Diu la llegenda de Lao Tse, que Lao Tse va meditar durant vuitanta anys dins del ventre de la seva mare abans de decidir-se a néixer.
No és estrany que després fos capaç de fer afirmacions com: "Del Tao que es pot parlar, no és el Tao Etern." Lao Tse va disposar de molts moments de tranquil.litat per obtenir grans conclusions sobre tot.
A mi no se'm va acudir de donar tanta feina a la mare.
Vaig estar-m'hi els nou mesos reglamentaris i vaig desallotjar, perquè més tard, pogués tenir acollida la meva germana.
Vaig ser més considerat que Lao Tse i el món va perdre un nou gran pensador.
No serà perquè no ho he intentat.
He meditat dintre d'armaris robers amb una placa solar a dins.
He meditat dintre de càpsules de flotació.
Finalment, he fet la més gran aproximació a les condicions en que es crea un gran pensador xinès: He fet una regressió, per mitjà d'auto-hipnosi, al ventre matern. En una hora he imaginat que en vivia 700.800, és a dir els 80 anys del Lao Tse fetal. He mirat cara a cara al Tao.
Quan he emergit de la regressió m'he trobat molt, però que molt relaxat. Vital. Flotava. Em sentia alegre.
Però he continuat sense entendre el Tao del que no es pot parlar. L'Etern. I tampoc entenc l'altre, aquell del que se'n pot parlar. Que creia entendre a mitges abans de regredir.
Estic en el bon camí, doncs.
Quan arribi al punt de no entendre res de res, ni tan sols els comentaris de Josep Cuní a Els Matins de Josep Cuní, hauré arribat a la meta.
divendres, 28 d’agost del 2009
dimecres, 19 d’agost del 2009
Seguint el mestre
Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).
Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).
Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.
dijous, 6 d’agost del 2009
Donem pas a la publicitat 6
La veritat és allà fora...
ben lluny del nostre abast.
(Contrapublicitat:)
La veritat és dins nostre...
ben endins,
ben lluny del nostre abast.
dimarts, 28 de juliol del 2009
Oda a l'autònom
Acte festiu d'autònoms
La dificultat d’escapar quan em construeixo la presó amb les meves pròpies mans.
És molt més gran.
Programa número 68 de Bricomania: Construeixi la seva pròpia masmorra on passarà estones de captiveri inoblidables.
La formiga cau en el seu propi formiguer. Per ser formiga, creo el meu propi formiguer i treballo fort i dur per fer un habitacle de treball on quedar ben atrapat i no poder sinó continuar treballant fort i cada vegada més dur perquè cada vegada la masmorra sigui més consistent, i en pugui estar orgullós, i els rics cada vegada més rics i jo, més exhaust i més satisfet que els patètics rics.
Sóc un esclau evolucionat. Vol dir que sóc el meu propi amo. Autònom. No hi ha esclavatge més evolucionat que la condició d’autònom, sense dret a atur i pagant les meves pròpies quotes a la Seguretat Social. Tot és obligació. Tinc dret a passeig i a suïcidi. La resta, tot és obligació. I no ho canvio per res. A la llarga, l’alleujament després de complir l’obligació és un plaer més viciós, més recalcitrant, que els plaers comuns dels relaxats.
Quan no rendeixo prou, jo mateix m’autoflagel.lo. Jo mateix em tanco en la senzala per mortificar-me. Sóc la meva pròpia Maîtresse despietada.
Com escapar de l’auto esclavitud autònoma?
Qui vol escapar de l’esclavitud autònoma?
Qui vol vacances? Qui vol la jubilació? Qui vol cobrar l’atur, després de tot?
Doneu-me una dosi més alta de tensió i mortificació. És una manera de parlar: Jo sóc el meu propi camell.
Moro al peu del canó després d'una llarga vida rica i plena.
dilluns, 20 de juliol del 2009
La Caiguda de l'Imperi Neuròtic
Preservem l’Imperi Neuròtic que ens proporciona necessitats impossibles de satisfer, temors infundats, ansietats contundents, simulacres d'èxtasis.
Preservem la Banca Internacional, pilastra fonamental de TOTES les nostres esperances dipositades.
Preservem les Companyies Energètiques, Telefònica, Zara i Florentino.
Preservem els multimilionaris de la insana enveja dels pobres.
Sostinguem els privilegis i les males accions quotidianes i, també, l'espès teixit de conceptes resistents al fred i a la calor que justifiquen els privilegis i les males accions. Sostinguem la sostinguda campanya de pànic col.lectiu que sosté l'Imperi.
Preservem-lo i sostinguem-lo tot el temps que poguem perquè com més sostinguem i aguantem i resistim, més preciosa i espectacular serà la caiguda.
La caiguda de l’Imperi Romà tindrà el seu remake en La caiguda de l’Imperi Neuròtic.
En aquest cas, el remake superarà l'original.
Ens ho diuen els precedents.
La crema de Roma i l’acusació i posterior persecució dels cristians, ja ha quedat com un
destraler assaig de
la portentosa destrucció de les Torres Bessones
i de totes les rèpliques posteriors en forma de massacres escampades per tot el planeta
I Guantànamo, sublimació refinada del Circ Romà.
Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament.
Vida del fill rebel d'una família podridament rica d'Aràbia. Una meravella de sèrie que admet una segona, una tercera i una quarta temporades.
L’Imperi Neuròtic s’autoimmola en la cinquena temporada.
La serp es menjarà la seva pròpia cua. A falta d'un enemic digne, l'hem hagut de crear i finançar. Per mantenir la tensió eròtica de l'enfrontament.
Per evitar l'inevitable.
La tremenda potència sexual de tot un Imperi patirà una espectacular pitopàusia que sacsejarà el món.
Ens acostem a passes agegantades cap a una nova Edat Mitjana. Més obscura i més mística que l’original.
Els nous castells ja existeixen. Zones residencials amb tanques electrificades.
La por és nutritiva.
Ja hem estat envaïts pels bàrbars de Sud.
Atrets per cants de sirena a la gran ensarronada.
Arriba la misèria més descomunal i una nova aristocràcia brutal que està retenint fortunes inimaginables en el més gran restrenyiment econòmic que es recorda. Retenció de líquids i sòlids: Pura neurosi en la seva fase més refinada i torturada. Serà el reducte que es mantindrà. Els més grans Neuròtics continuaran dominant el món.
Quin altre requisit ens queda per completar la repetició del cicle?
Només ens resta acabar de saturar-nos de l’orgia-bacanal de Vida Romana. Vomitar l’excés d’inutilitats, de gadgets esportius, de gadgets sexuals, de gadgets culturals, de meravelles ingerides en el buffet lliure d’Internet, de dades, de souvenirs televisius, de souvenirs cinematogràfics, de souvenirs pròpiament dits, de llibres electrònics, de comentaris de llibres, de blogs recomanats, d’e-correus encadenats, de convits d’amics del facebook i del twiter, de fotos penjades, de comentaris de fotos penjades, de jocs descarregats, de músiques descarregades, de tons polifònics descarregats, de vídeos graciosos descarregats, de PowerPoints filantròpics que ens submergeixen en el lirisme durant trenta segons, tota la parafernàlia televisiva i digital.
Només ens resta declarar-nos incapaços de continuar sostenint la còsmica acumulació de sensacions.
Només ens resta reconèixer que ja estem farts.
Assumir que els nostres ulls volen tancar-se i no els deixem fer-ho. Som els nostres mateixos manipul.ladors de conducta .
Veure que els nostres cervells volen vacances.
Comprendre que estem tips de jugar a jocs anti-ansietat.
Que tremenda és la cosa lúdica!
Vomitem i encenem la pira.
D’aquí a poc ens submergim en el deliri de la purga.
A la foguera, els teclats i pantalles.
Nova crisi iconoclasta.
A la foguera, els cables que ens connecten a un estil de vida hologràmic.
A la foguera, la resta d'objectes personals.
A la foguera, la identitat personal.
Descobrim les parets mestres, el sostre i el terra.
Enderroquem els envans interiors.
Descobrim els corrents d'aire.
Aprenguem a Viure de l’aire amb un curs accelerat impartit per prestigiosos rodamóns.
Game Over.
Preservem la Banca Internacional, pilastra fonamental de TOTES les nostres esperances dipositades.
Preservem les Companyies Energètiques, Telefònica, Zara i Florentino.
Preservem els multimilionaris de la insana enveja dels pobres.
Sostinguem els privilegis i les males accions quotidianes i, també, l'espès teixit de conceptes resistents al fred i a la calor que justifiquen els privilegis i les males accions. Sostinguem la sostinguda campanya de pànic col.lectiu que sosté l'Imperi.
Preservem-lo i sostinguem-lo tot el temps que poguem perquè com més sostinguem i aguantem i resistim, més preciosa i espectacular serà la caiguda.
La caiguda de l’Imperi Romà tindrà el seu remake en La caiguda de l’Imperi Neuròtic.
En aquest cas, el remake superarà l'original.
Ens ho diuen els precedents.
La crema de Roma i l’acusació i posterior persecució dels cristians, ja ha quedat com un
destraler assaig de
la portentosa destrucció de les Torres Bessones
i de totes les rèpliques posteriors en forma de massacres escampades per tot el planeta
I Guantànamo, sublimació refinada del Circ Romà.
Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament.
Vida del fill rebel d'una família podridament rica d'Aràbia. Una meravella de sèrie que admet una segona, una tercera i una quarta temporades.
L’Imperi Neuròtic s’autoimmola en la cinquena temporada.
La serp es menjarà la seva pròpia cua. A falta d'un enemic digne, l'hem hagut de crear i finançar. Per mantenir la tensió eròtica de l'enfrontament.
Per evitar l'inevitable.
La tremenda potència sexual de tot un Imperi patirà una espectacular pitopàusia que sacsejarà el món.
Ens acostem a passes agegantades cap a una nova Edat Mitjana. Més obscura i més mística que l’original.
Els nous castells ja existeixen. Zones residencials amb tanques electrificades.
La por és nutritiva.
Ja hem estat envaïts pels bàrbars de Sud.
Atrets per cants de sirena a la gran ensarronada.
Arriba la misèria més descomunal i una nova aristocràcia brutal que està retenint fortunes inimaginables en el més gran restrenyiment econòmic que es recorda. Retenció de líquids i sòlids: Pura neurosi en la seva fase més refinada i torturada. Serà el reducte que es mantindrà. Els més grans Neuròtics continuaran dominant el món.
Quin altre requisit ens queda per completar la repetició del cicle?
Només ens resta acabar de saturar-nos de l’orgia-bacanal de Vida Romana. Vomitar l’excés d’inutilitats, de gadgets esportius, de gadgets sexuals, de gadgets culturals, de meravelles ingerides en el buffet lliure d’Internet, de dades, de souvenirs televisius, de souvenirs cinematogràfics, de souvenirs pròpiament dits, de llibres electrònics, de comentaris de llibres, de blogs recomanats, d’e-correus encadenats, de convits d’amics del facebook i del twiter, de fotos penjades, de comentaris de fotos penjades, de jocs descarregats, de músiques descarregades, de tons polifònics descarregats, de vídeos graciosos descarregats, de PowerPoints filantròpics que ens submergeixen en el lirisme durant trenta segons, tota la parafernàlia televisiva i digital.
Només ens resta declarar-nos incapaços de continuar sostenint la còsmica acumulació de sensacions.
Només ens resta reconèixer que ja estem farts.
Assumir que els nostres ulls volen tancar-se i no els deixem fer-ho. Som els nostres mateixos manipul.ladors de conducta .
Veure que els nostres cervells volen vacances.
Comprendre que estem tips de jugar a jocs anti-ansietat.
Que tremenda és la cosa lúdica!
Vomitem i encenem la pira.
D’aquí a poc ens submergim en el deliri de la purga.
A la foguera, els teclats i pantalles.
Nova crisi iconoclasta.
A la foguera, els cables que ens connecten a un estil de vida hologràmic.
A la foguera, la resta d'objectes personals.
A la foguera, la identitat personal.
Descobrim les parets mestres, el sostre i el terra.
Enderroquem els envans interiors.
Descobrim els corrents d'aire.
Aprenguem a Viure de l’aire amb un curs accelerat impartit per prestigiosos rodamóns.
Game Over.
dimarts, 16 de juny del 2009
Confort i seguretat
D’alguna manera tampoc no havíem acabat de sortir de l’úter. Hem viscut com a consumidors feliços, consumint gràcies als diners guanyats treballant en el si de grans empreses (que ja no resulten tan segures), emparats pels nostres agents sindicals o emparats per la nostra plaça de funcionaris.
Hem omplert els nostres pisos amb mobles confortables i amb sensacions agradables.
Hem construït una acollidora gàbia molt suau on no entri qui no ha d’entrar, i d’on cada dia costa més sortir. Al final, hem aconseguit perllongar la vida intrauterina amb un simulacre bastant bo. Seguretat i confort, i el perill sempre queda allà fora.
És perfecte. Estem preparats per a la crisi.
Millor que no surtis. Si has de sortir, fes-ho des del garatge, conduint el teu vehicle blindat. Allà on vas, que t’acompanyi la seguretat i el confort. No cal que toquis la intempèrie directament.
Suposo que hores d’ara ja has blindat la teva porta, el teu jardinet i el teu cotxe, no?
Suposo que hores d’ara ja has assegurat la teva casa, la teva vida, els teus. Suposo que assegures totes les passes que fas, no?
Suposo que hores d’ara només compres bonus de l’Estat, només fas inversions segures, no?
Suposo que hores d’ara només confies la teva seguretat i el teu confort a una entitat superior, la més poderosa de totes, que t’acull en el seu si.
Estem en crisi. Si encara tens alguna cosa a perdre, protegeix-te dels que ja no tenen res a perdre.
No surtis. No deixis entrar. Tanca-ho tot. Assegura les finestres i les portes. Omple el teu rebost. Amaga’t a l’habitació del pànic. On no et trobin.
No estàs preparat per a lluitar. Però sí que has après a refugiar-te i amagar-te. És el que millor saps fer. Saps viure a la foscor. Et van criar feble i dependent com un petit rosegador. La teva mare. Feia el millor per a tu.
Queda’t al cau. Tens una gran varietat de drogues per passar l'estona i per no haver de fer preguntes. Tens la nevera, tens la tele, tens el Facebook, tens la Play, tens la Wii, tens la masturbació a duo, tens joguines que vibren, tens ansiolítics.
Només et falta el comprimit de cianur, per si, malgrat tot, aconsegueixen saltar el blindatge i entrar.
Hem omplert els nostres pisos amb mobles confortables i amb sensacions agradables.
Hem construït una acollidora gàbia molt suau on no entri qui no ha d’entrar, i d’on cada dia costa més sortir. Al final, hem aconseguit perllongar la vida intrauterina amb un simulacre bastant bo. Seguretat i confort, i el perill sempre queda allà fora.
És perfecte. Estem preparats per a la crisi.
Millor que no surtis. Si has de sortir, fes-ho des del garatge, conduint el teu vehicle blindat. Allà on vas, que t’acompanyi la seguretat i el confort. No cal que toquis la intempèrie directament.
Suposo que hores d’ara ja has blindat la teva porta, el teu jardinet i el teu cotxe, no?
Suposo que hores d’ara ja has assegurat la teva casa, la teva vida, els teus. Suposo que assegures totes les passes que fas, no?
Suposo que hores d’ara només compres bonus de l’Estat, només fas inversions segures, no?
Suposo que hores d’ara només confies la teva seguretat i el teu confort a una entitat superior, la més poderosa de totes, que t’acull en el seu si.
Estem en crisi. Si encara tens alguna cosa a perdre, protegeix-te dels que ja no tenen res a perdre.
No surtis. No deixis entrar. Tanca-ho tot. Assegura les finestres i les portes. Omple el teu rebost. Amaga’t a l’habitació del pànic. On no et trobin.
No estàs preparat per a lluitar. Però sí que has après a refugiar-te i amagar-te. És el que millor saps fer. Saps viure a la foscor. Et van criar feble i dependent com un petit rosegador. La teva mare. Feia el millor per a tu.
Queda’t al cau. Tens una gran varietat de drogues per passar l'estona i per no haver de fer preguntes. Tens la nevera, tens la tele, tens el Facebook, tens la Play, tens la Wii, tens la masturbació a duo, tens joguines que vibren, tens ansiolítics.
Només et falta el comprimit de cianur, per si, malgrat tot, aconsegueixen saltar el blindatge i entrar.
dilluns, 8 de juny del 2009
Sessió de teràpia col.lectiva
Dedicat al Grup sota la Haima
M’avorreixo.
M’avorreixes.
Divagues i m’avorreixes.
Dónes voltes, tornes al mateix punt i et repeteixes i m’avorreixes.
No tinc ganes de pensar què hi ha d’interessant al darrere del teu trist divagar de frases ambigües i abstractes.
Solemnement avorrides.
Vull que m’ensenyis la teva concreció dolorosa o apassionada o sorprenent o obscena.
Especialment si és obscena.
Posa-m’ho fàcil.
Vull que m’ensenyis i em diverteixis.
Per què creus que vinc aquí, a les sessions? Per aguantar-te?
Per sentir algú divagar i avorrir-me, ja tinc els debats televisius.
I creus que perdo el temps, mirant-los, tio plasta?!
Vull aprendre i divertir-me gràcies a tu.
És més, t’ho exigeixo!
Utilitza les paraules per ensenyar-te, no per tapar-te.
Per tapar-te ja es va inventar tenir la boca callada.
Vull que m’ensenyis lo teu.
i així, potser, m’animaré a ensenyar lo meu.
Deixa de divagar, hòsties!
Tinc coses millors a fer, ara mateix.
Para ja! Que no em sents?!
Qui, jo?
Sí, tu! El que no para de queixar-se que s'avorreix i que vol diversió, i que no para d'avorrir a la concurrència. Calla d’una vegada!
Ja callo.
Ja callo.
Doncs calla!
Ja callo... Havia arribat a pensar que avui sí que tindria el valor d’exhibir les meves... fascinants misèries.
Són fascinants, ho prometo.
Sí, segur que sí, però calla d'una vegada.
Però no puc mostrar-les. Tinc pànic. Hi ha massa gent aquí al davant. De fet, no tinc ni idea de si hi ha molta gent o no mirant-me o veient les meves paraules, jutjant-les. Però potencialment podria haver un públic multitudinari, creant milers de judicis severs, inflexibles, generant i propagant imatges pejoratives de mi basades en arguments convincents. Una marea terrible de males opinions sobre mi escampant-se sense fre.
Sento calfreds.
Haurà de ser un altre dia.
Calla, doncs!
Ja callo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)