Dos experiments sobre conducta esmentats i comparats per Gerd Gigerenzer a Decisions Instintives (La intel·ligència de l’inconscient). Els primer, amb ximpanzès. El segon, amb humans.
En el dels ximpanzès, es van escollir divuit individus i les van repartir en nou parelles. Un ximpanzè ocupava un recinte i l’altre, el recinte contigu. Els ximpanzès de cada parella no estaven emparentats genèticament ni havien compartit experiències. Eren perfectes desconeguts.
Un dels ximpanzès disposava de dues manetes. Quan accionava la primera maneta, obtenia una banana. Quan accionava la segona, queia una banana en el seu recinte, i una altra en el recinte del costat. Al principi de l’experiment, al recinte del costat no hi havia l’altre ximpanzè. El promig de vegades que els ximpanzès accionaven una o altra maneta, quan no estava present l’altre, era gairebé igual. Tant els donava que caigués una o dues bananes si la segona banana queia fora del seu abast. El benefici era el mateix.
En posar-los un ximpanzè al costat, els resultats van variar. Van augmentar considerablement les vegades que accionaven la maneta d’una sola banana, malgrat que l’altre ximpanzè demanava, implorava i xisclava que accionés la maneta que proporcionava menjar també per a l’altre ximpanzè. I malgrat que el benefici per ell era el mateix amb una o altra maneta.
L’experiment demostrava que els ximpanzès no senten cap empatia, cap interès per beneficiar individus de la seva espècie amb els quals no estiguin emparentats o amb els que no hagin conviscut. És més, d’alguna manera senten que no han de beneficiar individus que no sigui del seu grup.
En l’experiment dels humans (també molt clàssic), anomenat Joc de l’ultimàtum, un individu rebia una determinada quantitat de diners, deu dòlars (en deu bitllets d’un dòlar). I se li proposava que se’ls repartís amb un altre individu, desconegut, tancat en una altra habitació, al qual no podia veure ni sentir. La regla era que si el segon individu considerava que el repartiment no era just, podia rebutjar-lo i aleshores tots dos perdien els diners. La majoria dels “repartidors” oferia quatre o cinc dòlars al “receptor”, per tant optaven per un repartiment equitatiu o força equitatiu. També hi va haver casos d’ofertes no tant equitatives. En la majoria d’aquests casos els receptors rebutjaven el tracte, malgrat que d’aquesta manera ho perdient tot (a l’igual que els “repartidors) perquè no toleraven sentir-se tractats de forma injusta.
Davant de l’objecció lògica que la regla de perdre-ho tot si el receptor rebutjava el tracte més que altruisme pur, fomentava un altruisme interessat en els repartidors, es va fer l’experiment eliminant-ne la regla.
La majoria oferien una part dels seus diners i no s’ho quedaven tot, malgrat que això ja no es penalitzava.
Aquí els resultats ja variaven bastant segons l’edat, condició social, cultura, dels participants. Entre estudiants universitaris d’Estats Units, Europa i Japó, normalment es quedaven un 80% i regalaven un 20%. Els adults d’aquestes poblacions donaven més, de vegades, fins i tot, la meitat. Encara es donaven resultats més altruistes entre nens i entre poblacions de cultures dels boscos tropicals de Sud-amèrica, sabanes africanes, deserts de latituds altes de Mongòlia i altres indrets remots.
Gerd Gigerenzer conclou, comparant els dos experiments, que aquesta capacitat per l’altruisme i per empatitzar amb individus humans que no coneixem, ens distingeix dels primats i, en concret, dels ximpanzès.
Portant aquestes conclusions a l’àmbit polític i econòmic, no costa gaire adonar-se que el Capitalisme és un sistema basat en principis ximpanzès. La competitivitat entre individus i entre corporacions a la recerca del màxim benefici és una actitud més ximpanzè que humana.
Les retallades de drets socials, de prestacions, per beneficiar la iniciativa privada, les podria signar la mona Xita.
La dona enxampada en un camp de futbol i expulsada del Barça ... No feia el goril·la, es comportava com ximpanzè, només solidària amb els seus jugadors i amb els feligresos del seu club i amb la gent de pell blanca.
L’enèrgumen agredint un xinès al metro fa uns dies també mostrava tota la seva essència ximpanzè.
El racisme és plenament ximpanzè, amb l’agreujant de la maldat i lletjor conscient dels actes.
La conducta corrupta dels nostres dirigents, embutxacant-se diners, traficant amb influències i fent-se les leis a mida, per afavorir les seves famílies, els seus grups, els seus correligionaris, és simiesca.
La conducta dels dirigents de les grans multinacionals, simiesca.
Estem en plena guerra simis contra humans. En els carrers, en les institucions polítiques i jurídiques, en els fòrums internacionals i, sobretot, dintre de cadascú de nosaltres: la resistència a evolucionar contra l’impuls de fer-ho, la batalla interna per estendre la nostra empatia cap a la resta de l’espècie humana que pobla el planeta i , per extensió, la resta de sers vius. Aquesta és la dificultat que sentim per fer-nos solidaris, per treballar en cooperació, per pensar col·lectivament. EL ximpanzè que xiscla dins nostre.
Una victòria momentània o definitiva dels qui detenten el poder en aquests moments, ens portaria a la pel·lícula El planeta dels dimis: Governats per ximpanzès erectes i depilats, però ximpanzès als efectes que ens interessa.
