a mitges abans de regredir.
Estic en el bon camí, doncs.
Quan arribi al punt de no entendre res de res, ni tan sols els comentaris de Josep Cuní a Els Matins de Josep Cuní, hauré arribat a la meta.

Seguint el mestre

Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).
Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.