La causa de les conseqüències

De tant en tant, posem que un cop cada mes o cada mes i mig, la meva cara queda guarnida amb unes clapetes vermelles, principalment sobre les celles i a banda i banda del nas. Les clapes no es limiten a decorar-me la cara, són també pruriginoses; perquè tothom ho entengui: couen, piquen i -abans que trobés una fórmula magistral per evitar-ho-, m’obligaven a gratar-me com un condemnat. La molèstia, en aquells temps, em mortificava durant sis o set dies. La pell s’anava tornant escamosa, s’excoriava i queia, i així es renovava i s’acabava la picor. Fins a la pròxima crisi.
Els doctors Piñol, el pare i després el fill, van ser dermatòlegs de la família Pàmies des d’èpoques immemorials. El doctor Piñol fill em va examinar un dia i em va dir que això de les clapetes de la pell era una reacció al.lèrgica a l’excés de seborrea, és a dir, de grassa.
L’expressió “excés de seborrea” no em va fer feliç. “Seborrea” seria l’última paraula que faria servir un poeta català -Excés de seborrea seria un títol realment trencador per a un poemari: inauguraria una nova època-. “Seborrea” forma part d’una família de paraules acabades en -rrea molt malsonants i que designen realitats molt desagradables: diarrea, piorrea, gonorrea... Varicel.la, escarlatina i feridura també designen realitats desagradables, però amb el consol que tenen noms que sonen millor.
El doctor Piñol em va fer una fórmula magistral per contrarestar l’al.lèrgia a l’excés de dallonses. La fórmula era i és veritablement magistral i eficient. Liquida les taquetes vermelles i la picor, i restableix la finor i la blancor del cutis en un, dos, màxim tres dies.
Han passat trenta anys i no he tornat a veure el doctor Pinyol. No sé si exerceix encara o si ni tan sols si viu. Si per ventura ell mateix –o algú que el coneix que li pot passar l’avís-, llegeix aquest bloc, que sàpiga que continuo usant la seva recepta per proveir-me de pomada salvadora a la farmàcia. Tres dècades després d’usar-la no he patit cap efecte secundari indesitjable.
L’altra cara de la moneda és que la pomada no cura, només resol la part problemàtica: treu la picor i accelera el procés d’excoriació perquè la meva cara presenti bon aspecte més aviat.
El doctor Piñol em va llançar un pronòstic que va sonar com una maledicció gitana:
- De moment ho tens localitzat a la cara. D’aquí uns anys, se t’acabarà escampant per les espatlles i els braços -i dit això em va passar la mà per una vasta regió corporal que comprenia les espatlles, els braços i la part de dalt del pit perquè em fes càrrec de la magnitud de la futura tragèdia.
Disculpi'm, doctor Pinyol. Acabo de recordar que no va ser vostè. L’autor del vaticini va ser una mala persona amb llicència per exercir de mala persona i continuar semblant bona persona, que es dedicava a fer revisions mèdiques escolars i que no podia cenyir-se a informar sobre l’estat de salut dels revisats i prou. Aquell miserable exercia la medicina perquè en el seu moment no va tenir el valor de dedicar-se a la cartomància per tal de no disgustar a la família.
Han passat més de vint anys. Els meus braços i les meves espatlles continuen lliures de la maledicció. Afortunadament, aquell doctor de les revisions va ser un pèssim pitonisso.
El doctor Pinyol sí que va ser en canvi qui em va respondre la pregunta:
- I per què es produeix aquest excés de grassa?
- Perquè et ve de família, de la part materna -em va explicar.
És a dir: “És genètic.” És a dir: “No en tinc ni idea.”
No li ho retrec. Els pacients necessitem, exigim una resposta, una llumeta en la foscor que ens permeti dormir tranquils. La genètica és un recurs aprofitadíssim en aquests casos.
Entre uns i altres, es tractava de fer-me acceptar que això que li passava a la meva pell era crònic i genètic. Crònic perquè és genètic. I genètic perquè un mal funcionament amb insidiosa tendència a durar ha de ser per força una maledicció familiar. Vol dir que heretem de la nissaga un color d’ulls, uns cabells d’una certa qualitat i un repertori de problemes de salut. Resignació cristiana, fill meu. La genètica forma part dels designis inescrutables del Senyor que, per descomptat, no és de bon catòlic voler modificar.
Uns anys més tard, gràcies a certes lectures, vaig començar a albergar sospites que la cosa no era tan simple ni tan fatídica ni tan catòlica. Cas que realment fos per transmissió hereditària, tal vegada el que havia heretat no era l’al.lèrgia sinó la causa de l’al.lèrgia. És a dir que potser hi havia una causa. Una causa que potser era interna. Potser l’origen dels problemes de pell caldria buscar-lo en les profunditats d’aquest immens i insondable cos humà ple de sorpreses i racons i mecanismes ocults -i raons inescrutables que només ell entén-, en alguna regió misteriosa fora de la jurisdicció d’un dermatòleg. Perquè les regions misterioses són la jurisdicció dels metges alternatius o naturals. Un metge alternatiu no es conforma a esborrar la manifestació externa d’un problema intern. Es fa camí endins com qui cerca el tresor perdut en el laberint de la piràmide. Busca les fonts del problema. Ho diu el Gran Paradigma de la Cosa Holística. Tot en nosaltres està interconnectat com ho està Internet. “Holístic... l’estudi de tot, relacionant-lo amb les seves parts però sense separar-lo del tot. És la filosofia de la totalitat”. És una definició penjada al web Definición.org. N’hi deuen haver de millors, però a mi aquesta m’arravata perquè la podia haver signat perfectament Faemino del duo còmic Faemino y Cansado.
Un especialista dermatòleg diagnostica una al.lèrgia sense relacionar-la amb cap part i deixant tranquil el Tot. I amb aquesta tranquil.litat et recepta una pomada esborradora de símptomes. Ni el dermatòleg ni jo estàvem aleshores en l’ona holística. A un dermatòleg, si no és que ha caigut en la fascinació de la medicina alternativa, només se li reconeix una saviesa epidèrmica. A un dermatòleg se li demana si el xampú HS és eficaç contra la teva caspa. I set de cada deu el recomanen per acabar amb la teva caspa, mentre que els altres tres mai més no tornaran a rebre un euro de l’empresa que fabrica HS. El doctor Pinyol hauria estat un d’aquests tres que no, perquè, a més de la fórmula de la pomada, me’n va prescriure una per a un xampú personalitzat que em va anar molt bé per a la caspa, mentre que la majoria de xampús anticaspa del supermercat són un fracàs.
Les lectures pecaminoses que suggerien relacions holístiques del Tot amb les parts i de les parts amb el Tot, em van portar de dret a l’acupuntura. L’acupuntura no tindria gaire sentit, només es podria presentar com una versió benintencionada del vudú, si no existís aquesta oportuna teoria de la relació de les parts amb el Tot i viceversa. Com podria treure un dolor reumàtic a les cames una agulla clavada al clatell, posem per cas, si no hi hagués una oportuna relació de les parts amb un Tot que es torna a relacionar amb altres parts?
L’acupuntura comptava amb el prestigi de ser una tècnica mil.lenària, i amb el prestigi afegit de venir de la Xina. Porcel.lana, taoisme, tortura, productes prestigiosos de la Xina mil.lenària. I en alguna mesura, també me l’havia feta simpàtica, la pel.lícula Emmanuelle II la Antivirgen, en una escena de la qual recobrien d’agulles la suggestiva pell nua de la Sylvia Kristel.
En un pròxim lliurament explicaré com NO vaig resoldre el problema de dermatosi, gràcies a l’acupuntura.

(Continuarà)