Pàgines

dimecres, 6 de febrer del 2008

L'existència vista com un Joc de Rol addictiu

La tria.
Després de la mort, quan et trobes desencarnat, quan t’ofereixen de reencarnar-te, quan t'inciten al se'n-tornem-hi, primer t’ho deus pensar.
Tens el desastre anterior massa fresc.
Deus rumiar posem que durant un centenar d'anys (o de segons que es fan eterns).

Haver de néixer, haver de créixer, haver de passar-les magres
una altra vegada.
Una altra vegada, tot allò?!
Però que carai!, és el millor que et poden oferir. És això o una insulsa eternitat a la que encara no has après a trobar-li el punt.
Cal tenir molt... no ho sé, no m'imagino què és que cal tenir per encarar una eternitat envasada al buit.
Per fer-nos una idea: Imaginem-nos un diumenge a la tarda que no arriba mai a la nit, un tediós diumenge a la tarda sense pel.lícula d'Antena3 ni Carrusel Deportivo ni partit del Plus ni VideoClub ni YouTube ni Xat ni Messenger que ens mitigui l'ànsia, imaginem-nos aquest diumenge a la tarda sense drogues ni alcohol perduts en un polígon industrial on, per no passar, no passa ni un bri de pols. I com a tota companyia: una corrua d'esperits bregats recitant mantres sense descans.
Vade retro!, els crides.

Per tant, des de dalt t’ha de donar tota la sensació que podràs suportar una nova existència terrenal on, si més no, passi alguna cosa (la immensa majoria no estem preparats ni per al cel ni per al paradís; el purgatori és el nostre hàbitat).
Aleshores no esculls una vida farcida d'èxits on tot se't doni sense esforç. Allí dalt -o allà fora si ho preferiu- se te’n riuen si ho fas així -sí, aquella corrua d'esperits bregats que, de fet, no se'n riuen pròpiament, es limiten a mirar-te amb desdeny, amb una mirada que vol dir: Seràs pusil.lànime!
Aleshores la tries ben refotudament complicada, la nova vida. Que carai! Puc amb tot!

Que no falti res!: Càries, gingivitis, caspa, miopia, berrugues, fístules, colesterol alt, pedres al ronyó, al fetge, ardor d'estómac, problemes de pròstata, dificultats per pronunciar sons palatals, uns pares que no et comprenguin gens i, després, una dona amb afició a la polèmica i l'escàndol per fer-te companyia, que et denunciï i et demani el divorci cada cap de setmana (no en triaràs una de perfecta, no?, ja que véns de l'eternitat ideal i amb la perfecció ja has vist que no es pot conviure) i, si ets dona, tries un home irascible, brutal, primari, que només entén els llenguatge dels punys, i també, naturalment, esculls amics o amigues que t'apunyalin per l'esquena perquè has après a triar-los així.
I, per descomptat, tries també no arribar a realitzar cap dels grans propòsits de joventut.
Arribar als vuitanta o noranta tacos, arrossegant-te, mastegant la paraula fracàs des de la sortida del sol fins a la posta.
Triar una vida així és tenir-los ben posats!
Imagineu, doncs, com els tenien de ben posats, els esperits que van escollir ser jueus i no perdre's l'holocaust. O kurds. O hutus. O morts de gana al Txad. O l'últim mohicà. O l'últim palestí-bomba embolicat per a regal travessant la frontera.
Qualsevol porqueria de vida, en realitat, se’t fa d’un atractiu irresistible des del més enllà sense substància.
És tan sòlida la vida, tan de tocar tocar, tan intensa...
I dura tot el que tu vulguis fer-la durar.
Hi ha qui tria viure només la infantesa, un oportú accident en unes piscines i cap a fora. Cada oferta troba la seva demanda. Algú deu triar tenir un nen i que se li mori ofegat durant les plàcides vacances. Per poder experimentar l’amargor més salvatge que es pugui sentir.
Perquè des del més enllà tot et deu fer gràcia.
I, d’entre tot, el més emocionant deu ser triar la forma de morir. Sembla, vist des d'aquí "baix", que la tendència seria optar per una manera dolça, morir sense sentir: "Es va morir mentre dormia." Covard! Els audaços trien morts bèsties, lentes, assaborides. Alguns, originals: Mort per empassar-se un pinyol de préssec. Mort per quedar-se adormit a una sauna. Mort escanyat per enganxar-se-li la bufanda a les escales mecàniques.
És el mateix reclam irresistible que exerceix sobre nosaltres el picant o l’alcohol. Cada vegada més fort i més dosi.
Vols tenir una vida lúcida, veure-hi clar a les primeres de canvi de l’adolescència? No!
Per Déu, vull viure ben ofuscat! Es viu més a tuttiplén. Que es faci clar ben a poc a poc. Fruir de la foscor de l’ànima i dels laberints de xiprer tofut que plantem al cervell.

En realitat tendeixo a pensar que no ens deixen triar. Fóra massa bonic. Tinc la impressió que això va com amb l'escola. Els plans d'estudi els elaboren obscurs i insensibles tècnics en llunyanes dependències ministerials.