«Cada matí, quan em llevo al costat de l’estimada, me la miro, amb la mirada neta i pura que proporciona el descans de la nit, i em plantejo:- Vull continuar amb ella? »Així renovo cada dia la decisió, el contracte entre els dos. Si el vaig signar lliurement en el seu dia, si ningú no em va posar la pistola al pit, he de continuar podent plantejar-me si vull continuar amb ella, lliurement. »Ella -crec- també es fa el mateix qüestionament.» M’ha arribat el relat d’aquest exercici per dues bandes diferents. He de suposar que hi ha més d’un ciutadà (o parella de ciutadans) modèlic i evolucionat que practica aquest exercici d’higiene conjugal. Me’n puc imaginar uns milers amb els que potser em creuo pel carrer o, fins i tot, amb els quals he mantingut una conversa, sense sospitar que són d’aquests que cada matí renoven el seu compromís i el seu retaule de sentiments amb la parella. Jo no goso d’apuntar-me a aquesta moda. No tinc tan clara la bondat de l'exercici. No la tinc gens clara! Em desprèn un tuf d’autotrampa de les més esveltes. Quan hom es planteja aquesta consulta matinal, hom sap -o hauria de saber- que ha d’acabar passant com en les consultes populars. Sempre ha de guanyar l’opció oficial. El SÍ. En el referèndum conjugal, el NO és impensable, perquè, si et despertes amb l’humor canviat -amb les sentiments canviats, volia dir-, el més probable és que aquell matí desconvoquis la consulta i te’n vagis directament a la dutxa, després a l’esmorzar, després a treballar i, a la nit, els teus sentiments tornen a ser els de la setmana anterior -oh, quin descans!- i qui dies passa, dies empeny. Però suposem que algun d’aquests éssers evolucionats, va un matí i es desperta i es diu, clar i rotund: “No, no vull continuar amb ella -o amb ell-.” Hem de suposar, per una lògica natural, que en el referèndum del matí anterior al d’aquest NO, va dir SÍ, però un SÍ ja amb matisos i reticències, i la cosa del deteriorament de la relació va anar cosificant-se al llarg d’aquell dia. I va esperar a passar el son reparador de la nit per constatar si la cosa evolucionava cap al NO consolidat. Tanmateix, es pot dormir en aquestes condicions? Es pot tenir el cap clar l’endemà després d’una nit així? En un altre supòsit, pots dir-te SÍ, cada matí, traint el desig legítim de dir NO, perquè entren en joc altres variables (fills, hipoteques, recursos econòmics, amics comuns, electrodomèstics comuns). Vista així, la traïció dels teus desitjos i voluntats, la teva renúncia conscient, la trobo d’una gran dignitat. El resultat de centenars de consultes matinals d’aquesta parella modèlica és -sospito- anar estrenyent el llaç que els uneix i que aquest sigui com més va més agradable, més sedós cada dia, més irrompible. L’exercici responsable de la democràcia, practicat cada dia, amb constància, et fa cada dia menys lliure. O, per ser més exactes, restringeix progressivament la teva llibertat de moviments i la teva llibertat de sentiments. No recordo un exercici d’autoengany tan sublim com aquest. Els autoenganys es consoliden i reemplacen la veritat. I després costa molt trobar la veritat en el quarto dels mals endreços. No hi ha cap disciplina en la que ens en sortim millor que en l’art subtil de l’autoengany. Si el resultat ha de ser NO, jo no convoco el referèndum. M'oblido de convocar-lo. Qui arriscaria tota una relació d’anys per un “avui m’he aixecat amb el peu canviat”? No, no ho tinc clar. No puc creure’m el romanço que estic dormint al costat del meu amor perquè sóc un ésser lliure que estima lliurement i viu lliurement amb qui ha escollit lliurement fer-ho, i lliurement renovo cada matí aquesta tria. La llibertat conjugal i la llibertat política no acabo de veure que s’exerceixin en l’elecció serena i molt civilitzada del SÍ o el NO. Més aviat, ubico l'exercici d'aquestes llibertats esmentades en el drama i en la lluita, i en el mantenir-se dret i despert, per estar preparat per a l'arribada constant d'hordes d'idees romanceres.
* Dec aquest terme al meu terapeuta ocasional Miguel Herrador, a qui saludo des d’aquestes línies. La sinceritat i la solidaritat són valors patrocinats pel Ministeri d’Hisenda. El meu terapeuta ocasional postul.la que la sinceritat s’ha de saber administrar amb moderació i seny. L’excés de franquesa pot ser tòxic i fins i tot mortal. Es cometen molts sincericidis en nom d’una ètica en les relacions mal entesa. Expressar-se amb molta sinceritat és una forma de desprendre’s de la culpa i la responsabilitat quan has comès un excés extramatrimonial (per posar un exemple d’excés). Traspasses la responsabilitat sobre què cal fer a l’altre membre de la parella (castiga’m com més et plagui). I, a més, et quedes amb el regust d’haver fet el correcte. El qui confessa descansa (i les represàlies de l'agreujat acostumen a ser més suportables que la culpa soferta en silenci). El qui (o la qui) rep una tal mena de confessió, ja no descansa. Enyorada ignorància! El qui declara a Hisenda també descansa. I no causa cap mal en la persona que rep la declaració. No obstant, jo t’aconsello, defraudador, que, com en el cas de l’excés extramatrimonial, no siguis covard i tampoc no et deixis arrossegar per un rampell de sinceritat. Si vols defraudar a Hisenda, no et desprenguis de la culpa fàcilment, confessant-ho tot seguit i fent acte de contrició. Passaràs a ser oficialment un defraudador, tot i que amb l’atenuant d’haver-ho confessat. Si no confesses el teu pecat a l’administració, continuaràs sent, als ulls de la societat, un ciutadà modèlic. Això sí, hauràs de gestionar tu mateix el sentiment de culpa. Endurar els remordiments com un sant baró meditant en el desert. Hi ha unes dades que et poden servir per fer-t’ho més passador: L’any passat, l’Estat va tenir superàvit. Vol dir que no els ve d’uns milers d’euros. No els fa un gran mal, la teva insolidaritat. Hi ha unes gestions que et poden servir per continuar existint com a defraudador d'incògnit i rebaixar els teus nivells de remordiment: Gastar-te aquests ingressos no declarats. Donaràs riquesa al teu país en temps de crisi. I potenciaràs alguna d’aquestes indústries i sectors que pateixen. Si ets català, la rebaixa en remordiments és doble. Aquests diners que inverteixes aquí en, posem per cas, abrics de pell, artefactes electrònics o vehicles de gamma alta, cas que els haguessis lliurat a Hisenda, no haurien retornat a Catalunya. Haurien fet un viatge sense retorn per anar a cobrir alguna necessitat supèrflua, a centenars de quilòmetres d’aquí. Hi ha una acció que no t’està permesa: Vanagloriar-te davant dels teus amics de la teva mala acció. Això és enganyar-te. Això és convertir els amics en còmplices. Això és incitar-los a ells també, a delinquir, perquè així no et sentis tan sol i tan malvat. És covardia pura. De la mateixa manera, si comets un excés matrimonial no et donis el gust de detallar-lo als amics, tot i que maleïda la gràcia de fer una tal malifeta i no concedir-se el gust de presumir-ne! Sense culpa, un excés o una malifeta, perden una part important del seu encís i de la seva força, i acaben convertits en una addició esclava qualsevol com el tabac o la televisió. Ben mirat també, més de la meitat de l’encant d’estar enganxat al tabac és el remordiment d’estar-li fent una cosa molt lletja al teu cos i a la teva vida i de faltar-te el coratge de deixar de fer-ho.
M'adhereixo a aquesta promoció increïble del patiment esportiu de les seleccions catalanes.VOLEM PATIR.Quin lema!Quin missatge subliminar més potent!Els seus promotors hauran pensat: A veure si així...Volem tenir seleccions catalanes per competir al costat de les altres nacions. Per què Espanya (per obra i gràcia del seu govern) no ens ho permet i saboteja tots els nostres intents?Perquè ens tenen por, potser.Aleshores, dient "Volem patir" estem fent la tàctica del goril.la jove que acata l'autoritat del mascle dominant de la família, oferint el darrere dòcilment. Som febles i no aspirem a guanyar ni a desafiar ningú. Volem competir només per competir i per perdre. No se'ns passa pel cap de guanyar. I, encara menys, fer ombra, amb les nostres seleccions, a les seleccions d'Espanya.Ens conformem de competir i perdre.Som molt petits. Els petits sempre perden i es deixen abusar.I ells, els estats forts, sempre seran els grans. Espanya, vuitena potència mundial.Catalunya, primera impotència regional.No ens han de tenir por.Patir compleix totes les nostres expectatives com a poble.Que no veuen com de realitzats ens sentim amb tot aquest assumpte del finançament?No hi ha a Catalunya qui s'hagi alçat amb veu clara i potent per denunciar el tracte sàdic del govern espanyol en aquesta qüestió (amb veu clara sí que s'han sentit veus, però sense la necessària potència que donen els mitjans potents) . A tot estirar, per part dels que sí que tenen mitjans potents al seu abast, hem sentit protestes molt tèbies, perquè tocava, perquè no es digués.No és estrany. Perquè som un poble masoquista, en general.
I tenim un govern de coalició masoquista, el de la Generalitat.
Zapatero ho sap.Ens fa patir perquè sap que és el que més ens plau.Com més allarguin la concessió del finançament, amb més gust ens correrem quan rebem la punyalada final. Que ens deixin tenir seleccions esportives oficials i encara els ho mostrarem més clar. Quin altre poble hi ha en el món que declari obertament el seu masoquisme i el seu recrear-se en la derrota? No se me n'acut cap més.Perdonin-nos. No tornarem a dir mai més: Una nació, una selecció. Ens havíem explicat malament.No sé què ens havia agafat.Patir és el plat fort del nostre tarannà.I demanar les coses tot acompanyant la petició d'un "si a vostès no els sembla malament, és clar".Espanya té un xollo amb nosaltres.
Veient aquests vells rockers (vells en tots els sentits) vestint les mateixes jaquetes de cuir i els mateixos pantalons negres de cuir, i les mateixes grenyes airoses ja descolorides, mantenint-se fidels i orgullosos al seu look de fa mig segle, com marits amantíssims, penso, per associació, en aquests altres ciutadans del nostre país, d'edat més tendra, abonats a una certa estètica hip-hop/skateboard, amb gorres posades al revés i pantalons folgats despenjats a mig cul (com si estiguessin de dol), mostrant la major quantitat de calçotet que mai no s'havia vist a la via pública, i alguns, racions generoses de galta de cul. I no puc evitar de pensar que d'aquests, n'hi haurà que s'hi mantindran fidels (o atrapats) fins quaranta anys més tard, i això em presenta, amb una esgarrifança, una tremenda visió del futur: Vellets al carrer vestint els mateixos pantalons molt sobrats i molt caiguts mostrant calçotets no gens gloriosos (també, per fetitxisme, els mateixos calçotets panoràmics ja convertits en purs parracs) i ensenyant, alguns, els més militants, culs pansits, i, en la culminació de l'horror: exhibint amb impudor dodotis XXL per a les pèrdues d'orina, en la que serà la manifestació més pura d'aquesta tendència; i veig, també, en aquest futur de malson, fills i nets avergonyits, renegant dels seus antecessors, abandonant-los en àrees de servei i residències per no poder sofrir la vergonya.
Com treballa i com se sent el crític literari? En quins paràmetres sexuals es mou?Donem-li la veu:"Quan un autor (posem per cas, d'un aplec de contes, d'una novel.la) (posem per cas, un autor modest tirant a inepte) em demana, in situ, tenint-me al davant, veient jo la seva estampa il.luminada, que expressa l'orgull i la ufanitat d'haver parit el seu engendre artístic, em demana la opinió, a mi, presumint que jo he tingut el presumible plaer de llegir la seva cosa, em posa en el més gran dels compromisos. »Què he de fer? El seu text és horrible, però el tinc allà al davant. Puc dir-li: - Ja llegiràs la crítica. Ara no tinc present la teva cosa.»No serveix. Ell insistirà, segur, endut per l'entusiasme i la ceguesa del creador narcisista, i pot ser que em pari una trampa insalvable: - Tan irrellevant era el text que no el recordes? - No, no és que fos irrellevant... - Aleshores te'n recordes d'alguna cosa...»I si responc: - Una mica sí. Sí que era irrellevant. - Aleshores sí que te'n recordes d'alguna cosa...»L'autor és plasta, és inepte, però no del tot babau. Millor començar amb un: - No està malament. »Que és quasi sinònim d’estar bé. I quasi sembla més sincer. Insinuo tàcitament la possibilitat que hi hagi errors de bulto. No em mullo. »O bé li dic: - S’ha de treballar molt. »Li estic dient que està malament i, alhora, que ell pot, subtilment li estic dient que on no s'arriba amb el talent es pot arribar amb l'esforç.»O bé li dic: - No val una merda -sóc sincer i cru i no m’importa, perquè aquell insecte amb pretensions no significa res en el context de la meva vida.»Queda una opció més singular. Donar-li l’alternativa a ell. Que ell esculli el tractament: - Què prefereixes? Una mamada o que et doni pel sac, al.legòricament parlant? -amb alguns és millor afinar. » Sodomia o mamada: La tasca de crític sempre oscil.la entre aquests extrems. De l'autor, encarnat en el text que tinc a les meves mans, em poden venir ganes de sodomia o de fel.lació. La decisió serà en funció del que pesi més en la meva balança. Si el que abunda en el text és l'ambrosia i el nèctar, ànsia de menjar. De xuclar. Si, pel contrari, abunden les cagades, desig de sodomia. Desperta la meva coprofília. Regredeixo a la fase anal. Només que burxo en l’anus d’un altre. Llegir una merda literària fins al final, recreant-s'hi, no és molt diferent de remenar merda literal.»L’autor s’exposa publicant. Un llibre llançat, exposat a les taules i prestatgeries de les llibreries, equival a l’autor posat en pilotes en el centre d’una plaça concorreguda, sense cap possibilitat de protegir les seves parts.»Aquest és el salconduit del meu ofici:»L’autor que publica ho sap. O ho hauria de saber, carai! Ha de saber a què s'exposa. - No haguessis editat, neci, si només esperaves mamades a tort i a dret. Per a això ja tenies els teus amics.»La cosa només pot acabar de tres maneres:
Llagotejat, Enculat o Ignorat, que és l'opció més humiliant i dolorosa de totes. »Això no vol dir que la meva decisió sigui fàcil. Fins i tot l'autor més limitat comet encerts notables. Reconeixe’ls és la tasca més aspra. És un treball de salmó remuntant rius d’aigües braves. Perquè contraria la voluptuositat de recol.lectar cagades.»Que difícil és mamar-la a aquell a qui vols donar pel sac. Que complicat és donar pel sac i alhora mamar-la. Demana una gran flexibilitat, una capacitat de contorsionisme molt considerable.»És un mèrit a l'abast de pocs entre nosaltres. »Altra cosa és: ¿Hi ha cap necessitat de privar-me de la voluptuositat del donar pel sac, quan
la resta del gremi ja ha elevat als altars un determinat text d'un determinat autor, ja hi ha trobat virtuts fins i tot de sota les cobertes del llibre? No m'he de permetre aleshores, deixar un doloret persistent a la rereguarda d'aquest paó inflat? Per què m’hauria de dedicar jo a la crítica si m’hagués de privar del més excel.lent dels plaers de l'ofici?»
Aquest bloc ha estat de vacances durant vint-i-cinc dies. El seu mantenidor ha estat fora, al Brasil.- Brasil...! Platges, música, caipirinhes, mulates, tribus indígenes, narcotraficants! Quina emoció...- No, sisplau, jo no he anat al Brasil per a això. Jo he anat a fer cues.Aquella manera particularment absurda d’organitzar-se que tenim els humans quan, en un determinat moment, molts –sis, deu, trenta- volem la mateixa cosa i aquesta cosa només ens la pot proporcionar una única font o persona, una forma que vulnera absolutament la llei del més fort que regeix el ben organitzat món animal.Havia de fer unes gestions per vendre una casa. Les gestions han estat moltes i, en conseqüència, les cues han estat moltes. En el meu record del viatge, bàsicament hi apareixen cues. Des de la primera cua de facturació d’equipatge a Barcelona i la següent cua a la duana de Brasil, s’han encadenat les cues: Per canviar moneda a l’aeroport. Per a agafar autobusos i baixar al centre de la ciutat. Cua de dues hores a l’Ajuntament. Cua de dues hores i mitja a Hisenda. Cua de tres quarts d’hora a la companyia d’aigües i a la companyia de llum. Cues breus però intenses per entrar als lavabos públics. Als bancs (moltes cues als bancs, incomptables hores perdudes), fins i tot per agafar tanda. Cua d’una hora i mitja el diumenge per entrar al zoològic. Cua per sortir del zoològic. Cua de mitja hora un altre diumenge per entrar al cinema. Cua d’una hora i mitja per posar segells en quatre postals. Cues als restaurants self-service. Cua de mitja hora per pagar unes xancletes en una sabateria. Cua per preguntar quina era la meva cua de les cinc que hi havia a la delegació de regional de l’ajuntament.En l’equador de la meva experiència ja no estava exasperat, ni irritat, ni furiós, després d’haver estat a punt d’explotar , cremar i girar a tota velocitat com el dimoni de Tasmània. De sobte, havia sobrevingut la calma. El nirvana. M’havia rendit. M’havia lliurat a l’experiència.Era una tortuga. Sàvia. Amb tota la saviesa d’una tortuga que es compendia en: 1) No esperis res. 2) Que ningú no t’esperi enlloc. Aquesta, en resum, és la meva vida. La vida d’una tortuga. Si no esperes res i no pateixes perquè algú t’espera, viuràs eternament. La pràctica de l’espera en cua m’ha redimit de la meva condició de criatura estressada. M’ha sumit en l’estat contemplatiu perfecte.Els esquiadors –és un savi consell- no hauríeu de pujar als remuntadors per poder deixar-vos caure pels pendents amb aquella alegria insensata. Hauríeu de fer la cua una i altra vegada, renunciant al remuntador. Aleshores entendríeu. En la cua hi ha la calma, que és una joia espaterrada.
Visc en un planeta submergit, amb unes escasses illes, poc segures a causa de les freqüents marees. Això va passar tres-cents anys enrere. Hi va haver el gran enfonsament terrestre. El gran conte de les velles. No ens han arribat proves. Només el residu d’una angoixa tèrbola.
No estic preparat per passar molta estona dins l’aigua. Temo l’hipotèrmia. Tampoc no sento que perdi res. No m’agrada l’aigua. Alguns dels meus congèneres han acumulat gruixos increïbles de greix. Mengen salmons i beuen llet de coco fins a rebentar. Jo no vull acabar amb aquest aspecte de foca amb potes.
No vull submergir-me. Vull conquerir l’aire. Envejo les aus. Fa anys que alimento aquesta obsessió.
Noto unes protuberàncies als omòplats. No goso de dir-ne encara brots d’ales. Són desitjos d’ales. Són la materialització del meu somni.
Algun darwinista batraci d’aquests, sosté que les protuberàncies són pur reuma i la resta és deliri meu.
Jo li dic: Et cagues de por de pensar en la mínima possibilitat que els somnis siguin l’avantsala de la realitat. Que la realitat no sigui res més que la solidificació del somni. Que tot el que som ha estat somiat prèviament, que el dia es gesta en la incubadora de la nit.
Les meves escarransides protuberàncies anuncien una estirp d’ésser voladors. Per a això, hauré de buscar una parella que tingui clar que l’aigua no és un indret decent per viure. Per reforçar les possibilitats que els meus descendents competeixin amb els ocells i facin demostracions aèries que deixin bocabadats aquests batracis penosos que, alguna vegada, van ser humans.
Ells s’han cregut Darwin al peu de la lletra. S’adapten, diuen, i riuen de les meves pretensions.
No vivim per adaptar-nos, els dic jo. Vivim per viure, per expandir-nos.
Vols que ens passi com als dinosaures? -em repliquen plens d’angúnia.
Els dinosaures no es van extingir, batracis atapeïts. Es van tornar lleugers. Van conquerir l’aire. Van renunciar a la massa corporal i al greix i a les bacanals de salmó i llet de coco. Són aquí dalt, rient-se de tu i de mi. Què creus que són aquests xiscles d’alegria que fan?
No era qüestió de sobreviure. Era qüestió de mirar amunt i expandir-se, conquerir i explorar. És el que vam fer els humans durant milers d’anys.
Quina visió més cutre, la de Darwin.
Quina visió més tètrica, la dels creacionistes. Qui vol sentir-se com un titella i com un experiment capritxós d’un pare suprem egòlatra?
Els amfibis no van deixar l’aigua i van somiar i fer brotar potes i peus i mans i van ser rèptils per adaptar-se ni tampoc per encàrrec diví. Ho van fer per anhel de conquesta, vertigen de lliurar-se al desconegut, per deixar la seva signatura amb orins en noves terres.
És aquest el propòsit principal del meu desig, del meu antull d'evolució: Vull que els meus descendents, en reconeixement al seu patriarca, pixin i caguin des dels aires sobre els caps d’aquests ànimes en pena tan indignes.
