Waterworld

Visc en un planeta submergit, amb unes escasses illes, poc segures a causa de les freqüents marees. Això va passar tres-cents anys enrere. Hi va haver el gran enfonsament terrestre. El gran conte de les velles. No ens han arribat proves. Només el residu d’una angoixa tèrbola.
No estic preparat per passar molta estona dins l’aigua. Temo l’hipotèrmia. Tampoc no sento que perdi res. No m’agrada l’aigua. Alguns dels meus congèneres han acumulat gruixos increïbles de greix. Mengen salmons i beuen llet de coco fins a rebentar. Jo no vull acabar amb aquest aspecte de foca amb potes.
No vull submergir-me. Vull conquerir l’aire. Envejo les aus. Fa anys que alimento aquesta obsessió.
Noto unes protuberàncies als omòplats. No goso de dir-ne encara brots d’ales. Són desitjos d’ales. Són la materialització del meu somni.
Algun darwinista batraci d’aquests, sosté que les protuberàncies són pur reuma i la resta és deliri meu.
Jo li dic: Et cagues de por de pensar en la mínima possibilitat que els somnis siguin l’avantsala de la realitat. Que la realitat no sigui res més que la solidificació del somni. Que tot el que som ha estat somiat prèviament, que el dia es gesta en la incubadora de la nit.
Les meves escarransides protuberàncies anuncien una estirp d’ésser voladors. Per a això, hauré de buscar una parella que tingui clar que l’aigua no és un indret decent per viure. Per reforçar les possibilitats que els meus descendents competeixin amb els ocells i facin demostracions aèries que deixin bocabadats aquests batracis penosos que, alguna vegada, van ser humans.
Ells s’han cregut Darwin al peu de la lletra. S’adapten, diuen, i riuen de les meves pretensions.
No vivim per adaptar-nos, els dic jo. Vivim per viure, per expandir-nos.
Vols que ens passi com als dinosaures? -em repliquen plens d’angúnia.
Els dinosaures no es van extingir, batracis atapeïts. Es van tornar lleugers. Van conquerir l’aire. Van renunciar a la massa corporal i al greix i a les bacanals de salmó i llet de coco. Són aquí dalt, rient-se de tu i de mi. Què creus que són aquests xiscles d’alegria que fan?
No era qüestió de sobreviure. Era qüestió de mirar amunt i expandir-se, conquerir i explorar. És el que vam fer els humans durant milers d’anys.
Quina visió més cutre, la de Darwin.
Quina visió més tètrica, la dels creacionistes. Qui vol sentir-se com un titella i com un experiment capritxós d’un pare suprem egòlatra?
Els amfibis no van deixar l’aigua i van somiar i fer brotar potes i peus i mans i van ser rèptils per adaptar-se ni tampoc per encàrrec diví. Ho van fer per anhel de conquesta, vertigen de lliurar-se al desconegut, per deixar la seva signatura amb orins en noves terres.
És aquest el propòsit principal del meu desig, del meu antull d'evolució: Vull que els meus descendents, en reconeixement al seu patriarca, pixin i caguin des dels aires sobre els caps d’aquests ànimes en pena tan indignes.

Turisme interior

A començaments del segle XX, encara ens quedava alguna terra per conèixer: els Pols, bàsicament. Estaven garantits el risc i les emocions de l’exploració. Molts milionaris hi dilapidaven les seves fortunes.
L’exploració, en el moment que cauen els dos últims grans reductes verges, es recicla com a turisme d’aventura. Conté un tant per cent molt elevat de turisme i ben poca d’aventura. Què és el turisme en comparació amb l’exploració? Un succedani decebedor.
On queden terres inexplorades?
La primera temptació és mirar cap amunt, cap a les silencioses profunditats de l’espai exterior. Les aventures intergalàctiques, tal con ens les pintaven a la ciència-ficció clàssica, triguen a arribar. Com més s’allunyen les sondes, més es confirma la impressió que l’univers és una gran franquícia dels Pols. El perllongament ad infinitum del trist i poc amable desert polar.
Potser no hauríem de mirar cap enfora. L’indret a vessar d'àrees verges el portem tots nosaltres al damunt, perfectament blindat pels ossos del crani.
El cervell. Aquest és l’autèntic nucli del cosmos.
De cap manera vivim a les rodalies de l’univers. El món s’articula i pren forma de dintre cap enfora. Tot el que haguem de trobar fora s’haurà prefigurat a dintre. Si volem descobrir res de nou sota la capa del cel només ens cal girar la mirada cap a dins.
Els ociosos i estressats occidentals, en aquest sentit, som l’avantguarda de la societat. Som els conillets d'Índies d’un nou camp d’experimentació. La Mare Natura assaja amb nosaltres noves formes de neurosi, psicosi, fòbia i deliri. Això és la meta final. L’última frontera! L’exploració de les infinites possibilitats patològiques del cervell. És el que ens dóna la mesura de les nostres possibilitats. Fer reals els deliris, només depèn de nosaltres. Vist que no ens resta cap terra verge, que tot figura en els mapes i que des dels satèl.lits ja s’ha fotografiat cada mil·límetre del Planeta Blau, ara els aventurers ens endinsem en nosaltres mateixos. Explorem en les circumvolucions cerebrals, en les selves verges d’aquí dins.

Simpàtiques inquietuds

Potser ja era hora que digués això:

M’inquieten els gitanos i, alhora, em resulten simpàtics. Irresistiblement, incondicionalment. Els gitanets, les gitanes i els gitanos. Pobres o rics.
És un alegre vertigen.
Què els hi veig? Què és el que em commou d’ells? La seva mirada? La seva dignitat? El seu estil lliure i desimbolt? La seva capacitat per sobreviure?
La seva singularitat, potser.
No hi ha sang com la gitana. No hi ha alegria o pena com la gitana. No hi ha postres com el braç de gitano.
Tinc sentiments tèrbols. No m’importaria ser gitano. Però potser, als dos minuts, sortiria corrent i en renegaria. Em costa de dir perquè. M’ho he de fer mirar.
I em passa el mateix amb els bojos. O més encara. Em sento part de la seva conxorxa silenciosa per acabar amb el món. La bogeria és un forat negre irresistible. També els bojos són un poble sense pàtria. I a més, al contrari que els gitanos, sense família.
M’inquieten. Més ben dit, m’inquieta la meva bogeria, latent, sempre a punt per saltar a la plaça.
I també –per què no dir-ho?- em passa una cosa curiosa amb els catalans. Els catalans som el revers –o l’anvers, segons com es miri- dels gitanos. I també dels bojos. Vivim amb un estil que correspondria als éssers més assenyats de l'univers. I, alhora, covem una bogeria silenciosa i discreta. I estem com perduts, com exiliats, com escampats, sense haver sortit de la nostra terra. La prova és que quan deixem Catalunya sentim una enyorança molt discreta, de baixa intensitat. Ens transformem, amb una relativa rapidesa, en una altra cosa. Ens diluïm. No ens concentrem. L'expressió "gueto de catalans" és impossible. Els catalans hauríem d'anar a una escola per aprendre a formar guetos a l'estranger. No és que siguem el poble més cosmopolita del món. És que fa temps que anem perduts.
Per ser català reconcentrat, amant de la terra, capacitat per crear càlids guetos a l'estranger, cal ser una mica boig. O una mica gitano. I exposar-se a ser vist –mal vist- com una combinació odiosa de boig i gitano.

Caminar sobre les aigües

En aquest context de la civilització estressada –i només en aquest- sorgeix el paradigma de la Nova Era o New Age, com una xarxa de refugis, de bombolles de pau on obtenir un respir. La Nova Era i els seus exercicis de respiració, els seus quiromassatges, les seves aromes, risoteràpies i musiquetes inofensives, doncs, no aspiren a canviar el món. Al contrari, són una estratègia sibil.lina del mateix estrès per tal d’allargar l’agonia de les seves víctimes, per tal que la guerra sembli més suportable, i així, com qui no vol, anar escampant el seu imperi.
I heus aquí que un dia jo mateix sento que he assolit nivells aristocràtics d’estrès, aquell punt de massa crítica en el qual les meves cèl.lules entren en ebullició, en que la ment espurneja com una radiant supernova en la fase prèvia a l’esclat, en que la geometria de l’espai es torna capritxosa i en que ni tan sols ve de gust un bon polvo. Em tanco al lavabo i em dic: “M’enfonso.” Me’n vaig de cap a la depressió (aquesta beneïda vàlvula d’emergència quan l’estrès arriba a cotes intolerables).
I tot seguit em dic: “¿I si en lloc de deprimir-me busco una bombolla on em pugui refugiar?” Però un rotllo diferent, un rotllo que no sigui coixins per terra, aprendre a respirar, aromateràpia i pòsters amb frases sublims.
Molt oportunament, fa poc ha caigut a les meves mans un prospecte en el qual se m’ofereix la salvació. Sense vacil.lacions, en faig ús i truco:
- “Ingràvid”, hola! - per com sona la veu de qui m’atén, ja em sento transportat a un món de pau i lleugeresa.
- Hola! Sí... Això... Volia demanar hora.
- ¿Per a massatge o per a flotació?
- Per a flotació, naturalment.
Per “flotació” s’ha d’entendre el següent: Passar una hora sencera de remull dins d’una càpsula, a les fosques. Segons sembla, l’invent té el seu origen en el programa de preparació dels astronautes. ¿Si no he de viatjar pròximament a Mart, quin benefici em pot aportar aquesta experiència tan singular?
En un article publicat en una revista del ram de l’anti-estrès, venia aquesta rutil.lant descripció: “Aquesta teràpia relativament nova és una singular i agradable manera de fruir d’un profund estat de relaxació en un element primari, mentre deixes que l’estrès i els achaques de salut aflorin a la superfície i s’esvaeixin.”
Disculparem el redactor per dir-ne “element primari” de l’entranyable aigua de tota la vida. El truc que et permet flotar i obtenir els beneficis promesos és que els 600 litres d’aigua que conté la càpsula estan amanits amb 300 quilos de sals d’Epsom, quasi en la mateixa proporció que es dóna a la Mar Morta. Gràcies a això, m’asseguren que tindré “sensacions antigravitatòries”. Encara millor: M’asseguren que assoliré un estat semblant al que s’obté amb la meditació. Eureka: ¡El nirvana exprés! Sense haver de passar pel fotimer d’hores d’avorriment, contorsions i exercicis de desobstrucció del diafragma de la via tradicional!
En el local em rep el mateix Anthony Perkins de Psicosis: El conserge d'Ingràvid em cau bé. És eixerit i tímid a parts iguals, i espero que no amagui una doble personalitat sinistra. Es veu que treballa a gust en aquest establiment tan particular. Ell mateix sembla que floti. Les seves frases i la seva veu són tan lleugeres com el pol.len. Segur que abusa de les sensacions antigravitatòries en hores fora de servei.
Al final d’un corredor de nau interestel.lar trobo la “sala de flotació nº 2”. El disseny de la càpsula és un encert i felicito el dissenyador. És una banyera ovalada amb tapa, sense cap aresta ni vèrtex, tot línies corbes. No cal estar molt introduït en teoria psicoanalítica per veure que és –descaradament- un ventre, una versió cool del ventre matern a escala 10:1. La forma de l’artefacte no admet dubtes. Seré un fetus satisfet.
Anthony Perkins m’orienta i m’imparteix les instruccions i, sobretot, em convenç que no em passarà res de desagradable a dins. M’explica que l’aigua no arruga ni resseca la pell. Està ben neta, acabada de depurar i a una temperatura molt agradable.
Em deixa sol. Em despullo, prenc la dutxa reglamentària. Arriba l’hora de la veritat: Introdueixo un peu a l’aigua superdensa. Em poso els taps a les orelles. Em deixo relliscar. Faig baixar la tapa i apago el llum.
Sí, sens dubte, és impossible enfonsar-s'hi. Floto en un consomé espès. Únicament el cap -deu ser pel pes de les preocupacions-, se m’enfonsa una mica. M'hi poso el coixí cervical i ja floto de manera impecable.
Comença el viatge a la relaxació suprema.
En no estar sotmès a la tensió ni a la força de gravetat, els músculs es veuen obligats a relaxar-se. Em sembla veure com l'estrès i els achaques de salut es desprenen de mi, fastiguejats, afloren a la superfície com mosques ofegades i s’esvaeixen.
Blup - blup -blup - blup.
Dec estar mort. Aquest silenci, aquesta foscor, aquesta soledat, aquesta absència d’estímuls, aquesta absència de to muscular, ¿quina altra cosa podrien ser? La meva vida és un riu que ha anat a parar a aquesta mar encapsulada.
Blup - blup -blup
¿I ara, què és el que tenim aquí? Sembla el conserge Perkins venint del fons de la càpsula, caminant sobre aquestes aigües, com el Messies Superstar.
¿Estic dormint o drogat? ¿O és el barquer que ve a buscar-me per passar-me a l’altra riba?
“Benvingut al rebedor del cel”, em diu, amb la seva veu sedant. “Tens a la teva disposició un extens catàleg d’opcions de Més Enllà. Pel preu de la sessió, se t’ofereix el cel a la pròpia Terra. ¡Benvingut a l’eternitat joiosa!”
¡Quina verborrea que gasta el conserge! M’atabala. Així doncs, se m'ofereix un avançament de la meva mort, i la càpsula, el meu digne sarcòfag.
“¿Cel o paradís?”, pregunto per fer-me l’interessant.
“Paradís és el que vam perdre, i cel, el que aspirem a guanyar-nos”, respon, superant Paulo Coelho en pedanteria lírica, “però són exactament el mateix, en el fons i en la forma. Cel i paradís són tots dos una recreació ampliada d’aquella fonda gratuïta d’una sola habitació: el ventre de la mama. De la nostra experiència intrauterina, de la seva enyorança, provenen els atributs del cel que Ingràvid es complau de posar a la disposició dels seus clients: Menjar, beguda i allotjament inclosos, absència de compromisos a l’agenda, oblidar-se del dentista i del callista, dels exàmens mèdics i acadèmics, del despertador, de fer cua a l’oficina d’ocupació. Vida en règim de caprici, l’estat de gràcia perfecte.“
“¿I a aquests ateus i materialistes recalcitrants, els passa, aleshores, que no van tenir una bona vida fetal?”
“Al contrari. El no res en el que creuen els ateus és un eufemisme intel.lectual. L’ateu rebutja el Sant Pare i el seu regne celestial amb nuvolets perquè li sona a escola-bressol cursi (malgrat tot, Miquel Àngel: ¡quin gran publicista!). Inconfessadament, l’ateu creu en la foscor silenciosa, càlida, acollidora, segura i coneguda, de la mare. Aquest és el seu íntim anhel de Més Enllà..."
"Quin Gran Ganàpia Edípic, el bon Nietzsche! Mata el Déu-Pare per tornar a la Mare i tenir-la per ell sol!"
"Exactament... L’ateu és el nostre client més fàcil de conformar. En té prou amb la càpsula pelada, sense cap escenografia aparatosa afegida.”
“No és el meu cas”, aclareixo, “perquè les meves aspiracions mai no han estat modestes.”
“Et puc oferir una solució que està tenint molt d'èxit darrerament: La recreació del gran Mar Còsmic on es fonen les consciències en una Gran Germandat.”
“¡Ecs¡ ¡No continuïs! Aquest idea del retorn a la Unitat Còsmica, a aquest gran mar d'animetes com plàncton que prediquen Jodorowsky i altres neogurus em fa venir basques. Això d'haver de compartir la Unitat Eterna amb segons qui, en plan Festival Hippy... No sé si m'entens...”
“Perfectament. I ja sé què estàs buscant... Ale hop!”
El conserge s'acomiada després de fer un gest graciós amb la mà, com de fada fadrina. La càpsula s'inunda de llum. Allò que ens sobreviu, la quinta essència destil.lada de tota una vida, l'eteri i lleuger, aquella cel.lofana subtil, un cop lliure de la carcassa, té l'antull d'anar de passeig cap amunt, i ascendeix, ascendeixo com una sonda meteorològica. Emergeixo com d'un mar a un ambient més lleuger. Una illa. Sé que és una escala. Sóc un viatger en trànsit. Hi ha una caseta modesta, confortable, estil fonda.
Continua sent un úter, en versió més oberta, exterior, amb unes vistes espaterrants: un cel diàfan i enlluernador travessat per ramats de núvols graciosos. La casa rústica i confortable desprèn aromes de neteja i desinfecció i de menjar de fonda cuinat amb llenya. En el portal m'espera un àngel. És un calc de Najwa Nimri a Lucía y el Sexo:
- Hola, Òscar, aquí cuidaremos de ti -diu la Nawja Nimri dos, amb un somriure pertorbador, una calidesa honesta i una veu que és una combinació de cotó i de frescor de suavitzant.
Després de ser cuidat, amanyagat, consentit, banyat, empolvorat, massatgejat i convidat a sopar, estic preparat per a aixecar el vol. ¡Cap amunt, doncs! Casella final. Aquí la tenim. El Deliri Blanc, la Il.luminació dels budistes. La gran llum, vella coneguda, que va agafant més intensitat com els fanals del carrer al capvespre, fins que resplendeix de mala manera. Creixo i creixo, sóc un air-bag sense límits, m'ho empasso tot, sóc un golafre de voracitat còsmica: planetes habitats i deshabitats, estels, cometes, forats, constel.lacions senceres. El món era tot el que quedava fora de mi, ara tot és a dins meu. Si afineu els sentits em podreu detectar, una ínfima porció de mi acaba de passar i us ha fregat la galta, m'expandeixo per l'espai i pel temps, cap enrere i cap endavant. ¡Que carall m'importen ara els premis i les condecoracions que no em van donar, les crítiques sagnants, les joguines que no em van comprar i els capítols de House que em vaig perdre! ¡¿Intentar entendre el sentit de les coses? Quin munt de temps malbaratat! La solució esperava en passar pàgina. ¡Quin disbarat lamentar la desgràcia i el dolor, aquest llast que cau en aquest espurnejant i joiós instant de despreniment. Tot és broma i joc en arribar a la casella final, la del Primer Premi del Concurs. ¡Enhorabona als premiats! Estic a punt de rebentar de tant riure. Em sento ultralleuger i ultradens alhora. ¡Que corrin el cava i els canapès! Sóc l'univers en festes patronals, sóc tots els mons que creo tan sols fent espetegar els dits, saltant i cantant, tots els mons com borratxos que giravolten sense parar al voltant del fanal, desplegant banderoles, serpentines, fanfàrries, bandes de música, cercaviles i castells de focs... Jo sóc el fanal, una esfera de llum prenyadíssima, perfecta i autocomplaguda, un pèl aplatada en els pols per l'efecte de l'espatarrament i del relax, una esfera envanida que aboca llum sobre l'obscuritat buida que m'envolta. No del tot buida, no del tot fosca, càlida, acollidora, generosa, com sempre ha estat el buit, a disposició del nostre caprici.
- Senyor Client -diu la veu, amb l'entonació reverent amb que cal adreçar-se a un Déu- Ha acabat la seva sessió de flotació.
Així doncs, retorno a l'Univers dels disgustos, em desinflo, m'apago, emergeixo de la càpsula d'ingravitació, de la Mar Morta individual, del simulacre de mort i renaixement. He tornat a la Terra, reencarnat en la mateixa identitat anterior, en el mateix cos, vestiré la mateixa roba, presentaré el mateix aspecte. Això no obstant, sóc un altre i d'ençà aquest moment vaig a fer el bé i a prodigar la felicitat com un quintacolumnista de la Nova Era.

Amics de l'estrès

La guerra, en una accepció generosa del terme, forma part del nostre dia a dia...
-Disculpeu que en el transcurs d’algunes línies deixi anar el sociòleg d’anar per casa que tots portem dins-.
No existiria l’estrès si això que vivim cada dia no fos una guerra civil de tots contra tots. ¿I quin és el casus belli d’aquesta guerra discreta? ¿La feroç competència pel càrrec? ¿El domini del mercat globalitzat? ¿Un tot-terreny millor que el del veí? ¿Pagar la hipoteca? ¿La fama i l’excel.lència personal? Semblen causes però no són altra cosa que excuses. Qui ens empeny a la guerra és l’estrès mateix, monstre àvid i consentit que ens posseeix i ens parasita i no cedeix en el seu afany fins que ens esgota les suprarenals, embogides de tant abocar adrenalina a la sang. L’addicció a l’estrès és potent. Qui no ha patit aquesta drogaadicció gratuïta, legal i endògena (i tan additiva com l’altra), no sap què es perd. ¡Infeliç qui no coneix l’estrès, perquè entrarà en el regne celestial, però no sentirà la diferència!

Resum de l'any

El més noticiable d'aquest any que acaba és que he començat a prendre'm seriosament a mi mateix (la qual cosa, per a un català, sempre té una rellevància especial).

Saber fer croquetes

La psicòloga aconsella el pacient de deixar el treball i oblidar la dona ja que li absorbeix tota l’energia positiva. L’home replica: “Deixar la meva Puri?! Tu ets boja?! Si la meva Puri és el millor que hi ha! Com es nota que tu no has provat les croquetes de la meva Puri!”
No he sentit aquesta falca publicitària que promociona les Lletres del Tresor. Em costa d’imaginar com lliguen la sessió de teràpia, les croquetes i les lletres del Tresor.
Ara bé, encara em resulta més difícil d’imaginar quin país és aquest en el qual, el principal partit de l’oposició, conservador, “posa el crit al cel pel to sexista de l’anunci” i que, segons la senadora popular María Jesús Sainz, l’anunci de les croquetes de la meva Puri, constitueix un “escándalo gravísimo que perpetua los estereotipos más discriminatorios alejados de una sociedad democrática”; i en el qual, el partit en el govern, per boca de la titular del Ministeri d’Igualtat, confirma la retirada immediata de l’anunci denunciat.
¿Denigra la dona que el pacient de la psicòloga es resisteixi a deixar la parella perquè fa unes croquetes celestials?
¿En quin concepte té, la senadora del PP, les croquetes casolanes, la cuina casolana i, en darrer terme, les nostres mares que han estat, en la seva majoria, mestresses de casa i, en molts casos, grans cuineres anònimes?
De tota manera, que la Puri faci unes croquetes celestials, ¿implica que no sàpiga fer res més i que sigui una mestressa de casa amb dedicació exclusiva, quan tots sabem que, en aquest país (i en d’altres) les dones a més de treballar, fan les croquetes? (I això no seria denigrant per a la dona, sinó que deixa en mal lloc els homes que, tret de Ferran Adrià i d'Arguiñano, no saben fer croquetes celestials).
¿L’estereotip d’una mestressa de casa que sap fer molt bé les croquetes és, per força, més discriminatori que el d’una mestressa del sado que sap fer uns excel.lents nusos mariners, o el d’una senadora que es guanya la vida força descansadament i a la qual, per l’estereotip, no li pressuposem uns grans mèrits, tret de saber grimpar pels escalafons de poder –com els dels seus companys homes, d’altra banda-?
¿No es pot dir també que la denúncia, i no l’anunci, denigra la cuina casolana?
¿No es pot dir també que l’estereotip allunyat d’una societat democràtica que veu la senadora popular i li reconeix la Ministra d’Igualtat, rau en el fet que, als seus ulls, l’anunci iguala dona benestant amb humil cuinera vinguda de fora que és la que, molt probablement, fregeix les croquetes a casa de la senadora i de la ministra?
¿I què li hauria dit la psicòloga al marit enamorat de les croquetes de la seva dona? ¿Discriminador masclista?
No. Crec que li hauria dit: “Edipito, edipito, se te ve el plumerito.” Amb aquestes o altres paraules.
L’anunci, pel qui el sent amb unes oïdes menys deformades pel discurs políticament correcte, és una apologia de l’edipisme.
L’home fa una projecció de la mare en la seva Puri.
¿Com puc deixar una dona que em tracta tan bé o millor que la meva mare i em fa feliç? (I d’on has tret tu, imbècil, que la meva Puri m’absorbeix les energies positives -si només amb les croquetes que sap fer ja em proporciona una positivitat de l'hòstia reconsagrada-?)
És de molt ingrats no reconèixer que de les nostres mares enyorem l’escalf, l’amor, i els seus menjarets i, d’entre aquests, les croquetes casolanes, que no tenen res a veure amb les congelades.
No hi ha coses més bàsiques ni més importants en aquest civilitzadíssim món de sòmines, que l’alimentació i l’amor, la procreació i la llengua materna, que vam rebre i aprendre de les mares. I les croquetes casolanes formen part del gran regal.
És lleig no haver permès a les dones d'exercir tasques menys transcendentals per a l’espècie humana (senadora, gestora, tècnica de laboratori...). Tenien tot el seu dret. És més lleig encara haver denigrat les tasques de la llar perquè els oficis i ocupacions tradicionals dels homes semblessin més transcendentals per a l’espècie humana.
Que la dona té el dret d'exercir la professió que li vingui de gust, no és un dret que es posi en qüestió en l’anunci de les Lletres del Tresor i les croquetes.
Potser si les falques radiofòniques no haguessin de ser tan sintètiques, l’anunci de les Lletres del Tresor podria haver estat un cant a les mares i a les dones que, treballant fora de casa o no, posen tot el seu amor i sapiència per cuinar unes croquetes celestials.
La denúncia denigra, implícitament, les mares (i les dones que saben cuinar) del Partit Popular. I la conformitat de la ministra, les mares i les dones cuineres del PSOE. I, explícitament, les croquetes casolanes.
Unes bones croquetes casolanes estan a l’altura de les grans creacions del gènere humà (i mai no he parlat més seriosament i menys irònicament). Senadora del PP: Les croquetes casolanes es fan amb amor i per amor. No sé si es pot dir el mateix de les tasques que es duen a terme en el Senat.
En canvi, la majoria de les croquetes congelades són un escàndol gravíssim en el context de la nostra societat democràtica.
I la connivència dels partits parlamentaris en aquesta qüestió (i en moltes d’altres), un altre escàndol gravíssim.
I, per si no queda clar encara, les cuineres de tota condició i classe que cuinen amb amor i saviesa i no apareixen a les portades del TIME, mereixen molt més respecte i admiració, en general, que els cuiners o cuineres vedettes que sí que hi surten, perquè les cuineres anònimes fan el que fan sense buscar ni el respecte ni l’admiració. Per pur i sagrat i vehement amor.