Un 85% que enviem als magatzems de rebuig del cervell, i que mai no trobarem a faltar, com els objectes perduts que s’amunteguen a les dependències municipals i que ningú no reclama.
Aleshores, quina és la utilitat de les quasi 15.000 hores lectives (sense comptar els estudis superiors) de consum de coneixement? A més d’aprendre a escriure, llegir, parlar i fer comptes, hi ha una utilitat tant o més evident:
Ensenyar els alumnes a passar moltes hores asseguts al davant d’un pupitre.
Això és. Domesticar les feres.
Civilitzar és convèncer el bon salvatge que és millor per a ell renunciar a bosc, a la praderia, al mar i al riu i a la natura salvatge dels videojocs, i restar assegut en una cadira al davant d’una taula tot realitzant unes tasques mentals.
Amansir la fera.
Ensenyar-li que no es guanyarà la vida caçant, tot usant l'olfacte, la vista i la intuïció. Sinó que el camí cap al sustent és molt més tortuós.
Limitar la seva versatilitat. Un ésser versàtil és incòmode. Deixa en evidència els que s’han autolimitat. Persuadir-lo que ha d’especialitzar-se. I que haurà de dependre d’altres humans que s’especialitzin en altres especialitats de la cultura.
Convertir-lo en un ésser dependent.
Limitar la seva creativitat. Hi ha una única manera de realitzar la majoria dels deures i d’entendre el món. O potser hi ha més de dues maneres, però totes elles perfectament catalogades.
És fascinantment trist el que fan algunes (o moltes) institucions educatives amb els seus clients, anomenats alumnes. Els pengen un cucurutxo amb un cartell on indica de quin peu van coixos:
Repetidors.
Vagos y Maleantes.
Inadaptats.
I després hi ha els selectes:
Alumnes brillants amb una capacitat prodigiosa per retenir informació i perbocar-la en el moment adequat, i que saben redactar discursos perfectament homologats.
Una de les funcions més importants, sinó la més important, de l’educació pública és establir una classificació dels éssers humans, dissenyada des del Ministeri d’Educació, seguint un guió perfectament kafkià, per a la posterior utilització d’aquests humans pel Mercat Laboral.
Més tard o més d'hora, els alumnes aprenen que la seva vida no és seva, per bé que la filosofia new-age i la psicologia humanista proclamin el contrari en el desert de les bones intencions.
Què faig jo amb l’anàlisi sintàctica, insidiosament inoculada en el meu cervell durant molts anys?
Com podria ara escriure ni dues frases seguides si hagués comès l’error de no oblidar-me meticulosament del contingut de la sintaxi?
Imagineu-vos intentar fer una composició lírica o humorística, sent conscient de l’esquelet de la frase. Imagineu-vos intentar viure sent conscients de cadascuna de les passes que fem en direcció a la mort.
A l’escola aprenem, doncs, a matar les nostres sortides de to, les nostres extravagàncies mentals i espirituals, i a morir una mica cada dia, i a congelar els instants i a dissecar la vida que ens obliguen a matar. Treballem amb cadàvers. Les aules són sales de dissecció. Autòpsia de la vida amb el Grissom de torn.
Algú va dir: L’educació és la base imprescindible per a l’alliberament dels pobles, de les ments dels ciutadans que integren aquests pobles -per ser més exactes. El Pla d’Estudis oficial poc té a veure amb aquest objectiu primordial que un sant baró o una santa fèmina van declarar. L’educació està segrestada pels talibans de la religió oficial del Creixement Sens Fi i l’adoració de l’Excel.lència... En pro de què, l'Excel.lència? De l’Acumulació Màxima de Béns Materials i Immaterials, naturalment. El Ministeri d’Educació treballa abnegadament perquè els ciutadans adquireixin la Síndrome de Diògenes en versió: Si estudio molt, tindré un càrrec millor que em permetrà uns emoluments millors que em permetran acumular molts més experiències, coneixement, objectes bells i inútils i, així, fruir d’una vida rica i plena, sense cap buit a l’agenda ni a les habitacions de la casa ni al meu cervell, per després acabar encabit en un angost nínxol on, per sort, no hi cap res més que les meves despulles (i així puc descansar i deixar d'acumular).
I ara, després de tot el que acabo de predicar, imagineu-me comminat pel sistema educatiu a perseguir, colze a colze amb la institució educativa, els objectius esmentats i implementar-los en la persona dels meus dos fills, perquè ells també, el dia de demà, siguin uns compulsius acumuladors, frenètics perseguidors del màxim benestar.
Sí, he estat nomenat -en societat amb la meva parella o esposa- com la baula de transmissió imprescindible del catecisme ministerial per persuadir els meus fills de la importància que es converteixin en uns profitosos acumuladors benestants.
La pena per no contradir els meus principis i no col.laborar a favor del corrent imperant és rebre, de mans dels agents de la institució, el cucurutxo amb l’etiqueta: Pare irresponsable.
Em queda, doncs, l’únic recurs d’actuar de quintacolumnista de la sensatesa i proclamar, des d’aquí, la guerra subterrània al sistema educatiu. I, per fer-ho, cal proposar alguna cosa més que la pràctica de l’oblit, que és una resistència que només fa pessigolles a l’enemic.
Cal una pràctica encara més saludable i és inocular vida a aquests cadàvers (que anomenen matèries del curs), inocular diversió i innocència, error, disbarat, ximpleria, distorsió. Cal començar per reconèixer que el disbarat acadèmic, recollit en antologies del disbarat amb la intenció d’escarnir-lo, és l’arma revolucionària de la qual disposa el tendre alumne per sabotejar la usurpada institució i recuperar-la per als seus interessos.
Una epidèmia de disbarats, això necessita el sistema per florir de nou.
I aquí van algunes mostres d’alguns elements revolucionaris especialment dotats per a donar un preciós exemple per als nostres fills (extrets d'un document que circula per Internet com a Examens Verídics recollits en aules d'Eso)
