Model d'intervenció indígena en grup turístic

Què és un turista, des del punt de vista biològic?
Una espècie invasora.
Per ser més rigorosos: EL turista és un humà quan entra en fase invasora contemplativa.
En qualsevol cas, el turista pertany a l'espècie humana. Si bé amb matisos.

EL matís principal el constitueix l'estat psicològic i emocional.

L'altre matís és l'activitat tan singular a la qual dedica la major part de la jornada.
Enllaçar punts singulars declarats d'interès turístic, usant qualsevol mitjà de transport: a peu, autocar, avió, navili... per practicar la contemplació. Rarament, el turista, sobretot quan va insertat en un grup turístic, transita per indrets que no siguin d'interès turístic.

Oblidava el matís principal: L'estat psicològic i emocional correspon a un trànsit al·lucinatori d'intensitat lleu. El turista, des del moment que inicia el tour o viatge organitzat, creu estar assistint a una experiència inoblidable i estar contemplant meravelles. Aquesta convicció, fomentada des del sector turístic, i emparada en el concepte compartit de meravella, porta al turista a un estat emocional entre alegre, relaxat i un punt vaporós. L'anomenarem Fase turista de l'espècie.

L'acumulació de sers humans en fase turista i avançant de forma compacta per un carrer d'una ciutat per on han de passar nadius de la mateixa espècie humana que no estan en fase turista, constitueix un problema evident. Els humans en fase turista no estan en el millor estat per poder compartir l'espai públic.
En el cas de Barcelona, àmplies zones del seu casc urbà es veuen sotmeses a un pas migratori intens de ramats contempladors. Els indrets per on transiten els humans en fase trista es van transformant oferint una alimentació i subministrament d'acord amb les necessitats dels humans turistes contempladors, i, per tant, es perden locals de subministrament d'humans normals. De mica en mica, els humans natius no turistes es van veient desplaçats cap a zones encara no declarades d'interès turístic. És qüestió de temps que el seu hàbitat es vegi reduït a zones marginals del casc urbà.

Per als individus indígenes, a banda de la migració, els queda una estratègia de supervivència anomenada: Parasitisme.
Per a una acció paràsita efectiva i productiva caldria:
Ancoratge. És necessari circular en el mateix sentit que el grup turista per poder-s'hi afegir.
Mimetisme. Passar desapercebut usant elements de vestuari que permetin l'indígena "rèmora" integrar-se discretament en el grup.
Obertura de canals. L'indígena que s'afegeix al grup invasor, obre els seus canals a fi de captar tota l'alegria i bona disposició d'ànim i relaxació del grup, al temps que deixa anar el seu estrès i ansietat, buscant un intercanvi sempre favorable. Com més nombrós sigui el grup indígena intrús que envaeix el grup invasor, més efectiu serà aquest traspàs de "mal rotllo".
Un cop consumat el canvi, l'indígena o indígenes, abandonaran el grup turístic i es reincorporaran a les seves tasques diàries.
També podem comparar aquesta estratègia amb la dels anticossos en front de les infeccions víriques.

Espero que aquesta petita dissertació hagi estat del seu interès.

La vida no demana permís

Can Vies- maig-juny 2014

Sense llicència d'obres.
Sense permís de les autoritats.
Sense passar per l'aro.
Sense manies.
Sense precipitacions.
Sense pauses.
És inaudit i perillós!!
Quin mal exemple!!
Podríem viure sense Ells!
Podríem viure sense els que administren
les nostres vides i la nostra mort.
Sense els que s'atorguen el
monopoli de la violència.
Sense els que fabriquen opinions.
Podem caminar sols.
Per a què necessitem reis, presidents i espantalls diversos?
La vida ja porta les instruccions de série.
Les escoles poden florir en qualsevol ruïna.
Les universitats, en una plaça dura.
El poder polític i econòmic no són més que
una forma d'esclerotització de la vida.
La cristal·lització del pànic a viure sense barreres.
Vaig a deixar-me anar.

http://latele.cat/efectecanvies/reconstruccio-de-can-vies-31-05-2014

Què són els aldarulls del carrer?

Per què s'usen contenidors com a barricades i se'ls cala foc?
Ho explico com ho he vist i amb l'autoritat que dóna haver-ho vist en directe: Les manifestacions que no són del gust de l'administració són reprimides sistemàticament. Es comença creant un bloqueig amb unitats de la Brigada mòbil. S'impedeix que la massa de gent es pugui moure pels costats i endavant. Es provoca un impasse tens. Si cap manifestant no dóna peu a càrrega (llançant algun objecte als mossos o qualsevol altra provocació física), intervenen els infiltrats. Creen algun aldarull i, a partir d'aquí, els mossos carreguen indiscriminadament, ja que l'objectiu és, no sols, dividir i dispersar el bloc de manifestants, sinó sobretot intimidar, persuadir els manifestants que a casa estarien més segurs. L'any passat, tornant de la manifestació de la Vaga General, les unitats dels mossos perseguien els manifestants que ens retiràvem cap a casa, provocant que reculéssim. Ens disparaven salves amb les escopetes, apuntant al cap. No volien dispersar-nos. Volien fer-nos entrar en pànic. Una altra de les tàctiques usades és llançar a tota velocitat els vehicles de la BriMo contra els manifestants i frenar en l'últim moment. Quan aconsegueixen dividir el bloc, aleshores comença la cacera. Es tracta de causar el màxim pànic possible evitant crear màrtirs. Llançar projectils autoritzats (o no), gas i cops de porra. Contra tot el que es bellugui pel carrer. De vegades reben els propis col·legues que van disfressats i emmascarats.
ELs contenidors són l'element més a mà per dificultar aquesta tasca de repressió i terrorisme. Això sonarà estrany per als que estan acostumats a menjar-se la informació oficial: Barrar el pas als carrers amb contenidors i cremar-los és una estratègia de protecció.- És una acció anti-terrorista. Protegeix els manifestants d'escomeses de vehicles policials i de les càrregues a peu. I dificulta la visibilitat dels escopeters.
Quan sentiu llàstima pels nostre entranyable mobiliari urbà, recordeu que els nostres agents "d'ordre" no senten cap llàstima pels nostres ulls, els nostres cranis, les nostres costelles, les nostres extremitats. I els responsables polítics, menys encara.

Sense nosaltres

Sense la nostra complicitat, això no s’aguanta.

Això = Aquesta Gran Màquina Escurabutxaques

Això= La sacrosanta Propietat dels Mitjans de Producció
Això = Aquesta Producció Infernal de Fantasies Animades d’Avui i d’Ahir
Això = La teva vida mediocre i merdosa

Sense la nostra inestimable
col·laboració
S’esquerda, trontolla, s’esfondra, s’estarrossina, es fa pols.
Sense la nostra adquisició d’aquest cagalló tan ben dissenyat,
però tan cagalló:
aquest dispositiu 4G
absolutament prescindible.
de 6”, 2 Gb de memòria i entorn Android.
Sense comprar la roba que usa i sua Messi.
Les vambes on cultiva colònies de bacteris i fongs
CR7
Sense la ingestió de productes refrescants
i snacks estimulants
i altres substàncies per fer-t’ho suportable
Sense la nostra por i la nostra incapacitat
per dir NO
això cau.
Sense el nostre vot.
Sense el nostre silenci consentidor.
Sense els nostres diners guanyats
amb sacrifici de temps i alegria
i regalats als cràpules
Sense la nostra devoció infantil als líders.
Sense la nostra credulitat.
Sense la nostra ingesta massiva
d'informació
que ens fa expressar:
«Que malalt que està el món!»,
«Quanta injustícia»,
sense saber per on començar
i mantenint-nos perplexos i quiets.
Sense la nostra col·laboració
a la lluita contra el colesterol
Sense la nostra contribució
a la Marató.
Quant de poder
si deixem de fer.
Quanta servitud
si continuem fent.
Sense la nostra aportació al PIB
s’enfonsen en la negra misèria.
Si no t’aixeques del sofà
algun dia faran un aparcament
a la teva sala d’estar.
Perquè estàs preparat
per ser asfaltat
desnonat
i culpabilitzat
Sense la teva persistència en la farsa,
feta de grans i petites indecisions,
Sense la teva obediència de bonsai...
com vols que s’aguanti AIXÒ?

(fragment d’alguna cosa molt més extensa i
sísmica).

Incendi

Allò del que no volien ni sentir-ne parlar, aquella situació que, per tal d'evitar-la, estarien disposats a gastar-se una fortuna en advocats o organitzar una guerra mundial... Allò que més temen o temien Steve Jobs, Bill Gates, els Beatles, Lady Gaga, Michael Jackson, U2, Andy Warhol, Antoni Tàpies, Montserrat Cavallé  i, fins i tot, Ferran Adrià, Ramoncín i l'SGAE, el sindicat de marxants d'art, el patronat de crítics d'art i espectacles, per esmentar-ne alguns a cop calent...
és la consigna:

ANEM A DEMOCRATITZAR EL TALENT I LA GENIALITAT

perquè no és cert, en absolut, que calgui una gran massa de gent vulgar, amarada de mediocritat com els bescuits borratxos estan impregnats de licor, per tirar del carro de la civilització.
Per tirar de cap carro.
Incendiar aquesta il·lusió és un incendi
més esgarrifós
que el de Roma sota el patrocini de Neró Claudi Cèsar August Germànic.

ANEM A CREAR LES CONDICIONS PEL LLIURE ACCÉS
A L'OLIMP.

Anem a encendre cada cèl·lula nostra, com una garlanda de Nadal
Anem a despertar el talent de totes les criatures humanes
i provocar una flamarada enlluernadora d'incandescència que
ompli de terror la congregació mundial de fantasmes.

La idolatria dóna les últimes cuetades.

Consells de les nostres autoritats

ROGAMOS NO
PERMANEZCAN
AL BORDE DEL
ABISMO.

Es un consejo de Ana Mato, ministra de Inquietudes Varias

.................................................................


Preguem no actueu de forma irresponsable:
No continueu gastant sense fre ni aturador, 
que, si no, ens anem tots plegats al precipici.

És un consell de

Joan Vidal de Ciurana

Cap de l'Oficina del President,
citant Andreu Mas-Colell

"−Buenos días.

−Buenas tardes."

Armando Matías Guiu "Diálogos para besugos"

"Benvolgut senyor Pàmies,

Acuso rebut del seu missatge adreçat al President de la Generalitat de Catalunya, on expressa el seu malestar per les necessàries mesures de contenció de la despesa impulsades pel Govern.

En nom del President, he de dir-li que som conscients que ens veiem obligats a prendre decisions impopulars per tal d'evitar mals majors, pensant en la sostenibilitat del nostre estat del benestar. Ja que si actuéssim de forma irresponsable, seguint gastant sense fre ni aturador, ens portaria al precipici i a la fallida de l'estat del benestar com ha passat a Grècia.

Heu de pensar que és del tot insostenible haver de pagar 6 milions d'euros diaris d'interessos i és del tot injust i insolidari pels nostres fills i néts deixar un país endeutat fins a les celles.

Som conscients que governar vol dir prendre decisions, assumim el risc i no amagarem la realitat. Tan sols afrontant els problemes de cara i des de l'esforç col·lectiu serem capaços de sortir-nos-en.

Atentament,"

Joan Vidal de Ciurana

Cap de l'Oficina del President

Sr. Joan Vidal de Ciurana, cap de l'oficina del President:

"Acuso rebut de la vostra resposta del 23 d'abril d'enguany. Em torno a posar en contacte per puntualitzar algunes coses.
En primer lloc, en la meva comunicació no expressava malestar sinó repulsa.
Les mesures de contenció impopulars són necessàries només per a complir el vostre pla de privatització i apropiació de béns i serveis públics pagats per tots els ciutadans al llarg de molts anys. 

No esteu evitant mals majors, perquè precaritzar la salut pública i l'educació ja són "mals majors". 

Molt pitjor que un país endeutat fins a les celles és un país amb una educació i sanitat públiques tercermundistes (a causa de les retallades). Al cap i a la fi, el país més endeutat del mon, en termes absoluts, són els Estats Units. I no els veig molt avergonyits.
Molta gent sostenim que pagar els interessos del deute i el mateix deute no és la primera prioritat per als qui paguem impostos. Potser haureu sentit parlar del deute il·legítim. Estic d'acord amb vostè que és del tot insostenible pagar 6 milions d'euros diaris d'interessos. Si és insostenible, deixem de pagar-los. Que s'esperin. Ja els pagarem. Poden esperar-se, els creditors. El poble que necessita assistència mèdica i l'alumnat que necessita una educació decent, no.
El poble no vota ni paga impostos per tenir un govern que ens faci quedar bé, sinó per tenir uns serveis i una educació que li permetin ser millors persones i viure bé.
Necessitem diners? Deixem de rescatar bancs.
Deixem de perdonar el frau fiscal.
I deixeu de donar suport al partit (PP i abans al PSOE) que comet aquestes barbaritats.
Els diners hi són. I la gent ho sap i cada cop està més enfadada amb vosaltres, els governants. No ho podeu ignorar. Ni podeu tapar-ho a cop de porra o llançant gasos.
La política que esteu aplicant que, en alguns casos ratlla o traspassa la legalitat (i la legitimitat, segur), ens porta a passes agegantades cap a Grècia. Reduir la inversió pública és la millor manera de frenar l'economia i ancorar-nos en la recessió.
I no em vingueu amb el pretext que Madrid no paga. Això ja ho sabem. Ha de ser el poble, amb una mà al davant i una altra al darrere, el que us mostri el que cal fer? Si la situació actual no està per pegar un cop de puny i tancar caixa, què hem d’esperar, gent morint de gana pels carrers?
Sou molt valents a l'hora de destrossar projectes com el de la Universitat Popular La Rimaia. Però la valentia us falta per demanar disculpes a ciutadans que han perdut un ull o una melsa per l'impacte de bala de goma. I quan aneu a Madrid us torneu xaiets. Encara que no us vaig votar, us creia més coratjosos.
Sisplau, us demano que no em torneu a tractar de babau i desinformat, enviant-me una resposta com la que m'heu enviat. No us ho agrairé. Sí que us agrairé, en canvi, que transmeteu aquestes idees al vostre president (em disculpareu que no el senti com "meu").
Amb els millors desitjos per al meu país (que inclouen el desig que deixeu de mirar per l'interès particular i aconseguiu de mirar pel bé comú)."

"Benvolgut sr. Òscar,

Acuso recepció del missatge electrònic adreçat al president de la Generalitat de Catalunya, en el que expressa la seva disconformitat en relació a les mesures de contenció de la despesa impulsades pel Govern, especialment aquelles que afecten a la sanitat i l'educació.

En nom del President, he de dir-li que les esmentades mesures són inevitables i necessàries si volem preservar el nostre estat del benestar i garantir-ne la seva sostenibilitat i pensant en les futures generacions. Seguir estirant el braç més que la màniga i gastant sense fre com s'ha fet en els darrers anys porta al col·lapse de l'estat del benestar i a hipotecar el futur dels nostres fills i néts.

Les polítiques d'austeritat dutes a terme no impedeixen, però, que el govern de Catalunya hagi optat per prioritzar les despeses de caràcter social con són les de salut, ensenyament i serveis socials. És obvi que aquestes polítiques també s'han vist afectades, però no és menys cert que l'esforç de reducció de les despeses no ha estat lineal i que els departaments i programes socials han tingut ajustaments clarament inferiors a la mitjana.

També voldria transmetre-li un missatge tranquil·litzador en el sentit que les mesures de contenció pressupostària no tocaran en cap cas el moll, el nucli dur, del nostre estat de benestar. Així, doncs, el Govern va aprovar un acord per garantir al 100% l'atenció urgent, la primària, i de malalties greus. Trobarà més informació al següent enllaç..

Som conscients que hem de fer front a mesures impopulars, però no per això amagarem la realitat i negarem la major. Governar vol dir prendre decisions. Ara bé, no podem esperar solucions immediates i miraculoses, sinó esperit de servei, ganes de canvi, actituds noves, afrontar els problemes de front, disciplina, austeritat, imaginació, diàleg i sentit de país.

Cordialment,

Joan Vidal de Ciurana
Cap de l'Oficina del President."

"Benvolgut cap de l'oficina del president,

Acabo de rebre la seva resposta i m'ha omplert d'una joia que no s'imagina. 
Em deixa molt tranquil.
I no perquè desconegui que està composta de mentides sedants i conceptes abstrusos
 i alguna veritat a mitges. 
Que ho està.
I no per què no sàpiga que aquesta anada i tornada de missatges NO constitueix una 
comunicació autèntica. 
Jo exposo unes queixes i relato uns greuges que són vox populi i, a canvi, 
rebo un condensat de ficció i retòrica d'alta escola que no gosar tocar en detall 
ni un sol dels assumptes polèmics que jo plantejo.
Si la seva resposta m'omple de joia i tranquil·litat és perquè, almenys, sé que una part 
de la població de Catalunya, gràcies als afanys del seu govern, pot respirar. 
Com bé vostè expressa en la seva missiva.
Disculpi'm si el malinterpreto, però quan vostè escriu això tan 
d'alta cuisine convergent del "moll de l'ós del benestar" i del "nucli dur", 
jo entenc que es refereix a "la crème de la crème" de la societat catalana.
Moll de l'os o crème de la crème que estaria formada per: 
Vostès, que tenen un bon càrrec a l'administració pública. I els d'abans, 
que el van tenir fa poc, i que gaudeixen hores d'ara d'una substanciosa i desitjable 
pensió només per treballar uns quants anys.
I també pels que tenen un bon càrrec a una empresa pròspera i amb molt bones 
relacions amb càrrecs públics (del tipus "jo t'ajudo ara, tu m'ajudes després").
I també pels que tenen una bona vida perquè han sumat esforç 
al talent (quina gent més rara, oi?!) i han tingut la fortuna de prosperar en el seu 
negoci o ofici.
Me n'alegro per tots vostès. I pels seus fills i futures generacions que podran 
aprofitar el seu patrimoni.
Jo faltaria a la veritat si digués que estic al moll de l'ós del benestar. 
El meu benestar i el de la meva família és més aviat discret i anguniós. 
Fa mesos que no arribo a final de mes. I tinc continus disgustos quan 
vaig al meu C.A.P. o quan vaig a Urgències perquè no rebo un tracte 
d'acord a les meves necessitats mèdiques ni a la quota que em carreguen 
cada mes a compte del sou.
Tinc clar que jo no formo part del moll de l'ós del benestar. 
Puc anar només quatre dies de vacances a fora (i no gaire lluny) i 
només si pago a crèdit. 
I no em queixo, perquè almenys tinc una feina, un sostre i uns fills que estudien i 
quatre dies a cos de rei.
Hi ha conciutadans que sí que es poden queixar. 
Als qui els ha tocat la pitjor part en aquest ball de retallades. 
En aquest festival de "privatitzem el que funciona i fem públiques les pèrdues".
Hi ha ciutadans sense casa, endeutats de per vida. Sense feina. 
Esperant mesos i mesos una operació en un hospital públic que els salvi la vida.
No recorden el que són unes vacances. 
Ells no formen part del moll de l'ós del benestar. 
Segurament s'ho han buscat per voler estirar més el braç que la màniga: 
Si fa deu anys s'haguessin anat a viure a sota un pont, en lloc d'hipotecar-se 
per tenir un habitatge digne, ara no estarien com estan.
No s'amoïni, que no li demanaré grollerament que es retalli el sou, ni a vostè 
ni a cap dels moltíssims càrrecs polítics que hi ha a Catalunya i 
a l'Estat espanyol (sembla ser que som campions europeus en nombre de 
càrrecs polítics per "ciutadâ quadrat"). 
No li diré que això seria un bon exemple i alleujaria la despesa pública. 
Ni li recomanaré que acomiadin cap dels molts assessors i càrrecs de confiança 
o que toquin la Diputació o els Consells Comarcals o que proposin al 
Congrés espanyol la supressió del 
Senat o la privatització de la Casa Reial. O que es replantegin la justícia fiscal, 
o que regulin les SICAV. 
O que, en lloc de marejar la perdiu amb no sé quin Pacte Fiscal, tanquin la caixa. 
O que facin neteja a casa: Tot i que arriba molt menys a Catalunya del que surt, 
durant molts anys, del que arribava, sembla ser que se'n perdia una part d'una 
manera estranya en peculiars trames de finançament i en despeses poc detallades. 
Però això és el que diuen. Jo què sé...
Jo tampoc no els diré que es replantegin el dogma neolliberal que diu que els 
serveis privatitzats guanyen en eficàcia als públics, quan sabem que una 
sanitat i una educació de qualitat són incompatibles amb criteris mercantilistes. 
És evident: Un malalt crònic dóna beneficis. Una persona sana, no. 
I no deu ser casualitat que el govern nord-americà parla molt bé de la 
sanitat pública espanyola (i tothom sap que el seu model de sanitat privada 
és un desastre). Fa uns quants anys vaig tenir l'experiència de la sanitat 
brasilera (inspirada en l'americana) i en dono fe. 
I també dono fe que les universitats públiques del Brasil funcionaven molt bé.  
Però no penso demanar-los que es plantegin aquestes qüestions. 
Això seria tocar el moll de l'ós i el nucli dur que no s'ha de tocar perquè 
continuï tan dur com sempre. 
I es tracta que almenys una part de la ciutadania estigui tranquil·la i visqui bé, 
la que es pot permetre de pagar-se uns serveis privats.
No puc evitar de pensar contínuament en la història del Titànic.
M'obsessiona pensar la quantitat de viatgers que s'hauria pogut salvar si 
haguessin tingut en compte tot el passatge i no només el moll de l'os o 
crème de la crème.
Però allò ja està fet.
I això d'ara, gairebé també.
Gairebé han acabat la feina de consolidar el moll de l'os.
Els que es quedin fora del benestar, a callar i treballar. 
I que no surtin al carrer a bramar perquè, com bé diu el 
seu molt expeditiu Conseller d'Interior, ja no és excusa dir 
que "només passava per allí" i els tocarà el rebre. 
El carrer no és lloc d'estar-se quan hi ha tant per fer, oi? 
L'obligació dels catalans és llevar-se d'hora, treballar molt com sempre i 
mantenir l'estat del benestar dels bonvivants d'aquí i de tota Espanya.
A l'espera d'una nova i fascinant resposta cuinada pels assessors de 
retòrica d'aquest govern que s'honra governar-nos, s'acomiada atentament,

Òscar Pàmies"

Aquest intercanvi de correspondència és real i s va produir l'any passat. 

Encara era cxonseller d'Interior, Felip Puig, presumpte autor intel·lectual de la frase:

"Ja no és excusa dir que passava per allí", arran d'una actuació brutal de la Brigada 

Mòbil. 

No vaig rebre resposta d'aquesta última carta (sortosament). 

---