Excel.lència criminal

L’excel.lència, CEL DELS ATAPEÏTS.
L'ATAPEÏT DIVIDEIX ELS PRODUCTES HUMANS EN
DUES CATEGORIES:
excel.lent I TOT ALLÒ QUE NO ARRIBA A l’excel.lència
(CUTRE, MAL ACABAT, POC PROFESSIONAL, TERCERMUNDISTA, ANTI-SISTEMA, IRREVERENT).
LA FEINA MAL FETA I LA FEINA BEN FETA.
L'ATAPEÏT, TOT EL QUE SE SURT D’AQUEST MANIQUEISME
-com res no pot escapar-se D’UNA CLASSIFICACIÓ MANIQUEA-,
POSA TAMBÉ EN EL CALAIX D’ALLÒ QUE NO ÉS excel.lent:
EL QUE NO ENTEN. Deu ser mal fet, sinó s’entendria*.
EL QUE NO LI AGRADA. Ídem.
EL QUE L’IRRITA. Si li agrada l’excel.lència i li proporciona pau, en allò que L’IRRITA no hi pot haver excel.lència.
(*Una observació important: Hi ha l'atapeït i hi ha l'ingenu. Són dues categories radicalment diverses. L'ingenu accepta que hi ha obres humanes que no entén i accepta que, malgrat no entendre-les, poden estar ben fetes, i, fins i tot, ser excel.lents. Atorga un vot de confiança al crític de torn que ha pontificat sobre la bondat d'un determinat producte (vi, pel.lícula, llibre, pla urbanístic). L'ingenu accepta i reverencia per igual les estimacions dels atapeïts i dels que no ho són; i li costa distingir qui és atapeït i qui no n'és, a causa de la seva generositat ingenua. L'ingenu em mereix respecte. I jo m'he treballat a fons l'autoestima per no patir excessivament per la circumstància de formar part del batalló dels ingenus, amb puntuals i, afortunadament breus, incursions en el cercle dels atapeïts. L'atapeït, a diferència de l'ingenu, s'autoatorga el dret de pontificar sobre absolutament tot i no accepta pontificacions que desqualifiquin les seves. No hi ha res que horroritzi més un atapeït que que el prenguin per ingenu).

HI HA ALGUNA MANERA D’OPOSAR-SE O RIURE’S DEL SISTEMA POLÍTIC I ECONÒMIC QUE RESULTI excel.lent?
CAP LA CATEGORIA excel.lent EN L’EXABRUPTE, LA PROTESTA IRADA, LA REBEL.LIÓ, LA VAGA DE FAM, LA BARRICADA, L’ATEMPTAT DE LA INSURGÈNCIA?
És POSSIBLE QUE SÍ. ÉS POSSIBLE QUE CERTES FORMES DE TERRORISME ORGANITZAT EMPRESARIALMENT, O CERTES FORMES DE MÀFIA, PUGUIN MERÈIXER LA MEDALLA D’HONOR DE L’EXCEL.LÈNCIA. UNA BANDA TERRORISTA BEN ORGANITZADA I EFICAÇ pot fer-se mereixedora de la medalla a l'excel.lència.
Puc concebir una barricada modular fabricada per una empresa multinacional que ofereix productes per al conflicte social basats en els conceptes pràctic, econòmic i ben dissenyat.

SÓN COMPATIBLES l’excel.lència I LA DIVERSIÓ?

ES POT RENOVAR L’IDIOMA, EVITAR QUE S’ESTANQUI I MORI, RECORRENT ALS PRINCIPIS DE l’excel.lència? EL LLATÍ MAL PARLAT QUE ANOMENEM CATALÀ HAURIA EXISTIT SI HAGUÉS PASSAT PEL SEDÀS DELS excel.lentistes DE L’ÈPOCA ROMÀNICA?

PERQUÈ... DE QUÈ PUNYETES ENS ESTAN PARLANT QUAN ENS PARLEN d’excel.lència?
DE CERIMÒNIES DEL TE I D’audis 4 de disseny i acabats meditadíssims?
DE RIGOR CIENTÍFIC?
DE TIQUISMIQUISME A L’HORA DE PARAR UNA TAULA AMB menjar d'autor?
DE L’excel.lent FORMACIÓ/PRODUCCIÓ DE LLICENCIATS DÒCILS I MOLT BEN PREPARATS PER A LES EXIGÈNCIES D'UN MÓN EXIGENT?
DE GESTIÓ EFICAÇ D’EMPRESES QUE EXPRIMEIXEN AMB EFICÀCIA MILERS DE SUBCONTRACTATS EN PAÏSOS EMERGENTS?
ÉS AQUESTA l'excel.lència PER excel.lència?

Excel.lència...?

PER QUÈ NO DIR LES COSES PEL SEU NOM?

L'excel.lència ÉS EL PUNYETER PERFECCIONISME DE TOTA LA VIDA.

UNA CONDUCTA MANIACO-OBSESSIVA.

EL PERFECCIONISME ÉS UNA ACTITUD SATÀNICA.
ÉS A DIR, IMPOTENT.
EL DIABLE, EL GRAN IMITADOR.
PERQUÈ ÉS IMPOTENT PER CREAR.
NOMÉS TÉ SORTIDA, l’excel.lència, EN LA IMITACIÓ CORRECTA.
QUE POSA DE MANIFEST UNA IMPOTÈNCIA CREADORA.
I SOVINT UNA IMPOTÈNCIA VULGAR I CORRENT.
LA DIVERSIÓ, EL GENI i L'ERECCIÓ, EN CANVI, SON CATEGORIES I FENÒMENS DIVINS.
ES POT ARRIBAR A PERSEGUIR EL SANT GRIAL DE LA PERFECCIÓ NOMÉS QUAN S'HA PERDUT LA SENDA LLUMINOSA
DE L'ARRAVATAMENT I DEL GENI
QUAN NO HEM DEIXAT EXPLOTAR LA LLAVOR
QUAN SE'NS HA TALLAT LA CONNEXIÓ AMB
LES IDEES I LES PARAULES I LES IMATGES.
L'EMBRIAGADORA FLUÏDESA DEL CENTRAMENT.
Buscar el perfeccionisme, SUCCEDANI DE LA CREACIÓ GENUÏNA.
NOMÉS ES POT SER PERFECCIONISTA DES DEL DESCENTRAMENT I LA IMPOTÈNCIA.
QUAN HA ENTRAT EN ESTANCAMENT I OFUSCACIÓ, L'ATAPEÏT COMENÇA A SOMIAR AMB l'excel.lència, A POSAR-li ALTARETS, a l'excel.lència.
L'adorador de l'excel.lència ÉS fràgil com el cristall de Bohèmia,
insegur com les accions d'una asseguradora americana.
L'excel.lent perfeccionista només pot viure en una inestable bombolla protectora cridada a fer
PLOP.

SENTO SER TAN CRU.
LES FALTES I LES IMPERFECCIONS SÓN COM TAQUES DE SOBRASSADA EN UN POLO DE COTÓ 100%.
ESPERO HAVER COMÈS ALGUNA FALTA D’ORTOGRAFIA I DE SINTAXI. I ALGUN EXCÉS VERBAL I ALGUN ERROR DE CONCEPTE. PEL BÉ DEL MÓN I DE LA CULTURA.

Contra el somieig

Per a què escrius literatura fantàstica?

No, no és la literatura fantàstica de Dragons i Masmorres, Elfs i follets, Camins Iniciàtics de Paulo Coelho... Literatura de somieig per a adolescents inadaptats, per ensopir i generar estats malenconiosos o de mundoiupisme.
Aquesta literatura tòpicament fantàstica, que ha usurpat i acaparat el terme, i que fa el mateix servei que:
- La poesia lírica que s’autocomplau amb les manifestacions sensibles d’un mateix.
- O el Periodisme de Tomaqueig.
- O les Festes de la Mercè i els grans Projectes per una Barcelona Engrescadora.
On només canvia el públic que consumeix cada cosa, però la funció ansiolítica és la mateixa.

Al contrari.
És la literatura Fantàstica que, des de la descontextualització, ens ensenya, d’una manera antipàtica, l’autèntic rostre del món. Que ens mostra a nosaltres, amb tota la crua sinceritat. Literatura fantàstica per despertar, paradoxa essencial del gènere.
(Poe, Carroll, Kafka, Meyrink, Vonnegut, Borges, Lem, Topor, Dalí, P.K. Dick, Bradbury i una petita joia com Planilandia, ja sabeu què vull dir: Literatura Fantàstica amb majúsucules).

Que ens vacuna, amb projeccions exagerades del Present, contra aberracions futuribles.
Que també vaticina i, fins i tot, provoca el Futur.
Que ens retorna la responsabilitat individual sobre l'avenir.

La ciència-ficció és literatura fantàstica i utòpica
i molesta.
Per això rep tot el recel i, de vegades, la desqualificació de determinades elits culturals (autoproclamades) al servei del poder de torn. Alimenten ínteressadament l’equívoc que ciència-ficció és i només és: pistoles làser i éssers acolorits amb antenetes.

La poesia no subvencionada s’obre al món sencer, es lliura a la batalla. Reconeix que hi ha una batalla a lliurar. Rebenta els estrets límits de la nostra cel.la mental. Quina sorpresa ens enduem quan escoltem poesia honesta en estat de bel.ligerància! Les nostres oïdes se sobresalten. L'altre dia vaig sentir Jesús Lizano i em vaig reconciliar amb el gènere humà.

Els polítics autoproclamats progressistes defugen les visions potents del present i del futur i les substitueixen per caramelets de poesia de somieig.
Com llagrimegen d’emoció en els festivals de Poesia Subvencionada!
Lliris i postals i frases de calendari.
Mentides commovedores. Mentides amb efecte lenitiu, cloroformitzant, analgèsic.

Si la literatura no ens incomoda ni ens remou, ni que sigui una mica, a fi de redimir-nos de la nostra natural tendència a l’estancament mental i vital, aleshores és que no és literatura, és una làmpada de lava o una figureta de basar xinès.

Seqüela de "Tinc el que sóc"

Senyors (amics, coneguts i fantasmes tots),

Em veig en la peremptòria necessitat de fer un afegit al post Tinc el que sóc (penjat al maig).
I és el següent:
TENIR en excés (propietats immobiliàries, vehicles turisme, aparells electrònics per a la vida digital, activitat socials, és a dir tot el que constitueix un Gran Tren de Vida) és perniciós, no pel fet en si, sinó sobretot per la qüestió del MANtenir, tenir cura del que TENS, les reparacions, comprar recanvis, les polisses d’assegurances i tot plegat. És perniciós en el sentit que surt car. Necessites guanyar molts diners i això limita la teva capacitat de maniobra. Et constreny les possibilitats. Has de continuar fent anar el teu Gran Tren de Vida per la mateixa via, a tota velocitat, amb compte de no descarrilar.
Però és que SER massa un mateix és encara pitjor. També per la qüestió del manteniment. És un desgast enorme haver de Ser un mateix = Autèntic = Geni-i-Figura-Fins-a-la-Sepultura. La via per on circula el teu “Jo-mateix” és encara més unidireccional, estreta i fa molta pujada i, a sobre, les barreres estan posades de través i no en paral.lel. Exigeix una gran despesa d'energia. Veritat de Perogrullo: Si fos fàcil, descansat i lleuger, tothom seria molt autèntic.
I el massa Tenir o el massa Ser no és tant la quantitat sinó el temps, l’estona que et vulguis mantenir en l’Alt Tren de Vida o en l’Alt Exercici de l’Un Mateix.
Aleshores la denigrada careta, màscara, disfressa, la "persona" que amaga la teva “autèntica personalitat” rere un aspecte i unes maneres estàndard, socialment o familiarment acceptables, ve a ser l’equivalent de la roba de mercadillo i els productes de Basar Xinès. Et permeten un Tren de Vida més lleuger, menys exigent.
Sempre i quan tinguis la prevenció de no confondre la teva disfressa de carnestoltes diària amb la teva pell.
Quan la màscara, quan el paper ja no compleix la seva funció de beneficiar-te sinó que acontenta i beneficia els altres, és l’hora d’anar al mercadillo de personatges i canviar-lo. Hi ha fundes de personalitat que donen una gran aparença d’autenticitat.
I l’Exercici de l’Un Mateix sempre es pot deixar per a les grans ocasions.

Catolicisme reciclat

Swami Vivekananda, el mestre indi que a finals del segle dinou divulgava per Occident la filosofia hindú, a Vedanta la Via del Ioga, ens predica: «Cal refusar com un verí, tot el que ens fa ser febles, física, intel·lectual i espiritualment. No hi ha vida en això; no pot ser veritat. La veritat enforteix. La veritat és puresa; la veritat és tot coneixement...»; i també diu: «És això el que ensenya el Vedanta. No proposa cap panacea universal, cobrint ferides amb plaques d’or...»
Aquestes paraules serveixen de rèplica perfecta a una de les clàssiques divises de la Nova Era:
Tot mal té una part positiva. La malaltia no és la teva enemiga, és la teva aliada.
Etcètera.
Si el mal té una part bona, no és tan mal. Potser hauríem de tenir-li més consideració, al mal, en totes les seves formes. El feixisme té una part positiva (el problema és saber-l'hi veure, oi que sí?). Un tsunami té una part positiva (em costa, però ja l'hi trobaré). Trencar-se la cama té una part positiva (aquesta és més fàcil: Puc dedicar-me a ordenar fotografies. Altrament no hauria trobat mai el moment) Si em concentro en el que té de bo, se'm fa més suportable.
Aquest lenitiu estúpid de resignar-se. De decorar la merda i ruixar-la amb ambipur. Segons Vivekananda (que ho diu amb altres paraules) la merda és merda. Una tràgica mort és una tràgica mort i una merda. Un càncer és un càncer, una PUTADA en majúscules. Si te’n surts i en treus quelcom de positiu com, per exemple, que et sobrevingui una pressa molt comprensible d’acabar els vells projectes sempre ajornats, millor per a tu. Però a mi no em sentiran glorificant el càncer pels seus efectes beneficiosos de cara a entrenar l’esperit i el cos i proporcionar-te ales per no deixar coses per l’endemà. Superar un fet terrible et serveix, sobretot, per enfrontar els fets terribles que li seguiran. Com entrenar-se a córrer serveix per córrer i, potser, de passada, va bé per al cor. I si no has de dedicar-te a volar en helicòpter no perdis el temps fent un curset.
Mireu què s’hi pot llegir en un butlletí de l’”Asociación Pro-Quiropráctica de España”:
«(...) La doctora Brown proposa una innovadora teoria sobre la subluxació vertebral anomenada Teoria de l’Energia Potencial.
»Aquesta teoria subscriu que la subluxació apareix a causa de les limitacions de la consciència personal i col.lectiva dels éssers humans, i que és una part necessària de l’evolució humana (...)
»...la Intel.ligència Universal ha creat la subluxació [lleus dislocacions de les vèrtebres] per separar la consciència de la matèria, per tal de crear polaritat i perspectiva. Aquestes dues qualitats es consideren necessàries per a l’evolució de la consciència. La separació de la matèria i de la consciència, provocada per la subluxació, ens permet observar-nos en l’espai i el temps. L’ajust quiropràctic permet, d’aquesta manera, reunir matèria i esperit amb un nou dinamisme i potencial per evolucionar.”

En atenció a les persones que estem limitats a nivell de consciència i que tenim un accés restringit -en virtut del nostre atapeïment mental- a la Intel.ligència Universal, gosaria de demanar que aquestes teories no transcendissin l’àmbit privat i familiar de la doctora Brown, per tal que la resta no ens acabem sentint com xinxes amb aparença humana.
Per aquest camí de beneir els problemes que se'ns presenten, i entendre'ls tots com proves iniciàtiques, acabem caient en excessos com estimar els lleons que se’m menjaran. O besar els peus dels terroristes que em segresten i em tenen tancat en un zulo durant tres mesos i em permeten, així, ser una persona més evolucionada en acabat.
En concret, fixeu-vos el problema que ens planteja la Brown: Trobeu la manera d’obtenir subluxacions com més i més variades millor, per tal d'accelerar l'obtenció de l’evolució de la vostra consciència. (I, de passada, donar prosperitat a les clíniques quiropràctiques)
Un àngel l'haurem de descriure ara com un “ésser que assoleix una naturalesa immaterial després de patir subluxacions a dojo”?
I un tumor maligne, no serà encara més efectiu per assolir aquesta separació de la matèria i de la consciència? Lògicament sí. Com més separats, en aquest cas, matèria i consciència, menys patiment.
Em costa de recordar un cas en què el marquèting fos tan perniciós. Pobres pacients! Els guareixen d'una ridícula subluxació i paguen l'altíssim preu d'empassar-se idees tòxiques.

És obvi que de qualsevol experiència -per desagradable, crua, brutal que sigui- en podem extreure alguna cosa positiva, si som prou imaginatius, calçasses o afortunats. D'això tota la vida se n'ha dit consolar-se. És una de les grans habilitats de l'homo sapiens. I el cristianisme en va fer un art. Gran part del doctrinari new-age és la posada al dia de la resignació i el consol cristians.
Vivekananda i Nietszche, per descomptat, viatgen en una altra direcció. Ser forts per acceptar-ho. Practicar l’enfortiment per no deixar-nos ensorrar. Aguantar el xàfec. Usar l’astúcia per sortir d’una situació. Pur sentit comú. El sentit comú és blasfem i heretge.
Rebre els lleons (o la lepra) que se’ns menjaran com un regal celestial és practicar una altra cosa.
El nostre cos, de fet, sap de què va la història. Millor que nosaltres. Ho té claríssim. I sort en tenim d’això. Fabrica constantment material de defensa per a la guerra diària contra els microscòpics agressors. Bacteris, virus, fongs, ens envaeixen diàriament, per milions. Vénen per feina. Poden ser els nostres aliats, per conveniència, o els més ferms fills de puta. La resta és literatura barata. I nosaltres, de vegades, cometem deslleialtats terribles amb el nostre cos. Ens aliem amb l’enemic. Per exemple, quan diem:
Tot mal té una part positiva.
La lluita contra la malaltia, la convicció de superar-la és l’única cosa positiva. Els enemics no els necessitem per a res, necessitem vacunes, potser, per entrenar-nos, per mantenir-nos en forma i no abaixar la guàrdia, perquè els enemics vindran irremeiablement a buscar-nos les pessigolles, perquè som en un món regit per una llei no contemplativa: menjar o ser menjat. De benediccions només se’n poden repartir en els moments de treva o de digestió.
Una nova citació de Vivekananda:
«Aquesta vida és dura. Obre-t’hi pas agosaradament, encara que et resulti duríssima. ¡No importa, l’ànima és més forta! El Vedanta no carrega cap responsabilitat en els petits déus, perquè tu ets el forjador de la teva pròpia sort. Tu et fas sofrir a tu mateix, tu et fas el bé i el mal, i ets tu qui es tapa els ulls amb les mans i diu que és de nit. Aparta les mans i mira la llum. Tu ets refulgent, ja eres perfecte des del principi.»
De les paraules de Vivekanada no s’infereix que ens donem la malaltia per obtenir l'estatus celestial, sinó que, en determinades circumstàncies, ens en fem miserables còmplices. Establim una relació simbiòtica amb la malaltia de llarga durada. Torno a la meva benvolguda Lanctôt, ex metge canadenca, i a la seva frase: "la malaltia és la teva aliada, no la teva enemiga”. Si li fes cas, m’hauria d'encantar narcisístament amb els meus èczemes. La pastilla que no cura, i de la qual tan abomina la Lanctot, però alleuja els efectes desagradables, també la podria veure com la meva perfecta aliada. Treballa a favor de la malaltia, ens la fa tolerable, ens la fa amiga nostra. Les pastilles són les làmines d’or que cobreixen ferides, a les que al.ludia Vivekananda. Ens fem amics i còmplices del nostre estat de declivi. Adorem la Torre Torta de Pisa. Gràcies a la pastilleta no ens ensorrem de cop, anem declinant com la Torre de Pisa. Una malaltia crònica, si no és causa d’unes condicions ambientals insalubres o deficiències alimentàries, és psicosomàtica. Això no vol dir que fabriquem la malaltia, sinó que propiciem que sigui crònica en abaixar les defenses. Autogenerada? No, no és autogenerada. El que fem, exactament, és abaixar les defenses al davant de certa mena d’invasors. Els que més ens convenen. Tenim un savi instint que ens guia per triar quins malparits microscòpics deixem entrar i quins no.
De les primeres coses que aprenem és que quan estem malalts obtenim el doble d’atenció; a partir d’aquí, obtenim un eficaç recurs per obtenir atenció quan ens fallen els altres recursos més saludables. La malaltia crònica és la mort domesticada. Una mascota adoptada, un monstre de companyia que es va engreixant a costa nostra. Convertim el cos en ostatge nostre quan les coses no van com volem que vagin i no trobem una manera menys desesperada i arriscada d’aconseguir-ho. Woody Allen, a Toma el dinero y corre, és un delinqüent desastrós. Quan tot li falla, enmig d'un assalt de banc, es pren a si mateix d’ostatge posant-se la pistola al cap, i els policies abaixen les armes i el deixen passar. Ens diu la Lancstôt que la nostra malaltia és la nostra aliada i no la nostra enemiga i quasi ens vénen ganes de posar-nos malalts, apuntar-nos al cap, per sortir amb la nostra. Què ha de ser aliada nostra una merda de la qual, en els instants de franca lucidesa, sabem que ens n'hem de desempallegar per estar bé!
"Malaltia, la nostra aliada." "Els pobres entraran en el Regne del Senyor." "Els sofriments ens aproximen a Déu." La mateixa retòrica catòlica de tota la vida, la gran fàbrica de xais dòcils, reciclada per la new-age.

Quins malvats volem per als nostres fills?

(Article publicat al Butlletí 11è de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia)

Una tarda, fa poc, el meu fill petit m'agafa i se m'endú al videoclub. Segons ell li havia fet una promesa tres dies enrere. Com que no se m'ha acudit cap bona excusa a temps, doncs això, hi anem.

Tria Descobrint els Robinson.

Podria haver estat pitjor.

Descobrint els Robinson: L'enèsima producció Disney. Garantia d'uns mínims d'acció i d'espectacularitat i una depurada animació. L'únic que demano és que no abusin amb les cançonetes. Lewis, un orfe abandonat en un orfenat. Tothom sent empatia amb un orfe. Encara que tinguem o hàgim tingut pare i mare, ens sentim o ens hem sentit orfes en un moment o altre, o sempre: Els pares no ens entenen, o els pares no tenien tot el temps del món per a nosaltres, o els pares deixen de cop de ser aquells éssers supermeravellosos i esdevenen éssers reals. Aquest de la pel·lícula, a més, és un orfe superdotat que ningú no entén i quasi ni suporta. Cap família no el vol adoptar. Només obrir la boca, els pares candidats s'adonen que no és el nen dolç, tendre, inferior intel·lectualment, que podran modelar al seu gust.

Aleshores arriben del futur, Wilbur Robinson i Bowler Hat Guy. Respectivament: un amic aliat i un enemic. Com a Terminator. L'amic arriba per preservar la història i el futur. L'enemic, naturalment, per canviar-la a favor seu -el molt egoista! El malvat roba la màquina que pot alterar el futur. Lewis i Wilbur es veuen obligats a viatjar al futur, que és el present d'en Wilbur, per intentar arreglar les coses des d'allà. Com a Retorn al futur (la 1 o la 2, no ho recordo). Lewis, l'orfe, fa coneixença de la família de l'amic. És una concentració única de bojos encantadors sortits directament de Viu com vulguis de Frank Capra.

La pel·lícula està clar que és un patchwork fet de déjà vus cinematogràfics tot ben cosit i manufacturat amb la garantia de la factoria Disney.

Aquesta família d'eixelebrats sí que comprèn i sí que vol adoptar l'orfe impossible. Però, ves per on, hi ha una incompatibilitat radical que impedeix la felicitat d'en Lewis -i, per deferència amb els que no han vist la pel·li, no la revelaré, perquè avui em sento bona persona-.

Tot seguit, una altra sorpresa: el malvat és algú que Lewis ja coneixia, un que ha acumulat tones de rancor contra ell, a més de lleganyes i hores de no dormir en una edat especialment delicada.

De manera que la seva maldat parteix d'un desig de venjança comprensible.

La factoria Disney es posa al dia: Els malvats purs, els malvats perquè sí, per amor a la maldat, per pur geni de la maldat, per pura crueltat juganera, ja no es porten. Ara els malvats vénen amb una oportuna genealogia sota el braç, que els justifica. La idea és que els malvats ja no són els altres, sinó que qualsevol de nosaltres, col·locat en la mateixa situació, també es decantaria cap al costat obscur.

I, a més a més, el malvat contemporani gaudeix d'opció a redempció. Són així: Reversibles com alguns anoracs.

La raó de ser de les tres preqüeles de La guerra de les galàxies, és, a banda de vendre més figuretes de marxandatge, mostrar-nos exhaustivament com la filantropia es va convertint en rancúnia i maldat, en la persona de Darth Vader i, com novament, es transforma en bondat.Una bondat ja no ingènua i de més mèrit. Ara bé, en contrast amb Descobrint els Robinson, els guionistes tenen cura de mantenir l'Emperador dins del Costat Obscur de la Força, i així queda un enemic -decent com a tal enemic- amb qui lliurar el darrer gran combat. Gran previsió.

De les cendres del mal destruït sempre reneix el mal, amb la qual cosa assegurem la pervivència del cinema d'aventures i de l'OTAN.

A la sèrie "Farscape" també ho tenen clar. Quan un rufià pateix la conversió a la bondat i, per tant, s'alia amb els bons i, per tant, queda inservible com a tal rufià, de seguida ocupa la plaça deixada lliure un nou rufià, confirmant un principi de necessitat: la bondat necessita un punt de referència perquè sapiguem de què parlem, quan parlem de bondat. La bondat és la negació de la maldat. La maldat és una afirmació. I la innocència és una altra cosa, que no necessita afirmar ni negar res.

A "Bola de Drac" -gràcies Toriyama! per existir- després que queda anul·lat un enemic (per reinserció, o per exterminació pura i dura), se'ns presenta un de més invencible i cruel, fins a arribar al monstre Boo, que és el millor malvat dels últims vint o trenta anys, ja que es basa en la idea del xiclet, la substància artificial més malvada i resistent.

Resulta un contrasentit, una cagada postmoderna, justificar i reinsertar els malvats; el malvat "bombó de licor": un cor tendre recobert amb una crosta negra. En el terreny de la fantasia, el malvat de crosta i cor negres té més glamour.

Per a un psicoanalista potser sí que és el gran repte, la màxima fascinació, escodrinyar en les arrels familiars de Hitler, Pol Pot, Idi Amin i imaginar que troba les raons de ser de les seves maldats respectives, i imaginar una tanda de sessions que hauria pogut estalviar calamitats als jueus, gitanos, cambotjans, etcètera.

Ara bé, en una aventura fantàstica, un malvat amb un trauma justificador i una opció a reinserció sol resultar tan decebedor com el cafè amb llet descafeïnat, descremat amb sacarina.

Tot i que Kirikú i la Bruixa és una gran història i gairebé em fa dubtar del que acabo de dir.

Vegeu el gran encert i la visió comercial de l'església catòlica, que aboleix els llimbs, per insípids i innocus, però manté en plantilla el malvat per antonomàsia, que és dolent no per trauma infantil, sinó per lliure elecció, ja que aquesta és la dolenteria amb pedigrí de debò.

Si alguna cosa podem valorar d'un malvat és que sigui tenaç en la seva maldat, constant i creatiu. Els malvats, si han de morir, que ho facin amb tanta dignitat com moren els herois, sense renúncies ni conversions ni penediments de darrera hora.

Aleshores, per exemple, trobo estupenda Michelle Pfeiffer en el paper de bruixa a la recomanable Stardust. Llogueu-la i sabreu de què parlo. Ole per la bruixa Pirula! Constatem alleujats que continuarà lluitant per la seva causa.

Als dolents els reconeixem la seva causa. I no volem que es rendeixin mai. Perquè, a l'heroi, no ens agrada que li donin peixet.

Un dolent que es fa perdonar fóra com un Reial Madrid tovet que se'ns fes simpàtic. Per la mateixa raó, aplicada a la inversa, quan algun candidat polític és netament impopular o té un aire sinistre, es procura difondre la seva història familiar, fer-nos-el més humà, perquè pugui semblar menys enemic nostre.

Un dels més terrorífics i sòlids malvats dels últims temps: El "bon noi" de Funny Games de Michel Haneke, refilmat aquest any.

Perquè és coherentment malvat fins al final.

Rares emocions

A l'AVUI digital d'ahir, dimarts 2 de juliol, feien la següent consulta als lectors:

És compatible ser catalanista i emocionar-se amb la selecció espanyola?
• Sí, del tot.
• No gaire.
• Gens.

Les emocions són rares.
Canviem la pregunta:
És compatible ser un patriota espanyol i no emocionar-se amb la selecció espanyola?
Segons Juan Antonio Camacho, ex-seleccionador, no.
Les emocions, en aquest cas, han d'estar perfectament alineades.

Es pot ser una persona refinada i culta, amb títol universitari i entusiasmar-se amb una aventura de Mortadelo i Filemón?
No ho sé. No tinc títol i, segurament, no sóc ni refinat ni culte.

Es compatible emocionar-nos o excitar-nos sexualment amb una escena de violació en una pel.lícula i ser catalanistes? O progres? O cristians?

Quina emoció és més incòmoda, aquesta que acabo d'esmentar o la que proposava l'AVUI?
Ajuda pensar que, en tots dos casos, l'emoció és per una representació. La violació no és real. És una fantasia. Recrea una clàssica fantasia sexual de dominació. Ens podem permetre el luxe de tenir fantasies sàdiques, d'ençà que Freud va sentar càtedra.
I la selecció representa Espanya. La victòria d'Espanya sobre Alemanya a la final de l'Eurocopa, quan ens parem a discernir les coses, sabem que no és l'exèrcit espanyol entrant a les portes de Berlín.

Que rares i salvatges són les emocions!
I algunes metàfores, també!

En l'equip nacional d'Espanya, proclamat campió d'Europa, jugava mig equip del Barça i mig equip de jugadors criats a la Masia i, a sobre, jugaven a l'estil de Can Barça.
Podem entendre-ho com una conspiració? Un maquiavèl.lic estratagema per completar el procés d'assimilació i eliminació del nostre fet diferencial?
Crec que la qüestió no és aquesta.
La qüestió seria:
Per què necessitem emocionar-nos amb una selecció i amb uns partits de futbol?
Si és una tendència o una necessitat, morbosa o no, d'una part de la humanitat, la d'emocionar-se amb una selecció de futbol, aleshores els catalans, com a part integrant de la humanitat, no tenim perquè ser més egregis i "desapegats" que ningú en el món.
A falta d'una selecció pròpia en competicions de debò, ens assisteix el dret legítim d'emocionar-nos amb la selecció que representa Espanya (és a dir, la selecció del país governat per l'administració que no ens deixa convocar referèndums, ni administrar els nostres impostos, ni recuperar els nostres papers històrics, ni decidir per on hem de foradar els nostres túnels), perquè la selecció només representa Espanya, no és còmplice directa de les injustícies esmentades, ni les justifica simbòlicament sobre el terreny de joc. Quan juga i guanya la selecció, no milloren ni empitjoren les nostres relacions amb aquest estat que ens governa a l'estil colonial.
Hi ha una aspecte simbòlic en la història de la selecció espanyola de futbol i és el que més emocions ens promou als catalans.
L'etern desig de Catalunya i els catalans de derrotar algun dia aquests macarres i abusananos que fa segles que ens treuen la sang i ens dicten què hem de fer i com hem de viure, es correspon perfectament amb l'etern desig de la selecció espanyola, fa tres dies satisfet, de derrotar aquests italians alemanys brasilers, macarres, abusananos i vanitosos futbolístics.
- Quina bella paradoxa!
És en aquesta identificació que els catalans, mal que ens pesi, ens veiem arrossegats a emocionar-nos amb la selecció d'Espanya.
Ens vam emocionar i alegrar i alleujar quan la selecció va salvar el fatídic obstacle de quarts de final. En termes futbolístics, els quarts de final eren com una repetició ominosa i obsessiva del nostre onze de setembre.
Ens vam emocionar quan la selecció espanyola va enviar a casa la insidiosa, irritant i bunkeriana, selecció italiana. Com una consumació de la derrota de tots els arxienemics mediàtics de Catalunya.
Ens vam emocionar quan va fer baixar el morro a la prepotent selecció alemanya. Com una victòria contra tot pronòstic, del SÍ en un referèndum d'autodeterminació.
La victòria de la selecció espanyola és una alegria per als il.lusos amants de la justícia poètica en tots els àmbits de la vida.
Un model per als catalans.
Un exemple a seguir per als polítics catalans.
Ara ve la proclama:
És així, amb bon joc, amb decisió, amb "descaro", amb convicció, sense manies, sense complexos, amb un grup unit, que se li pot fotre un gol per tota l'esquadra a la història i al contuberni espanyolista.
Ja és hora de deixar de recrear-nos en el fang d'un 11 de setembre de claudicació i derrota en la tanda dels penaltis.

Amb les dues últimes frases crec que he trobat el to just per reanimar i enardir les masses de catalanistes afligits per haver-se emocionat pecaminosament amb la selecció espanyola.

PS: No puc estar-me'n de dir-ho:
José Montilla, i el seu partit PSC, traspuen l'esperit de la vella selecció espanyola, la que apallissava seleccions de segona fila en fases de classificació i que, després, sortia al camp ja derrotada quan se les havia d'heure amb partits decisius i seleccions d'envergadura.
JM i el PSC dominen localment l'àmbit municipal, el cultural, l'associatiu, les televisions i mitjans d'aquí, amb un gran joc maquiavèl.lic, però queden humiliats a Madrid, a l'hora dels grans debats i les grans decisions. (Com a mostra: És a Madrid que es confegeix l'alineació que presenta el PSC, i si un tal Maragall, davanter molt incisiu, de joc vistós, ha de sortir de l'equip per fer entrar un tal Montilla, un migcampista d'estil picapedrer).

Bella paradoxa!
L'actuació de la selecció espanyola de futbol en la passada Eurocopa ens indica clarament el camí audaç per guanyar-nos el dret a emocionar-nos un dia amb la selecció catalana.

Conspiració

(Continuació de "La causa de les conseqüències" i "Acupuntura en el desert", respectivament localitzables als mesos d'abril i maig)

A Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, on vaig estar-m’hi cosa d’un any i mig, vaig conèixer un brasiler amb pinta d’alemany que es deia Càssius Àngelus. Càssius Àngelus no era un pseudònim artístic, els pares de la criatura van tenir l’estranya humorada -tot i que no tan estranya en el context del Brasil-, d’etzibar-li aquest nom.
El Càssius tenia el mateix problema a la pell que jo. Érem germans de clapetes pruriginoses.
El Càssius era -i deu continuar sent- gran bevedor de cervesa i amant de la bona taula com jo. Quan dic “bona taula” em refereixo concretament al menjar de fonda de tota la vida, aquest que es distingeix no per l’eclecticisme ni per les combinacions sorprenents de gustos sorprenents ni pels emplataments escultòrics ni pels noms ampul.losos, sinó per la quantitat, la qualitat de la matèria primera i el sentit comú en la preparació.
Una nit, després d’un sopar memorable al seu apartament (a l’estat de Minas Gerais és on més i millor es menja de tot Brasil i la cuina casolana del Càssius n'era digna representant), vam ocupar la sobretaula amb un debat calorós sobre la nostra producció de clapetes vermelles, excoriacions i èczemes. El seu dermatòleg sostenia que el nostre problema era la conseqüència d’una al.lèrgia a uns fongs paràsits que viuen a la nostra pell. Excedir-se amb les begudes alcohòliques i amb certs aliments pesats -especialment porc, en totes les seves presentacions-, però sobretot l’abús de l’alcohol, faria proliferar aquests fongs oportunistes. Segons el dermatòleg brasiler, la hipòtesi de treball del meu dermatòleg: la reacció al.lèrgica a la grassa de la pell, no era correcta.Vaig replicar amb arguments de pes: “Com pot ser tan ruc el teu dermatòleg?!” o “el meu dermatòleg li dóna vint voltes al teu!”, etcètera. Vam organitzar una polèmica de nivell de pati d’escola on es va posar en joc l’honor de la dermatologia nacional respectiva.
El que en veritat em treia de polleguera no era veure qüestionada la competència dels dermatòlegs catalans, sinó imaginar-me el meu rostre envaït de moixernons microscòpics addictes a l’alcohol i als greixos saturats dels embotits que arribaven per via sanguínia als capil.lars de la meva cara.
Fos la reacció al.lèrgica contra aquests invasors minúsculs, o fos contra l’excés de grassa, el que sí quedava establert (i he pogut confirmar al llarg dels anys) és que hi ha una relació directíssima entre la ingestió excessiva d’alcohol i d’aliments carregats de toxines i greixos, i les crisis d’èczemes a la cara.
I en refredar-se la qüestió, aquell mateix dia, vaig començar a admetre la possibilitat de tenir pròsperes colònies de moixernons, afortunadament microscòpics, acampats a la meva pell sense pagar drets de càmping.
A partir d’aquí podia formular la meva primera sospita. Era fàcil establir una relació entre alcohol i greixos, el fetge i els problemes a la pell. Elemental, estimat Watson: Aquest inepte del meu fetge no processa l’alcohol i altres elements perjudicials, deixa que passin a la sang que els transporta i abandona allà on pot. No processa com a mi em convé, sinó com convé als presumptes paràsits. O sigui que d’inepte, res. És un traïdor sabotejador en tota regla. És un òrgan malvat. Prefereix fer feliços als fongs que a mi. Ho fa de manera deliberada. Per castigar-me els excessos. Què té aquest fetge repel.lent contra els excessos? Sóc de vida. I ser de vida, comporta excessos. L’excés és sinònim d’alegria. Com el colesterol dolent, que és el que acompanya algunes de les millors coses d’aquest món: el pernil, la cansalada, els xoriços picants, la mantega, l’ou fregit amb patates fregides...
Aquest fetge meu resulta que és un fonamentalista vegetarià repel.lent. O tal vegada és simple rancúnia: el mortifica treballar quan jo estic de festa.
En qualsevol cas, culpable. O, fins que no aporti proves, presumpte culpable. El primer sospitós del joc del Cluedo de la meva salut. Sospitós d’engreixar moixernons minúsculs.
Un culpable, una arma, un lloc del crim:
Acuso aquest fetge malparit de processar malament les begudes espirituoses i els gustosos greixos saturats de la meva dieta carnívora.
L’arma és el seu passotisme.
El malparit exerceix la seva carrera criminal a sota de les meves costelles.
I aquest fetge, qui el feia i el fa ser com és? Gandul o rebel o malvat? He de donar-li boldo i carxofa tota la vida per estimular-lo -o per fer-lo passar per l’adreçador-? Quin és el mòbil de la seva conducta delictiva? En el Cluedo, joc de taula clàssic i entranyable, curiosament no hi ha mòbil. El senyor Blanco (o el Professor Mora o la Senyora Rubí) maten l’amo de la casa amb un canelobre a la sala de Billar sense cap interès personal, potser perquè els assassins del Cluedo van néixer amb un cromosoma assassí. Assassins de naixença. El meu fetge potser no processa com és degut perquè és defectuós de sèrie. Això vaig concloure.
Tanmateix, d’ençà aleshores (i ho he d’agrair al Càssius Àngelus), quan em pregunten què tinc a la cara, ja no he de dir: Al.lèrgia a l’excés de seborrea, sinó: Al.lèrgia als Micromoixernons Alcohòlics. I no em sento tan malament.