Rodalies 3: Diari de navegació del Superhome

JO, que em considero especial, escollit, dotat d’una aguda sensibilitat, d’una intel.ligència divergent i efervescent, d’importants recursos per a procurar-me una vida rica en experiències i un entrenat olfacte per destriar l’important del superflu,
Contemplo aquest ésser humà assegut al meu davant,
Molt respectable i tal,
Però clarament per sota meu en tots els aspectes que acabo d’esmentar.
És evident que la seva vida és menys interessant, menys rellevant que la meva.
És evident que jo sóc amo i mestre del meu destí, mentre que aquest beneit és esclau de les passions habituals.
La seva expressió de somnambulisme vital així m’ho revela.

En canvi, no ho entenc: Ell ha aconseguit un exemplar del diari gratuït 20 Minutos, i el llegeix amb delit, s’hi complau, frueix plàcidament, sí.
Mentre que jo, per molt que busco, per molt que acluco les parpelles per escorcollar visualment aquest ranci vagó de tren, no n'albiro cap i me n’he d’aguantar les ganes.
I, ara que m’hi fixo, pel cap baix tots els que m’acompanyen en aquesta particular singladura ferroviària, tots ells clarament inferiors a mi en els aspectes esmentats, tots ells sense excepció disposen d’un exemplar d’un o altre diari gratuït i el llegeixen amb fruïció.
La qual cosa em deixa en la tribulació d’haver d’esperar que un d’aquests samaritans tingui la delicadesa de deixar –com desacuradament- el seu exemplar en el seient o en el portaequipatges quan abandoni el tren, perquè jo, tot seguit, em llevi i m’humiliï arrossegant-me com un ésser abjecte, per anar a collir-lo, com un indigent caçant restes de cigarreta i, d’aquesta manera, no haver de privar-me d’aquest plaer de baix standing i no haver de ser menys feliç que els altres. Per Zaratustra, nostre senyor!

La lleugeresa

Déu ha de ser tan lleuger i tan intangible que no el sentim. Que quasi no existeix. Mai ningú no n'ha sentit la veu. Sentim, sempre, la del diable. Ens xiuxiueja un missatge i ens xiuxiueja el missatge contrari també. A cada moment, el que ens convé escoltar. El dimoni pelut i rabassut és el portaveu de tots els missatges:

Arma’t de valor.
Rendeix-te.
Sigues virtuós.
Sigues viciós.
Sacrifica’t.
Tu i les teves necessitats, primer que tot.
Excel.leix.
Deixa-ho córrer, no val la pena.
Aprofita-te’n, si no ho fas tu, ho farà un altre.
Que es foti.
No li pots fer això.

És, sempre, la mateixa veu diabòlica.
Parla a través dels clergues i dels gurus, a través de les ones hertzianes, a través dels plafons publicitaris i a través nostre. Disposa d'una inacabable xarxa d'altaveus.
Jo vull ser sord i formar part del club selecte de la lleugeresa i la intangibilitat. És aquesta la meva vocació ara mateix. Vull ser tan lleuger que no em detecti ni el meu propi pensament.
Poder voleiar com una fulla.

Referèndum conjugal

«Cada matí, quan em llevo al costat de l’estimada, me la miro, amb la mirada neta i pura que proporciona el descans de la nit, i em plantejo:
- Vull continuar amb ella?
»Així renovo cada dia la decisió, el contracte entre els dos. Si el vaig signar lliurement en el seu dia, si ningú no em va posar la pistola al pit, he de continuar podent plantejar-me si vull continuar amb ella, lliurement.
»Ella -crec- també es fa el mateix qüestionament.»

M’ha arribat el relat d’aquest exercici per dues bandes diferents. He de suposar que hi ha més d’un ciutadà (o parella de ciutadans) modèlic i evolucionat que practica aquest exercici d’higiene conjugal. Me’n puc imaginar uns milers amb els que potser em creuo pel carrer o, fins i tot, amb els quals he mantingut una conversa, sense sospitar que són d’aquests que cada matí renoven el seu compromís i el seu retaule de sentiments amb la parella.
Jo no goso d’apuntar-me a aquesta moda.
No tinc tan clara la bondat de l'exercici.
No la tinc gens clara!
Em desprèn un tuf d’autotrampa de les més esveltes.
Quan hom es planteja aquesta consulta matinal, hom sap -o hauria de saber- que ha d’acabar passant com en les consultes populars. Sempre ha de guanyar l’opció oficial. El SÍ.
En el referèndum conjugal, el NO és impensable, perquè, si et despertes amb l’humor canviat -amb les sentiments canviats, volia dir-, el més probable és que aquell matí desconvoquis la consulta i te’n vagis directament a la dutxa, després a l’esmorzar, després a treballar i, a la nit, els teus sentiments tornen a ser els de la setmana anterior -oh, quin descans!- i qui dies passa, dies empeny.
Però suposem que algun d’aquests éssers evolucionats, va un matí i es desperta i es diu, clar i rotund: “No, no vull continuar amb ella -o amb ell-.” Hem de suposar, per una lògica natural, que en el referèndum del matí anterior al d’aquest NO, va dir SÍ, però un SÍ ja amb matisos i reticències, i la cosa del deteriorament de la relació va anar cosificant-se al llarg d’aquell dia. I va esperar a passar el son reparador de la nit per constatar si la cosa evolucionava cap al NO consolidat. Tanmateix, es pot dormir en aquestes condicions? Es pot tenir el cap clar l’endemà després d’una nit així?
En un altre supòsit, pots dir-te SÍ, cada matí, traint el desig legítim de dir NO, perquè entren en joc altres variables (fills, hipoteques, recursos econòmics, amics comuns, electrodomèstics comuns). Vista així, la traïció dels teus desitjos i voluntats, la teva renúncia conscient, la trobo d’una gran dignitat.
El resultat de centenars de consultes matinals d’aquesta parella modèlica és -sospito- anar estrenyent el llaç que els uneix i que aquest sigui com més va més agradable, més sedós cada dia, més irrompible. L’exercici responsable de la democràcia, practicat cada dia, amb constància, et fa cada dia menys lliure. O, per ser més exactes, restringeix progressivament la teva llibertat de moviments i la teva llibertat de sentiments.
No recordo un exercici d’autoengany tan sublim com aquest.
Els autoenganys es consoliden i reemplacen la veritat. I després costa molt trobar la veritat en el quarto dels mals endreços.
No hi ha cap disciplina en la que ens en sortim millor que en l’art subtil de l’autoengany. Si el resultat ha de ser NO, jo no convoco el referèndum. M'oblido de convocar-lo.
Qui arriscaria tota una relació d’anys per un “avui m’he aixecat amb el peu canviat”?
No, no ho tinc clar.
No puc creure’m el romanço que estic dormint al costat del meu amor perquè sóc un ésser lliure que estima lliurement i viu lliurement amb qui ha escollit lliurement fer-ho, i lliurement renovo cada matí aquesta tria.
La llibertat conjugal i la llibertat política no acabo de veure que s’exerceixin en l’elecció serena i molt civilitzada del SÍ o el NO.
Més aviat, ubico l'exercici d'aquestes llibertats esmentades en el drama i en la lluita, i en el mantenir-se dret i despert, per estar preparat per a l'arribada constant d'hordes d'idees romanceres.

Culpa i sincericidi*

* Dec aquest terme al meu terapeuta ocasional Miguel Herrador, a qui saludo des d’aquestes línies.

La sinceritat i la solidaritat són valors patrocinats pel Ministeri d’Hisenda.

El meu terapeuta ocasional postul.la que la sinceritat s’ha de saber administrar amb moderació i seny. L’excés de franquesa pot ser tòxic i fins i tot mortal. Es cometen molts sincericidis en nom d’una ètica en les relacions mal entesa.
Expressar-se amb molta sinceritat és una forma de desprendre’s de la culpa i la responsabilitat quan has comès un excés extramatrimonial (per posar un exemple d’excés).
Traspasses la responsabilitat sobre què cal fer a l’altre membre de la parella (castiga’m com més et plagui). I, a més, et quedes amb el regust d’haver fet el correcte.
El qui confessa descansa (i les represàlies de l'agreujat acostumen a ser més suportables que la culpa soferta en silenci).
El qui (o la qui) rep una tal mena de confessió, ja no descansa. Enyorada ignorància!

El qui declara a Hisenda també descansa.
I no causa cap mal en la persona que rep la declaració.
No obstant, jo t’aconsello, defraudador, que, com en el cas de l’excés extramatrimonial, no siguis covard i tampoc no et deixis arrossegar per un rampell de sinceritat. Si vols defraudar a Hisenda, no et desprenguis de la culpa fàcilment, confessant-ho tot seguit i fent acte de contrició.
Passaràs a ser oficialment un defraudador, tot i que amb l’atenuant d’haver-ho confessat.
Si no confesses el teu pecat a l’administració, continuaràs sent, als ulls de la societat, un ciutadà modèlic. Això sí, hauràs de gestionar tu mateix el sentiment de culpa. Endurar els remordiments com un sant baró meditant en el desert.
Hi ha unes dades que et poden servir per fer-t’ho més passador: L’any passat, l’Estat va tenir superàvit. Vol dir que no els ve d’uns milers d’euros. No els fa un gran mal, la teva insolidaritat.
Hi ha unes gestions que et poden servir per continuar existint com a defraudador d'incògnit i rebaixar els teus nivells de remordiment: Gastar-te aquests ingressos no declarats. Donaràs riquesa al teu país en temps de crisi. I potenciaràs alguna d’aquestes indústries i sectors que pateixen.
Si ets català, la rebaixa en remordiments és doble. Aquests diners que inverteixes aquí en, posem per cas, abrics de pell, artefactes electrònics o vehicles de gamma alta, cas que els haguessis lliurat a Hisenda, no haurien retornat a Catalunya. Haurien fet un viatge sense retorn per anar a cobrir alguna necessitat supèrflua, a centenars de quilòmetres d’aquí.
Hi ha una acció que no t’està permesa: Vanagloriar-te davant dels teus amics de la teva mala acció. Això és enganyar-te. Això és convertir els amics en còmplices. Això és incitar-los a ells també, a delinquir, perquè així no et sentis tan sol i tan malvat. És covardia pura.

De la mateixa manera, si comets un excés matrimonial no et donis el gust de detallar-lo als amics, tot i que maleïda la gràcia de fer una tal malifeta i no concedir-se el gust de presumir-ne!
Sense culpa, un excés o una malifeta, perden una part important del seu encís i de la seva força, i acaben convertits en una addició esclava qualsevol com el tabac o la televisió.
Ben mirat també, més de la meitat de l’encant d’estar enganxat al tabac és el remordiment d’estar-li fent una cosa molt lletja al teu cos i a la teva vida i de faltar-te el coratge de deixar de fer-ho.

Volem patir, volem seleccions catalanes

M'adhereixo a aquesta promoció increïble del patiment esportiu de les seleccions catalanes.
VOLEM PATIR.
Quin lema!
Quin missatge subliminar més potent!
Els seus promotors hauran pensat: A veure si així...
Volem tenir seleccions catalanes per competir al costat de les altres nacions. Per què Espanya (per obra i gràcia del seu govern) no ens ho permet i saboteja tots els nostres intents?
Perquè ens tenen por, potser.
Aleshores, dient "Volem patir" estem fent la tàctica del goril.la jove que acata l'autoritat del mascle dominant de la família, oferint el darrere dòcilment. Som febles i no aspirem a guanyar ni a desafiar ningú. Volem competir només per competir i per perdre. No se'ns passa pel cap de guanyar. I, encara menys, fer ombra, amb les nostres seleccions, a les seleccions d'Espanya.
Ens conformem de competir i perdre.
Som molt petits. Els petits sempre perden i es deixen abusar.
I ells, els estats forts, sempre seran els grans.
Espanya, vuitena potència mundial.
Catalunya, primera impotència regional.
No ens han de tenir por.
Patir compleix totes les nostres expectatives com a poble.
Que no veuen com de realitzats ens sentim amb tot aquest assumpte del finançament?
No hi ha a Catalunya qui s'hagi alçat amb veu clara i potent per denunciar el tracte sàdic del govern espanyol en aquesta qüestió (amb veu clara sí que s'han sentit veus, però sense la necessària potència que donen els mitjans potents) . A tot estirar, per part dels que sí que tenen mitjans potents al seu abast, hem sentit protestes molt tèbies, perquè tocava, perquè no es digués.
No és estrany.
Perquè som un poble masoquista, en general.
I tenim un govern de coalició masoquista, el de la Generalitat.
Zapatero ho sap.
Ens fa patir perquè sap que és el que més ens plau.
Com més allarguin la concessió del finançament, amb més gust ens correrem quan rebem la punyalada final.
Que ens deixin tenir seleccions esportives oficials i encara els ho mostrarem més clar.
Quin altre poble hi ha en el món que declari obertament el seu masoquisme i el seu recrear-se en la derrota? No se me n'acut cap més.
Perdonin-nos. No tornarem a dir mai més: Una nació, una selecció.
Ens havíem explicat malament.
No sé què ens havia agafat.
Patir és el plat fort del nostre tarannà.
I demanar les coses tot acompanyant la petició d'un "si a vostès no els sembla malament, és clar".
Espanya té un xollo amb nosaltres.

Ciència-ficció tremendista

Veient aquests vells rockers (vells en tots els sentits) vestint les mateixes jaquetes de cuir i els mateixos pantalons negres de cuir, i les mateixes grenyes airoses ja descolorides, mantenint-se fidels i orgullosos al seu look de fa mig segle, com marits amantíssims, penso, per associació, en aquests altres ciutadans del nostre país, d'edat més tendra, abonats a una certa estètica hip-hop/skateboard, amb gorres posades al revés i pantalons folgats despenjats a mig cul (com si estiguessin de dol), mostrant la major quantitat de calçotet que mai no s'havia vist a la via pública, i alguns, racions generoses de galta de cul. I no puc evitar de pensar que d'aquests, n'hi haurà que s'hi mantindran fidels (o atrapats) fins quaranta anys més tard, i això em presenta, amb una esgarrifança, una tremenda visió del futur: Vellets al carrer vestint els mateixos pantalons molt sobrats i molt caiguts mostrant calçotets no gens gloriosos (també, per fetitxisme, els mateixos calçotets panoràmics ja convertits en purs parracs) i ensenyant, alguns, els més militants, culs pansits, i, en la culminació de l'horror: exhibint amb impudor dodotis XXL per a les pèrdues d'orina, en la que serà la manifestació més pura d'aquesta tendència; i veig, també, en aquest futur de malson, fills i nets avergonyits, renegant dels seus antecessors, abandonant-los en àrees de servei i residències per no poder sofrir la vergonya.

Voluptuositats del crític literari

Com treballa i com se sent el crític literari? En quins paràmetres sexuals es mou?
Donem-li la veu:
"Quan un autor (posem per cas, d'un aplec de contes, d'una novel.la) (posem per cas, un autor modest tirant a inepte) em demana, in situ, tenint-me al davant, veient jo la seva estampa il.luminada, que expressa l'orgull i la ufanitat d'haver parit el seu engendre artístic, em demana la opinió, a mi, presumint que jo he tingut el presumible plaer de llegir la seva cosa, em posa en el més gran dels compromisos.
»Què he de fer? El seu text és horrible, però el tinc allà al davant. Puc dir-li:
- Ja llegiràs la crítica. Ara no tinc present la teva cosa.
»No serveix. Ell insistirà, segur, endut per l'entusiasme i la ceguesa del creador narcisista, i pot ser que em pari una trampa insalvable:
- Tan irrellevant era el text que no el recordes?
- No, no és que fos irrellevant...
- Aleshores te'n recordes d'alguna cosa...
»I si responc:
- Una mica sí. Sí que era irrellevant.
- Aleshores sí que te'n recordes d'alguna cosa...
»L'autor és plasta, és inepte, però no del tot babau.
Millor començar amb un:
- No està malament.
»Que és quasi sinònim d’estar bé. I quasi sembla més sincer. Insinuo tàcitament la possibilitat que hi hagi errors de bulto. No em mullo.
»O bé li dic:
- S’ha de treballar molt.
»Li estic dient que està malament i, alhora, que ell pot, subtilment li estic dient que on no s'arriba amb el talent es pot arribar amb l'esforç.
»O bé li dic:
- No val una merda -sóc sincer i cru i no m’importa, perquè aquell insecte amb pretensions no significa res en el context de la meva vida.
»Queda una opció més singular. Donar-li l’alternativa a ell. Que ell esculli el tractament:
- Què prefereixes? Una mamada o que et doni pel sac, al.legòricament parlant? -amb alguns és millor afinar.
» Sodomia o mamada: La tasca de crític sempre oscil.la entre aquests extrems. De l'autor, encarnat en el text que tinc a les meves mans, em poden venir ganes de sodomia o de fel.lació. La decisió serà en funció del que pesi més en la meva balança. Si el que abunda en el text és l'ambrosia i el nèctar, ànsia de menjar. De xuclar. Si, pel contrari, abunden les cagades, desig de sodomia. Desperta la meva coprofília. Regredeixo a la fase anal. Només que burxo en l’anus d’un altre. Llegir una merda literària fins al final, recreant-s'hi, no és molt diferent de remenar merda literal.
»L’autor s’exposa publicant. Un llibre llançat, exposat a les taules i prestatgeries de les llibreries, equival a l’autor posat en pilotes en el centre d’una plaça concorreguda, sense cap possibilitat de protegir les seves parts.
»Aquest és el salconduit del meu ofici:
»L’autor que publica ho sap. O ho hauria de saber, carai! Ha de saber a què s'exposa.
- No haguessis editat, neci, si només esperaves mamades a tort i a dret. Per a això ja tenies els teus amics.
»La cosa només pot acabar de tres maneres:
Llagotejat,
Enculat
o
Ignorat,
que és l'opció més humiliant i dolorosa de totes.
»Això no vol dir que la meva decisió sigui fàcil. Fins i tot l'autor més limitat comet encerts notables. Reconeixe’ls és la tasca més aspra. És un treball de salmó remuntant rius d’aigües braves. Perquè contraria la voluptuositat de recol.lectar cagades.
»Que difícil és mamar-la a aquell a qui vols donar pel sac. Que complicat és donar pel sac i alhora mamar-la. Demana una gran flexibilitat, una capacitat de contorsionisme molt considerable.
»És un mèrit a l'abast de pocs entre nosaltres.
»Altra cosa és: ¿Hi ha cap necessitat de privar-me de la voluptuositat del donar pel sac, quan
la resta del gremi ja ha elevat als altars un determinat text d'un determinat autor, ja hi ha trobat virtuts fins i tot de sota les cobertes del llibre? No m'he de permetre aleshores, deixar un doloret persistent a la rereguarda d'aquest paó inflat? Per què m’hauria de dedicar jo a la crítica si m’hagués de privar del més excel.lent dels plaers de l'ofici?»