Donem pas a la publicitat 2

L'angoixa et situa
molt millor
que la calma
que t'esfuma i et dilueix.
No concebo anar
a una cita
sense aquell punt d'ansietat.
Altrament, semblaria que faig un menyspreu.
Deixin-me desitjar una mica,
Senyors de la Calma.
Cants de sirena.
La vida em crida.
Vull llançar-me des del trampolí.

No escric restret, ergo també existeixo

Sóc capaç de valorar el mèrit de Quim Monzó. I sóc incapaç de situar-me per sobre, al costat o per sota d’ell. Tinc les santes penques d’afirmar que som magnituds incomparables.
No estic segur de si ni tan sols escrivim en el mateix idioma.
El meu català de màniga ampla cada dia s’allunya més del català sobri de Monzó.
Si no m’aturo, si continuo experimentant (sense que m’importi un rave que se’m pugui imputar experimentalisme frívol, o relaxació lingüística, o concessions execrables al barbarisme), com més va més m’allunyo.
Eduard Màrquez em va dir: "Som en divisions diferents". Comparava autors molt coneguts i super-vendes, amb nosaltres.
Jo no tinc tan clar que això vagi com el futbol ni com el festival d’Eurovisió. Per començar no tenim ocasió de confrontar en un mateix escenari, llegint en veu alta, un conte meu amb un conte d’un altre, i a veure qui guanya. Entre parèntesi: Llanço el guant; a veure quants reconsagrats paons inflats acceptarien l’envit d’un combat de talent, al davant de les càmeres, a l’ús dels dels cantants de rap.
Per als editors, en canvi, sí. Sí que hi ha divisions molt ben definides. Uns autors venen com equips de champions. Els altres, com terceres divisions. Dit clarament: Els llibres d’uns no els costa gens de vendre’ls i als dels altres no se’ls acut com fer-ho.
Però jo no tinc perquè alinear el meu pensament amb el de l’editor. I, encara menys, valorar la literatura amb aquests paràmetres. Ni tan sols sóc crític. Sóc autocrític i això em basta.
En tinc prou de saber que els postulats de Monzó i els meus són radicalment diferents i incomparables.
Des de la distància, el respecte i l’admiració sinceres.
I l’enveja zero.
Un moment... Postulats diferents, sí, però incomparables?
Qui ha dit que no puc jugar al joc de les deu diferències amb Monzó?
Puc comparar l’alegria borratxa amb la que tracto els sintagmes amb la contenció estilitzada de Monzó. Que ve a ser la distància existent entre una paellada popular i la cerimònia del te. I m’agrada el te, però prefereixo pensar en la literatura com una festa.
Puc parlar del meu salt de registres en un mateix text, l’ús de tot el que m’ofereix el diccionari editat i el del carrer, sense autolimitacions i sense manies, i el llibre d’estil elegant de Monzó.
L'extrema cura amb les paraules de Monzó en comparació amb la meva descura idiomàtica, que és més aviat deixar que l’aigua caigui a raig, per veure què surt, i que es veu compensada amb la troballa de noves solucions, a risc de pescar molta "morralla".
Jo també repasso cent vegades un text, però buscant sorpreses, noves connexions, noves possibilitats, i no a fi d'extirpar fins l’últim error, perquè molts errors són agents mutàgens poderosos.
Sense els errors feliços, la dislèxia i la contaminació estrangera encara parlaríem llatí.
Literàriament parlant, no sóc maniàtic obsessiu; sóc esquizo, enforno en un mateix nivell realitats aparentment col.lisionants.
Jo no surto en els rànquings. No per això m'estaré de parlar-ne malament. I espero sortir algun dia per poder continuar parlant-ne malament, i amb més fonament.
Alguns no poden evitar la temptació de fer rànquings.
Els de vendes d'exemplars, que elabora la premsa escrita, són penosos; i tan científics com la ouija.
Els de qualitat, cap diari no gosa publicar-los. Potser oferirien contrastos indesitjables amb els de vendes. Essent tan endogàmica la literatura catalana, havent tants autors que exerceixen alhora de crítics, es faria molt més palès l'intercanvi de favors si haguessin d'assignar estrelletes als seus col.legues.
De tant en tant algú deixa anar que Monzó és el més important i/o esmenta alguns noms per completar un top ten oficiós. Alguns contraposen Baltasar Porcel a Monzó. Alguns autors es posen sota de l’ala de Monzó o sota l’ala de Porcel quan valoren un o altre com el millor narrador viu català. No deixa de ser una operació descarada de passar-los el mort, la responsabilitat de fer de mascaró de proa de les Lletres. Com els còmodes li passaven la pilota a Ronaldinho perquè inventés alguna cosa. Els fan agafar de grat o per força la corona i el ceptre (que pesen molt, i si no, mireu el pobre Ronaldinho com està hores d'ara). ¿I qui ha dit que cal mantenir una tradició, quan no són hores de mantenir tradicions sinó de viure intensament en el caos contemporani?
Però carregar el número ú a l'esquena en literatura és una tasca menys feixuga. No t'exigeix moments àlgids per guanyar finals.
La Literatura catalana actual defuig moments àlgids per refugiar-se en la feina ben feta i homologable a les literatures nacionals normals.
Em fa pensar, com més va més, en la cuina japonesa i, sobretot, en la vaixella japonesa i en els jardinets zen. El pànic obsessiu a l’error, a la sortida de to, al barbarisme, a la realitat borratxa. L’elegància tan elogiada potser és una forma d'encobrir la manca de potència. Com quan es diu d’un octogenari: “Encara fa goig.”
La literatura catalana actual és ben poc genuïna -per ser genuí cal arriscar-se a l'error, la sortida de to i submergir-se en la realitat borratxa-. La literatura catalana actual és un invent consensuat entre autors i editors.
Jo diria, sí, sense temor a equivocar-me, que Monzó és el millor escriptor del Corrent restret i obsessiu, que fa virtut de la contenció i de l’esgotament. De la sequera.
No és cap casualitat que el futbol català actual sigui també zen (i no parlo del budisme zen, sinó de la línia de productes zen). Humor contingut, restret. Com restret i segur és el joc del màxim exponent: Xavi Hernàndez. El jugador que erra poques passades. El seu joc és pura ironia fina. Fa gols com demanant disculpes, només perquè la situació dramàtica de l'equip ho exigeix, i resulta irònic.
Jo dec ser brasiler, doncs, i encara no ho sabia. Dec ser massa exuberant per ser català. Però Pujols també devia ser brasiler.
I Dalí i Gaudí.
Aquesta és la meva divisió. Aquests són els meus mestres.
I Calders, mig mexicà.
Quin mal li han fet els adjectius, les frases llargues, la pompositat, a la literatura? Cap.
Quin mal li ha fet el fastuós pastitx anomenat Sagrada Família a alguns?
Que no la mirin.
¿Ha de ser sinònim, l’ús generós d’adjectius, la pompositat i la frase llarga,
de vacuïtat i intranscendència?, perquè hi hagi algú, que no assenyalo per educació, que fa quedar malament el barroc?
No, no és necessari.
L’alegria és això.
Si he d’escriure sense alegria, em compro una trompeta.
Creieu-me si voleu: El nivell d’alegria és el que estableix les diferents divisions de la cultura catalana.
Alegria en literatura, sempre sembla inoportuna i naïf.
Alegria a la Universitat i als Instituts, agent desestabilitzador.
Dret a viure!
Visca jo!*
(*Sí, què passa?! ¿No és molt més galtut d’encomanar a altres l’exaltació i l’elogi que un mateix es pot gestionar? Després els has de tornar el favor i, sincerament, en ocasions fa angúnia haver de dir segons què de segons qui).
Sóc pompós quan vull.
Dret a la pompositat i a la fluïdesa.
No vaig restret perquè menjo molta fibra.
I això no és cap manifest a favor d’alguna cosa per liquidar alguna altra.
Això és un atestat que dóna fe de la meva existència.
Del dret a la diversitat.
Espero que no se’m confongui amb un imparable qualsevol.
Perquè jo ja he superat l’adolescència i els fogots i cada dia em sento més instal.lat en la reinnocència de la segona infantesa.

L'existència vista des d’un resignat optimisme

Com seria viure en un paradís on tot funcionés com una seda?
On la fantasia no tingués una funció evasiva sinó que fos l’agenda del dia?
On no fos de bon to formular un paradís o món millor perquè et tractarien de busca-raons descentrat?
Què ens molestaria?
Les ínfimes oscil.lacions de la deliciosa temperatura?
Només ens podríem enfadar histriònicament, com qui es permet una boutade?
Les novel.les serien al revés? Partint d’una fantasmagòrica decadència o d’una truculenta tragèdia -un atavisme- i rebobinant-se cap a l’apogeu i la calma? I els problemes i obstacles, els personatges no passen ànsia i penes i treballs per resoldre'ls, s’evaporen cortesament?
Em seria entretinguda una novel.la sense conflicte? O preferiria el gènere fantàstic, amb exemples tan exòtics com La plaça del Diamant?
Com seria créixer i madurar sense que equivalgués a un procés de desengany i confrontació amb el principi de realitat, sinó com un procés de confirmació que tot, absolutament tot, està al meu abast?
Com seria viure amb el vertigen -suau com un pessigolleig- de la idea pecaminosa de poder-me precipitar a l’infern -un indret molt similar al nostre planeta Terra-?
Com seria viure una vida sense distraccions, sabent que, per definició, en el paradís no em puc distreure i no puc somiejar si ja ho tinc tot a disposició?
Com seria l’abúlia del paradís?
Suportable? Voluptuosa?
Em fa basarda pensar que en el paradís no disposem de marge de millora.
Ni podem obrar el miracle de reciclar i redimir una maldat inexistent.
Ni addicció ni ansietat.
(Ara que hi penso: L’addicció i l’ansietat tenen alguna cosa d’àngels bons disfressats de monstres.)
La nostra idea compartida és que, de mica en mica, amb molt d’esforç, reciclarem aquest infern terrestre i el convertirem en un paradís.
Però jo no tinc pressa.
No tinc pressa a fer reformes a casa.
No tinc pressa a obtenir la independència del meu país i l’estatus de polígam.
No tinc pressa a trepitjar el jardí de l’Edèn.
El masoquisme converteix en art la capacitat d'adaptació.
Com més demoro el moment d’èxtasi, menys sublim em sembla.
I més gràcia em fa la saleta d’espera.

Donem pas a la publicitat 1

Crec que,
a grosso modo,
vaig per
bon camí

El Mite de la Llet de Vaca i les Mucositats

Foto: TEJEDERAS


Fa dies vaig acompanyar el Vítor al pavelló de pediatria de l’Hospital de Sant Pau, perquè el visités l’especialista de bronquis i pulmons infantils -a qui saludo cordialment des d’aquesta tribuna-. El meu fill té crisis d’asma de tant en tant, per causes al.lèrgiques.
En un moment de la visita vaig patir un d’aquests esporàdics atacs d‘ingenuïtat fecunda.
Vaig dir:
- Fa uns anys vam deixar de donar-li llet de vaca i va notar una gran millora.
La resposta va ser del tenor literal següent:
- Això que la llet de vaca faci mocs és un mite que corre per Internet.
A la vista d’una resposta tan categòrica i, ensems, esplèndida, vaig quedar-me sense capacitat de rèplica. Fixeu-vos que no va usar el tecnicisme “mucositats”. Va dir “mocs” i us faig palès que ho va dir posant èmfasi, recreant-s’hi.
De l’explicació contundent i tan sòbria vaig suposar que estava autoritzat a deduir que si havia millorat, el Vítor, era perquè amb l’edat s'havia produït una remissió o millora espontània. I per què? Quina és la resposta científica de tal fet? Doncs perquè sí. Les remissions o millores espontànies sempre són perquè sí.
No tenia arguments per rebatre “la llet de vaca produeix mocs és un mite que corre per Internet”. Per rebatre “la llet de vaca produeix mocs és un mite”, en concret. Ja que “corre per Internet” potser no valia la pena qüestionar-ho vist que, hores d’ara, TOT corre per Internet, tret d’anuncis d’esmolets ambulants, que continuen publicitant-se amb aquell instrument musical tan peculiar.
Quan un mite corre per Internet el primer que cal preguntar-se és: Qui l’ha posat en circulació? Si arribem a saber qui l’ha posat en circulació tindrem una bona base per esbrinar si és un mite o no. El problema és que no hi ha manera de saber qui posa en circulació els mites per Internet –si més no quan no es frueix de l’abundància de temps lliure d’un pensionista, i no és el meu cas.
Aleshores ens queda el recurs d’un meravellós instrument intel.lectual: L’especulació lògica amateur basada en quatre dades poc fiables.
Per què corre per Internet, aquesta informació mítica?:
Per a satisfacció dels corredors de mites i llegendes urbanes d’Internet?
Per l’interès comercial dels productors de liquats de soja, substitut vegetal de la llet de vaca?
O, infringint un gir copernicà a la qüestió, la frase “la llet de vaca produeix mocs és un mite que corre per Internet”, és, al seu torn, un mite fet córrer per Internet –se m’acut a cop calent- per Grupo Leche Pascual?
La meva inquietud científica m’obliga a escriure en el cercador: “Llet de Vaca Mucositats”.
El primer resultat de la cerca que em crida l'atenció és el web del fòrum adventista.
Què diuen els adventistes sobre la llet de vaca i les mucositats?
Diuen: “No guisarás el cabrito con la leche de su madre.”
Això ve a la Bíblia.
Per tant, és paraula revelada pel primer Dietista Nutricionista de la història, el mateix que va prohibir les pomes i va enviar el manà des del cel: Jahvé. I afegeixen, per tal de donar suport al seu Senyor i derrotar els incrèduls: “Estudis han demostrat que la llet és especialment nociva si la prenem amb la carn, ja que forma una pel.lícula que dificulta la digestió proteica, amb la qual cosa el procés digestiu s’alenteix i l’equilibri del colon pot veure’s alterat.” I rematen dient que la llet de vaca produeix mucositats.
Al.leluia!
Però, ai las!, per a això que precisament buscava, no aporten cap cita de les Sagrades Escriptures ni cap argument de suport. Caldrà continuar la recerca.
En altres webs trobo més arguments contra la llet de vaca: La llet materna és un producte creat per alimentar els lactants, no els adults. Tenim uns enzims a l’estómac i a l’intestí que perdem quan ens fem grans: la quimosina i la lactasa. Per tant, no podem digerir-la correctament.
La lactosa sense digerir resta a l’intestí tot alimentant un tipus de bacteri (i jo em pregunto: quin problema hi ha de mantenir mascotes microscòpiques?).
Un altre argument, que ja és un clàssic de l’alimentació alternativa i que persegueix ferir el nostre orgull d’espècie: Cap altra espècie animal, és a dir, cap de les considerades irracionals, no beu llet materna en l’edat adulta ni, per descomptat, llet materna d’altres espècies (tret de la mosca, però la mosca té fama de menjar merda, o sigui que...).
Aquest és l’argument menys argument de tots, cal dir-ho. Hi ha una pila de coses que fem els humans –un bon percentatge, estúpides, i un altre bon percentatge, no tan estúpides- que no fan les altres espècies del regne animal.
Posem per cas: Vestir amb un jerseiet rosa una bestiola de companyia –peluda- perquè no passi fred. Cap altre animal del planeta Terra té l'acudit d'abrigar un animal d’una altra espècie.
Posem per cas: Convocar certàmens de Patchwork, on els aficionats a confeccionar cobrellits vistosos i vestir objectes amb papers i teixits de coloraines intercanvien experiències.
Posem per cas: Injectar-se silicona a les protuberàncies mamàries perquè semblin més protuberants.
Posem per cas: Fer sexe per telèfon.
Posem per cas: Penjar fotos a Internet dels cadells humans per compartir amb tot el planeta moments intensament entendridors. I perquè els pederastes puguin alimentar les seves fantasies.
Posem per cas: Escriure blocs.
El llistat donaria per a un llibre de gran èxit a l’FNAC: Les dues-centes mil coses estúpides que fa l’Homo Sapiens i que no fa cap altra espècie animal.
Potser, al cap i a la fi, prendre llet materna d’una altra espècie no és la més estúpida de les estupideses que fa la raça humana.
Però segurament és una de les que s’ha guanyat més arguments en contra:
La llet vacuna que ens ofereixen (si no és de l’ecològica) sol ser una gasòfia plena de components sospitosos.
I més: Estudis semblen haver demostrat –és curiós que un estudi sembli haver demostrat i que els estudiosos no hagin continuat fins que no només sembli- que els adults que es posen a prendre llet de vaca de grans per tal d’obtenir calci i prevenir l’osteoporosi, paradoxalment tenen més tendència a agafar osteoporosi, que els que no ho fan. I als països occidentals, que prenem llet de vaca habitualment, hi ha molts més casos d’osteoporosi que als orientals.
Però el cas és que tot això encara no m’ha proporcionat res que em demostri que la llet de vaca produeix mucositats. I, francament, no tinc ganes d’anar amb les mans buides, amb res consistent per refregar-li per la cara al pediatra de bronquis de l’Hospital de Sant Pau, en la pròxima visita.
I ja he consultat cinc pàgines web.
Per fi, al web Holistik, veig recompensats els meus afanys: “Si patim problemes intestinals, colon irritable, estrenyiment, flatulències o dolor abdominal, hem de tenir en compte que el consum continuat de llet de vaca produeix unes condicions de mala absorció intestinal ja que la llet neutralitza els àcids estomacals, provoca un excés de mucositat intestinal i afavoreix el creixement de determinat tipus de bacteris patògens. La proteïna làctia, la caseïna, es difícil de digerir i tendeix a enganxar-se al mur intestinal tot causant un bloqueig en l’absorció de nutrients.”
És a dir que, si més no, mucositats intestinals, sí que en provoca. Es tractarà d’un malentès de mucositats mal localitzades? Doncs no, perquè els estralls que, presumptivament, produeix la llet de vaca, no s’acaben aquí:
“A més, aquesta proteïna –la caseïna- intervé en l’aparició d’al·lèrgies i s’ha relacionat amb problemes com la febre del fenc, asma, èczema, psoriasi o dermatitis al.lèrgica. Hi ha uns 25 tipus diferents de proteïnes a la llet de vaca que són possibles al.lergènics. Aquestes proteïnes són presents no només a la llet de vaca sinó en els formatges, quallades, mantega, nata i en aquells iogurts comercials als que afegeixen caseïnats, sòlids lactis o llet en pols.
“També dificulta l’absorció a nivell cel.lular del calci, perquè promou l’entrada de sodi a les cèl.lules i la sortida de potassi, amb el conseqüent desequilibri de calci, magnesi i altres minerals.“
Aquest article el signa Elena Perea, nutricionista ortomol.lecular –que és un títol com a mínim tan imponent com el que deu tenir el metge del Vítor.
Diu la Perea que se l’ha relacionada, la llet amb les al.lèrgies, no que la causa-efecte estigui del tot demostrada.
Però al mateix web trobo una nutricionista més explícita. Isabel F. Castillo diu:
“La indigestibilitat de la caseïna no representa tan sols un problema digestiu. La homogeneïtzació la fracciona en mol.lècules més petites (pèptids), més capaces de travessar les parets intestinals, especialment si la seva permeabilitat està incrementada. En aquest cas, el sistema immunitari les detecta com a antígens i genera anticossos específics, tot augmentant la producció d’IgE, histamina i altres substàncies pro-inflamatòries i productores de mucositat. Per aquest motiu, la dificultat per digerir les proteïnes de la llet –de vaca- és un factor promotor que pot contribuir a l’increment de processos al.lèrgics i inflamatoris.”
“Les immunoglobulines A (IgA) protegeixen la mucosa intestinal i actuen de barrera per tal d’evitar que substàncies no apropiades ingressin en el sistema. En el cas dels lactants, l’intestí dels quals és immadur, la IgA de la llet materna protegeix i facilita el desenvolupament i la integritat de les mucoses intestinal i respiratòria del nadó. En canvi la llet de vaca no en conté, la qual cosa explica que els nadons criats amb biberó tinguin més probabilitats de desenvolupar al.lèrgies i trastorns relacionats.”
Ara ja tinc el que buscava. Eureka! Una explicació prolixa i més solvent, en aparença. En tinc prou. Crec que en la pròxima visita a l’hospital de Sant Pau viurem un combat dialèctic a mort entre l’especialista de bronquis infantils i les nutricionistes Elena Perea i Isabel F. Castillo, representades pel pal.ladí que signa aquest bloc. Li penso refregar els pèptids i la histamina per la cara.

L'existència vista des d'un alegre pesimisme

Entropia, la mare de tots els nostres mals. És el que es pot arribar a pensar. Però en realitat, si no existís l’entropia, què evitaria que la vida s’expandís com un càncer indeturable?
La vida té un cert encant i aquest deix heroic gràcies a l’entropia. Algú havia d’interpretar aquest ingrat paper i l’entropia s’hi va prestar des del primer moment.
Deixeu-me que li doni les gràcies a Erwin Schröndinger per haver escrit Què és la vida?, i gràcies també a Tusquets Editores per haver pres, en el seu moment, l’encertada decisió de traduir, editar i difondre aquest llibret preciós (amb la coberta platejada, tan entranyable hores d’ara).
Prosseguim: He llegit i rellegit el capítol que Schröndinger dedica a l’Entropia. I us haig de dir que em senta millor que una tassa de te Darjeeling, que és la segona, perdó, la tercera cosa que em senta millor. El capítol de l’Entropia és, per a mi, el cim de la poesia del segle passat.
“¿Qué es entropía? En primer lugar, debo subrayar que no se trata de un concepto o de una idea vagos, sino de una cantidad física medible como la longitud de un palo, la temperatura en cualquier lugar del cuerpo...” L’entropia és una magnitud real. Es pot mesurar. Fins i tot té una fórmula: Entropia igual a “k” per logaritme de “D”.
La matèria té una tendència consubstancial al desordre. De la magnitud que mesura la quantitat de desordre que té una matèria concreta se’n diu entropia: “K” per logaritme de “D”. Amb l’augment de la temperatura ambiental, per exemple, les partícules que constitueixen la matèria s'agiten i se surten de mare, per dir-ho així.
Nosaltres estem fets de matèria i la matèria, al seu torn, d’àtoms. Per tant, és una cosa que ens afecta plenament. No parlem del sexe dels àngels o d’indicadors socioeconòmics. Sinó de coses que tenen a veure amb la vida real.
Prossegueixo: La matèria té una tendència, malsana si voleu, a establir intercanvis energètics amb tot el que l’envolta fins que, a còpia d'intercanviar, assoleix la ”inertitud”. Al final del procés de desordre s’arriba a un equilibri que és la “inertitud”. Dit d’una manera més expressiva:
El foc, més tard o més d’hora, s’apaga. Les estrelles, en concret.
L’erosió es menja i acaba amb les muntanyes i ho deixa tot ben llis al final.
Com que els organismes vius estem fets d’aquesta mateixa matèria formada per àtoms amb propensió a establir intercanvis igualadors amb els àtoms del costat, estem permanentment exposats a aquest perill.
Com evita un organisme viu, com tu o o com jo, el desordre i acabar convertits en fòssils?
Doncs menjant, bevent, respirant, fotosintetitzant, és a dir: metabolitzant. La vida s’alimenta d’entropia negativa o d’antientropia, per tal de compensar l’entropia positiva. I així ens mantenim de peu, compactes, amb 36° més o menys constants, etc.
Un animal manté sota mínims l’entropia de la seva matèria a costa d’un altre animal, o d’un vegetal, al qual sumeix en l’estat d’equilibri inert que anomenem mort. La manera de mantenir-nos vius no es pot dir que sigui gaire compassiva: Obliguem els altres organismes a solidaritzar-se amb nosaltres a la força.
L'home, al capdamunt de la cadena tròfica, obté unes quotes brutals de solidaritat forçosa de tots els altres éssers vius. No crec que tinguem gaire partidaris entre la resta dels éssers vius. Com a molt, entre els gats d'Angora i els hàmsters.
Tots hauríem d’obrir els ulls al davant d’aquest fet: Els organismes vius ocupem un medi que ens vol veure morts. Vol que deixem de tenir 36°; vol que caiem a terra i disposem d'energia per tornar-nos a aixecar perquè així puguem tornar a caure i així successivament fins que se'ns acabi l'energia; vol que ens calem fins al moll de l’os; vol que ens fossilitzem. El medi vol que, per mitjà de l'entropia, siguem com ell, apàtic, aplatanat, inert i fred.
Hi ha dos ordres contradictoris en conflicte: El de la vida i el de la matèria morta o “no-vida”. La matèria morta “percep” la vida com un caos; la vida “percep” la matèria, en la qual se sustenta, com un desordre també. És una incomprensió mútua.
És un miracle, la vida. Una sostinguda batalla heroica. Un combat sense descans contra el fred, contra la calor, contra la humitat, contra la sequedat, contra la força de la gravetat que ens precipita, contra la pressió atmosfèrica, contra l’oxidació.
És clar que aquest combat no és tan meravellós ni tan èpic. I sempre té el mateix final: la claudicació de l’organisme viu.
La mort.
D’un organisme viu rere l’altre.
Mastegats, congelats, fosos, podrits, deshidratats o aixafats.
En el meu rostre veig anuncis de la irremissible derrota: Arrugues al voltant dels ulls i en el front, la panxeta que va perdent elasticitat i consistència, malgrat l’entropia negativa del gimnàs...
Això no hi ha qui ho pari.
Mirem al nostre voltant. Constatem com es fa tot malbé... La pintura de les parets cau a trossos. Les portes dels armaris es despengen. Les rajoles del corredor ballen. Les aixetes gotegen... El creixement de l’economia mundial va en consonància amb el creixement de l’entropia positiva de les nostres possessions, que es degraden més ràpidament cada vegada en nom del progrés. L'acceleració del consum treballa a favor de l'entropia.
Fa dos anys, el vostre pis, els mobles, tot, encara semblava nou. Us en recordeu?

Doncs bé, jo crec que tot això respon a una equivocació original. No hi va haver pecat original, sinó un error original.
Al principi dels temps hi havia dues portes.
En una hi deia: “Diversió assegurada”.
A l’altra: “Moviment perpetu”.
El primer microorganisme, pare de tots nosaltres, seduït pel primer eslògan, va picar, i ens va condemnar a tots. El nostre univers havia de ser l’altre, que era el paradís, on tot se’ns hauria donat sense esforç. El problema és que l’eslògan del paradís no el van saber fer tan atractiu com el del nostre purgatori. Va ser un problema de no saber vendre el producte. A causa de la decisió impulsiva d’un protozou estúpid, ens vam perdre:
les tardes eternes,
un solet càlid,
l’espectacle d’una natura amable i festiva com uns cavallets de fira,
un romàntic parc d’atraccions permanent,
una platja idíl·lica on no hi ha sorra sinó una superfície de viscoelàstica que s’amotlla amorosament al cos,
a la temperatura ideal,
on pots tirar una pedra i aquesta rebota sobre la superfície de l’aigua infinites vegades fins donar la volta al planeta i xocar contra el teu cul,
on no t’has d’aixecar per anar a buscar entropia negativa a la nevera.
El que vull dir és que el bricolatge és una activitat d’una futilesa extrema, pròpia d’individus sense cap sentit de la perspectiva. En el paradís i en l’eternitat, el bricolatge hauria tingut la seva justificació.
Sabeu què és el que venen a les ferreteries i a les drogueries, bàsicament? Entropia negativa. L’aquaplast, la pintura de parets, el vernís, les juntes de goma per a les aixetes... Res més que entropia negativa.
Aquest esforç i aquest dispendi brutal per mantenir una casa, per mantenir la vida en general, és en va. És una causa perduda. El futur de qualsevol empresa humana és la ruïna.
I el món? I el nostre planeta? Per què ens preocupa tant el medi ambient?
Per manca de perspectiva. És que de vegades ens confonem i agafem la perspectiva vanitosa de Déus creadors o de Déus mantenidors del Jardí.
El nostre planeta té data de caducitat. D’aquí uns quants milions d’anys (quan ja estarà absolutament saturat de blocs de pisos de maó vist amb balcons guarnits amb geranis, que acolliran residències per a la Tercera Edat, i centres comercials per a la Tercera Edat) s’haurà arrimat tant al sol que esclatarà en milers de bocins. I aquest dia arribarà de la mateixa manera que arriba sempre el dia d’anar al dentista o d’operar-se de la vesícula.
També aquest univers que ens acull és una causa perduda. Al final hi haurà el refredament còsmic.
O, si preferiu un final calent, s’acabarà l’expansió, per esgotament de la inèrcia del Big Bang, i retornarem cap al centre, atrets fatalment per les forces gravitatòries, a provocar una preciosa col.lisió múltiple.
Els planetes i els astres hauran deixat de girar. S’apagaran els llums de la fira. Gràcies a la misericordiosa entropia tot retornarà al caos i després a la quietud.
La nostra causa és la de fruir de l’atracció mentre duri.
I que carai! Una vida dura més que la mitjana de les atraccions de Port Aventura.

Narcisista, hipocondríac, esnob, paranoic i bondadós

No es pot ser escriptor sense ser una mica o bastant narcisista.
No es pot ser narcisista sense acabar sent una mica o molt hipocondríac.
No es pot ser hipocondríac sense tenir una desfermada addicció a llegir diaris (de pagament, gratuïts i edicions electròniques) i revistes de divulgació científica, i veure documentals televisius i capítols del doctor House: avidesa de dades per tal de no perdre el tren de les últimes tendències en malalties de disseny creades per a la major glòria de la indústria farmacèutica.
La hipocondria i l’esnobisme es compenetren d’allò més bé.
Són dues potes fonamentals del narcisisme; l’altra tercera és la pràctica de la bondat.
Si practicar la bondat se’t fa incompatible amb l’esnobisme perquè vols mantenir, a ultrança, una presentació modesta de la teva persona (compte, que practicar la bondat és molt més esnob que no sembla i, no cal dir-ho, practicar la bondat és narcisisme disfressat d’exhibicionisme de bondat i, en tot cas, no cal deixar de practicar la bondat per això, només cal veure-li el costat bo a l’esnobisme, al narcisisme i a l’exhibicionisme), com deia, si vols practicar la bondat sense renunciar a la falsa modèstia, aleshores et queda l’opció de la paranoia.
La paranoia enriqueix el narcisisme amb matisos inusitats, i és una de les altes creacions de la civilització humana. I una deu inesgotable de material literari.
No hi ha res que produeixi més eufòria i ansietat alhora que practicar la bondat amb l’íntim i secret convenciment que hi ha una conspiració alienígena per corrompre el planeta i fer degenerar la raça humana, i que tu disposes de la clau per salvar el món.
O una conspiració centralista i merengue per arruïnar Catalunya i el Barça a fi que tant una com l’altre s’arrosseguin pel fang, i tu tens la clau per al redreçament moral i anímic dels catalans i dels culés.
O una conspiració de la productora El Terrat per acabar amb el festival d’Eurovisió i tu tens la clau i el cantant (tu mateix) i el tema per fer renéixer aquest fòrum de germandat transeuropea.
No volia dir que el material literari que produeixi la paranoia hagi de ser de primeríssima qualitat. Només he dit “deu inesgotable de material literari”.
En tot cas, queda demostrada amb escreix la relació entre narcisisme, bondat i paranoia.
D’altra banda, no hi ha enemic més diàfan del narcisisme que les Clíniques d’Homogeneïtzació Física, altrament dites de Cirurgia Estètica.
En l’assumpció i comprensió dels rars capritxos que la naturalesa es permet amb nosaltres és on es troba el sustent principal del narcisisme. Què és el que justifica més hores d’autocontemplació en el mirall: un bonic nas de catàleg o una asimetria rupturista del tabique nasal?
D’altra banda també, el bloc, el gènere bloc, permet donar ales al narcisisme mentre que la forma tradicional del llibre publicat només concedeix ocasions per al narcisisme pel que fa als esdeveniments socials que s’organitzin al seu voltant.
El bloc sempre queda obert. S’expandeix com una extensió de nosaltres mateixos, en un creixement sense límits d’heura mental, sense un editor que podi, amb un lector principal que som nosaltres mateixos. És un cercle perfecte.
El bloc sempre em pertany. Mentre que el llibre es va desprenent de mi, fins que el cordó umbilical es trenca per sempre més.
El bloc és un nonat que va creixent monstruosament. És una demostració d’hipertrofia, o millor, de càncer. El tumor és la metàfora perfecta dels blocs i pàgines webs. La metàstasi, Internet.
El text càncer s’alimenta de la meva energia i del meu temps, em deixo exprimir per tal de poder manifestar els meus desitjos de bondat, les meves paranoies més elaborades, la meva activitat narcisista més depurada, la meva hipocondria essencial.