Panteó Familiar del Fill de Déu

Aquest cap de setmana s’han produït grans retencions als sofàs de les sales d’estar.

L’altre dia em vaig quedar retingut al sofà tot absorbint per osmosi les imatges d’un documental. Els documentals són una bona alternativa a l’alcohol, a les pastilles i a les sectes escurabutxaques. Els documentals no es veuen, s’absorbeixen. Absorbeixes documentals i t’agafa son i t’envaeix una pau d’esperit vaporitzada, i l’endemà, si no has passat de les tres hores d’absorció continuada, no tens ressaca. Estava, doncs, emborratxant-me amb les imatges d’un documental molt embriagador que era tal que aquest:

Uns estudiosos hebreus havien descobert que sota d’un bloc de pisos hebreu hi havia unes tombes que, segons alguns indicis no gaire clars però fascinants, podien contenir les despulles mortals de Jesús o Fill de Déu, així com les de la seva família.
Els estudiosos entraven en el celobert de l’edifici. Allà hi havia un forat que era un tub que era com una xemeneia que connectava a través del subsol amb un mausoleu. Abans d’edificar el bloc d’edificis, i sabent de l’existència del panteó, havien fet aquell conducte per si a les ànimes allí enterrades els venia de gust anar a prendre l’aire de tant en tant. Era com la boca del catau d’un conill de camp. Els jueus molt ortodoxos creuen que les ànimes tenen les mateixes necessitats que els conills de camp, que de tant en tant han d’eixir del catau per anar a la recerca d'herba i pastanagues. Els estudiosos introduïen una sonda amb càmera i un llum pel tub. Com si fessin una artroscòpia o com es digui allò que fan a les sèries d’hospitals quan introdueixen una càmera en l’estómac d’algú per veure què troben. La càmera baixava fins que topava amb un embús de deixalles. Aleshores avisaven a un lampista perquè vingués a desembussar la canonada que era possiblement la canonada espiritualment més important del món. De manera que, per al lampista, aquell desembussament no era una feina qualsevol sinó una missió sagrada. Resulta que l’ànima del Fill de Déu, per culpa d’uns desaprensius i blasfems paletes que molts anys enrere havien emplenat el tub de restes d’obra, no podia sortir de tant en tant a prendre l’aire i comprovar l’estat d’ànim dels seus germans en la Fe. I Déu, el seu Pare i el de tots, devia pensar tot aquest temps que el seu Fill era un mal fill que ja no se’n recordava d’ell i no el venia a veure.
Quan el lampista va destapar aquell embús tan transcendental per a l'esdevenir de la Història del Món, la càmera va continuar camí avall i per fi vam poder veure el que esperaven veure els investigadors. Allà on en els dibuixos de la Warner hi ha el llit, la tauleta i el quadre del loft endreçadet de Bugs Bunny, hi havia una sala funerària també força endreçadeta. Era la sala on guardaven les tombes. Va resultar que al final allà no hi havia emmagatzemades les restes de la família de Jesús ni del mateix Jesús, sinó les restes d’una altra família jueva, també digna de respecte, però no tan transcendental per a la història de la humanitat. Els estudiosos havien comès un error de càlcul que van tenir la dignitat de reconèixer. Ells no es van rendir, per això. I van tenir la recompensa a la seva tenacitat. Van rectificar l’error i van localitzar la sala funerària que buscaven, només uns cent metres més enllà, en un altre mausoleu, ja que si alguna cosa no els faltava en aquell barri eren mausoleus de més de dos mil anys. I allí, sí, hi havia les autèntiques tombes de Jesús i de la Família de Jesús. I amb la sort afegida que no hi havien construït cap bloc d’edificis al damunt, per la qual cosa no va ser tan difícil de visitar el seu interior. Només van haver d’obrir una tapa i entrar. Van entrar i van comprovar que, en efecte, allà residia tota la família de Jesús des de feia més de dos mil anys, en bona harmonia. A la tomba de Jesús van trobar els ossos d’una altra dona que no era ni la seva mare ni la seva àvia i que tampoc no podia ser d’una filla seva. Descartant possibilitats, aquells ossos havien de ser d’una nóvia o d’una cosina llunyana de Jesús, però la hipòtesi nóvia els va agradar més als estudiosos. I, més en concret, van apostar perquè allò era el que quedava sobre la Terra de la tal Maria Magdalena de la qual tots hem sentit parlar en alguna ocasió.
Aquesta Maria Magdalena, contra l’opinió tan estesa, no es dedicava al noble art de la prostitució ni era cap arreplegada. Maria Magdalena, segons els estudiosos hebreus havien deduït dels seus ossos i d'altres indicis, era una pubilla molt formaleta de bona família i molt ben dotada espiritualment que ajudava Jesús en la seva predicació, i fins i tot tenia alguna cosa a veure amb un fill secret de Jesús que aleshores no tenia res de secret i que, més tard, per obscurs interessos, els Pares de l’Església havien convertit en secret i a la Magdalena en meretriu redimida. I tots aquests misteris sorprenents havien estat ocults durant molts anys esperant que apareguessin els estudiosos hebreus en una àrea residencial propera a Jerusalem per treure’ls la pols i desvetllar-los.
Em vaig perdre de conèixer si dins de la tomba de Jesús residien els genuïns ossos de Jesús i si això volia dir que, després de ressuscitar i espantar els vigilants del cementiri, Nostre Senyor va tornar a morir o és que va ressuscitar de manera incompleta i es va oblidar d’agafar l’esquelet, de manera que s'hauria convertit en el Mesies Invertebrat, Rei del Cel i de la Terra ultralleuger.
Tot, això m’ho vaig perdre per culpa de la meva afició a fer zàpping en les pauses publicitàries.
Vaig pensar que aquells arqueòlegs em recordaven, pel que fa a insistència i tenacitat malgrat els errors, a mi mateix. I també em recordaven a mi per una altra cosa. Que tanta tenacitat i tant de temps i esforç i talent els havien esmerçat per aconseguir un objectiu que, al final, no quedava clar si s’ho valia.
Certa programació de la televisió es pot dir, sense errar el tret, que contribueix al progrés espiritual de les persones. En aquest sentit, si més no: Adonar-te que molta gent esmercem molt de temps i molta voluntat per aconseguir objectius dubtosos.
Hi ha gent, en canvi, que busca remeis perquè la gent no passi gana o set o injustícies o malalties cruels (I no és per criticar, però el cas és que no els televisen tan sovint com potser mereixerien). Si els ossos de Jesús i els de la seva família tinguessin prou substància com per fer-ne brou per a una família del Txad, tot plegat hauria valgut la pena. I a Jesús és possible que no li hagués semblat malament que se’n fes aquell ús. Però els óssos de Jesús i de la família, després de 2.000 anys, ja no conservaven cap substància aprofitable.
Jo mateix m’he preguntat una pila de vegades si no hauria de dedicar el meu temps a treballs i dedicacions diferents de les que figuren al meu currículum visible aquí al marge esquerre de la pàgina.