Epidèmia de benestar/epidèmia de malestar

Buscar permanentment l’expressió de l’agudesa i de la intel·ligència en tot el que faig, escric, penso i parlo. Amb un punt d’ansietat.
Desfici adquirit a l’adol·lescència.
Després te’n pots curar o no.
Jo no m'he curat del tot.
Quan baixo el llistó, em conformo amb evitar l’estupidesa i el sentimentalisme barat.
Facebook va aparèixer a la meva vida per redimir-me de tanta autoexigència. Per retornar, de manera efímerat, al dolç "tot val" de la infantesa.
Per deixar-me arrossegar per un tsunami de bon rotllo indulgent.
Barra lliure per al sentimentalisme instantani.
Per al transcendentalisme i l’espiritualitat outlet de consum ràpid.
Fem córrer idees i imatges impactants (intensament tendres, intensament belles, intensament intenses), imatges contagioses, al segon.
Els missatges virals, els PDFs New Age, circulen en un torrent sanguini accelerat, indeturable, capaç d'arribar en minuts a l'últim confí del planeta on hi ha un nàufrag connectat a la resta de món que, d'aquesta manera, ja no és nàufrag, sinó una cèl·lula connectada amb milions de cèl·lules d'un teixit vaporós i palpitant.
Qui pot ser tan
aixafaguitarres, per pertorbar aquesta vida amorosa de les xarxes socials amb cinisme i reflexió lúcida?
He arribat a enviar missatges contradictoris entre ells i amb mi. El coherent, a la xarxa, és el dolent de la pel·lícula. Sóc contradictori i, per tant, ser incoherent resulta del tot oportú. I molt amable.
En la meva incoherència lleugera em sento lliure. És el que m permet estimar els meus incomptables amics no-físics, sense fer preguntes incòmodes. No els tinc en compte les incoherències.
La incoherència és la targeta de presentació de la frivolitat facebookera.
I una gruixuda capa de bones intencions.
Els murs de Facebook estan abarrotats d’optimisme i de voluntat de regeneració humana.

Però ara arriba l'aixafaguitarres. Males notícies:
Em veig en la trista obligació d’informar-vos que l'explicat fins ara pertany al passat.
(Aquí sona aquell efecte especial de l’agulla d’un tocadiscos estripant i ratllant un disc).
L’edat d’Or de Facebook s’ha acabat.
El Facebook ja no és la carrossa que reparteix caramels de bon rotllo i benestar.
Ara mateix ja està contaminat per elements subversius, antisistema, vells marxistes, anarquistes, que hi han obert perfils, com quintacolumnistes de la Crua Realitat.
Acaben d'informar al nàufrag que està més sol que la una.
No són gens amables.
Han arribat amb la seva Mala Ombra per acabar amb la festa del
Happyflowerisme i del bon rotllo.
L’agitació i el pamflet incendiari recorren com la pólvora les xarxes socials.
Una epidèmia ha substituït l’altra.
Una onada negra de mala llet, de ràbia, inunda i empastifa les immenses praderies florides i idíl·liques.
Les floretes i les papallones cauen fulminades per l'efecte tòxic
Els bambis i els ponys fugen espaordits.
Hem estat expulsats del paradís un cop més, per la
impertinent Realitat.
Ara entrar al Facebook és rebre una bufetada de mal rotllo.
Una bafarada fètida d'escàndols, de mentides criminals, d'abusos de poder.
Caps oberts per cops de porra i sang (real) a dojo.
Miners llançant coets.
Barricades de foc i fum negre.
Pobres i miserables rebuscant a les escombraries dels nostres barris.
Rostres cridant.
Famílies llançades al carrer com gossos empestats.
Pancartes.
Més escàndols.
Dades estadístiques que denuncien les infàmies.
Corrupcions ventil·lades.
Guillotines, forques, fusells, banderes negres
substituint les postals de vacances.
La serp ha guanyat un cop més.
Els encantadors poden anar afaitant-se el clatell.
Jo, per la meva banda, estic agraït.

M’he deslliurat del narcisisme intel·lectual i m’ofego en la ràbia i crido i m’exalto com tots els altres.

Localitzant el problema en el sofà

Milers de culs, en aquests últims anys i, amb especial intensitat, en aquest darrer any, s’han alçat dels sofàs i han sortit al carrer.
Alguns d’aquests culs s’han assegut junts en places i altres espais públics perque els seus propietaris poguessin descobrir que el món va ple d'altres humans que pensen, que elaboren i poleixen idees per si mateixos i que estan diposats a compartir-les. I que, a més, tenen la voluntat d'imaginar i dissenyar mons on els culs tinguin una major dinamisme juntament amb la resta d'extremitats.
Si hores d’ara encara tota aquesta banda de culs delinqüents que pertanyen a polítics professionals, sindicalistes venuts, dirigents de bancs, jutges i fiscals conxorxats amb els anteriors, continuen incrustats en les seves poltrones, la raó l'hem de buscar-la en la seva potent capacitat d'adherència. Però també en aquella altra gran massa de culs quiets i ufans que encara crien arrels en els sofàs facilitant que els seus propietaris empassin dosis elevades de desinformació tòxica i es vagin consumint dia a dia en un lent i banal apagar-se vital. I que amb aquesta activitat sedentària propicien que aquells sàtrapes mantinguin el cul calent.
I hem de dir alguna cosa al respecte: Aquests culs amos i senyors dels seus sofàs i butaques s'estan fent malbé per a la pràctica de l'erotisme, ja que l'ús abusiu del sofà i la seva ergonomia produeixen un enfofament i aplatament poc desitjables. I aquests culs en lloc de servir a la causa de l'erotisme, estan apoderant-se de les voluntats dels seus propietaris, cosa per a la qual no van ser dissenyats ja que no estan dotats d'una gran xarxa neuronal. I amb raó es diu: Pensa amb el cul.
Els culs s'han fet els amos del control i no permeten que aquests humans sofaaddictes usin amb la freqüència desitjable l'òrgan natural del pensar, que és, recordem-ho un cop més, el cervell.
Tot això constituïria un problema greu per al conjunt de l'espècie humana, és a dir, aquesta complicitat dels culs empoltronats més els culs ensofats, si no fos perquè, de mica en mica, de manera inexorable, tots aquells propietaris de culs que no recuperin el control de la situació i els moguin, els culs, per treure'ls a passejar al carrer, a compartir seients durs i nobles, seran desallotjats a la força dels seus sofàs per la corresponent comissió judicial de desnonament, per impagament d'hipoteca o de lloguer. De manera que, per una via o altra, els sofàs i els culs perdran el seu status actual, però guanyant a canvi la seva funció eròtica (tant el moble com la protuberància carnal), i els cerbells recuperaran la seva època daurada.

2012. El món s’acaba i ja se sap com s'acaba.

La profecia d'Hermano Lobo de fa unes quantes dècades

I no s’acaba per aigua, ni per foc ni per tenebres. S’acaba per la força corrosiva del ridícul.
Volen una evidència que aquest món, tal com el coneixem, té els dies comptats? (Qui diu dies, diu mesos i, si em colleu, potser anys. Tindrem la paciència dels corcs, perquè com els corcs hem de ser per fer bona la profecia).
L’evidència del que dic és la pèrdua absoluta i definitiva de credibilitat dels qui ens governen i dels qui tenen el poder econòmic.
Els sotmesos (també anomenats desheretats), de la pèrdua de fe, després de passar per una fase d’indignació, estem arribant a la falta de respecte més inevitable.
No ens surt de respectar els sometedors ni com a éssers humans, perquè ja no els veiem com a éssers humans. Es comporten com espantalls.
La irritació d’un Felip Puig, exponent més pròxim de l’histerisme repressiu dels governs, no respon a un augment de la “violència dels anti-sistema”, respon a una violència, per al poder, molt més gran: La de ser posats en evidència pels ciutadans. De ser desafiats per una multitud de gent asseguda pacíficament, que no mostrem por ni quan ens esbatussen. Que els assenyalem i fulminem amb frases que els seus assessors no tenen prou talent per replicar.
Quan els meus fills adolescents em posen en evidència, quan fan trontollar la meva autoritat paterna, la família es reforça. M'obliguen a ser flexible, llest, ferm, a replantejar els meus quatre conceptes, a ser millor pare i millor gent.
L'espectacle patètic d'una classe política corrupta, destarotada, que s'omple la boca amb els "valors democràtics" mentre va enderrocant la democràcia, politiquets lligats de peus i mans per un poder econòmic ominós. I, al seu davant, una multitud connectada globalment que els assenyala amb el dit, i riu majoritàriament els acudits que circulen sense poder ser aturats. Amb la ridiculització i l'humor també s'està reconstituint i reforçant, de mica en mica, aquella gran família humana desestructurada pel sistema, mentre el sistema es va descomposant (necessàriament).
Perquè ells (dirigents, mandataris, presidents de corporacions, esbirros) mai no han estat els nostres pares, sempre han estat els usurpadors, els impostors, els mourinhos de la història, que només a base de mentides, trampes i verí podien mantenir la seva impostura.
Estem en el punt crucial del. O nosaltres o ells.
El símptomes són per tot arreu.
El rei fent el ridícul. La família reial espanyola fent el ridícul. El poble divertint-se amb els acudits que el poble pareix (i invocant la república en veu alta).
Els governants adoptant les ridícules mesures “contra la crisi” de cada setmana. I no sols obtenent el rebuig, sinó el menyspreu i, finalment, la burla.
L'espectacle patètic dels grans prebostos de les corporacions i dels bancs, i els grans multimilionaris, fent gala dels seus beneficis i de les seves possessions, com si exhibissin alguna cosa millor que el botí de lladronicis consentits.
Els polítics presumint de valentia en aplicar mesures temeràriament estúpides.
Fan ostentació del que qualsevol de nosaltres amagaria com la pitjor de les relliscades. 
I com els veiem? Com odiosos genocides? Com estafadors infames? En termes pràctics ho són. Tenen un poder de destrucció que escapa a qualsevol lògica. Gasten una ceguesa moral inconcebible.
Però els tractem amb indulgència sorneguera:
Els trobem penosos.
Estan histèrics.
Menteixen com lloros.
- Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets...
- Hem de pagar el deute. Hem de baixar el dèficit. Hem de contenir la despesa...
- Sacrifici, sacrifici, sacrifici...
A base de repetir l'estratègia de repetir milers de vegades les mentides perquè semblin veritats, ens estem adonant que només menteixen i, sobretot, que es repeteixen molt.
Cada dia, cada cop més, els veiem com el que són, patètics fantotxes, malalts insaciables. Amb massa poder. Micos amb una pistola carregada a la mà.
Ludòpates que no reparen en les conseqüències per a la resta de la família humana.
Resultarien francament còmics si les seves decisions no comportessin sacrificis humans. Estan sacrificant conciutadans nostres per calmar els déus que ara es diuen “mercats”, ídols de fang, una colla de degenerats mentals i morals. Estem com quatre mil anys enrere, quan tot allò de Moisès i el boc d'or, però tot té un tuf molt més lamentable.
El món s’acaba. El txollo se’ls acaba. Encara que pugui semblar el contrari.
Continuem fent córrer els acudits per les xarxes. L'humor i la sàtira són més poderosos i corrosius que cent manifestacions de protesta i mil sentades. La ridiculització treballa com una plaga de corcs. De manera lenta i segura i sense defallir, els petits corcs van rosegant fins que s'ensorra la biga i amb ella tot l'edifici.
Moran, ministre de defensa del primer gabinet socialista, va caure després d'una intensa i persistent campanya de ridiculització a base d'acudits. En aquell cas, una campanya maliciosa per desempallegar-se d'un detractor de l'OTAN.
Els sàtrapes d'ara, els d'aquí i els d'allà i els de tot arreu, cauran per la nostra campanya benèfica de supervivència.
O ells o nosaltres.
La informació i l'humor virals estan duent la bona nova a totes les llars mundials:
Les profecies es compleixen a base de constància i dedicació. La nostra constància de rosegador, i també la de la trepa de psicòpates ridículs que ens governen. Més tard o més d’hora, cauran. Només que anem deixant d’adorar-los i votar-los. Només que no parem de rosegar dia rere dia.
RRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR

La caiguda dels farsants

Retallades, reforma laboral, pujada de tarifes de serveis bàsics, congelació salarial, tota aquesta orgia de sacrificis imposats responen a un lema o denominador comú : "Mentre ningú no ens pari els peus, nosaltres continuarem."
No tenen ni idea del que acabaran provocant. Sobretot, si deixem d’intentar parar-los els peus. Aleshores, cauran al buit. Si ells empenyen, i nosaltres deixem d’aguantar-los, cauen. M’explicaré:
Han tirat una ratlla en el món per separar els escollits (els que han sabut robar diners legalment o aconseguir un càrrec polític) i els que quedem fora del cercle privilegiat dels delinqüents de prestigi. Estem assistint a un serial televisiu de baix pressupost (mental), en que cada capítol és una volta de cargol més.
Els ingenus creuen encara en la crisi com una purga, com la ressaca d’una festa. I molts dels que creuen això, creuen haver participat d’aquesta festa. Infeliços! No tenen ni idea del nivell de luxe i malbaratament dels que han gaudit de l'autèntica festa. Amb una mínima informació veraç, la crisi es veu com un pla mundial de sobreenriquiment d’uns i reempobriment dels altres. Vist encara amb més perspectiva, tots els plans d’ajust, dissenyats per pretencioses organitzacions internacionals, responen a una lògica destructiva i cancerígena. L’accentuació dels desequilibris socials fa del món un organisme cada cop més malalt. L’acceleració embogida de les retallades de serveis, de drets socials i laborals i polítics i l’escanyament d’opcions de salvament per a una immensa massa de ciutadans mundials, és l’equivalent a una metàstasi.
Naturalment, els actors del desastre no saben que tots formem part d'una sola cosa. Creuen que vivim en compartiments estancs. En habitacions del pànic. Què fa un organisme viu quan té una malaltia autoimmune? S’autodestrueix. Unes parts entren en conflicte amb les altres. L'organisme creu que lluita contra agents externs enemics.
Què creuen que fan aquests cretins amb aquestes polítiques salvatges? Maltractar una part important del gran organisme que és la societat humana i, en darrer terme, el planeta. Creuen que poden tocar-nos sense que això els acabi afectant.
La competència ferotge sense contrapès amb mecanismes de cooperació: Càncer.
La presa de decisions de cúpules molt reduïdes negant el poder de decisió democràtic de base: Càncer.
Respon a una idea boja: Que la naturalesa funciona només a base de competència ferotge i per jerarquies rígides. En la naturalesa hi ha més cooperació que competència.
I, en tot cas, se suposa que la consciència de la que gaudim els humans està per a alguna cosa més que per fer-nos palles mentals o meravellar-nos dels nostres èxits personals.
Les societats que usen la intel·ligència amb una visió col·lectiva es distingeixen per la capacitat per sostenir i repartir recursos entre la majoria dels seus components. Les que ho fien tot a la regulació "natural" de la competència i a les lleis del mercat (és a dir: la llei del més espavilat) usen una intel.ligència de curt abast.
Justificar un repartiment injust de recursos, i que milions d'humans passin gana, és un símptoma de neurosi en grau extrem. La involució democràtica i de drets socials que va començar el PSOE i ara està intensificant el PP acabarà tenint un efecte rebot.
Involució com revolució són sacsejades i cares de la mateixa moneda. Sempre provoquen reaccions d'igual força en sentit contrari.
L’evolució lenta i constant és l’únic procés que garanteix i consolida millores que romanen. L’evolució cap a la justícia i el creixement moral i mental de la població és indeturable perquè es va donant un gradual creixement de la consciència de col·lectivitat, i es ve produint amb interrupcions i sobresalts des de fa segles. I aquesta desbocada política antisocial (amb el patètic pretext de l'inventada crisi) de PP, CiU, PSOE, (amb la complicitat de sindicats com UGT i CCOO) i altres, i de la resta de forces polítiques confabulades dels altres països, no farà més que, per reacció, accelerar el procés i condemnar els responsables a la mateixa ignonímia històrica amb que jutgem ara el III Reich alemany o l’esclavisme.
SI ho pensem bé, no cal sortir a concentrar-se o a manifestar-se, no cal esmerçar grans esforços en una lluita al carrer, no cal anar a esbatussar-se amb els mossos d’esquadra. Com saben els lluitadors de kung-fú, cal acompanyar el moviment del contrari, no oposar-lo, per vence'l. Què m’importa a mi la reforma laboral, si deixo d’anar a treballar, si deixo de pagar, si deixo d’usar els transports públics i abandono el cotxe en un marge de carretera, si deixo d’anar al cinema, si deixo de descarregar-me continguts d'Internet, si llenço el mòbil a la paperera, si em dono de baixa del gimnàs, si deixo de pagar la tarifa plana, si deixo de jugar el joc que em proposen...
Si sortim tots dels nostres pisets particulars i ens ajuntem. I repartim el rebost. Només cal deixar de consumir, treure els diners del compte corrent, no portar els fills a l’escola, plantar-se en un banc públic, abraçar la misèria amb alegria durant el temps que calgui, el temps que calgui perquè caiguin aquests farsants com un castell de naips.

Els teus somnis fan possible els seus sous i pensions

Matrix reloaded

Que feliç era quan sabia de la missa només la meitat! O menys de la meitat.
Que feliç era quan llegia diaris o mirava els telenotícies i em pensava que estaven fets d’una combinació de veritats, mitges veritats, selecció de fets luctuosos i alguna exageració, tot disculpable perquè, ja se sap, cada mitjà té la seva visió i la seva línia editorial.
Que feliç quan no sabia que la realitat informativa es una pura recreació de la realitat i una de les activitats d’Alt Interès Estratègic.
Que feliç quan vaig oblidar el sentit i ús de la paraula explotació i vaig arribar a pensar que hi havia dues categories d’humans: Els que s’afanyen i esforcen sota el sol i els que no ho fan. Els que s’orienten cap a la felicitat i els desgraciats pessimistes desorientats.
Quan creia que tot el problema de la humanitat consistia en l’excés de població.
Que feliç era aleshores i que feliç seria ara si continués sent tan feliç com per creure’m que exdirectius dels artífexs de la “crisi del deute” (Goldman Sachs, Lehman Brothers...) han decidit arromangar-se les mànigues i ocupar els principals llocs de responsabilitat econòmica dels països d’Europa i el Banc Central Europeu, per treure’ns d’aquesta “crisi del deute”!
Els piròmans convertits en bombers (expressió afortunada d’un col·laborador de Kaos en la red de qui no recordo el nom).
Que feliç seria si no sabés que el nou i flamant (i espero que aviat flambejant) Ministre d’Economia espanyol era un “home” de Lehman Brothers, el banc que va desencadenar el Daltabaix Actual.
Caiguda de les Torres-Grip Porcina-Crisi Financera!
No es pot negar que ens mantenen ben entretinguts aquests guionistes (mediocres com a guionistes però excel·lents com a publicistes), casualitat o no, tots ells membres del Club Bilderberg.
Que feliços i benaventurats sou els que encara us creieu el gruix de les falòrnies informatives!
Com us envejo!
Com m’agradaria menjar i gaudir de la digestió de bollycaos i donuts sense conèixer la seva composició! Com m’agradaria pensar que són molt nutritius i saludables.
Com m’agradaria no saber que la producció d’aquest nutritiu i barat peix que em menjo (perca del Nil es diu aquesta cosa?) i que prové del llac Victòria està portant a la misèria a la població que viu allà.
Com m’agradaria poder continuar “treballant” amb els bancs amics Santander-Central-Hispano, SabadellAtlantico i tots els altres, sense saber que financien les pitjors empreses del pitjor ram industrial, el bèl·lic. Sense saber que molts dels seus fons d’inversió tenen a veure amb especulació amb aliments, i que les maniobres especulatives de Goldman Sachs i tots els bancs còmplices porten a la fam i a la mort a uns quants milions de persones en el món (Que feliç seria pensant: Són entitats filantròpiques. Fan el que poden per reduir la població mundial i, així, salvar el planeta).
Com m’agradaria no saber que les “solucions” a la crisi van totes orientades a afavorir empreses privades de Sanitat, Educació, Assistència, i a minimitzar el drets laborals per tal de convertir els treballadors europeus en una massa laboral submisa i acovardida i tercermundista que haurà d’acceptar qualsevol treball escombraria esclau (i així els nostres Bons i Grans Emprenedors no hauran de traslladar la seva producció a països llunyans).
Encara alguns us pregunteu com podien els alemanys votar i donar suport a Hitler, i fer la vista grossa amb els camps de concentració?
Mireu al vostre voltant, deixeu d’amagar el cap sota l’ala, i experimenteu la nàusea.
Només qui està disposat a sentir fàstic per la seva complicitat passiva té dret a dir-se dona o home.
Demostreu que sou homes i dones.
Deixeu de ser tan feliços i preneu la píndola vermella.

Eclipsi

La mateixa idea amb diferents metàfores:

"S'acosten les eleccions. La pau universal és declarada i les guineus exhibeixen un interès sincer per perllongar la vida de les gallines."
George Eliot.

"I cada quatre anys els ratolins tenien el costum d'anar a les urnes i triaven un govern, un govern format per gats negres enormes i grassos...aquests aprovaven bones lleis, bones lleis per als gats... que no eren gaire bones pels ratolins... Una de les lleis deia que les entrades dels nius havien de ser prou grans perquè un gat pogués passar-hi la seva pota..."
Mouseland.

- Com s'explica que, vosaltres, ratolinets voteu per nosaltres, gats?

Fem més crua la metàfora:

- Què feu els humans votant per nosaltres, vampirs, amb aquella alegria i serenitat de la "festa de la democràcia"?

"Eclipse" Heu vist aquesta publicitat de CajaMadrid usant la imatge de la saga vampírico-romàntica per una promoció de targetes de crèdit per a joves? Amb aquesta joiosa impunitat dels publicistes consentits per les grans empreses? Oh sí. "Mola"! Siguem simpàticament cínics! Més clar no ens ho poden dir:
- Entra a CMCool (CajaMadridCool), entra en el món fred de la Caixa. Busca't una caixa, la nostra Caixa-Banc, el nostre banc-taüt ple de morts vivents, i posa-hi a dormir el teu sentit comú, consumeix sense parar amb la teva "molona" targeta de crèdit CMCool i desperta tot d'una en aquesta nit que ens ha tocat viure.
- La targeta CMCool, o la primera mossegada que ni es nota. Quan vulguis adonar-te ja estaràs més endeutat que un país africà, amb una hipoteca per l'habitatge, una pel cotxe i alguns altres crèdits atorgats per la nostra generositat infinita. I un bon dia, com que nosaltres que t'hem concedit el crèdit, som els mateixos que estem collant els governs perquè empitjorin les vostres condicions laborals i ofegant les empreses perquè petin, et veuràs a l'atur i no tindràs com afrontar els teus deutes de sang. Aleshores, sentint-ho poc, et desnonarem, et fotrem un bellíssim cop de peu al cul que t'enviarà directament a la misèria, però no per això t'abandonarem, no, continuarem amb els ullals clavats al teu coll i estarem xuclant la teva sang de per vida (això de dació què diantre era?) perquè un cop ens confies la teva vida ja no hi ha escapatòria.

La metàfora perfecta del moment actual: La de la pel.lícula Daybreakers. Els vampirs dominen el món, la sang humana va escassa i els xucla-sang busquen desesperadament els últims humans plens de vida.
Això ve a ser la "crisi del deute". La recerca intensiva de les últimes reserves de sang fresca.

Fa dies que no puc mirar la televisió sense deixar de veure ullals sobresortint de les boques de tots els nostres daybreakers habituals. Emilio Botín (BSCH), Francisco González (BBVA), Cesar Alierta (Telefonica-Movistar), Ignacio Polanco (Grupo Prisa), Mariano Rajoy, Artur Mas, Duran i Lleida, Zapatero, Carme Chacón, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, Putin, Obama, Bill Gates, Warren Buffet, etc, etc, etc, i, al capdavant, els capitostos majors de la saga vampírica: Lloyd Blankfein (dirigent de Goldman Sachs) i els seus sequaços: Mario Draghi (Banc Central Europeu), Mario Monti (primer ministre italià), Lukas Papadimos (primer ministre de Grècia).
Fixeu-vos bé. Com més amunt, més tenen aquell aspecte pàl·lid i inexpressiu (o d'una expressió obcecada i permanent, millor dit) de Cristopher Lee.

- Ajustos, retallades, mesures correctives, reformes laborals, pujades del cànon de l'aigua, dels transports, grans sacrificis... Encara no enteneu de què va la cosa? Necessitem xuclar-vos la sang, necessitem que sigueu el nostre ramat de pugons, d'ovelles, de búfales (amb el que preferiu comparar-vos), necessitem que us enfonseu a la precarietat i la misèria per ajudar-nos a sortir a nosaltres de la crisi... d'ansietat (volem més i més i no hi podem fer-hi res).

Només amb una mutació es podria explicar biològicament que membres d'una espècie perjudiquin tan greument altres membres de la mateixa espècie. Que fossin d'una altra espècie. Que només fessin veure que pertanyen a la nostra mateixa espècie. Com les llangardaixes d'V.
Estaríem assistint a la reedició del conflicte entre neandertals i sapiens. Una guerra desigual, perquè, a més que l'altre bàndol, el dominant, disposa de porrres, pistoles, bales de goma, bales normals, canons d'aigua, mitjans de comunicació i lleis, i el nostre no, la majoria dels encara humans no us heu adonat que estem en guerra, que ens ataquen membres d'una altra espècie (molt ben mimetitzats per confondre'ns). Mentalment indefensos, us empasseu cada dia la propaganda enemiga. De manera que l'únic avantatge nostre, que és el nombre, queda en res.
Encara no us heu adonat, o, millor dit, encara us resistiu a acceptar que no hi ha cap pla per treure'ns de la crisi, és a dir, per acabar amb l'operació de saqueig descontrolat via deute i ajustos, ni per rebaixar els índexs d'atur ni per avançar cap a un món més just i democràtic. Costa d'admetre que els nostres governants i els senyors feudals que els monitoritzen no són els nostres pares bondadosos que treballen pel nostre benestar. Quin greu! Són d'una altra espècie i no ens volen cap bé. L'únic que tenen és l'ànsia d'espècie dominant pertorbada de més i més i més sang fresca.