Matrix reloaded

Que feliç era quan sabia de la missa només la meitat! O menys de la meitat.
Que feliç era quan llegia diaris o mirava els telenotícies i em pensava que estaven fets d’una combinació de veritats, mitges veritats, selecció de fets luctuosos i alguna exageració, tot disculpable perquè, ja se sap, cada mitjà té la seva visió i la seva línia editorial.
Que feliç quan no sabia que la realitat informativa es una pura recreació de la realitat i una de les activitats d’Alt Interès Estratègic.
Que feliç quan vaig oblidar el sentit i ús de la paraula explotació i vaig arribar a pensar que hi havia dues categories d’humans: Els que s’afanyen i esforcen sota el sol i els que no ho fan. Els que s’orienten cap a la felicitat i els desgraciats pessimistes desorientats.
Quan creia que tot el problema de la humanitat consistia en l’excés de població.
Que feliç era aleshores i que feliç seria ara si continués sent tan feliç com per creure’m que exdirectius dels artífexs de la “crisi del deute” (Goldman Sachs, Lehman Brothers...) han decidit arromangar-se les mànigues i ocupar els principals llocs de responsabilitat econòmica dels països d’Europa i el Banc Central Europeu, per treure’ns d’aquesta “crisi del deute”!
Els piròmans convertits en bombers (expressió afortunada d’un col·laborador de Kaos en la red de qui no recordo el nom).
Que feliç seria si no sabés que el nou i flamant (i espero que aviat flambejant) Ministre d’Economia espanyol era un “home” de Lehman Brothers, el banc que va desencadenar el Daltabaix Actual.
Caiguda de les Torres-Grip Porcina-Crisi Financera!
No es pot negar que ens mantenen ben entretinguts aquests guionistes (mediocres com a guionistes però excel·lents com a publicistes), casualitat o no, tots ells membres del Club Bilderberg.
Que feliços i benaventurats sou els que encara us creieu el gruix de les falòrnies informatives!
Com us envejo!
Com m’agradaria menjar i gaudir de la digestió de bollycaos i donuts sense conèixer la seva composició! Com m’agradaria pensar que són molt nutritius i saludables.
Com m’agradaria no saber que la producció d’aquest nutritiu i barat peix que em menjo (perca del Nil es diu aquesta cosa?) i que prové del llac Victòria està portant a la misèria a la població que viu allà.
Com m’agradaria poder continuar “treballant” amb els bancs amics Santander-Central-Hispano, SabadellAtlantico i tots els altres, sense saber que financien les pitjors empreses del pitjor ram industrial, el bèl·lic. Sense saber que molts dels seus fons d’inversió tenen a veure amb especulació amb aliments, i que les maniobres especulatives de Goldman Sachs i tots els bancs còmplices porten a la fam i a la mort a uns quants milions de persones en el món (Que feliç seria pensant: Són entitats filantròpiques. Fan el que poden per reduir la població mundial i, així, salvar el planeta).
Com m’agradaria no saber que les “solucions” a la crisi van totes orientades a afavorir empreses privades de Sanitat, Educació, Assistència, i a minimitzar el drets laborals per tal de convertir els treballadors europeus en una massa laboral submisa i acovardida i tercermundista que haurà d’acceptar qualsevol treball escombraria esclau (i així els nostres Bons i Grans Emprenedors no hauran de traslladar la seva producció a països llunyans).
Encara alguns us pregunteu com podien els alemanys votar i donar suport a Hitler, i fer la vista grossa amb els camps de concentració?
Mireu al vostre voltant, deixeu d’amagar el cap sota l’ala, i experimenteu la nàusea.
Només qui està disposat a sentir fàstic per la seva complicitat passiva té dret a dir-se dona o home.
Demostreu que sou homes i dones.
Deixeu de ser tan feliços i preneu la píndola vermella.

Eclipsi

La mateixa idea amb diferents metàfores:

"S'acosten les eleccions. La pau universal és declarada i les guineus exhibeixen un interès sincer per perllongar la vida de les gallines."
George Eliot.

"I cada quatre anys els ratolins tenien el costum d'anar a les urnes i triaven un govern, un govern format per gats negres enormes i grassos...aquests aprovaven bones lleis, bones lleis per als gats... que no eren gaire bones pels ratolins... Una de les lleis deia que les entrades dels nius havien de ser prou grans perquè un gat pogués passar-hi la seva pota..."
Mouseland.

- Com s'explica que, vosaltres, ratolinets voteu per nosaltres, gats?

Fem més crua la metàfora:

- Què feu els humans votant per nosaltres, vampirs, amb aquella alegria i serenitat de la "festa de la democràcia"?

"Eclipse" Heu vist aquesta publicitat de CajaMadrid usant la imatge de la saga vampírico-romàntica per una promoció de targetes de crèdit per a joves? Amb aquesta joiosa impunitat dels publicistes consentits per les grans empreses? Oh sí. "Mola"! Siguem simpàticament cínics! Més clar no ens ho poden dir:
- Entra a CMCool (CajaMadridCool), entra en el món fred de la Caixa. Busca't una caixa, la nostra Caixa-Banc, el nostre banc-taüt ple de morts vivents, i posa-hi a dormir el teu sentit comú, consumeix sense parar amb la teva "molona" targeta de crèdit CMCool i desperta tot d'una en aquesta nit que ens ha tocat viure.
- La targeta CMCool, o la primera mossegada que ni es nota. Quan vulguis adonar-te ja estaràs més endeutat que un país africà, amb una hipoteca per l'habitatge, una pel cotxe i alguns altres crèdits atorgats per la nostra generositat infinita. I un bon dia, com que nosaltres que t'hem concedit el crèdit, som els mateixos que estem collant els governs perquè empitjorin les vostres condicions laborals i ofegant les empreses perquè petin, et veuràs a l'atur i no tindràs com afrontar els teus deutes de sang. Aleshores, sentint-ho poc, et desnonarem, et fotrem un bellíssim cop de peu al cul que t'enviarà directament a la misèria, però no per això t'abandonarem, no, continuarem amb els ullals clavats al teu coll i estarem xuclant la teva sang de per vida (això de dació què diantre era?) perquè un cop ens confies la teva vida ja no hi ha escapatòria.

La metàfora perfecta del moment actual: La de la pel.lícula Daybreakers. Els vampirs dominen el món, la sang humana va escassa i els xucla-sang busquen desesperadament els últims humans plens de vida.
Això ve a ser la "crisi del deute". La recerca intensiva de les últimes reserves de sang fresca.

Fa dies que no puc mirar la televisió sense deixar de veure ullals sobresortint de les boques de tots els nostres daybreakers habituals. Emilio Botín (BSCH), Francisco González (BBVA), Cesar Alierta (Telefonica-Movistar), Ignacio Polanco (Grupo Prisa), Mariano Rajoy, Artur Mas, Duran i Lleida, Zapatero, Carme Chacón, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, Putin, Obama, Bill Gates, Warren Buffet, etc, etc, etc, i, al capdavant, els capitostos majors de la saga vampírica: Lloyd Blankfein (dirigent de Goldman Sachs) i els seus sequaços: Mario Draghi (Banc Central Europeu), Mario Monti (primer ministre italià), Lukas Papadimos (primer ministre de Grècia).
Fixeu-vos bé. Com més amunt, més tenen aquell aspecte pàl·lid i inexpressiu (o d'una expressió obcecada i permanent, millor dit) de Cristopher Lee.

- Ajustos, retallades, mesures correctives, reformes laborals, pujades del cànon de l'aigua, dels transports, grans sacrificis... Encara no enteneu de què va la cosa? Necessitem xuclar-vos la sang, necessitem que sigueu el nostre ramat de pugons, d'ovelles, de búfales (amb el que preferiu comparar-vos), necessitem que us enfonseu a la precarietat i la misèria per ajudar-nos a sortir a nosaltres de la crisi... d'ansietat (volem més i més i no hi podem fer-hi res).

Només amb una mutació es podria explicar biològicament que membres d'una espècie perjudiquin tan greument altres membres de la mateixa espècie. Que fossin d'una altra espècie. Que només fessin veure que pertanyen a la nostra mateixa espècie. Com les llangardaixes d'V.
Estaríem assistint a la reedició del conflicte entre neandertals i sapiens. Una guerra desigual, perquè, a més que l'altre bàndol, el dominant, disposa de porrres, pistoles, bales de goma, bales normals, canons d'aigua, mitjans de comunicació i lleis, i el nostre no, la majoria dels encara humans no us heu adonat que estem en guerra, que ens ataquen membres d'una altra espècie (molt ben mimetitzats per confondre'ns). Mentalment indefensos, us empasseu cada dia la propaganda enemiga. De manera que l'únic avantatge nostre, que és el nombre, queda en res.
Encara no us heu adonat, o, millor dit, encara us resistiu a acceptar que no hi ha cap pla per treure'ns de la crisi, és a dir, per acabar amb l'operació de saqueig descontrolat via deute i ajustos, ni per rebaixar els índexs d'atur ni per avançar cap a un món més just i democràtic. Costa d'admetre que els nostres governants i els senyors feudals que els monitoritzen no són els nostres pares bondadosos que treballen pel nostre benestar. Quin greu! Són d'una altra espècie i no ens volen cap bé. L'únic que tenen és l'ànsia d'espècie dominant pertorbada de més i més i més sang fresca.

Apoteosi del bocamoll

I ara ve un ximplet bocamoll i ens anuncia la fi del món.
Aquest privilegi el tenien abans els profetes bíblics, els sonats amb túnica i els mèdiums professionals. En aquests moments qualsevol pot exercir de profeta apocalíptic.
Es diu Alessio Rastani. I és el típic.
El típic capullo (en català costa trobar un terme més precís per definir Alessio Rastani).
Alessio Rastani és un capullo i té cara de capullo. No és ni un cràpula. Ni un idiota. Ni un pobre diable. Ni un diable. És, literalment, un capullo. L’inoportú que, en totes les reunions, la vessa sense sortir-ne mai mal parat perquè sempre els mal parats són els altres. Té un aire de Peter Sellers a La festa (El guateque).
També el podem veure com l’oportu més oportú que es pugui concebre.
El capullo Rastani declara, en una entrevista a la BBC, que el món no està governat pels governs sinó pel banc d'inversions Goldman Sachs (i Berlusconi ex-aequo, s’ha oblidat de dir).
Què ens estàs explicant Alessio? M’acabes d’obrir els ulls!
Els governs no governen el món i és un banc qui el governa?
Quin disgust m’acabes de donar, Alessio!
I, tot seguit, Alessio es despatxa a gust afirmant que fa anys que espera una crisi com aquesta per fer diners.
És normal. Si fer diners és el teu primer objectiu i, molt al darrere, totes les altres consideracions. I si no ets gaire expert fent diners en condicions normals. Lògicament, esperes una bona, una magnífica crisi per mirar de guanyar diners.
I proclama l’Alessio: Benvingudes les crisis! Com si el terme crisis no impliqués, forçosament, que hi ha gent (molta) que ho està passant malament (molt malament). Com si una crisi fos una tempesta en un got d’aigua. Una pel·lícula de terror en que ningú pren mal. Ets un gran capullo!
“Me’n vaig a dormir cada nit i somio una altra recessió com aquesta”, diuen que ha dit.
I tot seguit ho remata. S’erigeix en profeta de l’apocalipsi: “El primer que hauria de fer la gent és protegir els seus actius, protegir el que tenen perquè en menys de dotze mesos els estalvis de milions de persones desapareixeran, i això només és el principi." Sí, després vindrà la pluja de foc ardent i les plagues de llagosta i el cel que s’obscurirà. Etcètera.
I després de provocat l'incendi, ens expliquen que tranquils tots, que el tal Rastani no és un autèntic gran agent de borsa, sinó un d’independent, que és com dir un pringat. Un que s’ha fet passar per un dels grans professionals (si aquesta expressió es pot usar en aquest sector), un dels grans brokers gurus.
O sigui, que no hi ha incendi.
Perquè Alessio figura que no és una veu autoritzada. Alessio és un que, en lloc de dedicar-se a col·leccionar xapes de cava, inverteix en borsa. I que, a més, encara no ha guanyat res. Més aviat té deutes. Això resulta que els de la BBC no ho sabien abans de convidar-lo al programa. Que se n’han assabentat després, diuen.
Diguem-ne que a algú li ha interessat fer aparèixer un bocamoll impertinent i pringat perquè proclami l’apocalipsi (quant t'han pagat, Alessio, per fer el teu numeret?), per després desinflar la notícia. Amb el desmentiment del bocamoll, desmentim l’apocalipsi.
O sigui que, dos punts: No hem de fer cas a aquests mals presagis (que ja teníem tots, perquè tots tenim una tirada al tremendisme), no hem de fer gens de cas perquè la profecia l'ha pronunciada un pringat al qual hem deixat sortir als mitjans perquè se’ns ha colat (oh! que distrets que som els de la BBC!), de manera que, com que aquests malaveranys vénen de boca d’un pringat, no ens els hem de creure, perquè si en fem cas estem incloent-nos en les files dels pringats i els aficionats.
O sigui, en definitiva, que hem de continuar confiant els nostres estalvis i actius financers a les nostres entitats financeres amigues. I a dormir sobre un Pikolin i somiar amb innombrables crisis que ens faran rics a tots (els que sapiguem aprofitar-les).
Però jo faré una altra cosa.
Us diré el que faré: Em creuré l’Alessio Rastani. A risc d'ingressar a les files dels pringats i els aficionats.
Durant els pròxims dotze mesos em creuré el seu pronòstic audaç (i potser estúpid). Què hem de fer sinó els que no som peixos grossos de Goldman Sachs sinó moure'ns a les palpentes? Dipositaré la meva confiança en el seu pronòstic. Faré com si en els pròxims dotze mesos haguessin de desaparèixer els nostres estalvis. De fet, quants més adoptem aquesta actitud, millor. Aquesta actitud que és: Ocupar-se de protegir els nostres actius financers, els nostres estalvis, els nostres diners, la nostra nòmina, els nostres quatre euros.
I per protegir-los es tracta de fer el contrari que hem fet fins ara. En lloc de dipositar-los, treure’ls a passejar. Quants més ho fem, més possibilitats de provocar l’apocalipsi dels estalvis i de convertir a Rastani en el bocamoll més profètic dels últims temps. Sí, amics i companys i companyes i amigues, traiem a passejar els diners perquè, sincerament, la majoria no tenim ni idea de què fan amb els nostres diners quan els tenim dipositats en aquestes entitats financeres. Us ho dic francament. Guariu-vos en salut i ajudeu a provocar l’apocalipsi i que la Fi dels Temps ens agafi amb els estalvis a sota d'una rajola.

La meva casa, el meu castell

La ciutat-dormitori evoluciona cap a la ciutat fortí. Feudalisme cibernètic. La casa unifamiliar amb tanques ben altes i seguretat. L’ideal d’un estat que es pretén democràtic i que aspira a controlar fins el mínim detall és la casa unifamiliar aïllada en que les relacions externes vénen via cable de fibra òptica.
El que més treu el son als nostres administradors és que als seus administrats se'ns acudeixi de fer vida de poble, que ens sentim poble i sortim al carrer i maquinem el que sigui a esquenes seves o, senzillament, que tinguem iniciatives que no hagin estat pensades en oficines i despatxos de l'administració. La teva casa és el castell familiar. La cultura no la construeixes amb els teus veïns sinó que et ve prefabricada. És més còmode. És més polit i respon a estàndards d’excel·lència que la cultura popular no pot ni somiar. La cultura construïda per professionals té un aspecte insuperable. Ja la vida mitjana dels objectes d'aquesta cultura de consum (aparells, mobles) és una altra cosa. Són com papallones delicades ràpidament recanviables. Això no és dolent per a tu. Al contrari. Et permet viure rodejat d’objectes sempre nous. La tecnologia, sobretot, et permet barrar el pas a qualsevol foraster en un món de paranoia. El cotxe està aparcat al teu garatge. Quan la teva unitat familiar (pare, mare, fill i filla -de preferència-) o parella protofamiliar, surt de casa, surt sense sortir realment. Passa directament de l’espai privat del pis a l’espai privat vehicle, sense ni haver de respirar l’aire de l’espai públic (ja que és filtrat convenientment), per desplaçar-se privadament per un espai públic. La vida social de la unitat familiar es pot reduir a compartir -he dit compartir? Volia dir "a coincidir"- a coincidir en actes de consum, en vistosos i espectaculars centres comercials, amb altres unitats familiars i parelles protofamiliars que viuen no se sap on. I que més aviat fan nosa: Obliguen a fer cues a la teva unitat familiar a l’hora d’accedir a les sales de cinema 3-D i a l'hora de visionar els magnífics productes cinematogràfics de la factoria dels somnis posen la part superior dels seus cranis just al davant del vostre camp de visió -”hauríem pogut quedar-nos a casa que hauríem estat més a gust”- i també molesten a l’hora d’extasiar-se al davant dels aparadors de les botigues i disputen els teus objectes de desig quan estan rebaixats. Si vols, el meravellós mercat t’ofereix de comprar menjar sense sortir del cotxe, havent de tenir un mínim tracte humà amb dependents.
O, molt millor encara, te’l poden dur a casa.
En realitat, sempre trobes que és una mala idea sortir, quan tot el que desitges ho pots aconseguir sense moure't del teu centre multimèdia de diversió que alguns desfasats encara anomenen sala.

Mobilitat

MOBILITAT.- Forma de viure. O de no viure, millor dit.
Mobilitat, mobilitat. Concepte meravellós que convé que tots, petits i grans, dones i homes, acceptem de bon grat. Perquè així ho volen.
Diguem que amb la mort no teníem prou mobilitat. La Corporació Mundial de Ments Benpensants vol que ens moguem més. Que coneixem llocs diferents de la geografia mundial a base de viure-hi i que no ens hi assentem gaire enlloc, que estiguem sempre amb la maleta a punt, per traslladar-nos allà on el nostre gran Pare, l'Empresa, ens necessiti per al bé comú, de l'Empresa.
I que el món sigui la nostra llar compartida.
Com aprecia l'Empresa els nostres gestos en pro de la causa comuna, de l'Empresa!
La Gran Congregació de Grans Empreses desitgen que morim en un lloc i renaixem en un altre, sense para de fer-ho, i així ens anem fent a la idea de la reencarnació.
I és que la mobilitat és una idea avançada i alliberadora: “En altres països més avançats hi ha més mobilitat”, ens diuen. I és cert. No ens enganyen. Els treballadors d'altres països europeus, per raons de treball, fan més mudances que nosaltres. I les mudances són un dels moments més bonics de les nostres vides. Ens donem de baixa de les companyies, embalem les nostres pertinences, les desembalem, les recol·loquem, ens recol·loquem nosaltres, ens donem d'alta de les companyies, busquem escola per als fills, nous amics per als fills, nous amics per a nosaltres. És una renovació en tota regla.
Com podem ser tan retrògrads i resistir-nos a abandonar el barri, els veïns de tota la vida, que sentim com els nostres veïns -quines pretensions!-, i la nostra Llar? -que és això de la nostra llar, per cert?
No ens hi hauríem d'haver aferrat tant. Tot és il·lusori, efímer.
L'únic que roman i creix és el Benefici, que s'acumula en els comptes d'estalvi dels que tenen el do de l'oportunitat.
La resta, fum i vol de pardals.
Els contractes de lloguer indefinits i, sobretot, la propietat sobre l’habitatge, grans enemics del progrés. Qui us ha enganyat per embarcar-vos en una compra de pis amb hipoteca a quaranta anys? (Ah, sí, me n'oblidava, el vostre banc amic).
Doncs veneu-lo, a meitat de preu. Us el compra, ben gustós, el vostre banc amic. Compreu-ne un altre allà on us demana de moure's la vostra direcció de l'Empresa. Pagueu una hipoteca i i el deute pendent de l'altra casa. Endeuteu-vos més, però no deixeu de moure-us.
Mobilitat de capitals. Deslocalització d’empreses. Deslocalització de treballadors. A les grans empreses multinacionals els inspiren les campanyes militars. Desplacen tropes cap aquí i ara cap allà. La victòria final està a prop.
Oh sí, com les plantes, ens fa un gran benefici trasplantar-nos a un indret millor, una terra més fèrtil per a nosaltres, potser al lloc que somiàvem. Però no siguem il·lusos de mantenir petits somnis individuals. Els nostres somnis han de ser col·lectius i dissenyats per altres: han de coincidir en esperit i forma amb els somnis de la Corporació Mundial de Ments Benpensants.
Si no, corres un greu perill: Convertir-te en un lliure pensador i d'aquí a sospitós de terrorista, marxista, anarquista o perroflauta, només hi ha un pas.

L'enemic

No hi ha enemic. L'enemic és una idea.
De la mateixa manera, amic i amistat són les idees que me'n faig sobre amic i amistat.
Et nomeno amic o enemic en funció d'aquestes idees prèvies.
Amb l'enemic ja m'estic barallant abans de conèixer-lo.
Els nens no tenen amics ni enemics fins que no es fan una idea.

És perillós conèixer el presumpte enemic. Te'n pots fer amic, però en el seu terreny. Porta'l al teu terreny. Es farà amic teu, canviant ell. Tu ja saps que les teves idees, manera de viure i sentiments són millors que els de l'enemic.
(La síndrome d'Estocolm no és cap síndrome, és la pèrdua de la nostra idea particular d'amistat i enemistat)
Jo convido tots els meus enemics a venir a casa. A estar-s'hi uns dies. Tinc ganes de canviar-los. Inocular-los meves idees amb una mossegada al coll poc dolorosa.
Els enemics són idees.
Idees contra idees.

Deixa per un moment les teves idees a terra, com si fossin la bossa o la motxilla o la maleta, i posa't a ballar al seu voltant.
Mira, observa. Estem fets d'aigua en un alt percentatge.
L'aigua es resistent, irresistible i s'amotlla.
Som flexibles.
Si no fos pel nostre esquelet d'idees del que estem tan ufans. Que ens aporta rigidesa.
Els més rígids, els d'idees més consolidades, solen abandonar el grup, fins que l'esquelet d'idees s'estova o fins que troben el seu grup de rígids, amb qui compartir exactament els mateixos enemics.

Què està passant amb el moviment 15M?

I dic moviment 15M i no Indignats perquè entre els que formen part del moviment els comença a incomodar, per desfassat i gastat, el terme Indignat.
Indignació va ser el moviment inicial.
Ningú pot estar tres mesos sostenint un estat d’Indignació.
La indignació o ràbia és el carburant d’un impuls que ja funciona “sol”. Sol en el sentit que no cal més indignació perquè funcioni.
Caldria anar pensant en retirar “Indignats” dels eslògans i convocatòries.
I ara ja es pot veure que aquest impuls era bastant més que indignar-se, ajuntar-se, planificar una acció, escriure uns eslògans i actuar.
Hi ha un plus que provoca una onada de discret desconcert entre la classe política.
Quim Monzó, dies després de l’acampada de Madrid i de Barcelona, va deixar anar que “això” més que una revolució, de moment era una acampada.
(A Quim Monzó, francament, el moviment li va massa gran, a ell, el gran crític de les minúcies quotidianes).
Ara ja no és tampoc un acampada, Quim. I pot arribar a ser bastant més que una revolució.
L’acampada i el moment actual (d’expansió pels barris i pobles) segurament acabaran sent els símptomes inicials d’un procés evolutiu molt més gran que el propi moviment. Que es donarà per molts errors i ingenuïtats que cometi el moviment, és a dir, que cometem tots plegats.
La prova del que dic és que la fracassada i errada presa del Parlament de Catalunya el 15 de juny no va desgastar el moviment. Li va donar encara més embranzida.
Hi ha alguna prova millor encara: La principal tasca del moviment ara -i ha estat un impuls no coordinat ni receptat per ningú, fins a on jo sé, sinó que ha estat una necessitat expressada simultàniament- és l’autoaprenentatge, aprendre a organitzar-se, formar-se en el sentit de desprogramar-se i aprendre a pensar i criticar, així com també difondre, escampar, sembrar.
I encara, el punt més essencial que ens parla d’una evolució (que ja estava produint-se en tots i cadascun de nosaltres i que ara s’expressa col·lectivament) és la necessitat d’adoptar una visió del món conjunta que sigui absolutament nova.
“Estem canviant la percepció de la realitat -i és l’hòstia!”, per a mi, de totes les frases passejades per Plaça Catalunya i voltants, la més emblemàtica i condensadora del moviment.
Consensuar un llenguatge comú amb el qual ens entenguem, que ens permeti estalviar-nos debats banals. A partir de tenir un llenguatge comú, podrem veure i veure’ns amb més claredat. No projectar els nostres enemics uns sobre els altres - el que equival a la mort de qualsevol moviment de canvi.
Més important encara: Desprogramar-nos o deixar de jugar el joc compulsiu de “guanya més, sigues més excel·lent encara”, per passar a un joc que diu: "anem a canviar tots alhora i el benestar que buscàvem, busquem-lo per a tots".
Perquè el que continuem buscant, i això no és nou, és benestar. El que és nou és buscar-lo no a costa dels altres (dels veïns, dels empleats, dels habitants de l’hemisferi sud) sinó buscar-lo junts, tots alhora.
Ubuntu, que en l’idioma de la tribu africana anomenada Ubuntu, també, vol dir: “Sóc qui sóc, perquè som tots nosaltres.” Fa segles que aquesta tribu juga aquest joc. Nosaltres el volem jugar partint d’una tremenda civilització tecnològica que no volem desmuntar (no caldrà tampoc), "només" canviar-ne els beneficiaris: tots i per igual.
No cal dir que un camí com aquest no és un tobogan que es baixa xisclant i rient.
Primer cal desfer-se d’unes quantes sensacions incòmodes: No vull que em confonguin amb un hippie, o amb un perroflauta, o amb un okupa, o amb un antisistema, o amb un comunista, o amb un happyflowers, o amb un kumbaià, o amb un piquet informatiu.
Sí, cal desfer-se d’unes quantes manies i estar disposat a que et confonguin amb un del que sigui. I fins i tot, acabar descobrint que és molt millor, ja no que et confonguin sinó fins i tot ser un clixé dels esmentats, molt millor que el que ets ara mateix: un consumidor rondinaire.
I, sobretot, cal desfer-se d’uns quants quilos de por inoculada sàviament pels nostres benvolguts estafadors d’alt standing.

Així estan les coses, tal com ho veig, a grosso modo.