L'art del toreig

L’any 2012, si el Tribunal Constitucional no ho impedeix, estarà prohibit practicar l’art del toreig a Catalunya.
I cal que se sàpiga que serà un desastre econòmic per a unes quantes famílies que viuen de l’art del toreig a Catalunya.
Durant els pròxims dos anys hauran de buscar altres recursos econòmics o veure’s en la trista obligació d’emigrar cap a terres més tolerants amb l’art del toreig.
I també és un desastre per a la subespècie B. Taurus, preciós animal que neix i es cria a fi que uns professionals, anomenats toreros, que vesteixen d’una manera certament peculiar, practiquin l’art del toreig, que, per entendre’ns, vindria a ser una forma d’acupuntura amb pretensions recreatives i artístiques. Acupuntura recreativa que, tot s’ha de dir, no persegueix la curació de l’animal, sinó tot el contrari, persegueix, sorprenentment, el seu perjudici i sol acabar en defunció.
Aquesta aparent contradicció entre voler protegir una espècie, i, alhora, destinar els seus membres a la perforació amb tota mena d’estris aguts, s’explica en funció d’un embolcall cultural anomenat tauromàquia o art del toreig.
L’art del toreig consisteix, en essència, en marejar el toro, considerat un animal noble -i, soto voce- babau, i prendre-li el pèl una bona estona amb l’ajut d’un drap vermell de les dimensions d’unes estovalles de taula, mentre se li va travessant la carn amb, com queda dit, tot un ampli ventall d’estris perforants.
Això, tal com ho acabem de descriure, constitueix una tradició cultural espanyola que s’extingirà a Catalunya a causa d’un acord del Parlament Català, essent com és una tradició tant o més mil.lenària com ho va ser l’esclavatge en el seu moment o, encara avui, l’explotació de dones en règim de comerç sexual o l’extorsió i el xantatge, que també són tradicions antiquíssimes.
També aquesta prohibició de l’art del toreig posa en perill l'ubèrrim negoci dels souvenirs que exerceixen honestos i astuts comerciants d’Àsia Central ubicats en carrers i places de les nostres ciutats turístiques, i que té en les figures dels toros atravessats amb banderoles i espases, i en els mateixos toreros, un dels seus productes estrella.
També és un desconsol terrible per a la nombrosa afició (tot i que diuen que en franca regressió, cosa de la qual ignorem el perquè, tractant-se d’un espectacle tan edificant i tan mil.lenari), la qual afició té en l’art del toreig una il.lusió i un motiu de viure setmanals.
I també és cert que es tracta d’un art reconegut per intel.lectuals i artistes de prestigi com Picasso i Hemingway, així com hi ha hagut altres artistes de prestigi que han reconegut l’art de la guerra, l’art del genocidi i l’art de la drogaddicció amb opiacis. Perquè en la vida de molts artistes i altres criatures semblants hi ha fases en què aquests es deixen fascinar i meravellar per l’espectacle tan humà de la crueltat, el sadisme i la degeneració física i moral (la qual, en si, també és un espectacle, sense entrar en si és bonic o lleig).
La part bona de la notícia, en canvi, és que pot acabar de consolidar un conflicte identitari o entre nacions que faci d’aquesta, una època més violenta, conflictiva i apassionant.
Després de l’espectacle de la retallada del nostre estatut votat sobiranament, i després d'aquesta -segons alguns- represàlia o resposta democràtica de negar la llibertat espanyola (Hble. Montilla dixit) de cometre accions violentes i sàdiques amb animals nobles, els nostres ulls privilegiats contemplaran, potser, la prohibició, en contrarepresàlia justa i saludable, d’algunes de les tradicions més nostrades del costumari català, com el ball de bastons que, si no és violent en si, pot dur a males interpretacions, o les típiques calçotades que es poden considerar poc elegants, o de les bandes de grallers que, per una raó o altra, també són una provocació a l’enemic identitari, i, serà l'hora, per part de les nostres forces polítiques, de donar una bona resposta a aquesta nova provocació, aprofitant per prohibir la Tuna Universitària i els passos de Setmana Santa en tot el nostre territori, donant ales a una guerra d’extermini dels costumaris respectius, que ens fa inquietud i alhora frisança.

Succedani de Revolta Popular

Jo, M.H. José Montilla, succedani de líder de masses que presideixo la Generalitat de Catalunya i, nogensmenys, el Partit dels Succedanis de Catalunya, us convoco a vosaltres, benvolguts conciutadans, a una manifestació de protesta (perdó, he dit "protesta"? Doncs no volia dir "protesta", volia dir "mobilització"), us convoco a una manifestació de mobilització per expressar d’una manera serena i compungida el nostre disgust pels retalls que el Tribunal Constitucional de Madrid ha practicat en el nostre succedani de Nou Estatut d’Autonomia, retalls que acatem, amb tot i que aquests retalls els ha fet un succedani de tribunal deslegitimat compost per membres caducats, morts i repudiats.
Acato, però no em conformo i faig morros per tal que el govern d’Espanya vegi que, quan m’ho proposo, també sé fer morros i expressar el meu disgust.
Això no m’impedeix de declarar també que el PP, aquest succedani de partit democràtic, ha sortit derrotat per la sentència del Constitucional en la seva pretensió d’esmenar el Nou Estatut, i em congratulo amb els meus companys socialistes a nivell estatal i amb la meva companya Pajín quan diu que la sentència és "una bona notícia per a la democràcia” perquè s’ha ratificat quasi el 95% del text estatutari.
I, alhora, com a català, dic que això també és una mala notícia per a la democràcia perquè no s’ha ratificat el 5% restant.
I, en concret, m’adreço a vosaltres per proclamar ben alt i ben fort que Catalunya és una Nació en el preàmbul i una Nacionalitat i una Comunitat Autònoma en el Capítol Preliminar del Nou Estatut retallat. (I ara se m'acut que en algun punt del articulat podíem haver dit que Catalunya també és una Regió i així hauríem acontentat totes les sensibilitats del nostre pluripaís).
I, en concret també, no m’ha agradat sentir dir, per boca dels membres de l'alt tribunal, que el terme “nació” aplicat a Catalunya no té cap “eficàcia jurídica”, la qual cosa és veritat, certament, ja que tot el que consta en el preàmbul d’un text és per fer bonic i amb la finalitat de predisposar l’ànim del lector, però no calia que ens ho diguessin d’aquesta manera tan franca i barroera.
Això no exclou que defensaré amb totes les meves energies la nostra nació en el preàmbul i nacionalitat en el preliminar. I aviso, i que no s’entengui com una amenaça sinó com el que és, un avís, que si molt em burxen, sóc capaç de plantejar-me d’emprar algunes paraules gruixudes per reivindicar el que és de dret i justícia per al poble de Catalunya.
M’agradaria que tots, petits i grans, dones i homes, estiguéssiu amb mi en aquest succedani d’hores amargues.
Gràcies per l’esforç de llegir-me. I recordeu que em fareu molt feliç si em ratifiqueu la vostra confiança i em voteu d’aquí uns mesos.

Rodalies 5

Tren de retorn a casa. Dues dones, companyes de treball, als seients del davant del meu. Estan atrapades en una conversa sobre la quantitat de temps que necessiten per anar en tren de la feina a casa i viceversa, i les combinacions possibles i que encara no estan segures d'haver triat la millor. S'han conegut avui, més que probablement. Encara no es tenen prou confiança per abordar comentaris sobre els companys homes: un assumpte molt més suculent -si se sap portar- en que la conversa podria volar lleugera com les plomes d'un coixí rebentat. Tot d'una es queden callades. Hi ha un breu violent moment de tensió in crescendo. En el context de les relacions humanes, es tracta d'una microtragèdia. Centenars de milers (o potser menys) de cèl.lules morint d'estrés.

Bravo! La que se sentia més culpable i més estressada ha aconseguit trobar-li un nou matís al tema transports diaris i l'ha ofert a l'altra com mannà en el desert. Totes dues agafen aire i obren el diafragma i es lliuren al nou fil de comunicació per contribuir a la causa comú de decorar l'infinit perquè no tingui aquest aspecte amenaçador.
Ara, comparar el que es triga a arribar a Barcelona-Sants venint de la línia C3 o de la línia C4 no sembla que hagi de donar molt més de si. Si no arriba aviat l'estació on hagi de baixar una de les dues, la situació tornarà a l'asfíxia compartida. Si almenys poguessin trobar una baula, per feble que fos, per derivar-se cap a un intercanvi d'experiències i programes de vacances...
Per fi, arriba l'estació promesa. I se senten afortunades. S'acomiaden amb dos petons càlids. La companya que ha restat afluixa tota la musculatura del rostre. Ara fins i tot sembla bonica. Amb un gest ràpid, quasi dramàtic, remena a la bossa i treu uns auriculars. Se'ls posa a les orelles i encara relaxa més l'expressió i la posició al seient.
Si portés un llibre, jo el trauria també. Tota barrera és poca quan es tracta d'evitar el perill que el veí del seient del davant (en aquest cas jo) tingui l'impuls poca-solta de buscar conversa.

La guerra a la sala d'estar

Primera part: Batalla a camp obert

No et dono la raó.
Podries tenir-la.
I això seria intolerable.
Veure't aquell somriure triomfal il.luminant-te la cara.
Veure't ama i senyora del camp de batalla.
No suporto perdre.
No et concediré la raó.
Com que no et concedeixo la raó
(i no perdo el temps analitzant si la tens o no: això seria perdre un temps preciós
i donar-te massa avantatge)
ara has passat a una segona fase que és:
Cridar-me-la.
Proclamar-me la teva raó a plens pulmons.
Atacar-me amb la teva veritat clamorosa
per tots els flancs.
Això només pot ser contestat de dues maneres:
Rendició incondicional per la meva part o
Cridar més fort que tu.
Òbviament crido més fort que tu
ja que la meva capacitat pulmonar m'ho permet.
Els meus gens no estan preparats per a rendir-se.
Els meus avantpassats línia paterna no es
van rendir mai. Ni tan sols quan els va caure una bomba
que va fer desaparèixer el pis on vivien.
Els meus avantpassats materns tampoc.
Ni tan sols quan l'avi patern va caure al front de l'Ebre.
Amb aquests antecedents, com vols que em rendeixi?
Totes les meves cèl.lules estan ensinistrades per plantar
batalla, per vendre cara la pell.
Aquí ja no es tracta de qui tenia raó.
Ara que ho esmento, no recordo quin era l'assumpte de la querella.
Ja no es tracta d'això.
Ara es tracta de veure qui suporta millor el cos a cos.
Més ben dit, ara és l'hora de fer un primer balanç per recollir nous arguments per a
una segona andanada.
Això vol dir: Exposar qui té, hores d'ara, les ferides més greus. Qui ha estat més agredit.
I qui més agressor.
Qui ha fet més mal. Qui ha violat més convencions de Ginebra en la baralla.
I jo crec que sóc jo el més agredit, per molt que tu sostinguis el contrari.
I tampoc no penso concedir-te que vaig començar jo les hostilitats.
Això mai!
No tinc cap dubte que tu vas tirar els primers coets i els vas tirar amb més mala idea que jo.
Els meus coets eren defensius.
No, els teus no eren defensius.
Eren els meus.
I tampoc no he estat jo qui ha despenjat el mirall del lavabo perquè veiessis que quan t'enfades no estàs més guapa, sinó tot el contrari.
Si un no vol, dos no discuteixen.
En el teu cas això no es compleix.
Encara que jo no vulgui, tu continues discutint.
Treus el teu putxinel.li i continues.
No em necessites
per continuar discutint. Tu continues.
Jo ara mateix no estic discutint.
Evidentment que no.
Això no és discutir.
Perquè tu ho diguis...
Evidentment que no.
Evidentment.

Esdevén figura de les lletres en deu lliçons

INSTITUT VERBIGRÀCIA
MÀSTER: “ESDEVÉN FIGURA LITERÀRIA EN DEU CÒMODES LLIÇONS”

Noia, noi, vols ser una figura rutilant en el procel.lós i escumós mar de les lletres?
T’agradaria ser un signador o signadora top ten durant la Diada de Sant Jordi?
I no t’importa un rave l’estil, el ritme narratiu, experimentar i treballar el llenguatge, una línia coherent de producció, una proposta literària pròpia i altres galindaines ni tampoc t’importa el que hagin fet altres autors avantpassats morts-de-gana i creus que el plagi no és més que legítima intertextualitat?
Ets la persona que busquem.
Inscriu-te en el nostre curs amb els següents objectius:
- Engreixar el teu Ego fins a nivells que no podies ni somiar.
- Desaprendre tot el que puguis haver après en tallers literaris o pel teu compte sobre l’ofici d’escriure i que només et crea falses expectatives en relació a quina és l’autèntica naturalesa del negoci literari.
- Proporcionar-te eines suficients per crear-te una imatge personal, agradable i convincent. Així com un modelatge de la teva biografia per fer-la més atractiva i comercial.
- Saber paonejar i gallejar, sense fer l’ànec, en les aparicions públiques. Mostrar-te superb d’una manera simpàtica i suprimir tota temptació de fer auto ironia.
- Seduir l’audiència amb un llenguatge corporal petulant, amb una barreja estudiada de timidesa i gosadia, de rigor i informalitat.
- Aprendre una tècnica memorística per deixar anar frases brillants de celebritats en els moments oportuns.
- Aprendre a pontificar sobre tot assumpte que se’t plantegi en una entrevista o tertúlia sense que ningú no s’adoni de la teva profunda ignorància.
- Aprendre a no seguir mai el corrent del teu entrevistador i contradir-lo sistemàticament, demostrant el caràcter que no tens.
- Aprendre la tècnica de parlar del teu llibre (i del qual només n’has escrit una versió que poc té a veure amb la versió final, prodigiosament millorada pels anònims correctors i negres de l’editorial), com si fos una criatura que has parit tu amb molt de sacrifici i dedicació.
No et confonguis: NO SOM UN TALLER LITERARI. A L’INSTITUT VERBIGRÀCIA NO T’ENSENYAREM L’ANACRÒNIC OFICI D’ESCRIPTOR. AQUÍ NO T’ENSENYAREM A SER UN TRIST APASSIONAT PER LES LLETRES AMB NUL.LA PRESÈNCIA. AQUÍ T’ENSENYAREM A BELLUGAR-TE COM PEIX A L’AIGUA A ENTREVISTES, TERTÚLIES I ACTES PÚBLICS, TOT EL QUE ET CAL PER EXERCIR DE FIGURA DE LES LLETRES I VIURE DEL “CUENTO” SENSE HAVER D’ESCRIURE’N CAP.
- I, sobretot, aprendre que ningú no neix ensenyat. I que si el talent és innat, mala sort per als que en tenen, ja que el talent més aviat fa nosa. Per conquerir l'estrellat, només cal aplicar-se a aprendre les tècniques que et proporciona el nostre Màster "ESDEVÉN FIGURA LITERÀRIA EN DEU CÒMODES LLIÇONS".

Consell del dia: Si tens una obra de joventut en un calaix, de quan escrivies per convicció, deixa-la en el calaix. A la pròxima entrevista, declara la seva existència i manifesta que, quan moris, si no l’has poguda dignificar, ha de ser cremada. No escatimis detalls sobre les deficiències de l’obra i on la tens guardada. Estàs treballant per la teva immortalitat. L’endemà del teu enterrament, un amic o familiar, el primer que farà serà anar a buscar aquest text i portar-lo a l’editorial. Un cop publicat, la crítica contradirà el teu judici negatiu sobre el llibre i en cantarà unes excel·lències que, ni en somnis, podies sospitar que tenia.

Eso (Allò)

L’exercici de rebel.lia més saludable i més discret (i, tal vegada, més audaç) que cometem durant part de la nostra infantesa i gran part de la nostra joventut és oblidar. Oblidar el 85% -per posar una xifra- de tota la informació amb que ens vacunen contra la ignorància al llarg d’anys i anys, i guardar-nos el restant 15% -crec que estic sent molt generós-, l’únic que té una aplicació pràctica. Agradablement pràctica.
Un 85% que enviem als magatzems de rebuig del cervell, i que mai no trobarem a faltar, com els objectes perduts que s’amunteguen a les dependències municipals i que ningú no reclama.
Aleshores, quina és la utilitat de les quasi 15.000 hores lectives (sense comptar els estudis superiors) de consum de coneixement? A més d’aprendre a escriure, llegir, parlar i fer comptes, hi ha una utilitat tant o més evident:
Ensenyar els alumnes a passar moltes hores asseguts al davant d’un pupitre.
Això és. Domesticar les feres.
Civilitzar és convèncer el bon salvatge que és millor per a ell renunciar a bosc, a la praderia, al mar i al riu i a la natura salvatge dels videojocs, i restar assegut en una cadira al davant d’una taula tot realitzant unes tasques mentals.
Amansir la fera.
Ensenyar-li que no es guanyarà la vida caçant, tot usant l'olfacte, la vista i la intuïció. Sinó que el camí cap al sustent és molt més tortuós.
Limitar la seva versatilitat. Un ésser versàtil és incòmode. Deixa en evidència els que s’han autolimitat. Persuadir-lo que ha d’especialitzar-se. I que haurà de dependre d’altres humans que s’especialitzin en altres especialitats de la cultura.
Convertir-lo en un ésser dependent.
Limitar la seva creativitat. Hi ha una única manera de realitzar la majoria dels deures i d’entendre el món. O potser hi ha més de dues maneres, però totes elles perfectament catalogades.
És fascinantment trist el que fan algunes (o moltes) institucions educatives amb els seus clients, anomenats alumnes. Els pengen un cucurutxo amb un cartell on indica de quin peu van coixos:
Repetidors.
Vagos y Maleantes.
Inadaptats.
I després hi ha els selectes:
Alumnes brillants amb una capacitat prodigiosa per retenir informació i perbocar-la en el moment adequat, i que saben redactar discursos perfectament homologats.
Una de les funcions més importants, sinó la més important, de l’educació pública és establir una classificació dels éssers humans, dissenyada des del Ministeri d’Educació, seguint un guió perfectament kafkià, per a la posterior utilització d’aquests humans pel Mercat Laboral.
Més tard o més d'hora, els alumnes aprenen que la seva vida no és seva, per bé que la filosofia new-age i la psicologia humanista proclamin el contrari en el desert de les bones intencions.
Què faig jo amb l’anàlisi sintàctica, insidiosament inoculada en el meu cervell durant molts anys?
Com podria ara escriure ni dues frases seguides si hagués comès l’error de no oblidar-me meticulosament del contingut de la sintaxi?
Imagineu-vos intentar fer una composició lírica o humorística, sent conscient de l’esquelet de la frase. Imagineu-vos intentar viure sent conscients de cadascuna de les passes que fem en direcció a la mort.
A l’escola aprenem, doncs, a matar les nostres sortides de to, les nostres extravagàncies mentals i espirituals, i a morir una mica cada dia, i a congelar els instants i a dissecar la vida que ens obliguen a matar. Treballem amb cadàvers. Les aules són sales de dissecció. Autòpsia de la vida amb el Grissom de torn.
Algú va dir: L’educació és la base imprescindible per a l’alliberament dels pobles, de les ments dels ciutadans que integren aquests pobles -per ser més exactes. El Pla d’Estudis oficial poc té a veure amb aquest objectiu primordial que un sant baró o una santa fèmina van declarar. L’educació està segrestada pels talibans de la religió oficial del Creixement Sens Fi i l’adoració de l’Excel.lència... En pro de què, l'Excel.lència? De l’Acumulació Màxima de Béns Materials i Immaterials, naturalment. El Ministeri d’Educació treballa abnegadament perquè els ciutadans adquireixin la Síndrome de Diògenes en versió: Si estudio molt, tindré un càrrec millor que em permetrà uns emoluments millors que em permetran acumular molts més experiències, coneixement, objectes bells i inútils i, així, fruir d’una vida rica i plena, sense cap buit a l’agenda ni a les habitacions de la casa ni al meu cervell, per després acabar encabit en un angost nínxol on, per sort, no hi cap res més que les meves despulles (i així puc descansar i deixar d'acumular).

I ara, després de tot el que acabo de predicar, imagineu-me comminat pel sistema educatiu a perseguir, colze a colze amb la institució educativa, els objectius esmentats i implementar-los en la persona dels meus dos fills, perquè ells també, el dia de demà, siguin uns compulsius acumuladors, frenètics perseguidors del màxim benestar.

Sí, he estat nomenat -en societat amb la meva parella o esposa- com la baula de transmissió imprescindible del catecisme ministerial per persuadir els meus fills de la importància que es converteixin en uns profitosos acumuladors benestants.

La pena per no contradir els meus principis i no col.laborar a favor del corrent imperant és rebre, de mans dels agents de la institució, el cucurutxo amb l’etiqueta: Pare irresponsable.

Em queda, doncs, l’únic recurs d’actuar de quintacolumnista de la sensatesa i proclamar, des d’aquí, la guerra subterrània al sistema educatiu. I, per fer-ho, cal proposar alguna cosa més que la pràctica de l’oblit, que és una resistència que només fa pessigolles a l’enemic.
Cal una pràctica encara més saludable i és inocular vida a aquests cadàvers (que anomenen matèries del curs), inocular diversió i innocència, error, disbarat, ximpleria, distorsió. Cal començar per reconèixer que el disbarat acadèmic, recollit en antologies del disbarat amb la intenció d’escarnir-lo, és l’arma revolucionària de la qual disposa el tendre alumne per sabotejar la usurpada institució i recuperar-la per als seus interessos.
Una epidèmia de disbarats, això necessita el sistema per florir de nou.
I aquí van algunes mostres d’alguns elements revolucionaris especialment dotats per a donar un preciós exemple per als nostres fills (extrets d'un document que circula per Internet com a Examens Verídics recollits en aules d'Eso)

Atenció tipa

Diu Palahniuk, l'autor de joies com El Club de lluita o Asfíxia, que tenir l'atenció tipa és pitjor que tenir-la vigilada. Amb el món omplint-te contínuament de notícies, de novetats telecomunicatives, de noves plataformes addictives de joc, de propostes d'amistat virtual, de nous paradigmes d'omplir banalment el buit, cap poder establert s'hauria de preocupar del que tinguis al cap. Si tothom té la imaginació atrofiada, ningú no serà un perill per al món (per al sistema econòmic que el governa, s'entén).
Jo faig una altra cosa, reciclo la massa ingent d'informació que els mitjans m'aboquen perquè m'entretingui i en faig una altra cosa: macramé intel.lectual, de vegades, sarcasme sòlid i visceral, d'altres, artefactes com gotes d'aigua que han d'acabar de fer vessar el got de la paciència.
En realitat, es tracta de contribuir tots a rebentar el gran magatzem universal de dades i píxels.
D'estar tip es passa a estar embafat. A la necessitat de fer una severa dieta i desconnectar-se de la vida digital.
O, si no, aviat ens desconnectaran als que fem descàrregues il.legals d'Internet. Ens pagaran la Clínica de Desintoxicació de Consumidors Compulsius de Productes Culturals?
Ens serà regalat un any sabàtic d'Internet, redescobrirem la vida a l'aire lliure, el contacte físic, la textura i els porus de la realitat.
I anirem a buscar el cibercafè més pròxim, a procurar-nos el "xute" de connexió fins quedar ben tips altra vegada.