Tontilàndia

Els temibles trabucaires de Sant Jaume dels Domenys

Mentre a Tunis i a Egipte (i a Islàndia), passen coses genuïnes, viuen amb intensitat l'anhel de canviar, aquí vivim en una dimensió i sota uns paràmetres de somni cutre en pel.lícula de baix pressupost. Tontilàndia.
El viril Artur Mas fa el primer viatge a Madrid, en qualitat de president honorable, ja no a pidolar diners, que també, sinó sobretot a pidolar que ens deixin endeutar-nos més. El viril Mas s'arrossega en classe turista (hauria d'haver anat amb motxilla) a Madrid (on malbaraten solidàriament els nostres diners cada any) no per, ni que sigui tímidament, queixar-se d'aquest malbaratament, sinó per suplicar que ens permetin d'endeutar-nos més.
El concert econòmic convertit en pacte fiscal i, tot seguit, convertit en el pacte anomenat "Deixeu que ens endeutem més per poder continuar pagant els tributs a Sa Majestat".
I l'endemà, Zapatero declara que no s'està fent cap tracte de favor a Catalunya, perquè els de sempre ja començaven a queixar-se, i que deixarà endeutar-se a tothom qui vulgui, que això és una festa i tothom hi està convidat.
Em fan mal els ulls de tant fregar-me'ls. Vull despertar!

Mentre les notícies que ens arriben de Tunis i d'Egipte (i d'Islàndia) conviden a creure en l'espècie humana, les que es generen aquí conviden a anar-se'n a dormir i no despertar, perquè els somnis resulten més digeribles.

Notícies extretes de l'"ASOMBROSO" i del "JORNAL DO INCRÍVEL":

La sots delegada del govern espanyol a Barcelona, basant-se en un informe de la Guàrdia Civil, va prohibir que els trabucaires fessin trets de salva en honor dels màrtirs de la Gleva de 1714 a Sant Hipòlit de Voltregà. L'informe de la Benemèrita dictaminà que, en funció del reglament d'armes, només es poden utilitzar aquest tipus d'armes d'avantcàrrega en llocs públics quan es tracta de festes tradicionals. I l'acte d'homenatge als màrtirs no és una festa tradicional (tradicional es podria discutir, però festa està clar que no és). El que òbviament no encaixa en una mentalitat racional de tipus mitjà com la meva (que admet cert grau d'absurd en la conducta humana) és la relació entre festa tradicional i tret de salva d'arma d'avantcàrrega.
O sí.
Em ve al cap el principi de "curem-nos en salut".
Se m'acut que la sots delegada, Montserrat García, per decidir-se a prohibir una celebració tan peculiar i tan, en aparença, innocent, deu haver pensat: "Es comença permetent quatre trets amb uns trabucs d'època i s'acaba amb les hordes independentistes assaltant-me la delegació a trabucades. Aquestes coses van així."

El departament de Medi Natural de la Generalitat proposa limitar la població de porcs senglars a l'àrea de Barcelona, caçant-los per la nit amb arc i fletxes. La mesura, de moment, no s'aplica. Ens estranya, però, que la sots delegada del govern no s'hagi pronunciat en aquest cas. Com si no hagués caigut en el detall que: es comença permetent la caça amb arc i fletxa i s'acaba amb les hordes independentistes liderades per Robin Laporta assaltant-li el castell, senyora García.

Però la senyora García pot dormir tranquil.la. Això no és (encara) Tunis ni Egipte (ni Islàndia). De moment som Tontilàndia. Totes les nostres il.lusions col.lectives estan dipositades en el Barça de Guardiola. Totes. Sí, fa uns mesos vam sortir tants o més catalans que egipcis al Passeig de Gràcia per dir prou. Però no hem tornat al Passeig de Gràcia. Com si ja no tinguéssim motius. Satisfets amb estar-nos a caseta, el soparet, el sofà, la pantalla HD i 3-D, tuitejar, facebookar, l'edredó, les joguines del tuppersex, queixar-nos de la situació político-econòmica i votar l'Artur Mas, el gran paladí dels pidolaires.

Tobermory Assange

Tobermory és un gat creat per l'escriptor Saki, en un conte molt celebrat. Alguns potser no l'han llegit. Ho haurien de fer.
Us n'avanço l'essencial perquè s'entengui la relació que hi ha entre el gat Tobermory i un tal Jules Assange i la seva parella, una tal Wiki Leaks.
Tobermory, essent un gat, té la facultat de parlar un anglès molt fluid. Un prodigi.
Pobre desgraciat...
Tobermory, fent honor al tòpic dels gats, és franc i directe, gens pilota ni fiable, qualitats que corresponen a un altre tòpic com és el de gos.
Els dies anteriors a una trobada d'amics en una honorable i distingida casa anglesa, Tobermory els passa serpentejant entre les cames dels moradors, roncant i, sense que ningú ho pugui sospitar, recollint informació delicada, captant l'opinió poc caritativa d'aquests habitants de la casa respecte dels convidats.
I arriba el dia de la reunió. Un dels convidats, el senyor Appin, els comunica el descobriment sensacional: Ha ensenyat a parlar un perfecte anglès al gat de la casa. Tobermory, és convocat al saló perquè mostri el seu increïble talent i es llueix. No com imaginava el senyor Appin. Obre la boca per posar en evidència els humans en tot allò que els humans odien ser posats en evidència. Com li fas entendre a un gat la importància vital de la hipocresia i de la diplomàcia?
Els humans solen viure vides més complicades que les dels felins domèstics. Els humans han creat un codi d'honor honorable que els permet entrar en contradicció amb els seus instints tantes vegades com cal, però això sí, sempre mantenint aquestes contradiccions en secret. Qualsevol dia se'ns pot presentar un inspector del Tribunal de Comptes de Contradiccions i posar-nos en un compromís.
I aquí entra l'antipàtic gat Tobermory per desmuntar l'opereta humana. I ventilar totes les boniqueses que diuen els uns dels altres quan aquests altres no estan presents.

I heus aquí Jules Assange, l'apòstol de la veritat, el ventilador de la latrina mundial, comportant-se com un gat xerraire, oblidant que ell també és humà, i posant les relacions internacionals potes amunt. Les dels Estats Units amb la resta però, per fàcil inducció, també les de la resta amb la resta. I les de la humanitat sencera entre si.
Quin filó de petroli informatiu!
I quina ferum més insuportable i excitant!
Què fem amb el gat Assange?
Al gat de Saki proposen de liquidar-lo amb estricnina barrejada en la llet. Al final, la fortuna vol que un altre gat mascle els faci la feina bruta i acabi amb la mascota ingrata i impertinent.
A Assange el volen fer callar amb una acusació de violació.
Pffffffff!
El problema és que aquesta acusació de violació és de sèrie Z.
És una conspiració tan cutre que tothom dóna per descomptat que és una conspiració. I ningú s'ha de sentir paranoic per pensar-ho. Això és el pitjor que li pot passar a una conspiració.
Realment, el volen fer callar a Assange?
O tot és una gran comèdia -dolenta-?
Aquí és on el conte de Saki i la història de Wikileaks ja no s'assemblen.

No estem, de cop i volta, al davant de la simulació d'una conspiració? És a dir, en la pura recreació i amplificació de la notícia?
No és l'acusació de violació, més carnassa per a la meganotícia Wikileaks?

Jo m'imagino una reunió de Consells d'Administració dels principals grups de comunicació mundials. Un conseller en cap s'alça i diu, declamant en to tràgic:

- Senyors meus! Feu-me la bondat de dir-me, perquè a mi no se m'acut, com podem augmentar la quota o volum de negoci a Internet i als mitjans convencionals? A Internet tenim portals com Yahoo, i a la Televisió, programes banals, que difonen el nostre pinso informatiu, les notícies paparrutxa, les happymeal-notícies. Del tipus: A Britney Spears se li afluixa el vestit i quasi mostra un mugró, i tota aquesta merda per passar l'estona. Hi ha tot un preuat públic que baveja amb aquest producte.
Ara bé, ¿com aconseguim que tot aquell altre públic no tan dòcil, no tan ingenu, més sibarita en quant a gustos informatius, consumeixi un producte informatiu irrellevant però que no sembli irrellevant? No se si m'explico.
Intervé un altre delegat:
- Jo crec que amb una cosa així com un paio independent pseudoàcrata a qui li filtrem escombraries informatives, com si fos una fuita d'informació, com per una campanya per la llibertat i la democràcia, i ben amanit com un guió de thriller, amb una conspiració i falses acusacions de violació, doncs amb un material així tindríem l'oportunitat d'ampliar el nostre mercat objectiu.
- Tot això se li ha acudit a vostè sol?
- No, a mi i al meu equip (i els meus fills hi han posat cullerada).
- Chapeau! Em trec el barret.

Algú potser s'haurà tret el barret. Amb mi que no comptin.
Però, per l'amor de Déu! Que no s'adonen de quin guió més mal acabat ens han servit! ¿A quantes pel.lícules no hem vist ja el pobre heroi solitari enfrontat a la poderosa màquina corrupta i al qual li paren una trampa en forma de falses acusacions?! Per què no contracten millors guionistes?!!
És que ni tan sols el públic del quasi mugró de la Britney Spears haurà picat!
El quasi mugró de la Spears és tangible. Aquestes violacions fan riure.
És que ja no queda talent a Hollywood per fer una bona conspiració?!
Fins i tot, la cutre campanya difamatòria del grup Godó contra Joan Laporta va ser més digna (més ben elaborada i més creïble). Visca els guionistes i difamadors nacionals! Que n'aprenguin els de fora!

Doncs sí, volem culebrons informatius, sisplau! Però més ben elaborats! Més imaginatius! Ja n'hi ha prou de fer remakes de notícies i de pel.lícules! Volem carnassa informativa apta per als nostres paladars.
Tomàquets amb gust de tomàquet.
Per dir-ho així.

Gràcies.

Laberints. Eternitat

M'atrauen els laberints, però no tots.
Tinc una tia a la que li plau explicar històries viscudes amb estructura laberíntica. Es perd en contínues digressions que porten a culs de sac argumentals.
Hi ha un moment del relat que pregunta: "I això per què t'ho deia?" Ella s'acaba d'adonar que s'ha perdut. I recupera, amb l'ajut de l'audiència, el camí principal, l'audiència pensant, ingènuament, que així, retornant-la al camí principal, aquest serà més curt, quan mai no és així, ja que mai no s'arriba a la sortida, ni tan sols a una placeta central on poder descansar. És un perdre's cada vegada més intens, en un laberint cada vegada més sumptuós, inacabable. Perquè quan sembla talment que s'arriba al final de la història, a la sortida del laberint, quan al públic ens sembla veure l'eixida, la romancera ens enganxa amb una nova bifurcació.
Hi ha diverses menes de laberint:
El monocursal, que no té bifurcacions, un únic camí serpentejant que més tard o més d'hora desemboca a un centre del laberint i, després a una sortida, sense exigir-te de prendre decisions.
El que es bifurca, el clàssic, el que et porta a un cert nombre de carrerons sense sortida que t'obliguen a recular fins trobar el camí cert.
I hi hauria un tercer tipus: El laberint que creix més de pressa que ràpid van les nostres cames i l'objectiu del qual seria atrapar-te per sempre més.
I un exemple d'aquest tercer tipus de laberint serien les històries de la meva tia que busquen retenir-te definitivament en la seva companyia, com l'instint de supervivència li suggeria històries a la Xahrazad de les Mil i una Nits per retenir-la en aquest món i evitar-li de trobar-se amb la sortida. I un altre exemple seria la vida eterna, sense l'auxili desagradable però generós de la mort, que consistiria en un enfilall d'històries sense sortida que hauríem d'acabar explicant als nostres nebots i néts i besnéts i rebesnéts i rerebesnéts i re...rebesnéts per omplir-los les hores d'una vida d'incomptables decisions i d'inacabables plans d'estudi.

Glups! Quina excusa ens serviria per interrompre una contadora d'històries si el temps fos infinit?

Égloga del Vell Verd

Recita el Vell Verd des de la balconada de casa seva:

"Les repasso totes
sense excepció.
La meva mirada entrenada no en deixa escapar ni una.
Us ho juro.
No em costa ser exhaustiu en això.
Totes s'ho valen.
Porque tú lo vales.
Totes sou ovelles del meu ramat.
Totes teniu un detall
que us fa adorables.
Que activa la meva imaginació.
La meva imaginació, ja us ho diré:
Produeix escenes d'una gran riquesa visual
de disbauxa pura
amb l'última porca adorable que hagi passat pel davant
de la meva balconada.
Com més corre ella, més de pressa vaig jo
Com menys, més suau, més profund
més dedicació
La vesteixo d'època
Li regalo llenceria
Complements
Perfums
Una escenografia portentosa de creació personal en el teatret del meu cap
operant des de la balconada
A cadascuna, allò que li va
Les acabo de fer divines
Golfes adorables
Golfes dominatrix
que ompliu la meva vida.
Golafre, al final sempre sóc golafre i precipitat.
Destrosso el teatre, destrosso els vestits. Les escenes tenen el mateix Happy End-Happy Meal:
Un grandiós clau
Una memorable cardada
quasi real
en la qual triomfo
inevitablement
com el semental de l'any.

Per què em mires així?
Jo què t'he fet, nena!?
Em miren amb angúnia
quan em descobreixen
quan ja me les estic menjant des de la distància.
Quan ja llegeixen el meu pensament
Quan els envio petons i els trec la llengua.
Això va bé
Més gran, el repte.
Més li exigeixo a la meva imaginació.
No és menyspreu, segur que no.
Ha de ser un somriure disfressat.
Segur que sí.
Ella em desitja també.
Es lligaria, a tall d'arnés, la soga feta de llençols
que jo l'hi llancés
perquè la pogués hissar fins la balconada
però la mama li ha dit que desconfïi
dels desconeguts.
Si sabés de quines dimensions estem parlant,
de quina categoria, l'explosió,
voldria coneixe'm.
No em miraria així.
Però el meu codi m'impedeix exhibir-me per vendre el producte.

Després arriba la caiguda.
Caic sense moure'm
de la butaca de lona.
Inevitable.
El fred.
La decepció.
Em fa fàstic.
No elles.
Jo, em faig fàstic.
Voldria llençar-me al contenidor més pròxim juntament amb els kleenex.
Que estrany és aquest negoci:
Elles no guanyen res.
I jo perdo alguna cosa en cada palla.
Suïcidi en massa d'esperma.
Quin malbaratament de vida!
Realitat, il.lusió, convicció, vitamines i minerals, vaig gastant-me com un ambientador.
On és aquell àngel redemptor que em deslliuri d'aquesta tristesa?
Allà n'hi ve una.
Déu meu, quina manera de caminar!!!
Quin conjunt i quins detalls!
Torno a sentir la vida.
Torno a aixecar el teatret.
Recomença la funció."

B.S.P. (Banda Sonora Permanent)

Fruit d’una pacient investigació, endegada uns quants mesos enrere, he detectat que el metro i els autobusos, però també el carrer i els tramvies van plens de locutors de ràdio que s’han oblidat de treure’s els auriculars, o potser no és que s’hagin oblidat de treure’s els auriculars, sinó que s’emporten feina a casa (com s'observa a la fotografia). Aquesta proliferació de joves professionals, lliurats al noble ofici de la radiofonia, i que en fan exhibició en els espais públics, em satisfà d’allò més.
Altra cosa he de dir d’aquells altres que porten incrustats, als pavellons auditius, aquests auriculars més petits, mínima expressió d’un altaveu, com per dissimular, o per dissimular, curt i ras i clar. Aquests tenen motivacions menys lloables que els primers. Es dediquen a la melomania (com es pot observar a la segona imatge). La melomania -o mania d’escoltar música en tota ocasió possible-, és un dels problemes que afecta capes i estrats més fondos i extensos de la nostra societat actual. És una pandèmia no denunciada per l’OMS -i quina oportunitat perduda de posar-nos l’ai en els nostres cors! i fer-nos comprar vacunes-.
El problema no és que es puguin quedar sords de tant usar auriculars. Encara rai, si es queden sords. Quina sort, per a un afectat per melomania, quedar-se sord! Perquè el problema és la melomania mateixa.
Molts conciutadans necessiten una banda sonora permanent a les seves vides. En què es converteix la vida d’un melòman? En una pel.lícula (massa llarga) que només suporta el mateix protagonista.
A les pel.lícules industrials americanes sona ininterrompudament la música de la banda sonora com un ketxup emotiu que no deixa l’espectador ni un minut de respir. Les pel.lícules industrials americanes, especialment les d’època (les de qualsevol època que no sigui ben bé aquesta), duren només una hora i mitja i després ja et veus lliure d’aquest empatx musical.
Però molts conciutadans nostres -molts de vosaltres segur que teniu germans, fills, cosins, cunyats i animals de companyia afectats de melomania- necessiten que la seva vida es mogui al compàs i la melodia de la música guardada en els seus dispositius portàtils. Necessiten sentir sota els seus peus una catifa voladora de música que els porti lleugers i rabents cap a la jubilació després d’una vida d’alts i baixos que, gràcies a la música, acaba semblant una altra cosa (no gaire millor, però una altra cosa). Traieu-li el so a alguna d’aquestes pel.lícules commovedores. Substituïu-lo per so ambient (el que s'escola per les finestres del pis). Digueu-me què en resta, de la pel.lícula. Un Power Point absurd i massa llarg. Això en resta.
Feu un favor a aquests melòmans crònics: En un moment de distracció en què es desprenguin dels seus auriculars i del seu dispositiu -hi ha moments del dia que ho fan-, arrabasseu-los-hi, amagueu-los-hi. Introduïu el silenci i el so ambient a les seves vides. A veure què passa. A veure com reaccionen.
Feu-me un favor, a mi, també: En un moment de distracció mental, que badi amb el vol inquietant de la mosca negra, robeu-me el pensament. Deslliureu-me de la banda sonora mental que em porta cada dia com sobre dos rails dins d’un túnel, en velocitat constantment accelerada cap als topalls on he d’estavellar-me. Robeu-me la cadena de pensaments, que és com un aparell de ràdio impertinent que un cirurgià es va deixar oblidat dins del meu crani, a veure què. A veure com reacciono.
Potser us quedareu sense aquest blog.
No passa res. N’hi ha a milions en tot el món. I tots són la transcripció de bandes sonores mentals dels que podien haver estat excel.lents professionals de la radio.

El turisme ens salva

Agost: En absència de la meitat de la població autòctona habitual, ramats de turistes baixen dels autocars i recorren el meu barri, victoriosos, reis i senyors, atrets pel reclam irresistible de la Sagrada Família, aquest gran homenatge a la virilitat espiritual que va concebre Gaudí amb catorze magnífics fal.lus amb corona apuntant al cel, com volent dir: "Va per tu, Senyor, tota aquesta magnífica erecció. A tu et devem, que se'ns posin dures i esplèndides!"
S'adonen d'això, els visitants del temple?
D'alguna manera sí.
La contemplació del monument els deixa contents i un punt exaltats.
Que altes són les torres, que magnífiques, que eixerides!
D'alguna manera, contemplant la Sagrada Família connectem la potència sexual amb la potència espiritual i això no té preu. Portentós Gaudí.
I tot gràcies a l'absència de reflexió que tallaria les ales d'aquesta magnífica experiència.
En el turisme posem en pràctica el lema "ser feliç és no pensar".
Sabem que el pensar mata la potència i l'erecció. Posar-se a pensar enmig de l'acte sexual comporta una desviació important de flux sanguini al cervell. Si penses, arruïnes la festa.
Els més grans pensadors acostumen a ser també grans impotents. I no sabria dir si el pensar dur a la impotència o la impotència deixa moltes hores lliures per pensar.
"Ser feliç és no pensar" és un manual mític, de 100 pàgines o més, exhaurit, desclassificat i impossible de trobar. Però disposem de moltes agències de turisme, físiques i virtuals.
Durant les 100 pàgines o més, aquest text llegendari dóna voltes a la idea que la felicitat rau en el no pensar. El no pensar que no és la ment buida de la meditació oriental. En el no pensar del manual no hi ha cap pretensió d'il.luminació, saviesa o compassió. Ser feliç sense més.
El turisme té la base de l'èxit en aquest principi.
Cada cop hi ha més practicants de la meditació. Però mai no seran tants com turistes.
El turisme és una solució més radical que la meditació al problema de l'excés de reflexió.
El turisme és la versió humana de la migració de les tortugues per a la posta d'ous. Però sense que tingui una importància tan cabdal per a l'espècie.
O potser sí.
Podem plantejar la tesi que l'espècie humana s'hauria extingit durant el segle XX sense la invenció del turisme (la qual cosa, l'extinció, no entraré a dilucidar si és en si bona o dolenta).
El turisme ens va salvar probablement de caure en l'existencialisme.
Què hauria estat de nosaltres si, per superar el trauma profund de la segona Guerra Mundial, ens haguéssim abonat a cercar desesperadament un sentit a la nostra existència, en lloc d'agafar el sentit contrari, abocar-nos a la feliç banalitat del consum i a la il.lusió, renovada cada any, d'escollir el nostre destí vacacional.
D'aquesta manera vam poder esquivar la trampa que ens va parar aquest gran enemic de l'espècie humana que va ser Jean Paul Sartre, déu nostre senyor l'hagi perdonat, que amb l'esquer de fer-nos amos i senyors del nostre destí, pretenia llançar-nos a l'abisme de la responsabilitat total sobre els nostres actes.
El turisme ens salva de l'angoixa i el suïcidi. Com a turistes esperem amb ànsia el mes que ens lliurarem a la inconsciència absoluta i al ramat. I el mur de Facebook és el nou altar on donar compte dels nostres progressos en aquesta matèria.
Altres formes no tan clàssiques de turisme, que compleixen la mateixa funció:
Cursos de Creixement Interior o Espiritual, Teràpies diverses: Psicoanàlisi, Altres Psicoteràpies, Risoteràpia, Musicoteràpia, Experimentació amb Psicotròpics, Balnearis, Ioga, Pilates, Culturisme.
Molts practicants de meditació no tenen intenció d'arribar al nirvana o satori. Són turistes d'interior.
Tant si el Turisme és exterior o interior (coneixe's), el que es persegueix al final és evitar l'excés de debat mental que acaba desembocant en la necessitat de medicar-se, el suïcidi o en la barricada a la Via Laietana.
L'homo sapiens es va extingir durant els anys 60 per deixar pas a una nova espècie molt més ben adaptada i resistent, l'homo turista.

L'Amnèsia original

Una cosa horrible, com un xuclador vertiginós, greix abominable i columnes extraprimes i duríssimes que em travessen i m’esqueixen.

Sento corredisses que s’allunyen i després s’acosten. Obro els ulls i una fogonada de llum artificial em fereix les pupil.les. Estic envoltat de bates blanques.
La mare, amb el rostre tumefacte, em besa el front i em ruixa amb llàgrimes, una pluja calenta i salada que m’escalda el cutis tan delicat. El pare agafa la mà de la dona entre les seves. Els reconec: són les pares escollits.
“Quina alegria! Ho he aconseguit finalment. Prepara’t Món, ja sóc aquí. Vinc amb una missió transcendental sota el braç. Sóc el messies.”
Els pares d’ella, els meus avis, els que vindran a buscar-me a l’escola d’aquí en cinc anys, quan els meus pares estiguin ocupats realitzant-se professionalment tots dos, arriben a l’habitació i se’m passen, ara tu, ara jo. Em toquinegen amb fervor i m’omplen de petons. Visitants i metges reparteixen copes de plàstic i brinden. Una safata amb galetes salades passa de mà en mà.
Estan meravellats, perquè tinc els ulls oberts i llueixen, plens de vida, amb aquesta insolència i tossuderia tan típics del viure. Estic envoltat d’una aureola lluent. No sé si estan preparats per veure-la. Voldria dir unes paraules per solemnitzar el moment, però una andanada de febre a la panxa m’arrenca el plor. És una fam atroç.
- Mama, el teu fill plora, deu tenir gana -diu una infermera.
De seguida sento un mugró als llavis i m’hi abraono, capcinejo amb desesperació fins que atrapo el brollador entre els arcs esdentegats i em poso a xuclar.
Ja estic perdut. Com en el despertar d'un somni, el que era abans de néixer i el que venia a fer aquí s'ha convertit en unes escorrialles disperses que s'han dissolt amb la primera llet. El Món haurà de continuar esperant.