Ésser un número 2

Simpatitzo més amb els orangutans, que són vermells i malgirbats, que amb els goril.les, que són més goril.les en genèric.

També em remouen més simpaties els dromedaris que els camells, pel nom més digne, i la gepa única, més airosa.

Amb els lleopards que amb els lleons.

Prefereixo els números dos als números ú.

Estar a l’ombra d’un número ú gasta menys. Et manté més en forma. Els lleons semblen arnats i polsegosos. Els lleopards, no tant.

Les balenes semblen més feixugues que els catxalots.

Dintre de l’espècie humana, la medalla de plata sembla menys rància que la medalla d’or.

Els negres a l’ombra de l’home blanc.

Les dones a l’ombra de l’home de qualsevol color.

Els visirs a l’ombra del Califa.

El qui dóna la cara i presideix acostuma a ser un rostre sense matisos, una banalitat transportable d’aquí cap allà. Com el Papa en papamòbil. A canvi d’ésser número ú i presidir i figurar, el líder consent a deixar-se robar l’essència i la substància.

L’home blanc és tan genèric que està obligat a ser un fill de puta per obtenir certa intensitat i caràcter i definició.

Jo sóc home i blanc i em tocava buscar alguna especialitat per no haver de ser lleó, camell o tirà.

Ser homosexual no ho acabava de veure.

Mutilar-me o discapacitar-me seria exagerar les coses.

Sort que vaig caure a temps:

“Ets català.”

Sóc català i això és quasi com ser jueu fa mig segle, o quasi com ser kurd ara. No per perseguit, sinó perquè al català no el deixen ser a primera fila. Com a molt el conviden un any a una Fira del Llibre i encara havent de demanar disculpes. Per haver de romandre a l’ombra de les cultures i nacions dites normals. I a l’ombra conservar la substància que et manté no diluït, que et manté tibat i viu i emprenyat i despert en la marginació.