Oscar Pàmies, contemplador passiu

Els teus somnis fan possible els seus sous i pensions

2012-01-09T18:21:00.001+01:00

Matrix reloaded

2011-12-27T17:24:00.003+01:00

Que feliç era quan sabia de la missa només la meitat! O menys de la meitat.
Que feliç era quan llegia diaris o mirava els telenotícies i em pensava que estaven fets d’una combinació de veritats, mitges veritats, selecció de fets luctuosos i alguna exageració, tot disculpable perquè, ja se sap, cada mitjà té la seva visió i la seva línia editorial.
Que feliç quan no sabia que la realitat informativa es una pura recreació de la realitat i una de les activitats d’Alt Interès Estratègic.
Que feliç quan vaig oblidar el sentit i ús de la paraula explotació i vaig arribar a pensar que hi havia dues categories d’humans: Els que s’afanyen i esforcen sota el sol i els que no ho fan. Els que s’orienten cap a la felicitat i els desgraciats pessimistes desorientats.
Quan creia que tot el problema de la humanitat consistia en l’excés de població.
Que feliç era aleshores i que feliç seria ara si continués sent tan feliç com per creure’m que exdirectius dels artífexs de la “crisi del deute” (Goldman Sachs, Lehman Brothers...) han decidit arromangar-se les mànigues i ocupar els principals llocs de responsabilitat econòmica dels països d’Europa i el Banc Central Europeu, per treure’ns d’aquesta “crisi del deute”!
Els piròmans convertits en bombers (expressió afortunada d’un col·laborador de Kaos en la red de qui no recordo el nom).
Que feliç seria si no sabés que el nou i flamant (i espero que aviat flambejant) Ministre d’Economia espanyol era un “home” de Lehman Brothers, el banc que va desencadenar el Daltabaix Actual.
Caiguda de les Torres-Grip Porcina-Crisi Financera!
No es pot negar que ens mantenen ben entretinguts aquests guionistes (mediocres com a guionistes però excel·lents com a publicistes), casualitat o no, tots ells membres del Club Bilderberg.
Que feliços i benaventurats sou els que encara us creieu el gruix de les falòrnies informatives!
Com us envejo!
Com m’agradaria menjar i gaudir de la digestió de bollycaos i donuts sense conèixer la seva composició! Com m’agradaria pensar que són molt nutritius i saludables.
Com m’agradaria no saber que la producció d’aquest nutritiu i barat peix que em menjo (perca del Nil es diu aquesta cosa?) i que prové del llac Victòria està portant a la misèria a la població que viu allà.
Com m’agradaria poder continuar “treballant” amb els bancs amics Santander-Central-Hispano, SabadellAtlantico i tots els altres, sense saber que financien les pitjors empreses del pitjor ram industrial, el bèl·lic. Sense saber que molts dels seus fons d’inversió tenen a veure amb especulació amb aliments, i que les maniobres especulatives de Goldman Sachs i tots els bancs còmplices porten a la fam i a la mort a uns quants milions de persones en el món (Que feliç seria pensant: Són entitats filantròpiques. Fan el que poden per reduir la població mundial i, així, salvar el planeta).
Com m’agradaria no saber que les “solucions” a la crisi van totes orientades a afavorir empreses privades de Sanitat, Educació, Assistència, i a minimitzar el drets laborals per tal de convertir els treballadors europeus en una massa laboral submisa i acovardida i tercermundista que haurà d’acceptar qualsevol treball escombraria esclau (i així els nostres Bons i Grans Emprenedors no hauran de traslladar la seva producció a països llunyans).
Encara alguns us pregunteu com podien els alemanys votar i donar suport a Hitler, i fer la vista grossa amb els camps de concentració?
Mireu al vostre voltant, deixeu d’amagar el cap sota l’ala, i experimenteu la nàusea.
Només qui està disposat a sentir fàstic per la seva complicitat passiva té dret a dir-se dona o home.
Demostreu que sou homes i dones.
Deixeu de ser tan feliços i preneu la píndola vermella.

Eclipsi

2011-11-23T15:20:00.007+01:00

La mateixa idea amb diferents metàfores:

"S'acosten les eleccions. La pau universal és declarada i les guineus exhibeixen un interès sincer per perllongar la vida de les gallines."
George Eliot.

"I cada quatre anys els ratolins tenien el costum d'anar a les urnes i triaven un govern, un govern format per gats negres enormes i grassos...aquests aprovaven bones lleis, bones lleis per als gats... que no eren gaire bones pels ratolins... Una de les lleis deia que les entrades dels nius havien de ser prou grans perquè un gat pogués passar-hi la seva pota..."
Mouseland.

- Com s'explica que, vosaltres, ratolinets voteu per nosaltres, gats?

Fem més crua la metàfora:

- Què feu els humans votant per nosaltres, vampirs, amb aquella alegria i serenitat de la "festa de la democràcia"?

"Eclipse" Heu vist aquesta publicitat de CajaMadrid usant la imatge de la saga vampírico-romàntica per una promoció de targetes de crèdit per a joves? Amb aquesta joiosa impunitat dels publicistes consentits per les grans empreses? Oh sí. "Mola"! Siguem simpàticament cínics! Més clar no ens ho poden dir:
- Entra a CMCool (CajaMadridCool), entra en el món fred de la Caixa. Busca't una caixa, la nostra Caixa-Banc, el nostre banc-taüt ple de morts vivents, i posa-hi a dormir el teu sentit comú, consumeix sense parar amb la teva "molona" targeta de crèdit CMCool i desperta tot d'una en aquesta nit que ens ha tocat viure.
- La targeta CMCool, o la primera mossegada que ni es nota. Quan vulguis adonar-te ja estaràs més endeutat que un país africà, amb una hipoteca per l'habitatge, una pel cotxe i alguns altres crèdits atorgats per la nostra generositat infinita. I un bon dia, com que nosaltres que t'hem concedit el crèdit, som els mateixos que estem collant els governs perquè empitjorin les vostres condicions laborals i ofegant les empreses perquè petin, et veuràs a l'atur i no tindràs com afrontar els teus deutes de sang. Aleshores, sentint-ho poc, et desnonarem, et fotrem un bellíssim cop de peu al cul que t'enviarà directament a la misèria, però no per això t'abandonarem, no, continuarem amb els ullals clavats al teu coll i estarem xuclant la teva sang de per vida (això de dació què diantre era?) perquè un cop ens confies la teva vida ja no hi ha escapatòria.

La metàfora perfecta del moment actual: La de la pel.lícula Daybreakers. Els vampirs dominen el món, la sang humana va escassa i els xucla-sang busquen desesperadament els últims humans plens de vida.
Això ve a ser la "crisi del deute". La recerca intensiva de les últimes reserves de sang fresca.

Fa dies que no puc mirar la televisió sense deixar de veure ullals sobresortint de les boques de tots els nostres daybreakers habituals. Emilio Botín (BSCH), Francisco González (BBVA), Cesar Alierta (Telefonica-Movistar), Ignacio Polanco (Grupo Prisa), Mariano Rajoy, Artur Mas, Duran i Lleida, Zapatero, Carme Chacón, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, Putin, Obama, Bill Gates, Warren Buffet, etc, etc, etc, i, al capdavant, els capitostos majors de la saga vampírica: Lloyd Blankfein (dirigent de Goldman Sachs) i els seus sequaços: Mario Draghi (Banc Central Europeu), Mario Monti (primer ministre italià), Lukas Papadimos (primer ministre de Grècia).
Fixeu-vos bé. Com més amunt, més tenen aquell aspecte pàl·lid i inexpressiu (o d'una expressió obcecada i permanent, millor dit) de Cristopher Lee.

- Ajustos, retallades, mesures correctives, reformes laborals, pujades del cànon de l'aigua, dels transports, grans sacrificis... Encara no enteneu de què va la cosa? Necessitem xuclar-vos la sang, necessitem que sigueu el nostre ramat de pugons, d'ovelles, de búfales (amb el que preferiu comparar-vos), necessitem que us enfonseu a la precarietat i la misèria per ajudar-nos a sortir a nosaltres de la crisi... d'ansietat (volem més i més i no hi podem fer-hi res).

Només amb una mutació es podria explicar biològicament que membres d'una espècie perjudiquin tan greument altres membres de la mateixa espècie. Que fossin d'una altra espècie. Que només fessin veure que pertanyen a la nostra mateixa espècie. Com les llangardaixes d'V.
Estaríem assistint a la reedició del conflicte entre neandertals i sapiens. Una guerra desigual, perquè, a més que l'altre bàndol, el dominant, disposa de porrres, pistoles, bales de goma, bales normals, canons d'aigua, mitjans de comunicació i lleis, i el nostre no, la majoria dels encara humans no us heu adonat que estem en guerra, que ens ataquen membres d'una altra espècie (molt ben mimetitzats per confondre'ns). Mentalment indefensos, us empasseu cada dia la propaganda enemiga. De manera que l'únic avantatge nostre, que és el nombre, queda en res.
Encara no us heu adonat, o, millor dit, encara us resistiu a acceptar que no hi ha cap pla per treure'ns de la crisi, és a dir, per acabar amb l'operació de saqueig descontrolat via deute i ajustos, ni per rebaixar els índexs d'atur ni per avançar cap a un món més just i democràtic. Costa d'admetre que els nostres governants i els senyors feudals que els monitoritzen no són els nostres pares bondadosos que treballen pel nostre benestar. Quin greu! Són d'una altra espècie i no ens volen cap bé. L'únic que tenen és l'ànsia d'espècie dominant pertorbada de més i més i més sang fresca.

Apoteosi del bocamoll

2011-09-30T18:55:00.006+02:00

I ara ve un ximplet bocamoll i ens anuncia la fi del món.
Aquest privilegi el tenien abans els profetes bíblics, els sonats amb túnica i els mèdiums professionals. En aquests moments qualsevol pot exercir de profeta apocalíptic.
Es diu Alessio Rastani. I és el típic.
El típic capullo (en català costa trobar un terme més precís per definir Alessio Rastani).
Alessio Rastani és un capullo i té cara de capullo. No és ni un cràpula. Ni un idiota. Ni un pobre diable. Ni un diable. És, literalment, un capullo. L’inoportú que, en totes les reunions, la vessa sense sortir-ne mai mal parat perquè sempre els mal parats són els altres. Té un aire de Peter Sellers a La festa (El guateque).
També el podem veure com l’oportu més oportú que es pugui concebre.
El capullo Rastani declara, en una entrevista a la BBC, que el món no està governat pels governs sinó pel banc d'inversions Goldman Sachs (i Berlusconi ex-aequo, s’ha oblidat de dir).
Què ens estàs explicant Alessio? M’acabes d’obrir els ulls!
Els governs no governen el món i és un banc qui el governa?
Quin disgust m’acabes de donar, Alessio!
I, tot seguit, Alessio es despatxa a gust afirmant que fa anys que espera una crisi com aquesta per fer diners.
És normal. Si fer diners és el teu primer objectiu i, molt al darrere, totes les altres consideracions. I si no ets gaire expert fent diners en condicions normals. Lògicament, esperes una bona, una magnífica crisi per mirar de guanyar diners.
I proclama l’Alessio: Benvingudes les crisis! Com si el terme crisis no impliqués, forçosament, que hi ha gent (molta) que ho està passant malament (molt malament). Com si una crisi fos una tempesta en un got d’aigua. Una pel·lícula de terror en que ningú pren mal. Ets un gran capullo!
“Me’n vaig a dormir cada nit i somio una altra recessió com aquesta”, diuen que ha dit.
I tot seguit ho remata. S’erigeix en profeta de l’apocalipsi: “El primer que hauria de fer la gent és protegir els seus actius, protegir el que tenen perquè en menys de dotze mesos els estalvis de milions de persones desapareixeran, i això només és el principi." Sí, després vindrà la pluja de foc ardent i les plagues de llagosta i el cel que s’obscurirà. Etcètera.
I després de provocat l'incendi, ens expliquen que tranquils tots, que el tal Rastani no és un autèntic gran agent de borsa, sinó un d’independent, que és com dir un pringat. Un que s’ha fet passar per un dels grans professionals (si aquesta expressió es pot usar en aquest sector), un dels grans brokers gurus.
O sigui, que no hi ha incendi.
Perquè Alessio figura que no és una veu autoritzada. Alessio és un que, en lloc de dedicar-se a col·leccionar xapes de cava, inverteix en borsa. I que, a més, encara no ha guanyat res. Més aviat té deutes. Això resulta que els de la BBC no ho sabien abans de convidar-lo al programa. Que se n’han assabentat després, diuen.
Diguem-ne que a algú li ha interessat fer aparèixer un bocamoll impertinent i pringat perquè proclami l’apocalipsi (quant t'han pagat, Alessio, per fer el teu numeret?), per després desinflar la notícia. Amb el desmentiment del bocamoll, desmentim l’apocalipsi.
O sigui que, dos punts: No hem de fer cas a aquests mals presagis (que ja teníem tots, perquè tots tenim una tirada al tremendisme), no hem de fer gens de cas perquè la profecia l'ha pronunciada un pringat al qual hem deixat sortir als mitjans perquè se’ns ha colat (oh! que distrets que som els de la BBC!), de manera que, com que aquests malaveranys vénen de boca d’un pringat, no ens els hem de creure, perquè si en fem cas estem incloent-nos en les files dels pringats i els aficionats.
O sigui, en definitiva, que hem de continuar confiant els nostres estalvis i actius financers a les nostres entitats financeres amigues. I a dormir sobre un Pikolin i somiar amb innombrables crisis que ens faran rics a tots (els que sapiguem aprofitar-les).
Però jo faré una altra cosa.
Us diré el que faré: Em creuré l’Alessio Rastani. A risc d'ingressar a les files dels pringats i els aficionats.
Durant els pròxims dotze mesos em creuré el seu pronòstic audaç (i potser estúpid). Què hem de fer sinó els que no som peixos grossos de Goldman Sachs sinó moure'ns a les palpentes? Dipositaré la meva confiança en el seu pronòstic. Faré com si en els pròxims dotze mesos haguessin de desaparèixer els nostres estalvis. De fet, quants més adoptem aquesta actitud, millor. Aquesta actitud que és: Ocupar-se de protegir els nostres actius financers, els nostres estalvis, els nostres diners, la nostra nòmina, els nostres quatre euros.
I per protegir-los es tracta de fer el contrari que hem fet fins ara. En lloc de dipositar-los, treure’ls a passejar. Quants més ho fem, més possibilitats de provocar l’apocalipsi dels estalvis i de convertir a Rastani en el bocamoll més profètic dels últims temps. Sí, amics i companys i companyes i amigues, traiem a passejar els diners perquè, sincerament, la majoria no tenim ni idea de què fan amb els nostres diners quan els tenim dipositats en aquestes entitats financeres. Us ho dic francament. Guariu-vos en salut i ajudeu a provocar l’apocalipsi i que la Fi dels Temps ens agafi amb els estalvis a sota d'una rajola.

La meva casa, el meu castell

2011-09-22T12:31:00.004+02:00

La ciutat-dormitori evoluciona cap a la ciutat fortí. Feudalisme cibernètic. La casa unifamiliar amb tanques ben altes i seguretat. L’ideal d’un estat que es pretén democràtic i que aspira a controlar fins el mínim detall és la casa unifamiliar aïllada en que les relacions externes vénen via cable de fibra òptica.
El que més treu el son als nostres administradors és que als seus administrats se'ns acudeixi de fer vida de poble, que ens sentim poble i sortim al carrer i maquinem el que sigui a esquenes seves o, senzillament, que tinguem iniciatives que no hagin estat pensades en oficines i despatxos de l'administració. La teva casa és el castell familiar. La cultura no la construeixes amb els teus veïns sinó que et ve prefabricada. És més còmode. És més polit i respon a estàndards d’excel·lència que la cultura popular no pot ni somiar. La cultura construïda per professionals té un aspecte insuperable. Ja la vida mitjana dels objectes d'aquesta cultura de consum (aparells, mobles) és una altra cosa. Són com papallones delicades ràpidament recanviables. Això no és dolent per a tu. Al contrari. Et permet viure rodejat d’objectes sempre nous. La tecnologia, sobretot, et permet barrar el pas a qualsevol foraster en un món de paranoia. El cotxe està aparcat al teu garatge. Quan la teva unitat familiar (pare, mare, fill i filla -de preferència-) o parella protofamiliar, surt de casa, surt sense sortir realment. Passa directament de l’espai privat del pis a l’espai privat vehicle, sense ni haver de respirar l’aire de l’espai públic (ja que és filtrat convenientment), per desplaçar-se privadament per un espai públic. La vida social de la unitat familiar es pot reduir a compartir -he dit compartir? Volia dir "a coincidir"- a coincidir en actes de consum, en vistosos i espectaculars centres comercials, amb altres unitats familiars i parelles protofamiliars que viuen no se sap on. I que més aviat fan nosa: Obliguen a fer cues a la teva unitat familiar a l’hora d’accedir a les sales de cinema 3-D i a l'hora de visionar els magnífics productes cinematogràfics de la factoria dels somnis posen la part superior dels seus cranis just al davant del vostre camp de visió -”hauríem pogut quedar-nos a casa que hauríem estat més a gust”- i també molesten a l’hora d’extasiar-se al davant dels aparadors de les botigues i disputen els teus objectes de desig quan estan rebaixats. Si vols, el meravellós mercat t’ofereix de comprar menjar sense sortir del cotxe, havent de tenir un mínim tracte humà amb dependents.
O, molt millor encara, te’l poden dur a casa.
En realitat, sempre trobes que és una mala idea sortir, quan tot el que desitges ho pots aconseguir sense moure't del teu centre multimèdia de diversió que alguns desfasats encara anomenen sala.

Mobilitat

2011-09-14T12:06:00.004+02:00

MOBILITAT.- Forma de viure. O de no viure, millor dit.
Mobilitat, mobilitat. Concepte meravellós que convé que tots, petits i grans, dones i homes, acceptem de bon grat. Perquè així ho volen.
Diguem que amb la mort no teníem prou mobilitat. La Corporació Mundial de Ments Benpensants vol que ens moguem més. Que coneixem llocs diferents de la geografia mundial a base de viure-hi i que no ens hi assentem gaire enlloc, que estiguem sempre amb la maleta a punt, per traslladar-nos allà on el nostre gran Pare, l'Empresa, ens necessiti per al bé comú, de l'Empresa.
I que el món sigui la nostra llar compartida.
Com aprecia l'Empresa els nostres gestos en pro de la causa comuna, de l'Empresa!
La Gran Congregació de Grans Empreses desitgen que morim en un lloc i renaixem en un altre, sense para de fer-ho, i així ens anem fent a la idea de la reencarnació.
I és que la mobilitat és una idea avançada i alliberadora: “En altres països més avançats hi ha més mobilitat”, ens diuen. I és cert. No ens enganyen. Els treballadors d'altres països europeus, per raons de treball, fan més mudances que nosaltres. I les mudances són un dels moments més bonics de les nostres vides. Ens donem de baixa de les companyies, embalem les nostres pertinences, les desembalem, les recol·loquem, ens recol·loquem nosaltres, ens donem d'alta de les companyies, busquem escola per als fills, nous amics per als fills, nous amics per a nosaltres. És una renovació en tota regla.
Com podem ser tan retrògrads i resistir-nos a abandonar el barri, els veïns de tota la vida, que sentim com els nostres veïns -quines pretensions!-, i la nostra Llar? -que és això de la nostra llar, per cert?
No ens hi hauríem d'haver aferrat tant. Tot és il·lusori, efímer.
L'únic que roman i creix és el Benefici, que s'acumula en els comptes d'estalvi dels que tenen el do de l'oportunitat.
La resta, fum i vol de pardals.
Els contractes de lloguer indefinits i, sobretot, la propietat sobre l’habitatge, grans enemics del progrés. Qui us ha enganyat per embarcar-vos en una compra de pis amb hipoteca a quaranta anys? (Ah, sí, me n'oblidava, el vostre banc amic).
Doncs veneu-lo, a meitat de preu. Us el compra, ben gustós, el vostre banc amic. Compreu-ne un altre allà on us demana de moure's la vostra direcció de l'Empresa. Pagueu una hipoteca i i el deute pendent de l'altra casa. Endeuteu-vos més, però no deixeu de moure-us.
Mobilitat de capitals. Deslocalització d’empreses. Deslocalització de treballadors. A les grans empreses multinacionals els inspiren les campanyes militars. Desplacen tropes cap aquí i ara cap allà. La victòria final està a prop.
Oh sí, com les plantes, ens fa un gran benefici trasplantar-nos a un indret millor, una terra més fèrtil per a nosaltres, potser al lloc que somiàvem. Però no siguem il·lusos de mantenir petits somnis individuals. Els nostres somnis han de ser col·lectius i dissenyats per altres: han de coincidir en esperit i forma amb els somnis de la Corporació Mundial de Ments Benpensants.
Si no, corres un greu perill: Convertir-te en un lliure pensador i d'aquí a sospitós de terrorista, marxista, anarquista o perroflauta, només hi ha un pas.

L'enemic

2011-09-07T11:53:00.002+02:00

No hi ha enemic. L'enemic és una idea.
De la mateixa manera, amic i amistat són les idees que me'n faig sobre amic i amistat.
Et nomeno amic o enemic en funció d'aquestes idees prèvies.
Amb l'enemic ja m'estic barallant abans de conèixer-lo.
Els nens no tenen amics ni enemics fins que no es fan una idea.

És perillós conèixer el presumpte enemic. Te'n pots fer amic, però en el seu terreny. Porta'l al teu terreny. Es farà amic teu, canviant ell. Tu ja saps que les teves idees, manera de viure i sentiments són millors que els de l'enemic.
(La síndrome d'Estocolm no és cap síndrome, és la pèrdua de la nostra idea particular d'amistat i enemistat)
Jo convido tots els meus enemics a venir a casa. A estar-s'hi uns dies. Tinc ganes de canviar-los. Inocular-los meves idees amb una mossegada al coll poc dolorosa.
Els enemics són idees.
Idees contra idees.

Deixa per un moment les teves idees a terra, com si fossin la bossa o la motxilla o la maleta, i posa't a ballar al seu voltant.
Mira, observa. Estem fets d'aigua en un alt percentatge.
L'aigua es resistent, irresistible i s'amotlla.
Som flexibles.
Si no fos pel nostre esquelet d'idees del que estem tan ufans. Que ens aporta rigidesa.
Els més rígids, els d'idees més consolidades, solen abandonar el grup, fins que l'esquelet d'idees s'estova o fins que troben el seu grup de rígids, amb qui compartir exactament els mateixos enemics.

Què està passant amb el moviment 15M?

2011-08-09T20:20:00.002+02:00

I dic moviment 15M i no Indignats perquè entre els que formen part del moviment els comença a incomodar, per desfassat i gastat, el terme Indignat.
Indignació va ser el moviment inicial.
Ningú pot estar tres mesos sostenint un estat d’Indignació.
La indignació o ràbia és el carburant d’un impuls que ja funciona “sol”. Sol en el sentit que no cal més indignació perquè funcioni.
Caldria anar pensant en retirar “Indignats” dels eslògans i convocatòries.
I ara ja es pot veure que aquest impuls era bastant més que indignar-se, ajuntar-se, planificar una acció, escriure uns eslògans i actuar.
Hi ha un plus que provoca una onada de discret desconcert entre la classe política.
Quim Monzó, dies després de l’acampada de Madrid i de Barcelona, va deixar anar que “això” més que una revolució, de moment era una acampada.
(A Quim Monzó, francament, el moviment li va massa gran, a ell, el gran crític de les minúcies quotidianes).
Ara ja no és tampoc un acampada, Quim. I pot arribar a ser bastant més que una revolució.
L’acampada i el moment actual (d’expansió pels barris i pobles) segurament acabaran sent els símptomes inicials d’un procés evolutiu molt més gran que el propi moviment. Que es donarà per molts errors i ingenuïtats que cometi el moviment, és a dir, que cometem tots plegats.
La prova del que dic és que la fracassada i errada presa del Parlament de Catalunya el 15 de juny no va desgastar el moviment. Li va donar encara més embranzida.
Hi ha alguna prova millor encara: La principal tasca del moviment ara -i ha estat un impuls no coordinat ni receptat per ningú, fins a on jo sé, sinó que ha estat una necessitat expressada simultàniament- és l’autoaprenentatge, aprendre a organitzar-se, formar-se en el sentit de desprogramar-se i aprendre a pensar i criticar, així com també difondre, escampar, sembrar.
I encara, el punt més essencial que ens parla d’una evolució (que ja estava produint-se en tots i cadascun de nosaltres i que ara s’expressa col·lectivament) és la necessitat d’adoptar una visió del món conjunta que sigui absolutament nova.
“Estem canviant la percepció de la realitat -i és l’hòstia!”, per a mi, de totes les frases passejades per Plaça Catalunya i voltants, la més emblemàtica i condensadora del moviment.
Consensuar un llenguatge comú amb el qual ens entenguem, que ens permeti estalviar-nos debats banals. A partir de tenir un llenguatge comú, podrem veure i veure’ns amb més claredat. No projectar els nostres enemics uns sobre els altres - el que equival a la mort de qualsevol moviment de canvi.
Més important encara: Desprogramar-nos o deixar de jugar el joc compulsiu de “guanya més, sigues més excel·lent encara”, per passar a un joc que diu: "anem a canviar tots alhora i el benestar que buscàvem, busquem-lo per a tots".
Perquè el que continuem buscant, i això no és nou, és benestar. El que és nou és buscar-lo no a costa dels altres (dels veïns, dels empleats, dels habitants de l’hemisferi sud) sinó buscar-lo junts, tots alhora.
Ubuntu, que en l’idioma de la tribu africana anomenada Ubuntu, també, vol dir: “Sóc qui sóc, perquè som tots nosaltres.” Fa segles que aquesta tribu juga aquest joc. Nosaltres el volem jugar partint d’una tremenda civilització tecnològica que no volem desmuntar (no caldrà tampoc), "només" canviar-ne els beneficiaris: tots i per igual.
No cal dir que un camí com aquest no és un tobogan que es baixa xisclant i rient.
Primer cal desfer-se d’unes quantes sensacions incòmodes: No vull que em confonguin amb un hippie, o amb un perroflauta, o amb un okupa, o amb un antisistema, o amb un comunista, o amb un happyflowers, o amb un kumbaià, o amb un piquet informatiu.
Sí, cal desfer-se d’unes quantes manies i estar disposat a que et confonguin amb un del que sigui. I fins i tot, acabar descobrint que és molt millor, ja no que et confonguin sinó fins i tot ser un clixé dels esmentats, molt millor que el que ets ara mateix: un consumidor rondinaire.
I, sobretot, cal desfer-se d’uns quants quilos de por inoculada sàviament pels nostres benvolguts estafadors d’alt standing.

Així estan les coses, tal com ho veig, a grosso modo.

Gruix intel·lectual

2011-07-18T16:20:00.005+02:00

Ell, Antoni Vives, el Meditador dels Turons Grecs

Continuem la sèrie: DIGNES CONTRA INDIGNATS

amb un article titulat:

GRUIX INTEL·LECTUAL

Ara fa un mes i mig (27/6/11), Antoni Vives va publicar en el diari Ara una preciosista reflexió sobre alguna cosa que ell entén que deuen ser els indignats i el moviment 15-M sempre movent-se dins dels paràmetres de la seva fèrtil imaginació.

No he pogut resistir-me de fer-li una rèplica al blog. Disculpeu-me el retard. Jo no pateixo aquesta pressa -periodística- d’escriure a cop calent una rèplica.
Les rèpliques han de ser plats que se serveixen freds.

Hola, Antoni Vives,

La primera perla del teu article, em resulta molt motivadora:

“Darrere de les manifestacions d’indignats gregues i espanyoles no hi ha construcció intel.lectual de gruix. Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i molta inanició intel·lectual.”

Quan parles d’un ciutadà que pateix una impotència desorientada, Antoni Vives, t’inclous tu com a ciutadà?
Jo diria que no -corregeix-me si m'equivoco-.
Aleshores deu haver una categoria superior a ciutadà de la qual en desconec el nom i de la qual tu en formes part.
El súper-ciutadà?
Per què no ets més directe i valent, Antoni Vives?
És de llei dir les coses pel seu nom.
A aquests “ciutadans desorientats impotents amb inanició intel·lectual”, la tradició del pensament conservador n’ha dit sempre “la xusma ignorant”.
I l’apel.latiu “ciutadans” se’l reservaven per a ells.
Fixa’t com queda la frase, formulada amb més gallardia:
“Els indignats són una trepa de brètols ignorants i cridaners manipul·lats que bramen quatre idees mal elaborades.”
És cert que et podríem confondre amb un cavernari d’Intereconomía, però també t’entendríem millor.

“Construcció intel.lectual de gruix”!
Em ve la imatge d’un text molt llarg, plumbi, molt erudit i molt vacu, també. Penso que una construcció intel·lectual ha de ser fina, intel·ligent, rigorosa i documentada. És probable que fos això el que volies dir. Perquè el gruix, en l’activitat intel·lectual, fa més aviat nosa.

Ben mirat, als indignats, quin nivell se’ns pot exigir?
Si t’haguessis acostat a la realitat que critiques (amb el perill d’acabar simpatitzant amb l’enemic), com un bon sociòleg rigorós i no com un sociòleg de pacotilla que se situa molt per damunt de la “massa d’ignorants” objecte del seu estudi, tal vegada hauries acabat escrivint:
“Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i una fam immensa d’aprendre i entendre -que jo comparteixo.”
No, és broma... Com podries tu escriure des d’una humilitat tan igualitària?

Però això de la “inanició intel.·lectual” és un petard verbal que t’acaba explotant a la cara, ve-t'ho aquí:
Jo veig molta inanició intel·lectual sobretot en la classe política de la qual formes part (i que has de conèixer millor que no pas coneixes el conjunt de ciutadans adherits al moviment 15-M, entre els quals tinc l’honor de figurar).
I aquesta inanició dels polítics, a més, és injustificable i imperdonable.
I jo i tots els soferts televidents sí que podem sostenir aquesta afirmació amb coneixement de causa: Els sentim fer declaracions cada dia per la televisió. En canvi, no sé a quin indignat has sentit parlar, Antoni Vives, per arribar a la teva conclusió. Més aviat, del moviment, se n’han vist imatges (les més vistoses i les menys representatives) i escasses declaracions.

Més endavant, insisteixes amb la “inanició”: “El buit més greu a què s’enfronta la societat grega i a què també s’enfronta la societat espanyola, és el de la inanició intel·lectual.”
Altre cop et fas un embolic amb les paraules: “Societat”? Què inclous dins de “societat”?
I, sobretot, deixa’m que et digui una cosa:
El buit més greu, Antoni Vives, per a la societat grega i espanyola és
atur,
exclusió social,
xenofòbia,
falta d’habitatge assequible,
descontrol dels bancs,
descontrol de les grans empreses,
descontrol dels moviments financers,
educació pública en perill,
sanitat pública de qualitat en perill,
mitjans de comunicació no independents,
manca de transparència política.
La inanició intel·lectual no sé a quin lloc de la llista de buits greus quedaria.
Continues parlant, sense adonar-te’n, dels teus companys polítics, que són la realitat que coneixes de primera mà. Fixa’t com encaixa: “El buit més greu per a la classe política és el de la inanició intel·lectual.” Com sabem, els altres, els problemes greus dels ciutadans, no els pateix la classe política. Això, si més no, ho fan bé: S’asseguren viure bastant millor que els seus votants.

Més perles cultivades:
“Algun vell professor que, agafat a l’estaca corcada del progressisme determinista, invoca un món millor sobre bases teòriques que posades a la pràctica tan sols han portat dictadures i misèria.”

Potser no val la pena replicar una frase tan mesquina com aquesta. Et perd la inconcreció i la covardia, Antoni Vives.
Deduïm que “bases teòriques” equival a marxisme.
Ara bé, “Algun vell professor...”? Com et costa posar noms i cognoms!
I ens canses amb el vell argument antimarxista (corcadíssim també com l’enemic que pretens combatre): dictadures i misèria. Gràcies per recordar-nos-ho.
“Cansino, más que cansino”, que cridava José Mota.

“El buit dels que fan una esmena a la totalitat (un altre món és possible), però són incapaços d’articular res que s’aguanti més enllà de divertiments pseudoparticipatius...”

Un divertiment pseudoparticipatiu, segons el meu parer, són les Corts Espanyoles i el Parlament català, per exemple. I el Senat, que ja n’és la màxima expressió. Si et refereixes a que les assemblees de l’acampada de Plaça Catalunya i, per extensió, les de barris i pobles, són divertiments pseudoparticipatius, t’he de dir una cosa: Jo participo a les assemblees de barri. No pseudoparticipo. I no les trobo divertides. S’hi respira ansietat i angoixa. I també esperança. I confiança. Però no són exactament divertides.
I són genuïnament participatives.
Recordo a Belo Horizonte, Brasil, campanyes de pressupost municipal participatiu: A què destinaria l’Ajuntament una part significativa dels diners. Es comptava amb el parer dels ciutadans. És innegable que allò era un experiment participatiu que va donar els seus fruits, proposat per una administració pública. L'Ajuntament de Barcelona, i per un sol cop, va proposar-nos una versió molt light d’això, fa uns quants anys. I això és tot. Jo no gosaria posar la consulta de la Diagonal com a proposta participativa (bulevard, rambla o res... quina gràcia!).
El sentit de participar, jo l’entenc com una cosa bastant diferent de delegar la meva participació en uns professionals de la política. Voto i després poso una espelmeta a algun sant patró perquè siguin escoltades les meves aspiracions de millora de la societat. I el sant patró generalment no intercedeix perquè coneix la sordesa dels parlamentaris que fan exactament el que dictamina l’aparell del partit d’acord amb interessos bastant particulars .

Un altre cop, has llançat un petard, Antoni Vives, que t’ha petat a la cara. Penso que t’has d’espavilar, com a polític. Si la participació és un valor important per a tu, ja cal que facis el que estigui en les teves mans per millorar la quota de participació dels ciutadans en les institucions.

I una altra pirueta tramposa:
“No cal estar a favor de l’akampada per defensar la necessitat de regular els mercats financers.”
Fal·laç , Antoni Vives. Més que gruix intel·lectual, cara gruixuda intel·lectual. Indocumentat o malintencionat. Jo diria que ambdues coses. Inanició, no. Indigència intel·lectual. No et documentes ni fonamentes.
I barreges pomes amb cadires, Antoni Vives. Barreges una forma d’expressar (akampada) amb una proposta concreta. El moviment és massa complex, pel que fa a les seves propostes (des de reformistes fins a anarquistes) com per reduir-lo a una cosa compacta amb la que es pugui estar d’acord o no.
L’akampada és un mitjà i tu en tens un altre a disposició (i remunerat, suposo).
Tu tens una tribuneta escrita des d’on esbravar-te. No et cal akampar.
Però, ai làs, no et fan tant de cas.
Conflicte egòlatra.
Els arreplegats, els que no tenen gruix intel·lectual sinó "inanició" i pancartes i ràbia per desfogar i els vells professors. Tota aquesta trepa ha estat acaparant primeres planes i ha provocat reaccions de tot color de la classe política: Comencen a parlar de reformes del sistema (no gran cosa de moment: IU i Iniciativa volen guanyar “quota de mercat” i el PSOE té la imperiosa necessitat de recuperar els votants d’esquerra perduts per evitar el gran daltabaix).

Dius: “Cal recuperar l’esperit de la tradició grega; la que construïa la reflexió a partir del diàleg seré i de les preguntes que fan arribar al moll de l’os dels problemes” i “assegut a les faldes dels turons grecs les coses es veuen més clares: el camí que ens ofereix la intel·lectualitat justa que s’ha posat al costat de la indignació militant és el del buit... No s’hi aguanta res que no siguin eslògans intranscendents.”

Aplica’t la recepta. Arriba tu també al moll de l’os dels problemes. Per fer-ho, per escriure un article rigorós i decent, malauradament per a tu, hauràs de baixar dels turons i acostar-te als ciutadans, a les assemblees, per molt de fàstic que et puguin fer.
Quina casualitat! Jo penso exactament el mateix si bé canviant els subjectes: El camí que ens ofereix la política actual és el del buit.
“Eslògans intranscendents”! Ja voldrien tenir els dissenyadors de campanyes dels partits la meitat de la capacitat creativa espontània dels creadors d'eslògans del 15M.
D'eslògans intranscendents, d'una intranscendència contundent, durant les campanyes electorals, el carrer i la televisió n’hi van plens.

Monopoly

2011-07-15T18:59:00.010+02:00

Els mercats estan inquiets

Els governs estan endeutats. El govern espanyol, el govern de la Generalitat de Catalunya i uns quants més que hi ha. I el grec, que figura que és el campió en aquest sentit.
I per resoldre aquest endeutament hi ha un pla molt bo i enginyós en marxa: Endeutar-se encara més.
I també, és clar: Gastar menys en serveis públics i augmentar els impostos per poder disposar de diners per pagar el deute.

Hi hauria la possibilitat de negar-se a pagar, com van fer els islandesos.
Però és que ells són islandesos i nosaltres no. Nosaltres, figura que hem d'abonar-nos a la cultura del sacrifici. Sobretot, si el sacrifici el fem els heroics súbdits de ses majestats.

Jo em pregunto, fent-me l'innocent:

I per què, en lloc d'endeutar-nos més per poder fer front als interessos, els governs esmentats no paguen amb el que hi hagi a caixa?
Doncs perquè s’ho han gastat tot. Normal: No eren seus, els diners, però com si ho fossin. Diners fàcils. La situació perfecta per malbaratar.
Hi havia i hi ha un seguit d'ítems que els han obligat a malbaratar els diners dels nostres impostos:

Línies fèrries d’Alta Inutilitat
Terminals d’aeroport faraòniques
Vacunes per prevenir epidèmies sensacionalistes
Rescats a Bancs irresponsables
Desplaçament de tropes humanitàries a països exòtics
Sous de senadors, famílies reals i altres paràsits d’alt stànding.
Plans E, plans F i tot un seguit d'invents de gasosa inversora pública.
Fòrums de les Cultures Universals.
Només per esmentar-ne algunes.

Els governants han acabat sent com els jugadors compulsius de les pel·lícules de jugadors compulsius que, desesperats, acaben demanant préstecs a individus cada vegada més sinistres.
Dit d'una altra manera, cada cop han d'oferir deute a interessos més alts i cada cop resulta més difícils pagar aquests interessos.

I, en aquest panorama, apareixen les agències de qualificació.
No sabíem què eren fa uns anys. Ara, massa, ho sabem.

Tenen la funció creativa de projectar fantasies en les ments dels que compren i dels que venen deute amb la finalitat de disparar l'ànsia i el benefici.

L'ànsia i el benefici són magnituds directament proporcionals.

Les agències de qualificació i desqualificació són els reis del mambo. Moody's, Standard & Poor's, Fitch Ratings... Tenen noms de cadenes de productes de neteja o de pesca o de bijuteria. Però són orquestres de ball: Algú els ha regalat unes maraques i uns bongos i no paren. Composen ranxeres amb la presumpta insolidesa de les caixes d'estalvi i canten boleros amb el presumpte risc del deute públic dels governs. Els mercats estan inquiets i no paren de ballar les serenates de les agències.

Com no han d’estar inquiets els mercats, és a dir els inversors, és a dir, els vividors del planeta? Es passen la vida posant i traient pasta, com els trilers mouen els gobelets i la boleta. Els jugadors professionals i els apostadors són inquiets de mena. Els diners no dormen mai. S’han de fer córrer. S'han de multiplicar com el miracle dels pans i els peixos, fent circular diners i productes financers que són purs hologrames.

Els màxims guanys comprant i venent sobres sorpresa que no contenen res.

Els vividors només viuen en la deliciosa ànsia de veure créixer el botí.

Tio Gilito banyant-se en aquella piscina plena de diner lluent.

Tio Gilito sempre està inquiet.

La seva inquietud és del tipus: Compro el deute de l’Estat espanyol, o el de l’italià o el de l’irlandès? ¿El compro ara o espero que les agències de requalificació tornin a baixar la nota del Deute, amb aquella alegria impune amb la que ho fan, perquè, així, els governs (anava a escriure els “nostres” governs, però he reaccionat a temps) es vegin obligats a vendre participacions del Deute amb un interès més suculent? ¿O m’espero a comprar a que els que l’hagin comprat ara se’l treguin de sobre a preus de riure demà?

Tots voldríem compartir aquesta inquietud.

Me’n recordo quan jugava al Monopoly i estava a punt de caure en la casella del carrer Balmes, que crec recordar que era la més cara i productiva, encara disponible, i em fregava les mans. Quina inquietud més bona! Esperava poder arruïnar els meus contrincants, sense cap escrúpol.

Ara juguem el "Monopoly extended play": Passegem pel circuit sense cap possibilitat de comprar carrers ni hotels ni casetes ni bons de Deute Públic, hipotecats de cap a peus i comprant amb la targeta de crèdit perquè la de dèbit ja no té saldo i sospirant per no agafar la targeta de la Sort que diu:
“T’has quedat sense Hospital de Dos de Maig, has de fer-te d’una mútua si no vols quedar desassistit o posar-te en una llista d’espera de tres anys i mig. Paga dos mil euros a Caixa.”

Caja de Comunidad: “L’empresa tanca, et quedes a l’atur, no pots continuar pagant la hipoteca, el banc se’t queda el pis del carrer Provença per la meitat de preu. L’altre meitat l’has de continuar pagant robant carteres al metro. Mentrestant pots viure en una tenda de campanya del Decathlon que pots plantar i desplantar cada dia en els jardinets del davant de la teva antiga casa.”

La inquietud dels mercats ja ha quedat clara.

La nostra és:

Com ens en sortim del tauler del Monopoly?

Els islandesos ens marquen el camí.

Diferències bàsiques entre el càmping-caravaning i les acampades d'indignats. I una rèplica a la Pilar Rahola

2011-06-06T17:55:00.006+02:00

El càmping és una activitat civilitzadíssima i reaccionària per se. Tornem a un símil de naturalesa domesticada amb el millor equipament possible comprat a Decathlon i ens plantem en una parcel.la amb llum i aigua, dins d'un recinte tancat pels quatre costats, i practiquem el civisme en xancletes: compartim sobretaules amb el veí de parcel.la, circulem en bicicleta, prenem banys de sol a la piscina o a la platja i fem el banyet.
Cada dia el mateix.
I a la nit, quina altra cosa podríem fer?, ens desplacem als llocs de concentració social, a veure què ens proposa el director del càmping (el concurs de karaoke, el torneig de ping-pong, el ball a la disco del càmping, el bingo popular i la gymkhana per als més petits...).
I, en acabat, els campistes tornem a la normalitat encara més normal de la vida urbana, amb l'esperança que tot continuï igual durant els pròxims seixanta anys.

L'acampada en una plaça pública, posem per cas plaça Catalunya, té una més profusa i difusa oferta que busca objectius força diferents dels del càmping tradicional.
I està donant els seus fruits.
Dels càmpings del litoral no surten propostes per a canviar el sistema polític. Ja és una gran diferència.
Als campistes del litoral no els esbatussa la policia. Per alguna cosa serà. (Jo m'ofereixo a formar un batalló d'anticonformistes i arrasar un càmping del litoral).
Amb els campistes del litoral (que jo sàpiga) no es fica la Pilar Rahola.

M’alegro que continuï l'acampada hores d'ara. És més: No sols s'hauria d’estendre el moviment pels barris i pobles, com ja està succeint, sinó que també fóra bo que s'estengués la mateixa acampada per tots els carrers. Fer de Catalunya i del món un gran càmping salvatge sense tornejos de ping-pong.
Mai no he dit res tan convençut.
Els qui no es poden permetre de pagar una hipoteca, els qui estan a punt de no poder-la pagar i perdre el pis i el futur, els qui viuen amb l’aigua al coll per pagar-la. I tots els altres.
Parar el món.
Parar l’ansietat i l’estrès, que són els grans aliats de la Corporació Mundial de Sangoneres i Paràsits.
Nosaltres, els que no tenim amb què especular o invertir, estem cridats a ser el més gran tsunami.
Només ens cal plantar-nos al carrer i veure com són arrossegats com fulles, la borsa, els grans bancs, les grans multinacionals, els aparells dels partits i tota la parafernàlia ideològica que els aguanta.
Se’ns en fum el futur, el creixement, la competitivitat i la presumpta excel.lència dels mediocres amb pretensions i els exabruptes indocumentats de la Pilar Rahola.
Volem viure a tuttiplè (i de passada venjar els indis de les praderes).
Només que aconseguim arrencar-nos la por del moll de l’ós, tot aquest sistema escurabutxaques mundial cau com un castell de cartes.
El quid de la qüestió no és posar-nos d’acord.
No cal obsessionar-se amb el consens.
El consens ja és estar en desacord amb el poder i la indignació compartida.
L'obsessió ha de ser perdre tota la por que ens han estat inoculant durant centenars d’anys.

Finalment, Pilar Rahola, com ets capaç de dir cosetes com aquesta?:

"Si alguns dels que defensen la protesta són els que han de millorar de la democràcia, pobre democràcia! I, finalment, que algú alci la veu pels comerciants i veïns afectats per les protestes. O és que resulta que els danys colaterals no importen?"

Pilar, de quina democràcia ens parles? De la que tenim? D'això goses dir-ne democràcia? Jo en diria Partitocràcia, per no dir-ne Gran Basar de Política-Escombraria, però no Democràcia (en el sentit genuí de la paraula que tu no deus desconèixer). Qualsevol cosa que se li faci a aquest símil de democràcia, i que no provingui de les ments mesquines dels ideòlegs dels partits majoritaris, ja serà un gran avanç democràtic. Qualsevol de les propostes sensates que he escoltat en els debats fets en rotllanes, asseguts al terra de la plaça, representaria un gran avanç democràtic.
Jo sí que he estat allà enmig, Pilar. Jo no m'he limitat a mirar quatre fotos o vídeos com alguns tertulians. M'he fotut allà enmig i això m'ha permès comprovar que, per regla general, es debatia de política i economia amb respecte dels torns de paraula, sense trepitjar-se, escoltant-se els uns als altres, amb ganes d'aprendre i amb ganes de canviar les coses. Els debats de la Noria i altres safareigs televisius en els quals tu participes, crec que són una mica diferents.

Pilar, de quins comerciants i de quins veïns parles? Tu t'has passat per la plaça Catalunya per constatar aquests perjudicis? Tu t'has passat mai per la plaça Catalunya de Barcelona? Suposo que sí, però ja no te'n deus recordar. Si els de l'FNAC deuen estar feliços. Segur que els deu haver pujat la facturació.
S'ha queixat algú? El Corte Inglés s'ha queixat? Caja Madrid? El Banc d'Espanya? La fireta d'artesans de Porta de l'Àngel?
No serà al contrari, que molts han anat a tafanejar i, de passada, han aprofitat per fer alguna compra?
Pilar Rahola, fes-t'ho mirar. Els indignats acampats i els indignats no acampats han d'aprendre molt, com tothom, però tenen una enorme voluntat d'aprendre, i sense aquesta voluntat no es va enlloc.
No hi ha res més fàcil i còmode i ben remunerat que instal·lar-se en la crítica prêt-à-porter.

Imatges del costumari català

2011-05-27T17:25:00.004+02:00

Mossos que, havent rebut l'ordre de "netejar" la plaça on han estat acampats els Indignats, s'hi apliquen amb molt de zel professional i sentit del servei al públic. L'indignat que rep aquest amorós tracte segur que s'haurà recordat de quan la seva mare li feia la higiene nassal.
No sempre la tasca dels homes i dones dels cossos i forces de seguretat troba el reconeixement que es mereix.

divendres, 27 de maig de 2011

Què passa a la plaça Catalunya

2011-05-26T12:03:00.005+02:00

Una mostra de votants que es van fer grans i van deixar de creure en eslògans >
(Acampada BCN)

Segons els mitjans de comunicació, a la plaça de Catalunya no passa res. Perquè no informen. Ergo, no passa res.
No segons tots els mitjans . N’hi ha alguns que “creuen” que s’està produint una protesta massiva contra el govern Zapatero. Intereconomía i altres antres viscerals.
I n’hi ha d’altres que creuen (a la vista de les imatges que seleccionen) que hi ha una gent que viu i dorm a la plaça (com podrien fer-ho en una casa ocupada) i que escombren i netegen el lloc cada dia com nenes maques al dematí que s’alcen i reguen el seu jardí. I mostren una renglera de paradetes alternatives com si fos una Fira per la Terra fora de calendari.
Què curiós!
Dimarts vaig tenir l’antull d’anar a la plaça, a veure què, vaig exercir de contemplador passiu i això vaig contemplar: Rotllanes de gent de tota mena (no només joves amb rastes), treballadors, desocupats, de mitjana edat, d’avançada edat, de matinera edat, parlant de... política. I alguns agosarats, fins i tot, d’economia.
Quina sorpresa! Se suposava que la gent estava desencantada de la política (sabem que no és de la política sinó dels polítics, i sabem que no és el mateix una cosa que l'altra -per molt que insisteixin els professionals de la confussió a confondre’ns).
Uns ciutadans venien més desorientats i desinformats que altres i aprofitaven per posar nocions en clar.
El més extraordinari: Es respectaven els torns de paraules. No s’entrava en debats estèrils. No es produïen rifirrafes ideològics. Jo no donava crèdit. Qualsevol programa televisiu o radiofònic de presumpte debat queda en evidència al davant d’aquest funcionament civilitzadíssim dels “arreplegats” indignats.
I el més important: Es transmetia informació útil. Posem per cas: Com es tramita una Iniciativa Popular. Com funcionen les executives dels partits. Per què els partits, un cop instal.lats en el govern treballen a favor dels interessos bancaris i de les grans empreses i no dels interessos dels ciutadans que els voten. Com es podria invertir aquest fenomen. Quines possibilitats hi ha de canviar el sistema electoral. Quina mena de pensió cobren els ex-càrrecs i quina altra cobrarem nosaltres. Quins beneficis fiscals tenen els càrrecs polítics. Etcètera. Etcètera. Etcètera.
I el més preocupant per als nostres mandataris: No es tractava de quatre antisistema emmascarats i exaltats fàcils d'estigmatitzar. La major part dels que vaig poder veure són els votants perduts. Els que en un determinat moment es van creure els eslògans. Fins que van deixar de creure-hi.
Això és el que està passant a Plaça Catalunya. No cal esperar una revolució i la presa de la Bastilla. Això va a poc a poc. Una frase penjada en una pancarta: “Vamos despacio porque vamos lejos.”
Els revolucionaris estan tendres encara, i alhora compten amb l’avantatge de l'experiència de centenars de revolucions precedents.Tenen la pell més dura.

Només cal personar-se allà on es produeixen els fets per constatar amb quina mena de (des) informació esmorzem cada matí.

La jornada de reflexió d'un votant català valent

2011-05-16T17:56:00.003+02:00

- Tinc por de l’independentisme, i no perquè no sigui independentista, que una mica sí que ho sóc, però és que tinc por de com s’ho agafin a Madrid si els hi declarem la independència. No crec que s’ho agafin bé. Tinc por que Carme Chacón ens enviï els tancs per esclafar-nos.
Per tant, votaré CiU que, essent una mica independentistes com jo, és la millor garantia de no caure en precipitacions.

- És clar que també m'espanten les retallades de serveis que vol fer Artur Mas que no s’adona que no puc pagar una pòlissa privada ni puc permetre’m una escola concertada. He sentit dir que Artur Mas i CiU volen retallar els impostos als rics. I això vol dir que els hi apujaran als pobres, perquè d’algun lloc han de sortir els diners.
O sigui que crec que votaré el PSC o Iniciativa, però millor votaré el PSC perquè tinc por que el vot a Iniciativa no sigui tan útil com el vot al PSC.

-Però tant el PSC com Iniciativa fan la vista grossa amb un problema molt gros que tinc. I és que tinc por dels immigrants. Sé que ronden prop de la meva oficina per robar-me el lloc de treball quan em distregui, i deixar-me alguns virus de malalties rares de les quals no em podré curar per culpa de les llistes d’espera a l’ambulatori provocades també pels immigrants que com que són immigrants i han nascut amb una flor al cul els deixen passar sense fer cua.
O sigui que crec que votaré el PP.

- Però també tinc por que el PP pugi molt i acabi pactant amb CiU i muntin un govern bastant de dretes que es posarà les botes retallant-ho tot, o sigui que potser hauria de votar Esquerra, que no farà tantes retallades socials i que tampoc no crec que declarin la independència de seguida, sinó que ho retardaran mentre intenten entendre’s amb el PSC i Iniciativa o amb CiU.
O sigui que al final segurament votaré Esquerra perquè sóc un votant valent.

Ficció de la dolenta i sense imatges

2011-05-05T10:58:00.010+02:00

Disculpeu-me la petulància de citar-me a mi mateix (post de juliol del 2009):

"Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament."

Segons la versió oficial dels fets: El govern dels EEUU va saber, gràcies a torturar un informant d'Al Qaeda, on s'amagava (l'holograma de) Bin Laden. Sense avisar el govern paquistanès, entra en aquest país asiàtic amb una tropa de forces especials, irromp al refugi i pela el malvat terrorista. Diuen que estava desarmat, però no es va rendir: no han aclarit si els va amenaçar amb un cop de peu giratori estil Chuck Norris. S'enduen el cos amb un helicòpter, el descarreguen en un portaavions i el llancen al mar, després d'una austera cerimònia. Tot seguit, es comunica la notícia, apareix una foto falsa de Bin Laden mort que circula per Internet, diuen que li han fet la prova d'ADN i és positiva (allò que diuen que han analitzat pertany a la família Bin Laden) i la popularitat del president Obama puja 11 punts.
Com que aquest guió és un dels guions de pel·lícula de gran pressupost més dolents que he sentit mai, vaig a permetre'm la gosadia de millorar-lo:

Wikileaks publica les pràctiques habituals de tortura i detenció il·legal i injustificada a Guantànamo. La popularitat del president Obama està tocada. Per consentir aquest horror i per incomplir la seva promesa electoral. I també per la seva gestió general del país. Decideixen donar un cop d'efecte. Busquen un xalet molt gran (i cutre) als afores d'una ciutat de Pakistan on pugui resultar congruent que s'amagui (l'holograma de) Bin Laden. Un cop decidit l'escenari, hi envien els actors. Dos helicòpters amb forces especials. Deixen caure un dels helicòpters perquè l'acció sigui més cinematogràfica, diguem-ne. Entren al xalet. Cusen a trets els desgraciats terroristes o delinqüents (podria ben ser el xalet d'una banda de narcotraficants) o actors involuntaris. Carreguen a l'helicòpter un paquet amb vés a saber què o qui a dins. S'enlairen. Descarreguen a un portaavions el paquet contenint un cap de turc o un maniquí o arròs Basmati. Fan una cerimònia per acomiadar (l'holograma de) Bin Laden i el llencen al mar. Avisen el govern que ja han acabat la pantomima. El govern dels EEUU comunica al món que han matat el més gran famós terrorista de la història. Fan circular una foto per Internet. Però resulta que els photoshopers de la imatge de Bin Laden mort són uns ineptes i la foto no ha colat. (Hores d'ara s'ignora qui va posar el fotomuntatge cutre en circulació). S'enceta un debat sobre si val la pena oferir un fotomuntatge millor. Serà patètic si la tornen a vessar. Avui Obama ha declarat que no ensenyaran cap foto (muntatge) de Bin Laden mort. Diu que és pitjor ensenyar les fotos que no ensenyar-les (i s'entén, si han de ser tan dolentes). Al.leguen, amb una retòrica delirant de protecció al menor, que prefereixen arriscar-se a alimentar teories conspiratives, que incendiar el món islamista radical i ofendre la sensibilitat de les nostres delicades retines amb imatges tan dures. O tan poc clares: Si (l'holograma de) Bin Laden abatut no recorda mínimament Bin Laden, no guanyen res publicant les fotos. Ni retocant-les amb photoshop, no tenen cap seguretat que no els desemmascarin aquests periodistes inconscients i antipatriotes o antiamericans que esperen la mínima ocasió per caure'ls al damunt. Sí, millor no publicar-les i fiar-ho tot a la fe i als afanys de venjança del poble nord-americà. I, a més, la prova d'ADN que li han fet a unes volves de caspa d'un dels germans de Bin Laden, que tenien guardades perquè mai no se sap, naturalment ha donat positiu. I sí, al capdavall, els surt bé la jugada: Malgrat tot el tuf de pantomima absoluta, la popularitat del president Obama puja 11 punts i el manteniment d'un centre de tortura i detenció il.legal a Guantànamo ja no provoca tant de rebuig entre el públic perquè els ha permès matar (l'holograma de) Bin Laden.
Els que pensem que no totes les teories conspiratives són teories paranoiques no som decisius en les enquestes electorals.
Mil paraules valen més que una imatge dolenta.

Bin Laden fa anys que està mort o transformat amb cirurgia i vivint a qualsevol lloc del planeta una vida de ric jubilat. En el meu remake, el veig assegut en una llitera de vímet xuclant aigua de coco i fruint de la posta de sol entre palmeres, amb pinta de jubilat alemany, sense barba i amb un torrat de pell afavoridor.
La meva pel·lícula acaba amb una frase del mateix Obama: "Quan els americans saben que tenen el poder per canviar les coses, és molt difícil aturar-los."

La qüestió, senyor Obama, ja no és si ens l'hem de creure o no, sinó que el seu guió és immensament més fluix que el nostre, el de tots els "conspiparanoics" que tan mal li volem.

Mourinho, rei de la funció

2011-04-30T11:27:00.006+02:00

1. La bellesa acaba cansant i tendeix a empitjorar (a decaure o a fer-se malbé). La lletjor, per la seva banda, acaba revelant-se com una font d’inspiració més intensa i duradora que la bellesa. Tendeix a millorar en el sentit de, o bé fer-se més lletja encara i, per tant, més interessant i més absorbent, o bé revelar la seva bellesa oculta -no als ulls de tothom, per això, només als de qui s’ho treballa-. No sé si és per això que la patològica i reconcentrada lletjor futbolística i moral del Reial Madrid de Mourinho acaba fascinant també els mitjans i el públic d’aquí. Queda clar que la lletjor de la proposta i de l’actuació de Mourinho i els seus comparses (jugadors, directius, periodistes) és més del tipus anar-se fent més lletja com més va més (fins arribar a un punt de crisi catastròfica i enfonsament). I que l´única bellesa que pot amagar l'entelèquia Reial Madrid, a tot estirar, és el potencial de joc del fascinantment lleig Mesut Özil.
2. Mourinho ha aconseguit que es difongui una idea, com un virus implacable: Que és maligne i manipul.lador i recalcitrant i intoxicador i injuriós només en el paper d’entrenador perquè el guió li ho exigeix. Perquè aquesta performance odiosa forma part de la seva proposta laboral. I que, després, en la intimitat, posem per cas en un bar amb uns amics, és un company excel.lent, i que aquesta seria la seva autèntica personalitat. Estranyíssim concepte! Que els humans siguem més autèntics quan no ens estem jugant res, quan estem estovats per l’efecte d’unes quantes copes. Ell i els seus acòlits han aconseguit donar-li la volta al mitjó (entre moltes d'altres qüestions a les que li han donat la volta al mitjó impunement a l'espera de veure què hi diu la Uefa). “En la mesa y en el juego se revela el caballero.” La barra del bar no va ser inclosa en el refrany per raons òbvies.
3. Que difícil és, tractant amb polítics, amb predicadors diversos i, sobretot, amb mitjans de comunicació (de reelaboració de la realitat, n'hauríem de dir), resistir-se a la fascinació de la mentida.
4. Mister Bean, Darth Vader (Florentino seria l'emperador), Gollum/Smeagol (Florentino seria Sauron), Pier-No-Doy-Una (i Mourinho seria alhora l'inseparable Patán), Fu-Man-Chú, Gargamel l'enemic dels Barrufets, qualsevol del megalòmans enemics de James Bond i, en especial, el Visir Iznogoud ("Vull ser califa en lloc del Califa"). El repertori histriònic i paranoic de Mourinho ofereix totes aquestes referències.
5. La seva poderosa (i infantil) retòrica el converteix en rei de la funció fins i tot, o sobretot, quan acaba d'iniciar la seva esplendorosa decadència.

De què estan fets?

2011-04-24T09:09:00.004+02:00

De què està fet un nacionalista espanyol que viu a Catalunya?

Jo diria que de la insuportable sensació d’anar muntat en un cavall perdedor. Com més espanyola i menys catalana sigui Catalunya, més se li suavitza la sensació.
Per aquesta raó (la necessitat de muntar cavall guanyador), si el nostre país arriba a ser independent, li costarà menys que no ens pensem, al nacionalista espanyol, fer-se nacionalista català. Fins i tot, quan els seus enemics, per raó d’haver assolit l’objectiu, haguem deixat de ser nacionalistes i independentistes. L'actual nacionalista espanyol de Catalunya (Ciutadans, Populars, etc.) és el cridat a sostenir la flama del nacionalisme català en una Catalunya Independent.

De què està fet un socialista català del PSC amb càrrec?

Jo diria que de l’arrogant i delirant suposició que va muntat en una carrossa dels Reis Mags repartint caramels que són les generoses aportacions solidàries dels catalans, via tributs, a la resta d’Espanya, sense les quals els nostres germans ibèrics estarien perduts, abocats a la fallida total.
Per aquesta raó, si el nostre país arriba a ser independent, al socialista del PSC li quedarà l’agra sensació d’haver-los fallat, d’haver-los abandonat, a la resta d’espanyols, i no li quedarà cap altra alternativa, per purgar la culpa, que l’harakiri identitari: Matar la catalanitat que pugui quedar dins seu i recollir la flama del nacionalisme espanyol (veure més amunt).

Gota malaia

2011-04-07T17:26:00.004+02:00

CONVOCATÒRIA EXPRÉS

Convocar una concentració, una cassolada, una apagada de 5 minuts, està a l’abast de tothom. Només cal tenir un dispositiu electrònic, una connexió a Internet i una bona llista d'amics fidels disposats a convertir-se en agents d'expansió vírica.
Fa uns anys calia reunir la cel.lula del partit per preparar l’estratègia i una proposta consensuada i després portar-la a l’assemblea general per sometre-la a votació o al comité central permanent.
Ara es pot convocar a la "resistance" confortablement des de casa, arrepapat al sofà, o des del cibercafè més pròxim al domicili, i pot ser una iniciativa absolutament individual fruit de l’última enrabiada en veure el que m’han pujat la factura de la llum o després de sentir unes cíniques declaracions del portaveu del govern.
El problema és la confortabilitat mateixa.
L'última proposta vírica: Tallar la llum durant cinc minuts un dimarts a les vuit de la tarda.
Com n’és de senzill i com n’és de còmode!
I, sobretot, que a gust em quedo després de fer-ho!
I que tranquil.la es queda la Companyia Elèctrica després de “patir” una caiguda en el consum de cinc minuts de, tirant molt alt, un milió d’abonats.
Què li fem a la susdita Companyia? Uns perjudicis de pessigolles.
Si els convé refer els comptes, els directius de la Companyia proposen al govern una pujada de la tarifa del 0,5% que cobreixi el perjudici amb escreix, i a dormir en la pau i sobre un matalàs folrat de bonus.

I tampoc no estic segur d’aquest perjudici. Diria que hi ha dispositius elèctrics que consumeixen més en l’arrencada que en mantenir-los encesos (per exemple, els tubs fluorescents, per exemple, la nevera). De manera que amb cinc minuts d’aturada potser encara els fem un favor a aquests sàtrapes.

Per entendre’ns: Què és Mubarak al costat de les grans empreses energètiques? Un insecte merder. Fins i tot, què és Gaddafi al costat d’una gran empresa energètica? Un altre insecte merder, podridament ric, però merder. I a tots dos, per eradicar-los, ha calgut bastant més que cinc minuts de plantada a les respectives places majors d’El Caire i Trípoli. En el segon cas, una pluja de míssils que encara no ha acabat.

Per aconseguir que una Endesa o una Iberdrola abaixin el rebut, potser caldria començar a pensar en amenaces nuclears.

Partint del fet que l’arsenal atòmic no està sota el control de la majoria d’abonats de les companyies de la llum,
hauríem de pensar, més que en una acció contundent, en una acció persistent de "mosca collonera". Els àrabs emprenyats acampats a les places ens marquen el camí. La gota malaia és la seva inspiració. La gota malaia és una bomba nuclear molt repartida en el temps i molt concentrada en l'espai.
Jo des d’aquí li suggeriria al pròxim Convocador Anònim Acomodatici d’Apagades (CAAA, a partir d’ara) que sigui, almenys, més audaç i que la seva consigna sigui d’apagar el diferencial de casa no 5 minutets esquifits i covards sinó 20 minuts ben bons, i no un dimarts a l’any, sinó tots els dies a la mateixa hora fins que, per la força de la insistència, la Companyia es digni abaixar les tarifes.

Per menys que això, no em llevo a desconnectar el diferencial.

Tontilàndia

2011-02-09T11:01:00.006+01:00

Els temibles trabucaires de Sant Jaume dels Domenys

Mentre a Tunis i a Egipte (i a Islàndia), passen coses genuïnes, viuen amb intensitat l'anhel de canviar, aquí vivim en una dimensió i sota uns paràmetres de somni cutre en pel.lícula de baix pressupost. Tontilàndia.
El viril Artur Mas fa el primer viatge a Madrid, en qualitat de president honorable, ja no a pidolar diners, que també, sinó sobretot a pidolar que ens deixin endeutar-nos més. El viril Mas s'arrossega en classe turista (hauria d'haver anat amb motxilla) a Madrid (on malbaraten solidàriament els nostres diners cada any) no per, ni que sigui tímidament, queixar-se d'aquest malbaratament, sinó per suplicar que ens permetin d'endeutar-nos més.
El concert econòmic convertit en pacte fiscal i, tot seguit, convertit en el pacte anomenat "Deixeu que ens endeutem més per poder continuar pagant els tributs a Sa Majestat".
I l'endemà, Zapatero declara que no s'està fent cap tracte de favor a Catalunya, perquè els de sempre ja començaven a queixar-se, i que deixarà endeutar-se a tothom qui vulgui, que això és una festa i tothom hi està convidat.
Em fan mal els ulls de tant fregar-me'ls. Vull despertar!

Mentre les notícies que ens arriben de Tunis i d'Egipte (i d'Islàndia) conviden a creure en l'espècie humana, les que es generen aquí conviden a anar-se'n a dormir i no despertar, perquè els somnis resulten més digeribles.

Notícies extretes de l'"ASOMBROSO" i del "JORNAL DO INCRÍVEL":

La sots delegada del govern espanyol a Barcelona, basant-se en un informe de la Guàrdia Civil, va prohibir que els trabucaires fessin trets de salva en honor dels màrtirs de la Gleva de 1714 a Sant Hipòlit de Voltregà. L'informe de la Benemèrita dictaminà que, en funció del reglament d'armes, només es poden utilitzar aquest tipus d'armes d'avantcàrrega en llocs públics quan es tracta de festes tradicionals. I l'acte d'homenatge als màrtirs no és una festa tradicional (tradicional es podria discutir, però festa està clar que no és). El que òbviament no encaixa en una mentalitat racional de tipus mitjà com la meva (que admet cert grau d'absurd en la conducta humana) és la relació entre festa tradicional i tret de salva d'arma d'avantcàrrega.
O sí.
Em ve al cap el principi de "curem-nos en salut".
Se m'acut que la sots delegada, Montserrat García, per decidir-se a prohibir una celebració tan peculiar i tan, en aparença, innocent, deu haver pensat: "Es comença permetent quatre trets amb uns trabucs d'època i s'acaba amb les hordes independentistes assaltant-me la delegació a trabucades. Aquestes coses van així."

El departament de Medi Natural de la Generalitat proposa limitar la població de porcs senglars a l'àrea de Barcelona, caçant-los per la nit amb arc i fletxes. La mesura, de moment, no s'aplica. Ens estranya, però, que la sots delegada del govern no s'hagi pronunciat en aquest cas. Com si no hagués caigut en el detall que: es comença permetent la caça amb arc i fletxa i s'acaba amb les hordes independentistes liderades per Robin Laporta assaltant-li el castell, senyora García.

Però la senyora García pot dormir tranquil.la. Això no és (encara) Tunis ni Egipte (ni Islàndia). De moment som Tontilàndia. Totes les nostres il.lusions col.lectives estan dipositades en el Barça de Guardiola. Totes. Sí, fa uns mesos vam sortir tants o més catalans que egipcis al Passeig de Gràcia per dir prou. Però no hem tornat al Passeig de Gràcia. Com si ja no tinguéssim motius. Satisfets amb estar-nos a caseta, el soparet, el sofà, la pantalla HD i 3-D, tuitejar, facebookar, l'edredó, les joguines del tuppersex, queixar-nos de la situació político-econòmica i votar l'Artur Mas, el gran paladí dels pidolaires.

HIPERCINISME CENTRALITZAT

2011-01-23T11:02:00.003+01:00

Avui, ni contemplació ni passivitat ni ironia ni finesa. M'han fet saltar els ploms. Avui seré visceral i simple.

VER TRADUCCION AL ESPAÑOL -CON PINGANILLOS- MÁS ADELANTE

Els lladres usurpadors del nostres diners via impostos (Estat Espanyol), borden (perdó, demano perdo a tota l'espècie canina per haver-se'm escapat aquesta expressió), bramen que el govern de la Generalitat ha de contenir el dèficit i gosen dir que ha malbaratat recursos (i quan parlen de la Generalitat, sovint usen "els catalans" emmerdant-nos a tots).
Quins collons! Ells (Estat Espanyol), que han llençat la casa per la finestra amb Aves radials, terminals d'aeroport faraòniques, plans E de reactivacio de les rajoles dels paviments, ajuts als bancs tramposos i altres malbarataments demencials.
Impressionant cinisme!!!
Segurament el govern anterior de coalició de la Generalitat ha malbaratat alguns recursos (en autopublicitat, en informes inútils, etcètera), però als súpermalbaratadors no els assisteix el dret acusar els petits malbaratadors dels seus mateixos pecats. La paja en ojo ajeno i la tremebunda biga en el propi.
Anys d'espoli fiscal del nostre poble (finalment reconegut amb boca petita pel govern central de Madrid) i ara, no vols xocolata, doncs té dues tasses, fan servir la Generalitat de boc expiatori per cobrir la seva gestió patètica de la pre-crisi i de la crisi.
I, per rematar la festa, el gran cràpula impresentable Aznar, mentider compulsiu i franquista poc reciclat, continua obrint la seva fètida boca per menysprear les altres llengües que no són la seva. Com si quatre pinganillos traductors al Senat fossin un luxe en aquests temps de crisi.
Se suposa que hem de tornar a parlar català en la intimitat, com en els temps del dictador.
Jo, Aznarín, et proporcionaria la intimitat d'una garjola per apologia de la dictadura si estigués en les meves mans. És el que et mereixes. Tu i més de la meitat de socis i simpatitzants del PP.
I pel que fa a les bledes assoleiades que ens representen al Parlament de Catalunya, doncs continuem esperant que reaccionin. Petaners! No en tenim prou amb les subtils protestes i amenaces! Amb tota la merda que ens estan llançant al damunt, no n'hi ha ni per començar.
És tan simple com declarar: Fins aquí hem arribat, senyors de Castella i rodalies. Que us bombin. Ens plantem. Des d'avui anem sols i independents per la vida i ja us podeu anar buscant una altra manera de viure del cuento.
Però cal tenir collons i clitoris i jo us veig una mica castradets i ablacionadetes.

Jo ja no suporto la ferum.

I ara ofereixo la traducció perquè se m'entengui allà on vull que se nm'entengui:

Portavoces del Estado español: Ladrones usurpadores de nuestra pasta vía impuestos (Estado Español), ladráis (perdón, pido perdón a toda la especie canina por usar esta expresión), estáis chillando que el gobierno de la Generalitat tiene que contener el déficit y os atrevéis a afirmar que ha despilfarrado recursos (y cuando habláis de la Generalitat, frecuentemente, vosotros o los voceros de vuestros periódicos y canales de TV, decís "los catalanes" empastelándonos a todos).
¡Santos cojones! Vosotros, que habéis tirado la casa por la ventana con Aves radiales no rentables, terminales d'aeropuerto faraónicos, planes E de reactivación de las baldosas de las calles, ayudas a los bancos tramposos y otros despilfarros demenciales.
¡¡¡ImpresionantE cinismo!!!
Cierto que el anterior gobierno de coalición de la Generalitat despilfarró algunos recursos (en autopublicidad, en informes inútiles, etcétera), pero a los súperdespilfarradores no les asiste el derecho de acusar a los pequeños despilfarradores de sus mismos pecados. La paja en ojo ajeno y la tremebunda viga en el propio.
Años de expolio fiscal de nuestro pueblo (finalmente lo habéis reconocido con boca pequeña) y ahora, no quieres chocolate, pues toma dos tazas, usáis la Generalitat de chivo expiatorio para tapar la vergüenza de vuestra gestión patética de la pre-crisis y de la crisis.
y, para rematar la fiesta, el gran crápula impresentable Aznar, mentiroso compulsivo, zafio y franquista poco reciclado, continua abriendo su fétida boca para despreciar las otras lenguas que no son la suya. Com si cuatro pinganillos traductores en el Senado pudieran acabar de arruinar las arcas del estado.
¿Se supone que tenemos que volver a hablar catalán en la intimidad, com en los tiempos del dictador, bocazas?
¡Gran Tocino Consentido!
¡¡¿Por qué no te callas?!!
Yo, Aznarín, te proporcionaría la intimidad de una celda por apología de la dictadura si estuviera en mis manos. Es lo que et mereces. Tu y más de la mitad de socios y simpatitzantes del PP.
Y por lo que respecta a los mastuerzos blandengues que nos representan en el Parlament de Catalunya, pues continuamos esperando que reaccionen. ¡Falderos! ¡No tenemos suficiente con vuestras sutiles protestas y amenazas! Con toda la mierda que nos está cayendo encima, no hay ni para empezar.
Es tan simple como declarar: Hasta aquí hemos llegado, señores de Castilla y alrededores. Que os den morcilla. Nos plantamos. Desde hoy marchamos solos y independientes por la vida, ya somos mayorcitos para decidir lo que queremos hacer con ella, y ya os podéis ir buscando otra manera de vivir del cuento .
Pero hace falta tener cojones y clitoris y yo os veo un poco castraditos y ablacionaditas.

Yo ya no soporto la peste.

Tobermory Assange

2010-12-22T12:12:00.010+01:00

Tobermory és un gat creat per l'escriptor Saki, en un conte molt celebrat. Alguns potser no l'han llegit. Ho haurien de fer.
Us n'avanço l'essencial perquè s'entengui la relació que hi ha entre el gat Tobermory i un tal Jules Assange i la seva parella, una tal Wiki Leaks.
Tobermory, essent un gat, té la facultat de parlar un anglès molt fluid. Un prodigi.
Pobre desgraciat...
Tobermory, fent honor al tòpic dels gats, és franc i directe, gens pilota ni fiable, qualitats que corresponen a un altre tòpic com és el de gos.
Els dies anteriors a una trobada d'amics en una honorable i distingida casa anglesa, Tobermory els passa serpentejant entre les cames dels moradors, roncant i, sense que ningú ho pugui sospitar, recollint informació delicada, captant l'opinió poc caritativa d'aquests habitants de la casa respecte dels convidats.
I arriba el dia de la reunió. Un dels convidats, el senyor Appin, els comunica el descobriment sensacional: Ha ensenyat a parlar un perfecte anglès al gat de la casa. Tobermory, és convocat al saló perquè mostri el seu increïble talent i es llueix. No com imaginava el senyor Appin. Obre la boca per posar en evidència els humans en tot allò que els humans odien ser posats en evidència. Com li fas entendre a un gat la importància vital de la hipocresia i de la diplomàcia?
Els humans solen viure vides més complicades que les dels felins domèstics. Els humans han creat un codi d'honor honorable que els permet entrar en contradicció amb els seus instints tantes vegades com cal, però això sí, sempre mantenint aquestes contradiccions en secret. Qualsevol dia se'ns pot presentar un inspector del Tribunal de Comptes de Contradiccions i posar-nos en un compromís.
I aquí entra l'antipàtic gat Tobermory per desmuntar l'opereta humana. I ventilar totes les boniqueses que diuen els uns dels altres quan aquests altres no estan presents.

I heus aquí Jules Assange, l'apòstol de la veritat, el ventilador de la latrina mundial, comportant-se com un gat xerraire, oblidant que ell també és humà, i posant les relacions internacionals potes amunt. Les dels Estats Units amb la resta però, per fàcil inducció, també les de la resta amb la resta. I les de la humanitat sencera entre si.
Quin filó de petroli informatiu!
I quina ferum més insuportable i excitant!
Què fem amb el gat Assange?
Al gat de Saki proposen de liquidar-lo amb estricnina barrejada en la llet. Al final, la fortuna vol que un altre gat mascle els faci la feina bruta i acabi amb la mascota ingrata i impertinent.
A Assange el volen fer callar amb una acusació de violació.
Pffffffff!
El problema és que aquesta acusació de violació és de sèrie Z.
És una conspiració tan cutre que tothom dóna per descomptat que és una conspiració. I ningú s'ha de sentir paranoic per pensar-ho. Això és el pitjor que li pot passar a una conspiració.
Realment, el volen fer callar a Assange?
O tot és una gran comèdia -dolenta-?
Aquí és on el conte de Saki i la història de Wikileaks ja no s'assemblen.

No estem, de cop i volta, al davant de la simulació d'una conspiració? És a dir, en la pura recreació i amplificació de la notícia?
No és l'acusació de violació, més carnassa per a la meganotícia Wikileaks?

Jo m'imagino una reunió de Consells d'Administració dels principals grups de comunicació mundials. Un conseller en cap s'alça i diu, declamant en to tràgic:

- Senyors meus! Feu-me la bondat de dir-me, perquè a mi no se m'acut, com podem augmentar la quota o volum de negoci a Internet i als mitjans convencionals? A Internet tenim portals com Yahoo, i a la Televisió, programes banals, que difonen el nostre pinso informatiu, les notícies paparrutxa, les happymeal-notícies. Del tipus: A Britney Spears se li afluixa el vestit i quasi mostra un mugró, i tota aquesta merda per passar l'estona. Hi ha tot un preuat públic que baveja amb aquest producte.
Ara bé, ¿com aconseguim que tot aquell altre públic no tan dòcil, no tan ingenu, més sibarita en quant a gustos informatius, consumeixi un producte informatiu irrellevant però que no sembli irrellevant? No se si m'explico.
Intervé un altre delegat:
- Jo crec que amb una cosa així com un paio independent pseudoàcrata a qui li filtrem escombraries informatives, com si fos una fuita d'informació, com per una campanya per la llibertat i la democràcia, i ben amanit com un guió de thriller, amb una conspiració i falses acusacions de violació, doncs amb un material així tindríem l'oportunitat d'ampliar el nostre mercat objectiu.
- Tot això se li ha acudit a vostè sol?
- No, a mi i al meu equip (i els meus fills hi han posat cullerada).
- Chapeau! Em trec el barret.

Algú potser s'haurà tret el barret. Amb mi que no comptin.
Però, per l'amor de Déu! Que no s'adonen de quin guió més mal acabat ens han servit! ¿A quantes pel.lícules no hem vist ja el pobre heroi solitari enfrontat a la poderosa màquina corrupta i al qual li paren una trampa en forma de falses acusacions?! Per què no contracten millors guionistes?!!
És que ni tan sols el públic del quasi mugró de la Britney Spears haurà picat!
El quasi mugró de la Spears és tangible. Aquestes violacions fan riure.
És que ja no queda talent a Hollywood per fer una bona conspiració?!
Fins i tot, la cutre campanya difamatòria del grup Godó contra Joan Laporta va ser més digna (més ben elaborada i més creïble). Visca els guionistes i difamadors nacionals! Que n'aprenguin els de fora!

Doncs sí, volem culebrons informatius, sisplau! Però més ben elaborats! Més imaginatius! Ja n'hi ha prou de fer remakes de notícies i de pel.lícules! Volem carnassa informativa apta per als nostres paladars.
Tomàquets amb gust de tomàquet.
Per dir-ho així.

Gràcies.

Laberints. Eternitat

2010-10-19T17:12:00.010+02:00

M'atrauen els laberints, però no tots.
Tinc una tia a la que li plau explicar històries viscudes amb estructura laberíntica. Es perd en contínues digressions que porten a culs de sac argumentals.
Hi ha un moment del relat que pregunta: "I això per què t'ho deia?" Ella s'acaba d'adonar que s'ha perdut. I recupera, amb l'ajut de l'audiència, el camí principal, l'audiència pensant, ingènuament, que així, retornant-la al camí principal, aquest serà més curt, quan mai no és així, ja que mai no s'arriba a la sortida, ni tan sols a una placeta central on poder descansar. És un perdre's cada vegada més intens, en un laberint cada vegada més sumptuós, inacabable. Perquè quan sembla talment que s'arriba al final de la història, a la sortida del laberint, quan al públic ens sembla veure l'eixida, la romancera ens enganxa amb una nova bifurcació.
Hi ha diverses menes de laberint:
El monocursal, que no té bifurcacions, un únic camí serpentejant que més tard o més d'hora desemboca a un centre del laberint i, després a una sortida, sense exigir-te de prendre decisions.
El que es bifurca, el clàssic, el que et porta a un cert nombre de carrerons sense sortida que t'obliguen a recular fins trobar el camí cert.
I hi hauria un tercer tipus: El laberint que creix més de pressa que ràpid van les nostres cames i l'objectiu del qual seria atrapar-te per sempre més.
I un exemple d'aquest tercer tipus de laberint serien les històries de la meva tia que busquen retenir-te definitivament en la seva companyia, com l'instint de supervivència li suggeria històries a la Xahrazad de les Mil i una Nits per retenir-la en aquest món i evitar-li de trobar-se amb la sortida. I un altre exemple seria la vida eterna, sense l'auxili desagradable però generós de la mort, que consistiria en un enfilall d'històries sense sortida que hauríem d'acabar explicant als nostres nebots i néts i besnéts i rebesnéts i rerebesnéts i re...rebesnéts per omplir-los les hores d'una vida d'incomptables decisions i d'inacabables plans d'estudi.

Glups! Quina excusa ens serviria per interrompre una contadora d'històries si el temps fos infinit?

Égloga del Vell Verd

2010-09-07T18:18:00.006+02:00

Recita el Vell Verd des de la balconada de casa seva:

"Les repasso totes
sense excepció.
La meva mirada entrenada no en deixa escapar ni una.
Us ho juro.
No em costa ser exhaustiu en això.
Totes s'ho valen.
Porque tú lo vales.
Totes sou ovelles del meu ramat.
Totes teniu un detall
que us fa adorables.
Que activa la meva imaginació.
La meva imaginació, ja us ho diré:
Produeix escenes d'una gran riquesa visual
de disbauxa pura
amb l'última porca adorable que hagi passat pel davant
de la meva balconada.
Com més corre ella, més de pressa vaig jo
Com menys, més suau, més profund
més dedicació
La vesteixo d'època
Li regalo llenceria
Complements
Perfums
Una escenografia portentosa de creació personal en el teatret del meu cap
operant des de la balconada
A cadascuna, allò que li va
Les acabo de fer divines
Golfes adorables
Golfes dominatrix
que ompliu la meva vida.
Golafre, al final sempre sóc golafre i precipitat.
Destrosso el teatre, destrosso els vestits. Les escenes tenen el mateix Happy End-Happy Meal:
Un grandiós clau
Una memorable cardada
quasi real
en la qual triomfo
inevitablement
com el semental de l'any.

Per què em mires així?
Jo què t'he fet, nena!?
Em miren amb angúnia
quan em descobreixen
quan ja me les estic menjant des de la distància.
Quan ja llegeixen el meu pensament
Quan els envio petons i els trec la llengua.
Això va bé
Més gran, el repte.
Més li exigeixo a la meva imaginació.
No és menyspreu, segur que no.
Ha de ser un somriure disfressat.
Segur que sí.
Ella em desitja també.
Es lligaria, a tall d'arnés, la soga feta de llençols
que jo l'hi llancés
perquè la pogués hissar fins la balconada
però la mama li ha dit que desconfïi
dels desconeguts.
Si sabés de quines dimensions estem parlant,
de quina categoria, l'explosió,
voldria coneixe'm.
No em miraria així.
Però el meu codi m'impedeix exhibir-me per vendre el producte.

Després arriba la caiguda.
Caic sense moure'm
de la butaca de lona.
Inevitable.
El fred.
La decepció.
Em fa fàstic.
No elles.
Jo, em faig fàstic.
Voldria llençar-me al contenidor més pròxim juntament amb els kleenex.
Que estrany és aquest negoci:
Elles no guanyen res.
I jo perdo alguna cosa en cada palla.
Suïcidi en massa d'esperma.
Quin malbaratament de vida!
Realitat, il.lusió, convicció, vitamines i minerals, vaig gastant-me com un ambientador.
On és aquell àngel redemptor que em deslliuri d'aquesta tristesa?
Allà n'hi ve una.
Déu meu, quina manera de caminar!!!
Quin conjunt i quins detalls!
Torno a sentir la vida.
Torno a aixecar el teatret.
Recomença la funció."

B.S.P. (Banda Sonora Permanent)

2010-08-30T17:42:00.009+02:00

Fruit d’una pacient investigació, endegada uns quants mesos enrere, he detectat que el metro i els autobusos, però també el carrer i els tramvies van plens de locutors de ràdio que s’han oblidat de treure’s els auriculars, o potser no és que s’hagin oblidat de treure’s els auriculars, sinó que s’emporten feina a casa (com s'observa a la fotografia). Aquesta proliferació de joves professionals, lliurats al noble ofici de la radiofonia, i que en fan exhibició en els espais públics, em satisfà d’allò més.
Altra cosa he de dir d’aquells altres que porten incrustats, als pavellons auditius, aquests auriculars més petits, mínima expressió d’un altaveu, com per dissimular, o per dissimular, curt i ras i clar. Aquests tenen motivacions menys lloables que els primers. Es dediquen a la melomania (com es pot observar a la segona imatge). La melomania -o mania d’escoltar música en tota ocasió possible-, és un dels problemes que afecta capes i estrats més fondos i extensos de la nostra societat actual. És una pandèmia no denunciada per l’OMS -i quina oportunitat perduda de posar-nos l’ai en els nostres cors! i fer-nos comprar vacunes-.
El problema no és que es puguin quedar sords de tant usar auriculars. Encara rai, si es queden sords. Quina sort, per a un afectat per melomania, quedar-se sord! Perquè el problema és la melomania mateixa.
Molts conciutadans necessiten una banda sonora permanent a les seves vides. En què es converteix la vida d’un melòman? En una pel.lícula (massa llarga) que només suporta el mateix protagonista.
A les pel.lícules industrials americanes sona ininterrompudament la música de la banda sonora com un ketxup emotiu que no deixa l’espectador ni un minut de respir. Les pel.lícules industrials americanes, especialment les d’època (les de qualsevol època que no sigui ben bé aquesta), duren només una hora i mitja i després ja et veus lliure d’aquest empatx musical.
Però molts conciutadans nostres -molts de vosaltres segur que teniu germans, fills, cosins, cunyats i animals de companyia afectats de melomania- necessiten que la seva vida es mogui al compàs i la melodia de la música guardada en els seus dispositius portàtils. Necessiten sentir sota els seus peus una catifa voladora de música que els porti lleugers i rabents cap a la jubilació després d’una vida d’alts i baixos que, gràcies a la música, acaba semblant una altra cosa (no gaire millor, però una altra cosa). Traieu-li el so a alguna d’aquestes pel.lícules commovedores. Substituïu-lo per so ambient (el que s'escola per les finestres del pis). Digueu-me què en resta, de la pel.lícula. Un Power Point absurd i massa llarg. Això en resta.
Feu un favor a aquests melòmans crònics: En un moment de distracció en què es desprenguin dels seus auriculars i del seu dispositiu -hi ha moments del dia que ho fan-, arrabasseu-los-hi, amagueu-los-hi. Introduïu el silenci i el so ambient a les seves vides. A veure què passa. A veure com reaccionen.
Feu-me un favor, a mi, també: En un moment de distracció mental, que badi amb el vol inquietant de la mosca negra, robeu-me el pensament. Deslliureu-me de la banda sonora mental que em porta cada dia com sobre dos rails dins d’un túnel, en velocitat constantment accelerada cap als topalls on he d’estavellar-me. Robeu-me la cadena de pensaments, que és com un aparell de ràdio impertinent que un cirurgià es va deixar oblidat dins del meu crani, a veure què. A veure com reacciono.
Potser us quedareu sense aquest blog.
No passa res. N’hi ha a milions en tot el món. I tots són la transcripció de bandes sonores mentals dels que podien haver estat excel.lents professionals de la radio.

El turisme ens salva

2010-08-13T12:41:00.003+02:00

Agost: En absència de la meitat de la població autòctona habitual, ramats de turistes baixen dels autocars i recorren el meu barri, victoriosos, reis i senyors, atrets pel reclam irresistible de la Sagrada Família, aquest gran homenatge a la virilitat espiritual que va concebre Gaudí amb catorze magnífics fal.lus amb corona apuntant al cel, com volent dir: "Va per tu, Senyor, tota aquesta magnífica erecció. A tu et devem, que se'ns posin dures i esplèndides!"
S'adonen d'això, els visitants del temple?
D'alguna manera sí.
La contemplació del monument els deixa contents i un punt exaltats.
Que altes són les torres, que magnífiques, que eixerides!
D'alguna manera, contemplant la Sagrada Família connectem la potència sexual amb la potència espiritual i això no té preu. Portentós Gaudí.
I tot gràcies a l'absència de reflexió que tallaria les ales d'aquesta magnífica experiència.
En el turisme posem en pràctica el lema "ser feliç és no pensar".
Sabem que el pensar mata la potència i l'erecció. Posar-se a pensar enmig de l'acte sexual comporta una desviació important de flux sanguini al cervell. Si penses, arruïnes la festa.
Els més grans pensadors acostumen a ser també grans impotents. I no sabria dir si el pensar dur a la impotència o la impotència deixa moltes hores lliures per pensar.
"Ser feliç és no pensar" és un manual mític, de 100 pàgines o més, exhaurit, desclassificat i impossible de trobar. Però disposem de moltes agències de turisme, físiques i virtuals.
Durant les 100 pàgines o més, aquest text llegendari dóna voltes a la idea que la felicitat rau en el no pensar. El no pensar que no és la ment buida de la meditació oriental. En el no pensar del manual no hi ha cap pretensió d'il.luminació, saviesa o compassió. Ser feliç sense més.
El turisme té la base de l'èxit en aquest principi.
Cada cop hi ha més practicants de la meditació. Però mai no seran tants com turistes.
El turisme és una solució més radical que la meditació al problema de l'excés de reflexió.
El turisme és la versió humana de la migració de les tortugues per a la posta d'ous. Però sense que tingui una importància tan cabdal per a l'espècie.
O potser sí.
Podem plantejar la tesi que l'espècie humana s'hauria extingit durant el segle XX sense la invenció del turisme (la qual cosa, l'extinció, no entraré a dilucidar si és en si bona o dolenta).
El turisme ens va salvar probablement de caure en l'existencialisme.
Què hauria estat de nosaltres si, per superar el trauma profund de la segona Guerra Mundial, ens haguéssim abonat a cercar desesperadament un sentit a la nostra existència, en lloc d'agafar el sentit contrari, abocar-nos a la feliç banalitat del consum i a la il.lusió, renovada cada any, d'escollir el nostre destí vacacional.
D'aquesta manera vam poder esquivar la trampa que ens va parar aquest gran enemic de l'espècie humana que va ser Jean Paul Sartre, déu nostre senyor l'hagi perdonat, que amb l'esquer de fer-nos amos i senyors del nostre destí, pretenia llançar-nos a l'abisme de la responsabilitat total sobre els nostres actes.
El turisme ens salva de l'angoixa i el suïcidi. Com a turistes esperem amb ànsia el mes que ens lliurarem a la inconsciència absoluta i al ramat. I el mur de Facebook és el nou altar on donar compte dels nostres progressos en aquesta matèria.
Altres formes no tan clàssiques de turisme, que compleixen la mateixa funció:
Cursos de Creixement Interior o Espiritual, Teràpies diverses: Psicoanàlisi, Altres Psicoteràpies, Risoteràpia, Musicoteràpia, Experimentació amb Psicotròpics, Balnearis, Ioga, Pilates, Culturisme.
Molts practicants de meditació no tenen intenció d'arribar al nirvana o satori. Són turistes d'interior.
Tant si el Turisme és exterior o interior (coneixe's), el que es persegueix al final és evitar l'excés de debat mental que acaba desembocant en la necessitat de medicar-se, el suïcidi o en la barricada a la Via Laietana.
L'homo sapiens es va extingir durant els anys 60 per deixar pas a una nova espècie molt més ben adaptada i resistent, l'homo turista.

L'Amnèsia original

2010-08-06T10:48:00.006+02:00

Una cosa horrible, com un xuclador vertiginós, greix abominable i columnes extraprimes i duríssimes que em travessen i m’esqueixen.

Sento corredisses que s’allunyen i després s’acosten. Obro els ulls i una fogonada de llum artificial em fereix les pupil.les. Estic envoltat de bates blanques.
La mare, amb el rostre tumefacte, em besa el front i em ruixa amb llàgrimes, una pluja calenta i salada que m’escalda el cutis tan delicat. El pare agafa la mà de la dona entre les seves. Els reconec: són les pares escollits.
“Quina alegria! Ho he aconseguit finalment. Prepara’t Món, ja sóc aquí. Vinc amb una missió transcendental sota el braç. Sóc el messies.”
Els pares d’ella, els meus avis, els que vindran a buscar-me a l’escola d’aquí en cinc anys, quan els meus pares estiguin ocupats realitzant-se professionalment tots dos, arriben a l’habitació i se’m passen, ara tu, ara jo. Em toquinegen amb fervor i m’omplen de petons. Visitants i metges reparteixen copes de plàstic i brinden. Una safata amb galetes salades passa de mà en mà.
Estan meravellats, perquè tinc els ulls oberts i llueixen, plens de vida, amb aquesta insolència i tossuderia tan típics del viure. Estic envoltat d’una aureola lluent. No sé si estan preparats per veure-la. Voldria dir unes paraules per solemnitzar el moment, però una andanada de febre a la panxa m’arrenca el plor. És una fam atroç.
- Mama, el teu fill plora, deu tenir gana -diu una infermera.
De seguida sento un mugró als llavis i m’hi abraono, capcinejo amb desesperació fins que atrapo el brollador entre els arcs esdentegats i em poso a xuclar.
Ja estic perdut. Com en el despertar d'un somni, el que era abans de néixer i el que venia a fer aquí s'ha convertit en unes escorrialles disperses que s'han dissolt amb la primera llet. El Món haurà de continuar esperant.

L'art del toreig

2010-08-02T14:45:00.005+02:00

L’any 2012, si el Tribunal Constitucional no ho impedeix, estarà prohibit practicar l’art del toreig a Catalunya.
I cal que se sàpiga que serà un desastre econòmic per a unes quantes famílies que viuen de l’art del toreig a Catalunya.
Durant els pròxims dos anys hauran de buscar altres recursos econòmics o veure’s en la trista obligació d’emigrar cap a terres més tolerants amb l’art del toreig.
I també és un desastre per a la subespècie B. Taurus, preciós animal que neix i es cria a fi que uns professionals, anomenats toreros, que vesteixen d’una manera certament peculiar, practiquin l’art del toreig, que, per entendre’ns, vindria a ser una forma d’acupuntura amb pretensions recreatives i artístiques. Acupuntura recreativa que, tot s’ha de dir, no persegueix la curació de l’animal, sinó tot el contrari, persegueix, sorprenentment, el seu perjudici i sol acabar en defunció.
Aquesta aparent contradicció entre voler protegir una espècie, i, alhora, destinar els seus membres a la perforació amb tota mena d’estris aguts, s’explica en funció d’un embolcall cultural anomenat tauromàquia o art del toreig.
L’art del toreig consisteix, en essència, en marejar el toro, considerat un animal noble -i, soto voce- babau, i prendre-li el pèl una bona estona amb l’ajut d’un drap vermell de les dimensions d’unes estovalles de taula, mentre se li va travessant la carn amb, com queda dit, tot un ampli ventall d’estris perforants.
Això, tal com ho acabem de descriure, constitueix una tradició cultural espanyola que s’extingirà a Catalunya a causa d’un acord del Parlament Català, essent com és una tradició tant o més mil.lenària com ho va ser l’esclavatge en el seu moment o, encara avui, l’explotació de dones en règim de comerç sexual o l’extorsió i el xantatge, que també són tradicions antiquíssimes.
També aquesta prohibició de l’art del toreig posa en perill l'ubèrrim negoci dels souvenirs que exerceixen honestos i astuts comerciants d’Àsia Central ubicats en carrers i places de les nostres ciutats turístiques, i que té en les figures dels toros atravessats amb banderoles i espases, i en els mateixos toreros, un dels seus productes estrella.
També és un desconsol terrible per a la nombrosa afició (tot i que diuen que en franca regressió, cosa de la qual ignorem el perquè, tractant-se d’un espectacle tan edificant i tan mil.lenari), la qual afició té en l’art del toreig una il.lusió i un motiu de viure setmanals.
I també és cert que es tracta d’un art reconegut per intel.lectuals i artistes de prestigi com Picasso i Hemingway, així com hi ha hagut altres artistes de prestigi que han reconegut l’art de la guerra, l’art del genocidi i l’art de la drogaddicció amb opiacis. Perquè en la vida de molts artistes i altres criatures semblants hi ha fases en què aquests es deixen fascinar i meravellar per l’espectacle tan humà de la crueltat, el sadisme i la degeneració física i moral (la qual, en si, també és un espectacle, sense entrar en si és bonic o lleig).
La part bona de la notícia, en canvi, és que pot acabar de consolidar un conflicte identitari o entre nacions que faci d’aquesta, una època més violenta, conflictiva i apassionant.
Després de l’espectacle de la retallada del nostre estatut votat sobiranament, i després d'aquesta -segons alguns- represàlia o resposta democràtica de negar la llibertat espanyola (Hble. Montilla dixit) de cometre accions violentes i sàdiques amb animals nobles, els nostres ulls privilegiats contemplaran, potser, la prohibició, en contrarepresàlia justa i saludable, d’algunes de les tradicions més nostrades del costumari català, com el ball de bastons que, si no és violent en si, pot dur a males interpretacions, o les típiques calçotades que es poden considerar poc elegants, o de les bandes de grallers que, per una raó o altra, també són una provocació a l’enemic identitari, i, serà l'hora, per part de les nostres forces polítiques, de donar una bona resposta a aquesta nova provocació, aprofitant per prohibir la Tuna Universitària i els passos de Setmana Santa en tot el nostre territori, donant ales a una guerra d’extermini dels costumaris respectius, que ens fa inquietud i alhora frisança.

Succedani de Revolta Popular

2010-06-30T13:44:00.005+02:00

Jo, M.H. José Montilla, succedani de líder de masses que presideixo la Generalitat de Catalunya i, nogensmenys, el Partit dels Succedanis de Catalunya, us convoco a vosaltres, benvolguts conciutadans, a una manifestació de protesta (perdó, he dit "protesta"? Doncs no volia dir "protesta", volia dir "mobilització"), us convoco a una manifestació de mobilització per expressar d’una manera serena i compungida el nostre disgust pels retalls que el Tribunal Constitucional de Madrid ha practicat en el nostre succedani de Nou Estatut d’Autonomia, retalls que acatem, amb tot i que aquests retalls els ha fet un succedani de tribunal deslegitimat compost per membres caducats, morts i repudiats.
Acato, però no em conformo i faig morros per tal que el govern d’Espanya vegi que, quan m’ho proposo, també sé fer morros i expressar el meu disgust.
Això no m’impedeix de declarar també que el PP, aquest succedani de partit democràtic, ha sortit derrotat per la sentència del Constitucional en la seva pretensió d’esmenar el Nou Estatut, i em congratulo amb els meus companys socialistes a nivell estatal i amb la meva companya Pajín quan diu que la sentència és "una bona notícia per a la democràcia” perquè s’ha ratificat quasi el 95% del text estatutari.
I, alhora, com a català, dic que això també és una mala notícia per a la democràcia perquè no s’ha ratificat el 5% restant.
I, en concret, m’adreço a vosaltres per proclamar ben alt i ben fort que Catalunya és una Nació en el preàmbul i una Nacionalitat i una Comunitat Autònoma en el Capítol Preliminar del Nou Estatut retallat. (I ara se m'acut que en algun punt del articulat podíem haver dit que Catalunya també és una Regió i així hauríem acontentat totes les sensibilitats del nostre pluripaís).
I, en concret també, no m’ha agradat sentir dir, per boca dels membres de l'alt tribunal, que el terme “nació” aplicat a Catalunya no té cap “eficàcia jurídica”, la qual cosa és veritat, certament, ja que tot el que consta en el preàmbul d’un text és per fer bonic i amb la finalitat de predisposar l’ànim del lector, però no calia que ens ho diguessin d’aquesta manera tan franca i barroera.
Això no exclou que defensaré amb totes les meves energies la nostra nació en el preàmbul i nacionalitat en el preliminar. I aviso, i que no s’entengui com una amenaça sinó com el que és, un avís, que si molt em burxen, sóc capaç de plantejar-me d’emprar algunes paraules gruixudes per reivindicar el que és de dret i justícia per al poble de Catalunya.
M’agradaria que tots, petits i grans, dones i homes, estiguéssiu amb mi en aquest succedani d’hores amargues.
Gràcies per l’esforç de llegir-me. I recordeu que em fareu molt feliç si em ratifiqueu la vostra confiança i em voteu d’aquí uns mesos.

Rodalies 5

2010-06-21T16:27:00.003+02:00

Tren de retorn a casa. Dues dones, companyes de treball, als seients del davant del meu. Estan atrapades en una conversa sobre la quantitat de temps que necessiten per anar en tren de la feina a casa i viceversa, i les combinacions possibles i que encara no estan segures d'haver triat la millor. S'han conegut avui, més que probablement. Encara no es tenen prou confiança per abordar comentaris sobre els companys homes: un assumpte molt més suculent -si se sap portar- en que la conversa podria volar lleugera com les plomes d'un coixí rebentat. Tot d'una es queden callades. Hi ha un breu violent moment de tensió in crescendo. En el context de les relacions humanes, es tracta d'una microtragèdia. Centenars de milers (o potser menys) de cèl.lules morint d'estrés.

Bravo! La que se sentia més culpable i més estressada ha aconseguit trobar-li un nou matís al tema transports diaris i l'ha ofert a l'altra com mannà en el desert. Totes dues agafen aire i obren el diafragma i es lliuren al nou fil de comunicació per contribuir a la causa comú de decorar l'infinit perquè no tingui aquest aspecte amenaçador.
Ara, comparar el que es triga a arribar a Barcelona-Sants venint de la línia C3 o de la línia C4 no sembla que hagi de donar molt més de si. Si no arriba aviat l'estació on hagi de baixar una de les dues, la situació tornarà a l'asfíxia compartida. Si almenys poguessin trobar una baula, per feble que fos, per derivar-se cap a un intercanvi d'experiències i programes de vacances...
Per fi, arriba l'estació promesa. I se senten afortunades. S'acomiaden amb dos petons càlids. La companya que ha restat afluixa tota la musculatura del rostre. Ara fins i tot sembla bonica. Amb un gest ràpid, quasi dramàtic, remena a la bossa i treu uns auriculars. Se'ls posa a les orelles i encara relaxa més l'expressió i la posició al seient.
Si portés un llibre, jo el trauria també. Tota barrera és poca quan es tracta d'evitar el perill que el veí del seient del davant (en aquest cas jo) tingui l'impuls poca-solta de buscar conversa.

La guerra a la sala d'estar

2010-06-10T19:10:00.004+02:00

Primera part: Batalla a camp obert

No et dono la raó.
Podries tenir-la.
I això seria intolerable.
Veure't aquell somriure triomfal il.luminant-te la cara.
Veure't ama i senyora del camp de batalla.
No suporto perdre.
No et concediré la raó.
Com que no et concedeixo la raó
(i no perdo el temps analitzant si la tens o no: això seria perdre un temps preciós
i donar-te massa avantatge)
ara has passat a una segona fase que és:
Cridar-me-la.
Proclamar-me la teva raó a plens pulmons.
Atacar-me amb la teva veritat clamorosa
per tots els flancs.
Això només pot ser contestat de dues maneres:
Rendició incondicional per la meva part o
Cridar més fort que tu.
Òbviament crido més fort que tu
ja que la meva capacitat pulmonar m'ho permet.
Els meus gens no estan preparats per a rendir-se.
Els meus avantpassats línia paterna no es
van rendir mai. Ni tan sols quan els va caure una bomba
que va fer desaparèixer el pis on vivien.
Els meus avantpassats materns tampoc.
Ni tan sols quan l'avi patern va caure al front de l'Ebre.
Amb aquests antecedents, com vols que em rendeixi?
Totes les meves cèl.lules estan ensinistrades per plantar
batalla, per vendre cara la pell.
Aquí ja no es tracta de qui tenia raó.
Ara que ho esmento, no recordo quin era l'assumpte de la querella.
Ja no es tracta d'això.
Ara es tracta de veure qui suporta millor el cos a cos.
Més ben dit, ara és l'hora de fer un primer balanç per recollir nous arguments per a
una segona andanada.
Això vol dir: Exposar qui té, hores d'ara, les ferides més greus. Qui ha estat més agredit.
I qui més agressor.
Qui ha fet més mal. Qui ha violat més convencions de Ginebra en la baralla.
I jo crec que sóc jo el més agredit, per molt que tu sostinguis el contrari.
I tampoc no penso concedir-te que vaig començar jo les hostilitats.
Això mai!
No tinc cap dubte que tu vas tirar els primers coets i els vas tirar amb més mala idea que jo.
Els meus coets eren defensius.
No, els teus no eren defensius.
Eren els meus.
I tampoc no he estat jo qui ha despenjat el mirall del lavabo perquè veiessis que quan t'enfades no estàs més guapa, sinó tot el contrari.
Si un no vol, dos no discuteixen.
En el teu cas això no es compleix.
Encara que jo no vulgui, tu continues discutint.
Treus el teu putxinel.li i continues.
No em necessites
per continuar discutint. Tu continues.
Jo ara mateix no estic discutint.
Evidentment que no.
Això no és discutir.
Perquè tu ho diguis...
Evidentment que no.
Evidentment.

Esdevén figura de les lletres en deu lliçons

2010-04-21T13:05:00.011+02:00

INSTITUT VERBIGRÀCIA
MÀSTER: “ESDEVÉN FIGURA LITERÀRIA EN DEU CÒMODES LLIÇONS”

Noia, noi, vols ser una figura rutilant en el procel.lós i escumós mar de les lletres?
T’agradaria ser un signador o signadora top ten durant la Diada de Sant Jordi?
I no t’importa un rave l’estil, el ritme narratiu, experimentar i treballar el llenguatge, una línia coherent de producció, una proposta literària pròpia i altres galindaines ni tampoc t’importa el que hagin fet altres autors avantpassats morts-de-gana i creus que el plagi no és més que legítima intertextualitat?
Ets la persona que busquem.
Inscriu-te en el nostre curs amb els següents objectius:
- Engreixar el teu Ego fins a nivells que no podies ni somiar.
- Desaprendre tot el que puguis haver après en tallers literaris o pel teu compte sobre l’ofici d’escriure i que només et crea falses expectatives en relació a quina és l’autèntica naturalesa del negoci literari.
- Proporcionar-te eines suficients per crear-te una imatge personal, agradable i convincent. Així com un modelatge de la teva biografia per fer-la més atractiva i comercial.
- Saber paonejar i gallejar, sense fer l’ànec, en les aparicions públiques. Mostrar-te superb d’una manera simpàtica i suprimir tota temptació de fer auto ironia.
- Seduir l’audiència amb un llenguatge corporal petulant, amb una barreja estudiada de timidesa i gosadia, de rigor i informalitat.
- Aprendre una tècnica memorística per deixar anar frases brillants de celebritats en els moments oportuns.
- Aprendre a pontificar sobre tot assumpte que se’t plantegi en una entrevista o tertúlia sense que ningú no s’adoni de la teva profunda ignorància.
- Aprendre a no seguir mai el corrent del teu entrevistador i contradir-lo sistemàticament, demostrant el caràcter que no tens.
- Aprendre la tècnica de parlar del teu llibre (i del qual només n’has escrit una versió que poc té a veure amb la versió final, prodigiosament millorada pels anònims correctors i negres de l’editorial), com si fos una criatura que has parit tu amb molt de sacrifici i dedicació.
No et confonguis: NO SOM UN TALLER LITERARI. A L’INSTITUT VERBIGRÀCIA NO T’ENSENYAREM L’ANACRÒNIC OFICI D’ESCRIPTOR. AQUÍ NO T’ENSENYAREM A SER UN TRIST APASSIONAT PER LES LLETRES AMB NUL.LA PRESÈNCIA. AQUÍ T’ENSENYAREM A BELLUGAR-TE COM PEIX A L’AIGUA A ENTREVISTES, TERTÚLIES I ACTES PÚBLICS, TOT EL QUE ET CAL PER EXERCIR DE FIGURA DE LES LLETRES I VIURE DEL “CUENTO” SENSE HAVER D’ESCRIURE’N CAP.
- I, sobretot, aprendre que ningú no neix ensenyat. I que si el talent és innat, mala sort per als que en tenen, ja que el talent més aviat fa nosa. Per conquerir l'estrellat, només cal aplicar-se a aprendre les tècniques que et proporciona el nostre Màster "ESDEVÉN FIGURA LITERÀRIA EN DEU CÒMODES LLIÇONS".

Consell del dia: Si tens una obra de joventut en un calaix, de quan escrivies per convicció, deixa-la en el calaix. A la pròxima entrevista, declara la seva existència i manifesta que, quan moris, si no l’has poguda dignificar, ha de ser cremada. No escatimis detalls sobre les deficiències de l’obra i on la tens guardada. Estàs treballant per la teva immortalitat. L’endemà del teu enterrament, un amic o familiar, el primer que farà serà anar a buscar aquest text i portar-lo a l’editorial. Un cop publicat, la crítica contradirà el teu judici negatiu sobre el llibre i en cantarà unes excel·lències que, ni en somnis, podies sospitar que tenia.

Eso (Allò)

2010-03-03T12:54:00.004+01:00

L’exercici de rebel.lia més saludable i més discret (i, tal vegada, més audaç) que cometem durant part de la nostra infantesa i gran part de la nostra joventut és oblidar. Oblidar el 85% -per posar una xifra- de tota la informació amb que ens vacunen contra la ignorància al llarg d’anys i anys, i guardar-nos el restant 15% -crec que estic sent molt generós-, l’únic que té una aplicació pràctica. Agradablement pràctica.
Un 85% que enviem als magatzems de rebuig del cervell, i que mai no trobarem a faltar, com els objectes perduts que s’amunteguen a les dependències municipals i que ningú no reclama.
Aleshores, quina és la utilitat de les quasi 15.000 hores lectives (sense comptar els estudis superiors) de consum de coneixement? A més d’aprendre a escriure, llegir, parlar i fer comptes, hi ha una utilitat tant o més evident:
Ensenyar els alumnes a passar moltes hores asseguts al davant d’un pupitre.
Això és. Domesticar les feres.
Civilitzar és convèncer el bon salvatge que és millor per a ell renunciar a bosc, a la praderia, al mar i al riu i a la natura salvatge dels videojocs, i restar assegut en una cadira al davant d’una taula tot realitzant unes tasques mentals.
Amansir la fera.
Ensenyar-li que no es guanyarà la vida caçant, tot usant l'olfacte, la vista i la intuïció. Sinó que el camí cap al sustent és molt més tortuós.
Limitar la seva versatilitat. Un ésser versàtil és incòmode. Deixa en evidència els que s’han autolimitat. Persuadir-lo que ha d’especialitzar-se. I que haurà de dependre d’altres humans que s’especialitzin en altres especialitats de la cultura.
Convertir-lo en un ésser dependent.
Limitar la seva creativitat. Hi ha una única manera de realitzar la majoria dels deures i d’entendre el món. O potser hi ha més de dues maneres, però totes elles perfectament catalogades.
És fascinantment trist el que fan algunes (o moltes) institucions educatives amb els seus clients, anomenats alumnes. Els pengen un cucurutxo amb un cartell on indica de quin peu van coixos:
Repetidors.
Vagos y Maleantes.
Inadaptats.
I després hi ha els selectes:
Alumnes brillants amb una capacitat prodigiosa per retenir informació i perbocar-la en el moment adequat, i que saben redactar discursos perfectament homologats.
Una de les funcions més importants, sinó la més important, de l’educació pública és establir una classificació dels éssers humans, dissenyada des del Ministeri d’Educació, seguint un guió perfectament kafkià, per a la posterior utilització d’aquests humans pel Mercat Laboral.
Més tard o més d'hora, els alumnes aprenen que la seva vida no és seva, per bé que la filosofia new-age i la psicologia humanista proclamin el contrari en el desert de les bones intencions.
Què faig jo amb l’anàlisi sintàctica, insidiosament inoculada en el meu cervell durant molts anys?
Com podria ara escriure ni dues frases seguides si hagués comès l’error de no oblidar-me meticulosament del contingut de la sintaxi?
Imagineu-vos intentar fer una composició lírica o humorística, sent conscient de l’esquelet de la frase. Imagineu-vos intentar viure sent conscients de cadascuna de les passes que fem en direcció a la mort.
A l’escola aprenem, doncs, a matar les nostres sortides de to, les nostres extravagàncies mentals i espirituals, i a morir una mica cada dia, i a congelar els instants i a dissecar la vida que ens obliguen a matar. Treballem amb cadàvers. Les aules són sales de dissecció. Autòpsia de la vida amb el Grissom de torn.
Algú va dir: L’educació és la base imprescindible per a l’alliberament dels pobles, de les ments dels ciutadans que integren aquests pobles -per ser més exactes. El Pla d’Estudis oficial poc té a veure amb aquest objectiu primordial que un sant baró o una santa fèmina van declarar. L’educació està segrestada pels talibans de la religió oficial del Creixement Sens Fi i l’adoració de l’Excel.lència... En pro de què, l'Excel.lència? De l’Acumulació Màxima de Béns Materials i Immaterials, naturalment. El Ministeri d’Educació treballa abnegadament perquè els ciutadans adquireixin la Síndrome de Diògenes en versió: Si estudio molt, tindré un càrrec millor que em permetrà uns emoluments millors que em permetran acumular molts més experiències, coneixement, objectes bells i inútils i, així, fruir d’una vida rica i plena, sense cap buit a l’agenda ni a les habitacions de la casa ni al meu cervell, per després acabar encabit en un angost nínxol on, per sort, no hi cap res més que les meves despulles (i així puc descansar i deixar d'acumular).

I ara, després de tot el que acabo de predicar, imagineu-me comminat pel sistema educatiu a perseguir, colze a colze amb la institució educativa, els objectius esmentats i implementar-los en la persona dels meus dos fills, perquè ells també, el dia de demà, siguin uns compulsius acumuladors, frenètics perseguidors del màxim benestar.

Sí, he estat nomenat -en societat amb la meva parella o esposa- com la baula de transmissió imprescindible del catecisme ministerial per persuadir els meus fills de la importància que es converteixin en uns profitosos acumuladors benestants.

La pena per no contradir els meus principis i no col.laborar a favor del corrent imperant és rebre, de mans dels agents de la institució, el cucurutxo amb l’etiqueta: Pare irresponsable.

Em queda, doncs, l’únic recurs d’actuar de quintacolumnista de la sensatesa i proclamar, des d’aquí, la guerra subterrània al sistema educatiu. I, per fer-ho, cal proposar alguna cosa més que la pràctica de l’oblit, que és una resistència que només fa pessigolles a l’enemic.
Cal una pràctica encara més saludable i és inocular vida a aquests cadàvers (que anomenen matèries del curs), inocular diversió i innocència, error, disbarat, ximpleria, distorsió. Cal començar per reconèixer que el disbarat acadèmic, recollit en antologies del disbarat amb la intenció d’escarnir-lo, és l’arma revolucionària de la qual disposa el tendre alumne per sabotejar la usurpada institució i recuperar-la per als seus interessos.
Una epidèmia de disbarats, això necessita el sistema per florir de nou.
I aquí van algunes mostres d’alguns elements revolucionaris especialment dotats per a donar un preciós exemple per als nostres fills (extrets d'un document que circula per Internet com a Examens Verídics recollits en aules d'Eso)

Atenció tipa

2010-02-17T13:07:00.003+01:00

Diu Palahniuk, l'autor de joies com El Club de lluita o Asfíxia, que tenir l'atenció tipa és pitjor que tenir-la vigilada. Amb el món omplint-te contínuament de notícies, de novetats telecomunicatives, de noves plataformes addictives de joc, de propostes d'amistat virtual, de nous paradigmes d'omplir banalment el buit, cap poder establert s'hauria de preocupar del que tinguis al cap. Si tothom té la imaginació atrofiada, ningú no serà un perill per al món (per al sistema econòmic que el governa, s'entén).
Jo faig una altra cosa, reciclo la massa ingent d'informació que els mitjans m'aboquen perquè m'entretingui i en faig una altra cosa: macramé intel.lectual, de vegades, sarcasme sòlid i visceral, d'altres, artefactes com gotes d'aigua que han d'acabar de fer vessar el got de la paciència.
En realitat, es tracta de contribuir tots a rebentar el gran magatzem universal de dades i píxels.
D'estar tip es passa a estar embafat. A la necessitat de fer una severa dieta i desconnectar-se de la vida digital.
O, si no, aviat ens desconnectaran als que fem descàrregues il.legals d'Internet. Ens pagaran la Clínica de Desintoxicació de Consumidors Compulsius de Productes Culturals?
Ens serà regalat un any sabàtic d'Internet, redescobrirem la vida a l'aire lliure, el contacte físic, la textura i els porus de la realitat.
I anirem a buscar el cibercafè més pròxim, a procurar-nos el "xute" de connexió fins quedar ben tips altra vegada.

Tauromàquia renovada

2010-01-20T13:48:00.006+01:00

Tinc l’esperança dipositada en què no prohibeixin les curses de braus a Barcelona. Però, això sí, que canviïn algunes normes. El que repugna de l’espectacle taurí no és la sang vessada ni la crueltat. Ja ha quedat establert que hi ha més crueltat en la vida sencera de les gallines ponedores (*) que en la curta estona que el toro pateix les ànsies de matar i punxar del torero. Les gallines mereixen molt més l’atenció dels nostres representants municipals.
Aleshores està clar que el problema rau en el plantejament de l’espectacle. No està compensat. Quantes víctimes hi ha hagut en el bàndol dels toreros i quantes en el dels braus? Les estadístiques són aclaparadores en contra dels braus. Alguna cosa està mal plantejada en la Fiesta Nacional.
Vegeu com canvia la cosa: El brau no disposa de drap vermell o capote. Doncs que el torero tampoc. El brau no té espasa, doncs que el torero tampoc no en tingui. El brau té banyes, i poderoses. Que el torero també les porti (en lloc d’aquest estrafolari i poc estimulant barret amb bonys que em porta). El toro pesa centenars de quilos. Que el torero també s’alimenti com cal i iguali el pes de la bèstia. Estem buscant, en definitiva, un lluitador de sumo, l’esport nacional del Japó, passat de pes, cofat amb unes precioses banyes. Ja ho tenim. Bèstia contra bèstia. L’espectacle compensat. L’espectacle salvat.

Il.lustració: Marc Vicens

(*) Recordo als qui, amb feliç amnèsia, es mengen els ous marcats amb codi que comença per 3, que aquestes gallines viuen en gàbies de 20 per 30 centímetres, els tallen el bec perquè no puguin ferir a les companyes quan, per causa de les seves condicions de vida, es posen histèriques. Tenen sempre nafrades les potes ja que el terra que trepitgen és la mateixa gàbia de fil ferro. I, per descomptat, mai no surten de la gàbia ni veuen la llum del sol.

Espai Publicitari

2010-01-07T11:58:00.002+01:00

Déu no existia.
Ara, ja sí.
Déu existeix per fi.
I pots ser tu.
Per fi, gràcies al nostre nou programa espia, caríssim,
només a l’abast de pocs, molt pocs, super-exclusius clients, un dels quals pots ser tu
(ho dubtem),
gràcies a la nova aplicació espia
“L’ull que tot ho veu”,
indetectable per cap antivirus actualment en el mercat,
podràs entrar, sense ser detectat, amb absoluta i divina impunitat,
a totes les xarxes socials d’Internet,
a tots els comptes de correu personal, como Pedro entra por su casa,
sense necessitat de complicades operacions de desencriptació.
Podràs conèixer qui estima qui, qui odia qui, quines pel.lícules horribles recomana aquell altre als seus pitjors amics, quantes campanyes benèfiques subscriu aquell de més enllà, en quins rivals polítics es caga aquest altre,
què faria si el deixessin aquell altre
de quin peu calça,
de quin peu va coix,
quins pecats practica el de més enllà.
I, el millor de tot:
Pots crear el teu propi sistema de càstigs i recompenses.
Pots premiar les actituds nobles (o les innobles, si et plau) amb descàrregues gratuïtes de continguts en els ordenadors dels afortunats: programes, jocs, músiques, pel.lícules, material pornogràfic, claus per guanyar apostes sense gastar ni un euro.
O bé, premis en metàl.lic en els comptes corrents.
Pots castigar els ludòpates i els addictes a les descàrregues il.legals, amb la sub-aplicació Invasió Troiana Exterminadora que desconnectarà els interfectes de la xarxa, que és la vida per antonomàsia, i els precipitaràs a l'abisme de l'infern d'una depressió profunda.
Tindràs el món sencer a la teva disposició.
Només cal que facis una gens modesta aportació a la nostra companyia:
DIVINALIA GESTORS.
La Divinitat al Teu Abast.

Democràcia paranormal extrasensorial

2009-12-14T16:25:00.003+01:00

Alícia Sànchez-Camacho, dirigent del Partit Popular Català sap què vol el poble de Catalunya.
Ella ho sap. I no se n'amaga. Ho diu: Nosaltres, els homes i dones del Partit Popular sabem què vol el poble de Catalunya.
I no, en canvi, aquestes il.legals consultes independentistes que abocaran uns resultats, que sigui quina sigui la participació (testimonial, és clar) i el sentit del vot (poc representatiu, és clar), no aportaran cap llum sobre què vol el poble de Catalunya.
A les properes eleccions no cal prendre's la molèstia de votar perquè Alícia Sànchez-Camacho i els homes i dones del Partit Popular ja saben què vol el poble de Catalunya.
Només cal consultar l'oracle. Preguntar a la gran Alícia pel repartiment d'escons. Ella té totes les dades. Li són revelades a través d'un canó de llum de fibra òptica celestial.
I està connectada amb el cel i està connectada amb tots nosaltres també, en un nivell profund, està connectada amb el nostre inconscient on viuen els nostres desitjos reprimits. I el nostre principal i més gran desig reprimit és el de ser espanyols, amb tota l'ànima. Espanyols i masoquistes i exclamar:
- Més, més, més fort.
Això és el que vol el poble de Catalunya.
En canvi, oh! meravellosa paradoxa, el que vol el Partit Popular és
precisament
la Independència de Catalunya.
Verdad verdadera.
El Partit Popular està tip de la ingratitud de l'electorat català que mai no sap el que vol, que no escolta els dirigents del Partit Popular que li podrien dir el que vol, aquest poble ofuscat que no connecta amb els seus desitjos profunds ni amb els dels homes i dones del Partit Popular.
El Partit Popular sap que si Catalunya fos un estat independent dins de la Unió Europea, i, per tant, els electors catalans no poguessin participar a les eleccions generals de l'Estat Espanyol, les possibilitats de guanyar-les el Partit Popular serien quasi totals. Catalunya, pel Partit Popular és un obstacle en forma de quist empipador que cal extirpar.
El Partit Popular sap que el temps treballa a favor seu. Com més independentista sigui Catalunya, més popular serà la resta d'Espanya.
Per tot això, però sobretot per escarmentar-nos, als catalans (que desitgem, com queda dit, en el més profund del nostre ésser, ser espanyols de ple dret) el Partit Popular treballa secretament a favor de la independència de Catalunya.

Gran Poema dels Socialistes Catalans

2009-11-30T20:19:00.001+01:00

(Compost per mi per ser recitat per Carme Chacon)

Catalunya no és ni independentista ni falangista (són paraules meves, de Carme Chacon s'entén, les assumeixo, jo, Carme Chacon).
I afegeixo:
Catalunya tampoc no és
insolidària,
ni revolucionària,
ni lliberal,
ni radical,
ni hippie,
ni grunge,
ni rapera,
ni gòtica,
ni cutre,
ni kitsch,
ni sadomassoquista.
Catalunya és progressista i social i una cucada, a imatge i semblança de mi mateixa, ministra del ministeri de la Pau i els Bons Sentiments.
Catalunya és i serà, per descomptat, el que la direcció del nostre partit tingui a bé determinar.
Catalunya és i serà una gran àrea de servei ajardinada per obra i gràcia dels mai no prou estimats dirigents del Partit.
I això perquè
els catalans som gent d'ordre (ho vaig dir jo, sí, Carme Chacon, i Falange Española se n'alegra de sentir-me, aquests anticonstitucionals extremistes que tot ho entenen al revés).
El Nou Estatut aplicat en tota o part de la seva extensió -semiretallat o extraretallat- és el millor remei contra els extremismes (el company José Montilla dixit).
Els extremismes es toquen.
Però, malauradament, es toquen més els no-extremismes.
M'agradaria no haver de tocar-me tant amb els companys d'hemicicle d'altres grups ideològics no tan progressistes com nosaltres, si bé tan d'ordre com nosaltres o menys i tot.
M'agradaria que no fóssim confosos i barrejats amb tots els que ens toquem a l'hemicicle.
M'agradaria que cap cas de corrupció ens esquitxés i ens acabés agermanant amb membres d'altres formacions no tant progressistes de l'hemicicle.
Un desig: M'hauria agradat poder ser extremadament demòcrata.
Extremadament conscient de la situació global i particular
del país i de les seves instàncies locals.
Sé que m'he d'acontentar amb ser moderadament demòcrata i moderadament conscient per poder sobreviure en un món de la política tan ple de contradiccions i raons d'estat i decisions ingrates
i tan ben compensat a final de mes -una cosa no treu l'altra-.
M'estimo i m'agrado.
Desitjo el millor per a tots vostès.

Donants d'idees

2009-11-08T12:53:00.005+01:00

Visc a Barcelona. No és una ciutat. Abans potser ho era. Ni recordo com era, quan era una ciutat. Ara, gràcies als nostres competents administradors, Barcelona és una maqueta, que és la vocació secreta de totes les ciutats: Tornar al que van ser, abans d'existir. Rep molts visitants, Barcelona, de ciutats que encara són ciutats. Si Barcelona és una maqueta i no és una ciutat, jo tampoc sóc un ciutadà, sóc un figurant, un maniquí en moviment. El problema és que encara estic viu. M’agradaria ser un maniquí de veritat. 100% maniquí. Sense els problemes que comporta estar viu i haver de fer-me càrrec de la vida que hi ha en mi. Crec que el nostre ajuntament està fent grans passes per redimir-nos però encara no ha fet prou. Encara hi ha massa vida en nosaltres.
Estem, però, en el bon camí.
El problema és que no els surt a compte, econòmicament, mantenir una població de maniquins articulats. El cost de manteniment. És molt més rendable i sostenible que els maniquins es mantinguin per ells mateixos. Que es mantinguin autònoms. Només cal invertir en propaganda institucional. En mantenir les nostres ments ensinistrades en pro de la causa superior. Són milions d’euros, però surt a compte. I els figurants reals fem més bon efecte. Resultem menys sinistres. Amb el temps, jo crec que trobaran la manera de fer-nos la vida encara més fàcil, als figurants de Barcelona.
Fa uns mesos vaig anar a saludar el pas del Tour de France. Alguns figurants mal ensinistrats enarboraven banderes nacionalistes i independentistes. Eren minoria. La majoria sosteníem la cartolina groga. I l’agitàvem quan convenia amb un convenciment força convincent. Se’ns va veure des de tres-cents cinquanta o més països. Molts ciutadans ens han vist i potser han sentit el desig de venir a Barcelona, la maqueta de ciutat a format real.
Però, aleshores, tot d’una, em va sorgir una idea. Vaig sentir una gran incomoditat. Era una idea pròpia. Era estranya, gairebé subversiva. Subversiva, no. Vull dir que em provocava vertigen disposar d’una idea meva, que havia emergit de dins meu, del meu cap. Era una cosa completament nova i, en certa manera, terrible. Tenia por.
"Donants d’idees." "Dóna la teva idea." Era la meva salvació. La campanya municipal per alliberar-nos de les idees pròpies. Els barcelonins podem donar les nostres idees. Treure’ns aquest pes. És dur per a un figurant haver de viure amb el pes d’idees pròpies al cap. Jo en tenia només una i ja se’m feia dur. Em faig càrrec de com ha de ser per a figurants que en tinguin més d'una. En la nostra nova i perfeccionada condició de figurants, que supera la de ciutadans, estem excusats d'haver de tenir idees pròpies en el cap.
He anat a donar la idea per a la causa superior. Un cop donada, l’he esborrada de la memòria -fins el punt que ara no la puc exposar aquí-. L’he donada completament. Ja no era meva. Només recordo que era una bona idea. Potser massa bona com perquè la puguin implementar. Em sembla recordar que, per poder-la implementar, calia desmuntar la ciutat peça per peça, desmuntar l’administració municipal, desplaçar els barcelonins a camps de refugiats. Però potser valia la pena.
Tenir idees pròpies i posar-les en pràctica sense la intervenció dels nostres administradors té un preu. El preu de la vanitat. Per exemple: Omplir l’aire de música no apropiada fora dels llocs assignats per l’Ajuntament. Practicar esports fora dels pavellons i dels campionats organitzats per la federació. Hi ha multes per aquestes ovelles esgarriades. La part de poble insubordinada que es resisteix a fer de figurant sap que el preu a pagar són les multes. La resistència a pagar les multes per desobediència o, simplement, per falta de mitjans, acaba amb treballs per a la comunitat o presó.
Els canvis sempre han trobat resistència al llarg de la història i ha calgut l'ús de mesures poc agradables. Si tens UNA idea pròpia, no et resisteixis a donar-la. Encara que creguis que col.lisiona amb el sentir general de la ciutadania (de la figurància, volia dir), dóna-la. Ells sabran què fer amb la teva idea.

Rodalies 4: Conills blancs

2009-10-26T15:39:00.004+01:00

Quina experiència és comparable a la de baixar a l’estació de Renfe de plaça Catalunya, amb la intenció d’agafar un tren que ja ha estat anunciat per la megafonia, que ja saps que és aturat a l’andana, baixar corrent les escales mecàniques i haver d’enfrontar una tropa compacta de conills blancs, que surten tots ells del tren que tu vols agafar, i que tots ells consulten els seus rellotges de butxaca i proclamen “tinc pressa, tinc pressa, arribo tard, arribo tard”, i sempre, sempre, es desvien de la trajectòria que suposaves que seguirien per llançar-se’t al damunt com si pretenguessin passar a través teu, perquè és que no et veuen, és que no et veuen en absolut, només veuen la maneta del temps avançant inexorable cap a la mort, i acaben obligant-te a fer ús d’una dosi raonable de violència per no perdre aquell maleït tren de rodalia que és el teu?

Que tremendA és la Grip A!

2009-10-12T18:00:00.004+02:00

Resulta molt curiós: Ara que, segons la consellerA MarinA Geli, s'ha convertit en epidèmia, la Grip A ocupa menys portades i menys espai interior en els diaris i menys minuts als telenotícies, que quan "estava venint". La grip Porcina, ara Grip A, tenia més bona pinta, més entitat com a plaga i com a matèria informativa suculenta, quan era un embrió de notícia.
Ha canviat el concepte de notícia. És notícia el succés abans que es produeixi, abans que es converteixi en un fet sòlid. La notícia és la predicció. Com la fi del món, la catàstrofe mil vegades anunciada que mai no cristal.litza i, malgrat això, és notícia. El panorama informatiu que ens espera: No és el tsunami sinó la seva predicció, el que vindrà en els grans titulars: "Arriba un tsunami a les platges de Benidorm!!!" El pas del tsunami, amb els seus morts i les seves destrosses, el còmput final, serà un a peu de pàgina breu i discret. Ni tan sols hi haurà morts, alguns contusionats a tot estirar. La consumació de la notícia, segons el nou model, implica decepció i rebaixa.
Una altra novetat: Les neonotícies vénen amb el seu marxandatge. "Arriba la grip A!!! Ja pot adquirir el kit complet: tapaboques, guants, kleenex especials, gel d'alcohol, tamiflu i vacuna." Inclou una figureta del virus -sèrie limitada i numerada-. El negoci es fa abans. Com els pisos, que es vénen sota plànol. Els governs (és a dir, tots nosaltres) han pagat vacunes sota plànol d'un virus poc clar. Les vacunes, naturalment, també són poc clares.
Jo estic alteradíssim. Tenia previst adoptar totes les conductes de risc per augmentar les possibilitats de contagi. Durant dies he tocat amb les mans nues totes les superfícies possibles: vidres, recolzabraços, barres, seients, dels mitjans de transport públic i, tot seguit, em posava els dits als ulls, a la boca, dins del nas, per augmentar les possibilitats d'adquirir la temible malaltia. I ara ens adonem que el risc real de mort és ridículament baix. I que la humanitat s'enfronta a una malaltia penosament vulgar. Una Grip tan vulgar com l'altra.
"L'amenaça fantasma". Sempre en les típiques produccions de Hollywood, el més espectacular és el tràiler, la promoció i el marxandatge. I el millor, en el cas de la preqüela d'Star Wars, era el títol. Oportuníssim:
"Bin Laden, el Terror de la Humanitat!"
"Armes de destrucció Massiva a l'Irak de Sadam!"
"InfluenzA Attacks!!!"
"Agora! d'Amenábar!"
Vivim en una època sense història. Els fets es produeixen amb guió previ, de pel.lícula de sèrie B.
Fàbrica d'il.lusions i decepcions.
Banda d'ineptes!!!
On s'amaga el terrible flagell de la barbàrie que havia de posar la civilització a la vora del precipici? On s'amaguen les terrorífiques armes de destrucció massiva que ens apuntaven a tots?
On s'amaga l'increïble talent i genialitat del director hispànic més talentós i genial de tots els temps?
En el moment de la història que hi ha més sequera d'idees a Hollywood, se'ls acut de posar-se a fabricar notícies amb el dubtós pretext de reactivar l'economia.
Naturalment, són incapaços de generar successos tremebunds de debò.
Confio que les forces de la naturalesa ho sabran fer millor.
Espero l'arribada del meteorit amb un cucurutxo de crispetes.

Lao-Tse

2009-08-28T17:07:00.004+02:00

Diu la llegenda de Lao Tse, que Lao Tse va meditar durant vuitanta anys dins del ventre de la seva mare abans de decidir-se a néixer.
No és estrany que després fos capaç de fer afirmacions com: "Del Tao que es pot parlar, no és el Tao Etern." Lao Tse va disposar de molts moments de tranquil.litat per obtenir grans conclusions sobre tot.
A mi no se'm va acudir de donar tanta feina a la mare.
Vaig estar-m'hi els nou mesos reglamentaris i vaig desallotjar, perquè més tard, pogués tenir acollida la meva germana.
Vaig ser més considerat que Lao Tse i el món va perdre un nou gran pensador.
No serà perquè no ho he intentat.
He meditat dintre d'armaris robers amb una placa solar a dins.
He meditat dintre de càpsules de flotació.
Finalment, he fet la més gran aproximació a les condicions en que es crea un gran pensador xinès: He fet una regressió, per mitjà d'auto-hipnosi, al ventre matern. En una hora he imaginat que en vivia 700.800, és a dir els 80 anys del Lao Tse fetal. He mirat cara a cara al Tao.
Quan he emergit de la regressió m'he trobat molt, però que molt relaxat. Vital. Flotava. Em sentia alegre.
Però he continuat sense entendre el Tao del que no es pot parlar. L'Etern. I tampoc entenc l'altre, aquell del que se'n pot parlar. Que creia entendre a mitges abans de regredir.
Estic en el bon camí, doncs.
Quan arribi al punt de no entendre res de res, ni tan sols els comentaris de Josep Cuní a Els Matins de Josep Cuní, hauré arribat a la meta.

Seguint el mestre

2009-08-19T11:22:00.004+02:00

Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).
Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.

Donem pas a la publicitat 6

2009-08-06T12:47:00.001+02:00

La veritat és allà fora...
ben lluny del nostre abast.

(Contrapublicitat:)

La veritat és dins nostre...
ben endins,
ben lluny del nostre abast.

Oda a l'autònom

2009-07-28T17:16:00.004+02:00

Acte festiu d'autònoms

La dificultat d’escapar quan em construeixo la presó amb les meves pròpies mans.
És molt més gran.
Programa número 68 de Bricomania: Construeixi la seva pròpia masmorra on passarà estones de captiveri inoblidables.
La formiga cau en el seu propi formiguer. Per ser formiga, creo el meu propi formiguer i treballo fort i dur per fer un habitacle de treball on quedar ben atrapat i no poder sinó continuar treballant fort i cada vegada més dur perquè cada vegada la masmorra sigui més consistent, i en pugui estar orgullós, i els rics cada vegada més rics i jo, més exhaust i més satisfet que els patètics rics.
Sóc un esclau evolucionat. Vol dir que sóc el meu propi amo. Autònom. No hi ha esclavatge més evolucionat que la condició d’autònom, sense dret a atur i pagant les meves pròpies quotes a la Seguretat Social. Tot és obligació. Tinc dret a passeig i a suïcidi. La resta, tot és obligació. I no ho canvio per res. A la llarga, l’alleujament després de complir l’obligació és un plaer més viciós, més recalcitrant, que els plaers comuns dels relaxats.
Quan no rendeixo prou, jo mateix m’autoflagel.lo. Jo mateix em tanco en la senzala per mortificar-me. Sóc la meva pròpia Maîtresse despietada.
Com escapar de l’auto esclavitud autònoma?
Qui vol escapar de l’esclavitud autònoma?
Qui vol vacances? Qui vol la jubilació? Qui vol cobrar l’atur, després de tot?
Doneu-me una dosi més alta de tensió i mortificació. És una manera de parlar: Jo sóc el meu propi camell.
Moro al peu del canó després d'una llarga vida rica i plena.

La Caiguda de l'Imperi Neuròtic

2009-07-20T18:25:00.006+02:00

Preservem l’Imperi Neuròtic que ens proporciona necessitats impossibles de satisfer, temors infundats, ansietats contundents, simulacres d'èxtasis.
Preservem la Banca Internacional, pilastra fonamental de TOTES les nostres esperances dipositades.
Preservem les Companyies Energètiques, Telefònica, Zara i Florentino.
Preservem els multimilionaris de la insana enveja dels pobres.
Sostinguem els privilegis i les males accions quotidianes i, també, l'espès teixit de conceptes resistents al fred i a la calor que justifiquen els privilegis i les males accions. Sostinguem la sostinguda campanya de pànic col.lectiu que sosté l'Imperi.
Preservem-lo i sostinguem-lo tot el temps que poguem perquè com més sostinguem i aguantem i resistim, més preciosa i espectacular serà la caiguda.
La caiguda de l’Imperi Romà tindrà el seu remake en La caiguda de l’Imperi Neuròtic.
En aquest cas, el remake superarà l'original.
Ens ho diuen els precedents.
La crema de Roma i l’acusació i posterior persecució dels cristians, ja ha quedat com un
destraler assaig de
la portentosa destrucció de les Torres Bessones
i de totes les rèpliques posteriors en forma de massacres escampades per tot el planeta
I Guantànamo, sublimació refinada del Circ Romà.
Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament.
Vida del fill rebel d'una família podridament rica d'Aràbia. Una meravella de sèrie que admet una segona, una tercera i una quarta temporades.
L’Imperi Neuròtic s’autoimmola en la cinquena temporada.
La serp es menjarà la seva pròpia cua. A falta d'un enemic digne, l'hem hagut de crear i finançar. Per mantenir la tensió eròtica de l'enfrontament.
Per evitar l'inevitable.
La tremenda potència sexual de tot un Imperi patirà una espectacular pitopàusia que sacsejarà el món.
Ens acostem a passes agegantades cap a una nova Edat Mitjana. Més obscura i més mística que l’original.
Els nous castells ja existeixen. Zones residencials amb tanques electrificades.
La por és nutritiva.
Ja hem estat envaïts pels bàrbars de Sud.
Atrets per cants de sirena a la gran ensarronada.
Arriba la misèria més descomunal i una nova aristocràcia brutal que està retenint fortunes inimaginables en el més gran restrenyiment econòmic que es recorda. Retenció de líquids i sòlids: Pura neurosi en la seva fase més refinada i torturada. Serà el reducte que es mantindrà. Els més grans Neuròtics continuaran dominant el món.
Quin altre requisit ens queda per completar la repetició del cicle?
Només ens resta acabar de saturar-nos de l’orgia-bacanal de Vida Romana. Vomitar l’excés d’inutilitats, de gadgets esportius, de gadgets sexuals, de gadgets culturals, de meravelles ingerides en el buffet lliure d’Internet, de dades, de souvenirs televisius, de souvenirs cinematogràfics, de souvenirs pròpiament dits, de llibres electrònics, de comentaris de llibres, de blogs recomanats, d’e-correus encadenats, de convits d’amics del facebook i del twiter, de fotos penjades, de comentaris de fotos penjades, de jocs descarregats, de músiques descarregades, de tons polifònics descarregats, de vídeos graciosos descarregats, de PowerPoints filantròpics que ens submergeixen en el lirisme durant trenta segons, tota la parafernàlia televisiva i digital.
Només ens resta declarar-nos incapaços de continuar sostenint la còsmica acumulació de sensacions.
Només ens resta reconèixer que ja estem farts.
Assumir que els nostres ulls volen tancar-se i no els deixem fer-ho. Som els nostres mateixos manipul.ladors de conducta .
Veure que els nostres cervells volen vacances.
Comprendre que estem tips de jugar a jocs anti-ansietat.
Que tremenda és la cosa lúdica!
Vomitem i encenem la pira.
D’aquí a poc ens submergim en el deliri de la purga.
A la foguera, els teclats i pantalles.
Nova crisi iconoclasta.
A la foguera, els cables que ens connecten a un estil de vida hologràmic.
A la foguera, la resta d'objectes personals.
A la foguera, la identitat personal.
Descobrim les parets mestres, el sostre i el terra.
Enderroquem els envans interiors.
Descobrim els corrents d'aire.
Aprenguem a Viure de l’aire amb un curs accelerat impartit per prestigiosos rodamóns.
Game Over.

Confort i seguretat

2009-06-16T17:15:00.002+02:00

D’alguna manera tampoc no havíem acabat de sortir de l’úter. Hem viscut com a consumidors feliços, consumint gràcies als diners guanyats treballant en el si de grans empreses (que ja no resulten tan segures), emparats pels nostres agents sindicals o emparats per la nostra plaça de funcionaris.
Hem omplert els nostres pisos amb mobles confortables i amb sensacions agradables.
Hem construït una acollidora gàbia molt suau on no entri qui no ha d’entrar, i d’on cada dia costa més sortir. Al final, hem aconseguit perllongar la vida intrauterina amb un simulacre bastant bo. Seguretat i confort, i el perill sempre queda allà fora.
És perfecte. Estem preparats per a la crisi.
Millor que no surtis. Si has de sortir, fes-ho des del garatge, conduint el teu vehicle blindat. Allà on vas, que t’acompanyi la seguretat i el confort. No cal que toquis la intempèrie directament.
Suposo que hores d’ara ja has blindat la teva porta, el teu jardinet i el teu cotxe, no?
Suposo que hores d’ara ja has assegurat la teva casa, la teva vida, els teus. Suposo que assegures totes les passes que fas, no?
Suposo que hores d’ara només compres bonus de l’Estat, només fas inversions segures, no?
Suposo que hores d’ara només confies la teva seguretat i el teu confort a una entitat superior, la més poderosa de totes, que t’acull en el seu si.
Estem en crisi. Si encara tens alguna cosa a perdre, protegeix-te dels que ja no tenen res a perdre.
No surtis. No deixis entrar. Tanca-ho tot. Assegura les finestres i les portes. Omple el teu rebost. Amaga’t a l’habitació del pànic. On no et trobin.
No estàs preparat per a lluitar. Però sí que has après a refugiar-te i amagar-te. És el que millor saps fer. Saps viure a la foscor. Et van criar feble i dependent com un petit rosegador. La teva mare. Feia el millor per a tu.
Queda’t al cau. Tens una gran varietat de drogues per passar l'estona i per no haver de fer preguntes. Tens la nevera, tens la tele, tens el Facebook, tens la Play, tens la Wii, tens la masturbació a duo, tens joguines que vibren, tens ansiolítics.
Només et falta el comprimit de cianur, per si, malgrat tot, aconsegueixen saltar el blindatge i entrar.

Sessió de teràpia col.lectiva

2009-06-08T18:32:00.004+02:00

Dedicat al Grup sota la Haima

M’avorreixo.
M’avorreixes.
Divagues i m’avorreixes.
Dónes voltes, tornes al mateix punt i et repeteixes i m’avorreixes.
No tinc ganes de pensar què hi ha d’interessant al darrere del teu trist divagar de frases ambigües i abstractes.
Solemnement avorrides.
Vull que m’ensenyis la teva concreció dolorosa o apassionada o sorprenent o obscena.
Especialment si és obscena.
Posa-m’ho fàcil.
Vull que m’ensenyis i em diverteixis.
Per què creus que vinc aquí, a les sessions? Per aguantar-te?
Per sentir algú divagar i avorrir-me, ja tinc els debats televisius.
I creus que perdo el temps, mirant-los, tio plasta?!
Vull aprendre i divertir-me gràcies a tu.
És més, t’ho exigeixo!
Utilitza les paraules per ensenyar-te, no per tapar-te.
Per tapar-te ja es va inventar tenir la boca callada.
Vull que m’ensenyis lo teu.
i així, potser, m’animaré a ensenyar lo meu.
Deixa de divagar, hòsties!
Tinc coses millors a fer, ara mateix.
Para ja! Que no em sents?!
Qui, jo?
Sí, tu! El que no para de queixar-se que s'avorreix i que vol diversió, i que no para d'avorrir a la concurrència. Calla d’una vegada!
Ja callo.
Ja callo.
Doncs calla!
Ja callo... Havia arribat a pensar que avui sí que tindria el valor d’exhibir les meves... fascinants misèries.
Són fascinants, ho prometo.
Sí, segur que sí, però calla d'una vegada.
Però no puc mostrar-les. Tinc pànic. Hi ha massa gent aquí al davant. De fet, no tinc ni idea de si hi ha molta gent o no mirant-me o veient les meves paraules, jutjant-les. Però potencialment podria haver un públic multitudinari, creant milers de judicis severs, inflexibles, generant i propagant imatges pejoratives de mi basades en arguments convincents. Una marea terrible de males opinions sobre mi escampant-se sense fre.
Sento calfreds.
Haurà de ser un altre dia.
Calla, doncs!
Ja callo.

Grans Males Notícies

2009-05-22T14:22:00.006+02:00

La primera gran mala notícia de la història ens la va donar Copèrnic: El planeta Terra i els ufans habitants racionals que l’ocupem no estem ubicats en el centre de l’Univers com créiem, sinó més aviat bastant lluny del centre, girant al voltant d’un sol, una estrella més aviat vulgar.
La segona gran mala notícia de la història ens la va donar Darwin: L’home és una espècie animal més i prové per evolució d’una línia dinàstica de simis. Som uns animals una mica exòtics, però tampoc no tant. Ah, però a aquestes altures de la història, encara ens quedava un orgull: La consciència! La suprema diferència entre nosaltres i la resta de tot.
La tercera gran mala notícia ens la va donar Freud: La nostra consciència només controla, administra i coneix una part realment minça de tot el que ens passa.
La quarta gran mala notícia és, precisament, l'absència de grans males notícies genuïnes, les que podrien amenitzar i sacsejar les nostres, pel general, patracolàries vides. Davant la manca de grans males notícies de generació espontània, les hem d'acabar fabricant a partir de guions escrits. I tampoc, pel vist fins ara, no han estat grans guions. S’haurien hagut de polir molt per no quedar com Grans Males Notícies de sèrie B.
Fins i tot, la Gran Mala Notícia més recent, l’atemptat de les Torres, va ser obra d'un enemic fantasma que és més fantasma cada dia que passa, i en qui hores d'ara només creuen quatre despistats i quatre desesperats de la vida. Qualsevol que es prengui la molèstia de documentar-se, veurà que els errors i les incongruències d’aquesta Gran Mala Notícia amb guió previ són impropis d’una gran producció.
Uns virus de grip aviar i, últimament, uns virus de grip porcina que deceben perquè maten menys que una grip vulgar i, fins i tot, que una pel.lícula qualsevol de la sèrie Rambo. No han servit per reactivar l’economia mundial, en el seu sector farmacèutic (les mascaretes no han tingut l’èxit que s’esperava), i tampoc han reactivat el nostre ànim. I tampoc no acaba d’arribar la tercera part de la pel.lícula (vist el poc èxit de les dues primeres parts, jo m’ho pensaria): La grip del pollastre i la grip del porc s’ajunten i creen la grip del Pollporc. El problema és que no es troba un titular decent per llançar la nova calamitat temible. Sense un titular que acolloni, una Gran Mala Notícia està condemnada al fracàs.
L’escalfament global també peca per defecte. No acaba de produir desastres amb regularitat ni espectacle suficient com perquè continuï interessant-nos.
És trist haver d’acceptar que l’Apocalipsi passa de nosaltres. Ens l’hem de fabricar els mateixos humans, perquè Déu i la seva cort d’àngels no sembla que cooperin gaire a la causa. És probable que ara mateix estiguin ocupats organitzant la fi del món en un altre dels moltíssims mons que hi ha, en una galàxia ben llunyana. I nosaltres estem a la llista d’espera amb un número no més baix del 42.000.000. És el problema de viure en un arrabalito de l’Univers.

Rodalies 3: Diari de navegació del Superhome

2009-04-17T16:35:00.004+02:00

JO, que em considero especial, escollit, dotat d’una aguda sensibilitat, d’una intel.ligència divergent i efervescent, d’importants recursos per a procurar-me una vida rica en experiències i un entrenat olfacte per destriar l’important del superflu,
Contemplo aquest ésser humà assegut al meu davant,
Molt respectable i tal,
Però clarament per sota meu en tots els aspectes que acabo d’esmentar.
És evident que la seva vida és menys interessant, menys rellevant que la meva.
És evident que jo sóc amo i mestre del meu destí, mentre que aquest beneit és esclau de les passions habituals.
La seva expressió de somnambulisme vital així m’ho revela.

En canvi, no ho entenc: Ell ha aconseguit un exemplar del diari gratuït 20 Minutos, i el llegeix amb delit, s’hi complau, frueix plàcidament, sí.
Mentre que jo, per molt que busco, per molt que acluco les parpelles per escorcollar visualment aquest ranci vagó de tren, no n'albiro cap i me n’he d’aguantar les ganes.
I, ara que m’hi fixo, pel cap baix tots els que m’acompanyen en aquesta particular singladura ferroviària, tots ells clarament inferiors a mi en els aspectes esmentats, tots ells sense excepció disposen d’un exemplar d’un o altre diari gratuït i el llegeixen amb fruïció.
La qual cosa em deixa en la tribulació d’haver d’esperar que un d’aquests samaritans tingui la delicadesa de deixar –com desacuradament- el seu exemplar en el seient o en el portaequipatges quan abandoni el tren, perquè jo, tot seguit, em llevi i m’humiliï arrossegant-me com un ésser abjecte, per anar a collir-lo, com un indigent caçant restes de cigarreta i, d’aquesta manera, no haver de privar-me d’aquest plaer de baix standing i no haver de ser menys feliç que els altres. Per Zaratustra, nostre senyor!

La lleugeresa

2009-04-08T13:08:00.005+02:00

Déu ha de ser tan lleuger i tan intangible que no el sentim. Que quasi no existeix. Mai ningú no n'ha sentit la veu. Sentim, sempre, la del diable. Ens xiuxiueja un missatge i ens xiuxiueja el missatge contrari també. A cada moment, el que ens convé escoltar. El dimoni pelut i rabassut és el portaveu de tots els missatges:

Arma’t de valor.
Rendeix-te.
Sigues virtuós.
Sigues viciós.
Sacrifica’t.
Tu i les teves necessitats, primer que tot.
Excel.leix.
Deixa-ho córrer, no val la pena.
Aprofita-te’n, si no ho fas tu, ho farà un altre.
Que es foti.
No li pots fer això.

És, sempre, la mateixa veu diabòlica.
Parla a través dels clergues i dels gurus, a través de les ones hertzianes, a través dels plafons publicitaris i a través nostre. Disposa d'una inacabable xarxa d'altaveus.
Jo vull ser sord i formar part del club selecte de la lleugeresa i la intangibilitat. És aquesta la meva vocació ara mateix. Vull ser tan lleuger que no em detecti ni el meu propi pensament.
Poder voleiar com una fulla.

Referèndum conjugal

2009-03-18T12:00:00.006+01:00

«Cada matí, quan em llevo al costat de l’estimada, me la miro, amb la mirada neta i pura que proporciona el descans de la nit, i em plantejo:
- Vull continuar amb ella?
»Així renovo cada dia la decisió, el contracte entre els dos. Si el vaig signar lliurement en el seu dia, si ningú no em va posar la pistola al pit, he de continuar podent plantejar-me si vull continuar amb ella, lliurement.
»Ella -crec- també es fa el mateix qüestionament.»

M’ha arribat el relat d’aquest exercici per dues bandes diferents. He de suposar que hi ha més d’un ciutadà (o parella de ciutadans) modèlic i evolucionat que practica aquest exercici d’higiene conjugal. Me’n puc imaginar uns milers amb els que potser em creuo pel carrer o, fins i tot, amb els quals he mantingut una conversa, sense sospitar que són d’aquests que cada matí renoven el seu compromís i el seu retaule de sentiments amb la parella.
Jo no goso d’apuntar-me a aquesta moda.
No tinc tan clara la bondat de l'exercici.
No la tinc gens clara!
Em desprèn un tuf d’autotrampa de les més esveltes.
Quan hom es planteja aquesta consulta matinal, hom sap -o hauria de saber- que ha d’acabar passant com en les consultes populars. Sempre ha de guanyar l’opció oficial. El SÍ.
En el referèndum conjugal, el NO és impensable, perquè, si et despertes amb l’humor canviat -amb les sentiments canviats, volia dir-, el més probable és que aquell matí desconvoquis la consulta i te’n vagis directament a la dutxa, després a l’esmorzar, després a treballar i, a la nit, els teus sentiments tornen a ser els de la setmana anterior -oh, quin descans!- i qui dies passa, dies empeny.
Però suposem que algun d’aquests éssers evolucionats, va un matí i es desperta i es diu, clar i rotund: “No, no vull continuar amb ella -o amb ell-.” Hem de suposar, per una lògica natural, que en el referèndum del matí anterior al d’aquest NO, va dir SÍ, però un SÍ ja amb matisos i reticències, i la cosa del deteriorament de la relació va anar cosificant-se al llarg d’aquell dia. I va esperar a passar el son reparador de la nit per constatar si la cosa evolucionava cap al NO consolidat. Tanmateix, es pot dormir en aquestes condicions? Es pot tenir el cap clar l’endemà després d’una nit així?
En un altre supòsit, pots dir-te SÍ, cada matí, traint el desig legítim de dir NO, perquè entren en joc altres variables (fills, hipoteques, recursos econòmics, amics comuns, electrodomèstics comuns). Vista així, la traïció dels teus desitjos i voluntats, la teva renúncia conscient, la trobo d’una gran dignitat.
El resultat de centenars de consultes matinals d’aquesta parella modèlica és -sospito- anar estrenyent el llaç que els uneix i que aquest sigui com més va més agradable, més sedós cada dia, més irrompible. L’exercici responsable de la democràcia, practicat cada dia, amb constància, et fa cada dia menys lliure. O, per ser més exactes, restringeix progressivament la teva llibertat de moviments i la teva llibertat de sentiments.
No recordo un exercici d’autoengany tan sublim com aquest.
Els autoenganys es consoliden i reemplacen la veritat. I després costa molt trobar la veritat en el quarto dels mals endreços.
No hi ha cap disciplina en la que ens en sortim millor que en l’art subtil de l’autoengany. Si el resultat ha de ser NO, jo no convoco el referèndum. M'oblido de convocar-lo.
Qui arriscaria tota una relació d’anys per un “avui m’he aixecat amb el peu canviat”?
No, no ho tinc clar.
No puc creure’m el romanço que estic dormint al costat del meu amor perquè sóc un ésser lliure que estima lliurement i viu lliurement amb qui ha escollit lliurement fer-ho, i lliurement renovo cada matí aquesta tria.
La llibertat conjugal i la llibertat política no acabo de veure que s’exerceixin en l’elecció serena i molt civilitzada del SÍ o el NO.
Més aviat, ubico l'exercici d'aquestes llibertats esmentades en el drama i en la lluita, i en el mantenir-se dret i despert, per estar preparat per a l'arribada constant d'hordes d'idees romanceres.

Culpa i sincericidi*

2009-03-12T10:42:00.002+01:00

* Dec aquest terme al meu terapeuta ocasional Miguel Herrador, a qui saludo des d’aquestes línies.

La sinceritat i la solidaritat són valors patrocinats pel Ministeri d’Hisenda.

El meu terapeuta ocasional postul.la que la sinceritat s’ha de saber administrar amb moderació i seny. L’excés de franquesa pot ser tòxic i fins i tot mortal. Es cometen molts sincericidis en nom d’una ètica en les relacions mal entesa.
Expressar-se amb molta sinceritat és una forma de desprendre’s de la culpa i la responsabilitat quan has comès un excés extramatrimonial (per posar un exemple d’excés).
Traspasses la responsabilitat sobre què cal fer a l’altre membre de la parella (castiga’m com més et plagui). I, a més, et quedes amb el regust d’haver fet el correcte.
El qui confessa descansa (i les represàlies de l'agreujat acostumen a ser més suportables que la culpa soferta en silenci).
El qui (o la qui) rep una tal mena de confessió, ja no descansa. Enyorada ignorància!

El qui declara a Hisenda també descansa.
I no causa cap mal en la persona que rep la declaració.
No obstant, jo t’aconsello, defraudador, que, com en el cas de l’excés extramatrimonial, no siguis covard i tampoc no et deixis arrossegar per un rampell de sinceritat. Si vols defraudar a Hisenda, no et desprenguis de la culpa fàcilment, confessant-ho tot seguit i fent acte de contrició.
Passaràs a ser oficialment un defraudador, tot i que amb l’atenuant d’haver-ho confessat.
Si no confesses el teu pecat a l’administració, continuaràs sent, als ulls de la societat, un ciutadà modèlic. Això sí, hauràs de gestionar tu mateix el sentiment de culpa. Endurar els remordiments com un sant baró meditant en el desert.
Hi ha unes dades que et poden servir per fer-t’ho més passador: L’any passat, l’Estat va tenir superàvit. Vol dir que no els ve d’uns milers d’euros. No els fa un gran mal, la teva insolidaritat.
Hi ha unes gestions que et poden servir per continuar existint com a defraudador d'incògnit i rebaixar els teus nivells de remordiment: Gastar-te aquests ingressos no declarats. Donaràs riquesa al teu país en temps de crisi. I potenciaràs alguna d’aquestes indústries i sectors que pateixen.
Si ets català, la rebaixa en remordiments és doble. Aquests diners que inverteixes aquí en, posem per cas, abrics de pell, artefactes electrònics o vehicles de gamma alta, cas que els haguessis lliurat a Hisenda, no haurien retornat a Catalunya. Haurien fet un viatge sense retorn per anar a cobrir alguna necessitat supèrflua, a centenars de quilòmetres d’aquí.
Hi ha una acció que no t’està permesa: Vanagloriar-te davant dels teus amics de la teva mala acció. Això és enganyar-te. Això és convertir els amics en còmplices. Això és incitar-los a ells també, a delinquir, perquè així no et sentis tan sol i tan malvat. És covardia pura.

De la mateixa manera, si comets un excés matrimonial no et donis el gust de detallar-lo als amics, tot i que maleïda la gràcia de fer una tal malifeta i no concedir-se el gust de presumir-ne!
Sense culpa, un excés o una malifeta, perden una part important del seu encís i de la seva força, i acaben convertits en una addició esclava qualsevol com el tabac o la televisió.
Ben mirat també, més de la meitat de l’encant d’estar enganxat al tabac és el remordiment d’estar-li fent una cosa molt lletja al teu cos i a la teva vida i de faltar-te el coratge de deixar de fer-ho.

Volem patir, volem seleccions catalanes

2009-02-12T11:57:00.007+01:00

M'adhereixo a aquesta promoció increïble del patiment esportiu de les seleccions catalanes.
VOLEM PATIR.
Quin lema!
Quin missatge subliminar més potent!
Els seus promotors hauran pensat: A veure si així...
Volem tenir seleccions catalanes per competir al costat de les altres nacions. Per què Espanya (per obra i gràcia del seu govern) no ens ho permet i saboteja tots els nostres intents?
Perquè ens tenen por, potser.
Aleshores, dient "Volem patir" estem fent la tàctica del goril.la jove que acata l'autoritat del mascle dominant de la família, oferint el darrere dòcilment. Som febles i no aspirem a guanyar ni a desafiar ningú. Volem competir només per competir i per perdre. No se'ns passa pel cap de guanyar. I, encara menys, fer ombra, amb les nostres seleccions, a les seleccions d'Espanya.
Ens conformem de competir i perdre.
Som molt petits. Els petits sempre perden i es deixen abusar.
I ells, els estats forts, sempre seran els grans.
Espanya, vuitena potència mundial.
Catalunya, primera impotència regional.
No ens han de tenir por.
Patir compleix totes les nostres expectatives com a poble.
Que no veuen com de realitzats ens sentim amb tot aquest assumpte del finançament?
No hi ha a Catalunya qui s'hagi alçat amb veu clara i potent per denunciar el tracte sàdic del govern espanyol en aquesta qüestió (amb veu clara sí que s'han sentit veus, però sense la necessària potència que donen els mitjans potents) . A tot estirar, per part dels que sí que tenen mitjans potents al seu abast, hem sentit protestes molt tèbies, perquè tocava, perquè no es digués.
No és estrany.
Perquè som un poble masoquista, en general.
I tenim un govern de coalició masoquista, el de la Generalitat.
Zapatero ho sap.
Ens fa patir perquè sap que és el que més ens plau.
Com més allarguin la concessió del finançament, amb més gust ens correrem quan rebem la punyalada final.
Que ens deixin tenir seleccions esportives oficials i encara els ho mostrarem més clar.
Quin altre poble hi ha en el món que declari obertament el seu masoquisme i el seu recrear-se en la derrota? No se me n'acut cap més.
Perdonin-nos. No tornarem a dir mai més: Una nació, una selecció.
Ens havíem explicat malament.
No sé què ens havia agafat.
Patir és el plat fort del nostre tarannà.
I demanar les coses tot acompanyant la petició d'un "si a vostès no els sembla malament, és clar".
Espanya té un xollo amb nosaltres.

Ciència-ficció tremendista

2009-02-12T11:01:00.003+01:00

Veient aquests vells rockers (vells en tots els sentits) vestint les mateixes jaquetes de cuir i els mateixos pantalons negres de cuir, i les mateixes grenyes airoses ja descolorides, mantenint-se fidels i orgullosos al seu look de fa mig segle, com marits amantíssims, penso, per associació, en aquests altres ciutadans del nostre país, d'edat més tendra, abonats a una certa estètica hip-hop/skateboard, amb gorres posades al revés i pantalons folgats despenjats a mig cul (com si estiguessin de dol), mostrant la major quantitat de calçotet que mai no s'havia vist a la via pública, i alguns, racions generoses de galta de cul. I no puc evitar de pensar que d'aquests, n'hi haurà que s'hi mantindran fidels (o atrapats) fins quaranta anys més tard, i això em presenta, amb una esgarrifança, una tremenda visió del futur: Vellets al carrer vestint els mateixos pantalons molt sobrats i molt caiguts mostrant calçotets no gens gloriosos (també, per fetitxisme, els mateixos calçotets panoràmics ja convertits en purs parracs) i ensenyant, alguns, els més militants, culs pansits, i, en la culminació de l'horror: exhibint amb impudor dodotis XXL per a les pèrdues d'orina, en la que serà la manifestació més pura d'aquesta tendència; i veig, també, en aquest futur de malson, fills i nets avergonyits, renegant dels seus antecessors, abandonant-los en àrees de servei i residències per no poder sofrir la vergonya.

Voluptuositats del crític literari

2009-01-31T12:54:00.004+01:00

Com treballa i com se sent el crític literari? En quins paràmetres sexuals es mou?
Donem-li la veu:
"Quan un autor (posem per cas, d'un aplec de contes, d'una novel.la) (posem per cas, un autor modest tirant a inepte) em demana, in situ, tenint-me al davant, veient jo la seva estampa il.luminada, que expressa l'orgull i la ufanitat d'haver parit el seu engendre artístic, em demana la opinió, a mi, presumint que jo he tingut el presumible plaer de llegir la seva cosa, em posa en el més gran dels compromisos.
»Què he de fer? El seu text és horrible, però el tinc allà al davant. Puc dir-li:
- Ja llegiràs la crítica. Ara no tinc present la teva cosa.
»No serveix. Ell insistirà, segur, endut per l'entusiasme i la ceguesa del creador narcisista, i pot ser que em pari una trampa insalvable:
- Tan irrellevant era el text que no el recordes?
- No, no és que fos irrellevant...
- Aleshores te'n recordes d'alguna cosa...
»I si responc:
- Una mica sí. Sí que era irrellevant.
- Aleshores sí que te'n recordes d'alguna cosa...
»L'autor és plasta, és inepte, però no del tot babau.
Millor començar amb un:
- No està malament.
»Que és quasi sinònim d’estar bé. I quasi sembla més sincer. Insinuo tàcitament la possibilitat que hi hagi errors de bulto. No em mullo.
»O bé li dic:
- S’ha de treballar molt.
»Li estic dient que està malament i, alhora, que ell pot, subtilment li estic dient que on no s'arriba amb el talent es pot arribar amb l'esforç.
»O bé li dic:
- No val una merda -sóc sincer i cru i no m’importa, perquè aquell insecte amb pretensions no significa res en el context de la meva vida.
»Queda una opció més singular. Donar-li l’alternativa a ell. Que ell esculli el tractament:
- Què prefereixes? Una mamada o que et doni pel sac, al.legòricament parlant? -amb alguns és millor afinar.
» Sodomia o mamada: La tasca de crític sempre oscil.la entre aquests extrems. De l'autor, encarnat en el text que tinc a les meves mans, em poden venir ganes de sodomia o de fel.lació. La decisió serà en funció del que pesi més en la meva balança. Si el que abunda en el text és l'ambrosia i el nèctar, ànsia de menjar. De xuclar. Si, pel contrari, abunden les cagades, desig de sodomia. Desperta la meva coprofília. Regredeixo a la fase anal. Només que burxo en l’anus d’un altre. Llegir una merda literària fins al final, recreant-s'hi, no és molt diferent de remenar merda literal.
»L’autor s’exposa publicant. Un llibre llançat, exposat a les taules i prestatgeries de les llibreries, equival a l’autor posat en pilotes en el centre d’una plaça concorreguda, sense cap possibilitat de protegir les seves parts.
»Aquest és el salconduit del meu ofici:
»L’autor que publica ho sap. O ho hauria de saber, carai! Ha de saber a què s'exposa.
- No haguessis editat, neci, si només esperaves mamades a tort i a dret. Per a això ja tenies els teus amics.
»La cosa només pot acabar de tres maneres:
Llagotejat,
Enculat
o
Ignorat,
que és l'opció més humiliant i dolorosa de totes.
»Això no vol dir que la meva decisió sigui fàcil. Fins i tot l'autor més limitat comet encerts notables. Reconeixe’ls és la tasca més aspra. És un treball de salmó remuntant rius d’aigües braves. Perquè contraria la voluptuositat de recol.lectar cagades.
»Que difícil és mamar-la a aquell a qui vols donar pel sac. Que complicat és donar pel sac i alhora mamar-la. Demana una gran flexibilitat, una capacitat de contorsionisme molt considerable.
»És un mèrit a l'abast de pocs entre nosaltres.
»Altra cosa és: ¿Hi ha cap necessitat de privar-me de la voluptuositat del donar pel sac, quan
la resta del gremi ja ha elevat als altars un determinat text d'un determinat autor, ja hi ha trobat virtuts fins i tot de sota les cobertes del llibre? No m'he de permetre aleshores, deixar un doloret persistent a la rereguarda d'aquest paó inflat? Per què m’hauria de dedicar jo a la crítica si m’hagués de privar del més excel.lent dels plaers de l'ofici?»

Turisme alternatiu

2009-01-26T16:36:00.003+01:00

Aquest bloc ha estat de vacances durant vint-i-cinc dies. El seu mantenidor ha estat fora, al Brasil.
- Brasil...! Platges, música, caipirinhes, mulates, tribus indígenes, narcotraficants! Quina emoció...
- No, sisplau, jo no he anat al Brasil per a això.
Jo he anat a fer cues.
Aquella manera particularment absurda d’organitzar-se que tenim els humans quan, en un determinat moment, molts –sis, deu, trenta- volem la mateixa cosa i aquesta cosa només ens la pot proporcionar una única font o persona, una forma que vulnera absolutament la llei del més fort que regeix el ben organitzat món animal.
Havia de fer unes gestions per vendre una casa. Les gestions han estat moltes i, en conseqüència, les cues han estat moltes. En el meu record del viatge, bàsicament hi apareixen cues.
Des de la primera cua de facturació d’equipatge a Barcelona i la següent cua a la duana de Brasil, s’han encadenat les cues: Per canviar moneda a l’aeroport. Per a agafar autobusos i baixar al centre de la ciutat. Cua de dues hores a l’Ajuntament. Cua de dues hores i mitja a Hisenda. Cua de tres quarts d’hora a la companyia d’aigües i a la companyia de llum. Cues breus però intenses per entrar als lavabos públics. Als bancs (moltes cues als bancs, incomptables hores perdudes), fins i tot per agafar tanda. Cua d’una hora i mitja el diumenge per entrar al zoològic. Cua per sortir del zoològic. Cua de mitja hora un altre diumenge per entrar al cinema. Cua d’una hora i mitja per posar segells en quatre postals. Cues als restaurants self-service. Cua de mitja hora per pagar unes xancletes en una sabateria. Cua per preguntar quina era la meva cua de les cinc que hi havia a la delegació de regional de l’ajuntament.
En l’equador de la meva experiència ja no estava exasperat, ni irritat, ni furiós, després d’haver estat a punt d’explotar , cremar i girar a tota velocitat com el dimoni de Tasmània. De sobte, havia sobrevingut la calma. El nirvana. M’havia rendit. M’havia lliurat a l’experiència.
Era una tortuga. Sàvia. Amb tota la saviesa d’una tortuga que es compendia en:
1) No esperis res.
2) Que ningú no t’esperi enlloc.
Aquesta, en resum, és la meva vida. La vida d’una tortuga.
Si no esperes res i no pateixes perquè algú t’espera, viuràs eternament.
La pràctica de l’espera en cua m’ha redimit de la meva condició de criatura estressada. M’ha sumit en l’estat contemplatiu perfecte.
Els esquiadors –és un savi consell- no hauríeu de pujar als remuntadors per poder deixar-vos caure pels pendents amb aquella alegria insensata. Hauríeu de fer la cua una i altra vegada, renunciant al remuntador. Aleshores entendríeu.
En la cua hi ha la calma, que és una joia espaterrada.

Waterworld

2008-12-10T12:41:00.003+01:00

Visc en un planeta submergit, amb unes escasses illes, poc segures a causa de les freqüents marees. Això va passar tres-cents anys enrere. Hi va haver el gran enfonsament terrestre. El gran conte de les velles. No ens han arribat proves. Només el residu d’una angoixa tèrbola.
No estic preparat per passar molta estona dins l’aigua. Temo l’hipotèrmia. Tampoc no sento que perdi res. No m’agrada l’aigua. Alguns dels meus congèneres han acumulat gruixos increïbles de greix. Mengen salmons i beuen llet de coco fins a rebentar. Jo no vull acabar amb aquest aspecte de foca amb potes.
No vull submergir-me. Vull conquerir l’aire. Envejo les aus. Fa anys que alimento aquesta obsessió.
Noto unes protuberàncies als omòplats. No goso de dir-ne encara brots d’ales. Són desitjos d’ales. Són la materialització del meu somni.
Algun darwinista batraci d’aquests, sosté que les protuberàncies són pur reuma i la resta és deliri meu.
Jo li dic: Et cagues de por de pensar en la mínima possibilitat que els somnis siguin l’avantsala de la realitat. Que la realitat no sigui res més que la solidificació del somni. Que tot el que som ha estat somiat prèviament, que el dia es gesta en la incubadora de la nit.
Les meves escarransides protuberàncies anuncien una estirp d’ésser voladors. Per a això, hauré de buscar una parella que tingui clar que l’aigua no és un indret decent per viure. Per reforçar les possibilitats que els meus descendents competeixin amb els ocells i facin demostracions aèries que deixin bocabadats aquests batracis penosos que, alguna vegada, van ser humans.
Ells s’han cregut Darwin al peu de la lletra. S’adapten, diuen, i riuen de les meves pretensions.
No vivim per adaptar-nos, els dic jo. Vivim per viure, per expandir-nos.
Vols que ens passi com als dinosaures? -em repliquen plens d’angúnia.
Els dinosaures no es van extingir, batracis atapeïts. Es van tornar lleugers. Van conquerir l’aire. Van renunciar a la massa corporal i al greix i a les bacanals de salmó i llet de coco. Són aquí dalt, rient-se de tu i de mi. Què creus que són aquests xiscles d’alegria que fan?
No era qüestió de sobreviure. Era qüestió de mirar amunt i expandir-se, conquerir i explorar. És el que vam fer els humans durant milers d’anys.
Quina visió més cutre, la de Darwin.
Quina visió més tètrica, la dels creacionistes. Qui vol sentir-se com un titella i com un experiment capritxós d’un pare suprem egòlatra?
Els amfibis no van deixar l’aigua i van somiar i fer brotar potes i peus i mans i van ser rèptils per adaptar-se ni tampoc per encàrrec diví. Ho van fer per anhel de conquesta, vertigen de lliurar-se al desconegut, per deixar la seva signatura amb orins en noves terres.
És aquest el propòsit principal del meu desig, del meu antull d'evolució: Vull que els meus descendents, en reconeixement al seu patriarca, pixin i caguin des dels aires sobre els caps d’aquests ànimes en pena tan indignes.

Turisme interior

2008-11-29T12:47:00.004+01:00

A començaments del segle XX, encara ens quedava alguna terra per conèixer: els Pols, bàsicament. Estaven garantits el risc i les emocions de l’exploració. Molts milionaris hi dilapidaven les seves fortunes.
L’exploració, en el moment que cauen els dos últims grans reductes verges, es recicla com a turisme d’aventura. Conté un tant per cent molt elevat de turisme i ben poca d’aventura. Què és el turisme en comparació amb l’exploració? Un succedani decebedor.
On queden terres inexplorades?
La primera temptació és mirar cap amunt, cap a les silencioses profunditats de l’espai exterior. Les aventures intergalàctiques, tal con ens les pintaven a la ciència-ficció clàssica, triguen a arribar. Com més s’allunyen les sondes, més es confirma la impressió que l’univers és una gran franquícia dels Pols. El perllongament ad infinitum del trist i poc amable desert polar.
Potser no hauríem de mirar cap enfora. L’indret a vessar d'àrees verges el portem tots nosaltres al damunt, perfectament blindat pels ossos del crani.
El cervell. Aquest és l’autèntic nucli del cosmos.
De cap manera vivim a les rodalies de l’univers. El món s’articula i pren forma de dintre cap enfora. Tot el que haguem de trobar fora s’haurà prefigurat a dintre. Si volem descobrir res de nou sota la capa del cel només ens cal girar la mirada cap a dins.
Els ociosos i estressats occidentals, en aquest sentit, som l’avantguarda de la societat. Som els conillets d'Índies d’un nou camp d’experimentació. La Mare Natura assaja amb nosaltres noves formes de neurosi, psicosi, fòbia i deliri. Això és la meta final. L’última frontera! L’exploració de les infinites possibilitats patològiques del cervell. És el que ens dóna la mesura de les nostres possibilitats. Fer reals els deliris, només depèn de nosaltres. Vist que no ens resta cap terra verge, que tot figura en els mapes i que des dels satèl.lits ja s’ha fotografiat cada mil·límetre del Planeta Blau, ara els aventurers ens endinsem en nosaltres mateixos. Explorem en les circumvolucions cerebrals, en les selves verges d’aquí dins.

Simpàtiques inquietuds

2008-11-18T16:53:00.005+01:00

Potser ja era hora que digués això:

M’inquieten els gitanos i, alhora, em resulten simpàtics. Irresistiblement, incondicionalment. Els gitanets, les gitanes i els gitanos. Pobres o rics.
És un alegre vertigen.
Què els hi veig? Què és el que em commou d’ells? La seva mirada? La seva dignitat? El seu estil lliure i desimbolt? La seva capacitat per sobreviure?
La seva singularitat, potser.
No hi ha sang com la gitana. No hi ha alegria o pena com la gitana. No hi ha postres com el braç de gitano.
Tinc sentiments tèrbols. No m’importaria ser gitano. Però potser, als dos minuts, sortiria corrent i en renegaria. Em costa de dir perquè. M’ho he de fer mirar.
I em passa el mateix amb els bojos. O més encara. Em sento part de la seva conxorxa silenciosa per acabar amb el món. La bogeria és un forat negre irresistible. També els bojos són un poble sense pàtria. I a més, al contrari que els gitanos, sense família.
M’inquieten. Més ben dit, m’inquieta la meva bogeria, latent, sempre a punt per saltar a la plaça.
I també –per què no dir-ho?- em passa una cosa curiosa amb els catalans. Els catalans som el revers –o l’anvers, segons com es miri- dels gitanos. I també dels bojos. Vivim amb un estil que correspondria als éssers més assenyats de l'univers. I, alhora, covem una bogeria silenciosa i discreta. I estem com perduts, com exiliats, com escampats, sense haver sortit de la nostra terra. La prova és que quan deixem Catalunya sentim una enyorança molt discreta, de baixa intensitat. Ens transformem, amb una relativa rapidesa, en una altra cosa. Ens diluïm. No ens concentrem. L'expressió "gueto de catalans" és impossible. Els catalans hauríem d'anar a una escola per aprendre a formar guetos a l'estranger. No és que siguem el poble més cosmopolita del món. És que fa temps que anem perduts.
Per ser català reconcentrat, amant de la terra, capacitat per crear càlids guetos a l'estranger, cal ser una mica boig. O una mica gitano. I exposar-se a ser vist –mal vist- com una combinació odiosa de boig i gitano.

Caminar sobre les aigües

2008-11-13T11:03:00.003+01:00

En aquest context de la civilització estressada –i només en aquest- sorgeix el paradigma de la Nova Era o New Age, com una xarxa de refugis, de bombolles de pau on obtenir un respir. La Nova Era i els seus exercicis de respiració, els seus quiromassatges, les seves aromes, risoteràpies i musiquetes inofensives, doncs, no aspiren a canviar el món. Al contrari, són una estratègia sibil.lina del mateix estrès per tal d’allargar l’agonia de les seves víctimes, per tal que la guerra sembli més suportable, i així, com qui no vol, anar escampant el seu imperi.
I heus aquí que un dia jo mateix sento que he assolit nivells aristocràtics d’estrès, aquell punt de massa crítica en el qual les meves cèl.lules entren en ebullició, en que la ment espurneja com una radiant supernova en la fase prèvia a l’esclat, en que la geometria de l’espai es torna capritxosa i en que ni tan sols ve de gust un bon polvo. Em tanco al lavabo i em dic: “M’enfonso.” Me’n vaig de cap a la depressió (aquesta beneïda vàlvula d’emergència quan l’estrès arriba a cotes intolerables).
I tot seguit em dic: “¿I si en lloc de deprimir-me busco una bombolla on em pugui refugiar?” Però un rotllo diferent, un rotllo que no sigui coixins per terra, aprendre a respirar, aromateràpia i pòsters amb frases sublims.
Molt oportunament, fa poc ha caigut a les meves mans un prospecte en el qual se m’ofereix la salvació. Sense vacil.lacions, en faig ús i truco:
- “Ingràvid”, hola! - per com sona la veu de qui m’atén, ja em sento transportat a un món de pau i lleugeresa.
- Hola! Sí... Això... Volia demanar hora.
- ¿Per a massatge o per a flotació?
- Per a flotació, naturalment.
Per “flotació” s’ha d’entendre el següent: Passar una hora sencera de remull dins d’una càpsula, a les fosques. Segons sembla, l’invent té el seu origen en el programa de preparació dels astronautes. ¿Si no he de viatjar pròximament a Mart, quin benefici em pot aportar aquesta experiència tan singular?
En un article publicat en una revista del ram de l’anti-estrès, venia aquesta rutil.lant descripció: “Aquesta teràpia relativament nova és una singular i agradable manera de fruir d’un profund estat de relaxació en un element primari, mentre deixes que l’estrès i els achaques de salut aflorin a la superfície i s’esvaeixin.”
Disculparem el redactor per dir-ne “element primari” de l’entranyable aigua de tota la vida. El truc que et permet flotar i obtenir els beneficis promesos és que els 600 litres d’aigua que conté la càpsula estan amanits amb 300 quilos de sals d’Epsom, quasi en la mateixa proporció que es dóna a la Mar Morta. Gràcies a això, m’asseguren que tindré “sensacions antigravitatòries”. Encara millor: M’asseguren que assoliré un estat semblant al que s’obté amb la meditació. Eureka: ¡El nirvana exprés! Sense haver de passar pel fotimer d’hores d’avorriment, contorsions i exercicis de desobstrucció del diafragma de la via tradicional!
En el local em rep el mateix Anthony Perkins de Psicosis: El conserge d'Ingràvid em cau bé. És eixerit i tímid a parts iguals, i espero que no amagui una doble personalitat sinistra. Es veu que treballa a gust en aquest establiment tan particular. Ell mateix sembla que floti. Les seves frases i la seva veu són tan lleugeres com el pol.len. Segur que abusa de les sensacions antigravitatòries en hores fora de servei.
Al final d’un corredor de nau interestel.lar trobo la “sala de flotació nº 2”. El disseny de la càpsula és un encert i felicito el dissenyador. És una banyera ovalada amb tapa, sense cap aresta ni vèrtex, tot línies corbes. No cal estar molt introduït en teoria psicoanalítica per veure que és –descaradament- un ventre, una versió cool del ventre matern a escala 10:1. La forma de l’artefacte no admet dubtes. Seré un fetus satisfet.
Anthony Perkins m’orienta i m’imparteix les instruccions i, sobretot, em convenç que no em passarà res de desagradable a dins. M’explica que l’aigua no arruga ni resseca la pell. Està ben neta, acabada de depurar i a una temperatura molt agradable.
Em deixa sol. Em despullo, prenc la dutxa reglamentària. Arriba l’hora de la veritat: Introdueixo un peu a l’aigua superdensa. Em poso els taps a les orelles. Em deixo relliscar. Faig baixar la tapa i apago el llum.
Sí, sens dubte, és impossible enfonsar-s'hi. Floto en un consomé espès. Únicament el cap -deu ser pel pes de les preocupacions-, se m’enfonsa una mica. M'hi poso el coixí cervical i ja floto de manera impecable.
Comença el viatge a la relaxació suprema.
En no estar sotmès a la tensió ni a la força de gravetat, els músculs es veuen obligats a relaxar-se. Em sembla veure com l'estrès i els achaques de salut es desprenen de mi, fastiguejats, afloren a la superfície com mosques ofegades i s’esvaeixen.
Blup - blup -blup - blup.
Dec estar mort. Aquest silenci, aquesta foscor, aquesta soledat, aquesta absència d’estímuls, aquesta absència de to muscular, ¿quina altra cosa podrien ser? La meva vida és un riu que ha anat a parar a aquesta mar encapsulada.
Blup - blup -blup
¿I ara, què és el que tenim aquí? Sembla el conserge Perkins venint del fons de la càpsula, caminant sobre aquestes aigües, com el Messies Superstar.
¿Estic dormint o drogat? ¿O és el barquer que ve a buscar-me per passar-me a l’altra riba?
“Benvingut al rebedor del cel”, em diu, amb la seva veu sedant. “Tens a la teva disposició un extens catàleg d’opcions de Més Enllà. Pel preu de la sessió, se t’ofereix el cel a la pròpia Terra. ¡Benvingut a l’eternitat joiosa!”
¡Quina verborrea que gasta el conserge! M’atabala. Així doncs, se m'ofereix un avançament de la meva mort, i la càpsula, el meu digne sarcòfag.
“¿Cel o paradís?”, pregunto per fer-me l’interessant.
“Paradís és el que vam perdre, i cel, el que aspirem a guanyar-nos”, respon, superant Paulo Coelho en pedanteria lírica, “però són exactament el mateix, en el fons i en la forma. Cel i paradís són tots dos una recreació ampliada d’aquella fonda gratuïta d’una sola habitació: el ventre de la mama. De la nostra experiència intrauterina, de la seva enyorança, provenen els atributs del cel que Ingràvid es complau de posar a la disposició dels seus clients: Menjar, beguda i allotjament inclosos, absència de compromisos a l’agenda, oblidar-se del dentista i del callista, dels exàmens mèdics i acadèmics, del despertador, de fer cua a l’oficina d’ocupació. Vida en règim de caprici, l’estat de gràcia perfecte.“
“¿I a aquests ateus i materialistes recalcitrants, els passa, aleshores, que no van tenir una bona vida fetal?”
“Al contrari. El no res en el que creuen els ateus és un eufemisme intel.lectual. L’ateu rebutja el Sant Pare i el seu regne celestial amb nuvolets perquè li sona a escola-bressol cursi (malgrat tot, Miquel Àngel: ¡quin gran publicista!). Inconfessadament, l’ateu creu en la foscor silenciosa, càlida, acollidora, segura i coneguda, de la mare. Aquest és el seu íntim anhel de Més Enllà..."
"Quin Gran Ganàpia Edípic, el bon Nietzsche! Mata el Déu-Pare per tornar a la Mare i tenir-la per ell sol!"
"Exactament... L’ateu és el nostre client més fàcil de conformar. En té prou amb la càpsula pelada, sense cap escenografia aparatosa afegida.”
“No és el meu cas”, aclareixo, “perquè les meves aspiracions mai no han estat modestes.”
“Et puc oferir una solució que està tenint molt d'èxit darrerament: La recreació del gran Mar Còsmic on es fonen les consciències en una Gran Germandat.”
“¡Ecs¡ ¡No continuïs! Aquest idea del retorn a la Unitat Còsmica, a aquest gran mar d'animetes com plàncton que prediquen Jodorowsky i altres neogurus em fa venir basques. Això d'haver de compartir la Unitat Eterna amb segons qui, en plan Festival Hippy... No sé si m'entens...”
“Perfectament. I ja sé què estàs buscant... Ale hop!”
El conserge s'acomiada després de fer un gest graciós amb la mà, com de fada fadrina. La càpsula s'inunda de llum. Allò que ens sobreviu, la quinta essència destil.lada de tota una vida, l'eteri i lleuger, aquella cel.lofana subtil, un cop lliure de la carcassa, té l'antull d'anar de passeig cap amunt, i ascendeix, ascendeixo com una sonda meteorològica. Emergeixo com d'un mar a un ambient més lleuger. Una illa. Sé que és una escala. Sóc un viatger en trànsit. Hi ha una caseta modesta, confortable, estil fonda.
Continua sent un úter, en versió més oberta, exterior, amb unes vistes espaterrants: un cel diàfan i enlluernador travessat per ramats de núvols graciosos. La casa rústica i confortable desprèn aromes de neteja i desinfecció i de menjar de fonda cuinat amb llenya. En el portal m'espera un àngel. És un calc de Najwa Nimri a Lucía y el Sexo:
- Hola, Òscar, aquí cuidaremos de ti -diu la Nawja Nimri dos, amb un somriure pertorbador, una calidesa honesta i una veu que és una combinació de cotó i de frescor de suavitzant.
Després de ser cuidat, amanyagat, consentit, banyat, empolvorat, massatgejat i convidat a sopar, estic preparat per a aixecar el vol. ¡Cap amunt, doncs! Casella final. Aquí la tenim. El Deliri Blanc, la Il.luminació dels budistes. La gran llum, vella coneguda, que va agafant més intensitat com els fanals del carrer al capvespre, fins que resplendeix de mala manera. Creixo i creixo, sóc un air-bag sense límits, m'ho empasso tot, sóc un golafre de voracitat còsmica: planetes habitats i deshabitats, estels, cometes, forats, constel.lacions senceres. El món era tot el que quedava fora de mi, ara tot és a dins meu. Si afineu els sentits em podreu detectar, una ínfima porció de mi acaba de passar i us ha fregat la galta, m'expandeixo per l'espai i pel temps, cap enrere i cap endavant. ¡Que carall m'importen ara els premis i les condecoracions que no em van donar, les crítiques sagnants, les joguines que no em van comprar i els capítols de House que em vaig perdre! ¡¿Intentar entendre el sentit de les coses? Quin munt de temps malbaratat! La solució esperava en passar pàgina. ¡Quin disbarat lamentar la desgràcia i el dolor, aquest llast que cau en aquest espurnejant i joiós instant de despreniment. Tot és broma i joc en arribar a la casella final, la del Primer Premi del Concurs. ¡Enhorabona als premiats! Estic a punt de rebentar de tant riure. Em sento ultralleuger i ultradens alhora. ¡Que corrin el cava i els canapès! Sóc l'univers en festes patronals, sóc tots els mons que creo tan sols fent espetegar els dits, saltant i cantant, tots els mons com borratxos que giravolten sense parar al voltant del fanal, desplegant banderoles, serpentines, fanfàrries, bandes de música, cercaviles i castells de focs... Jo sóc el fanal, una esfera de llum prenyadíssima, perfecta i autocomplaguda, un pèl aplatada en els pols per l'efecte de l'espatarrament i del relax, una esfera envanida que aboca llum sobre l'obscuritat buida que m'envolta. No del tot buida, no del tot fosca, càlida, acollidora, generosa, com sempre ha estat el buit, a disposició del nostre caprici.
- Senyor Client -diu la veu, amb l'entonació reverent amb que cal adreçar-se a un Déu- Ha acabat la seva sessió de flotació.
Així doncs, retorno a l'Univers dels disgustos, em desinflo, m'apago, emergeixo de la càpsula d'ingravitació, de la Mar Morta individual, del simulacre de mort i renaixement. He tornat a la Terra, reencarnat en la mateixa identitat anterior, en el mateix cos, vestiré la mateixa roba, presentaré el mateix aspecte. Això no obstant, sóc un altre i d'ençà aquest moment vaig a fer el bé i a prodigar la felicitat com un quintacolumnista de la Nova Era.

Amics de l'estrès

2008-11-10T17:22:00.002+01:00

La guerra, en una accepció generosa del terme, forma part del nostre dia a dia...
-Disculpeu que en el transcurs d’algunes línies deixi anar el sociòleg d’anar per casa que tots portem dins-.
No existiria l’estrès si això que vivim cada dia no fos una guerra civil de tots contra tots. ¿I quin és el casus belli d’aquesta guerra discreta? ¿La feroç competència pel càrrec? ¿El domini del mercat globalitzat? ¿Un tot-terreny millor que el del veí? ¿Pagar la hipoteca? ¿La fama i l’excel.lència personal? Semblen causes però no són altra cosa que excuses. Qui ens empeny a la guerra és l’estrès mateix, monstre àvid i consentit que ens posseeix i ens parasita i no cedeix en el seu afany fins que ens esgota les suprarenals, embogides de tant abocar adrenalina a la sang. L’addicció a l’estrès és potent. Qui no ha patit aquesta drogaadicció gratuïta, legal i endògena (i tan additiva com l’altra), no sap què es perd. ¡Infeliç qui no coneix l’estrès, perquè entrarà en el regne celestial, però no sentirà la diferència!

Resum de l'any

2008-10-13T13:16:00.001+02:00

El més noticiable d'aquest any que acaba és que he començat a prendre'm seriosament a mi mateix (la qual cosa, per a un català, sempre té una rellevància especial).

Saber fer croquetes

2008-10-01T13:25:00.005+02:00

La psicòloga aconsella el pacient de deixar el treball i oblidar la dona ja que li absorbeix tota l’energia positiva. L’home replica: “Deixar la meva Puri?! Tu ets boja?! Si la meva Puri és el millor que hi ha! Com es nota que tu no has provat les croquetes de la meva Puri!”
No he sentit aquesta falca publicitària que promociona les Lletres del Tresor. Em costa d’imaginar com lliguen la sessió de teràpia, les croquetes i les lletres del Tresor.
Ara bé, encara em resulta més difícil d’imaginar quin país és aquest en el qual, el principal partit de l’oposició, conservador, “posa el crit al cel pel to sexista de l’anunci” i que, segons la senadora popular María Jesús Sainz, l’anunci de les croquetes de la meva Puri, constitueix un “escándalo gravísimo que perpetua los estereotipos más discriminatorios alejados de una sociedad democrática”; i en el qual, el partit en el govern, per boca de la titular del Ministeri d’Igualtat, confirma la retirada immediata de l’anunci denunciat.
¿Denigra la dona que el pacient de la psicòloga es resisteixi a deixar la parella perquè fa unes croquetes celestials?
¿En quin concepte té, la senadora del PP, les croquetes casolanes, la cuina casolana i, en darrer terme, les nostres mares que han estat, en la seva majoria, mestresses de casa i, en molts casos, grans cuineres anònimes?
De tota manera, que la Puri faci unes croquetes celestials, ¿implica que no sàpiga fer res més i que sigui una mestressa de casa amb dedicació exclusiva, quan tots sabem que, en aquest país (i en d’altres) les dones a més de treballar, fan les croquetes? (I això no seria denigrant per a la dona, sinó que deixa en mal lloc els homes que, tret de Ferran Adrià i d'Arguiñano, no saben fer croquetes celestials).
¿L’estereotip d’una mestressa de casa que sap fer molt bé les croquetes és, per força, més discriminatori que el d’una mestressa del sado que sap fer uns excel.lents nusos mariners, o el d’una senadora que es guanya la vida força descansadament i a la qual, per l’estereotip, no li pressuposem uns grans mèrits, tret de saber grimpar pels escalafons de poder –com els dels seus companys homes, d’altra banda-?
¿No es pot dir també que la denúncia, i no l’anunci, denigra la cuina casolana?
¿No es pot dir també que l’estereotip allunyat d’una societat democràtica que veu la senadora popular i li reconeix la Ministra d’Igualtat, rau en el fet que, als seus ulls, l’anunci iguala dona benestant amb humil cuinera vinguda de fora que és la que, molt probablement, fregeix les croquetes a casa de la senadora i de la ministra?
¿I què li hauria dit la psicòloga al marit enamorat de les croquetes de la seva dona? ¿Discriminador masclista?
No. Crec que li hauria dit: “Edipito, edipito, se te ve el plumerito.” Amb aquestes o altres paraules.
L’anunci, pel qui el sent amb unes oïdes menys deformades pel discurs políticament correcte, és una apologia de l’edipisme.
L’home fa una projecció de la mare en la seva Puri.
¿Com puc deixar una dona que em tracta tan bé o millor que la meva mare i em fa feliç? (I d’on has tret tu, imbècil, que la meva Puri m’absorbeix les energies positives -si només amb les croquetes que sap fer ja em proporciona una positivitat de l'hòstia reconsagrada-?)
És de molt ingrats no reconèixer que de les nostres mares enyorem l’escalf, l’amor, i els seus menjarets i, d’entre aquests, les croquetes casolanes, que no tenen res a veure amb les congelades.
No hi ha coses més bàsiques ni més importants en aquest civilitzadíssim món de sòmines, que l’alimentació i l’amor, la procreació i la llengua materna, que vam rebre i aprendre de les mares. I les croquetes casolanes formen part del gran regal.
És lleig no haver permès a les dones d'exercir tasques menys transcendentals per a l’espècie humana (senadora, gestora, tècnica de laboratori...). Tenien tot el seu dret. És més lleig encara haver denigrat les tasques de la llar perquè els oficis i ocupacions tradicionals dels homes semblessin més transcendentals per a l’espècie humana.
Que la dona té el dret d'exercir la professió que li vingui de gust, no és un dret que es posi en qüestió en l’anunci de les Lletres del Tresor i les croquetes.
Potser si les falques radiofòniques no haguessin de ser tan sintètiques, l’anunci de les Lletres del Tresor podria haver estat un cant a les mares i a les dones que, treballant fora de casa o no, posen tot el seu amor i sapiència per cuinar unes croquetes celestials.
La denúncia denigra, implícitament, les mares (i les dones que saben cuinar) del Partit Popular. I la conformitat de la ministra, les mares i les dones cuineres del PSOE. I, explícitament, les croquetes casolanes.
Unes bones croquetes casolanes estan a l’altura de les grans creacions del gènere humà (i mai no he parlat més seriosament i menys irònicament). Senadora del PP: Les croquetes casolanes es fan amb amor i per amor. No sé si es pot dir el mateix de les tasques que es duen a terme en el Senat.
En canvi, la majoria de les croquetes congelades són un escàndol gravíssim en el context de la nostra societat democràtica.
I la connivència dels partits parlamentaris en aquesta qüestió (i en moltes d’altres), un altre escàndol gravíssim.
I, per si no queda clar encara, les cuineres de tota condició i classe que cuinen amb amor i saviesa i no apareixen a les portades del TIME, mereixen molt més respecte i admiració, en general, que els cuiners o cuineres vedettes que sí que hi surten, perquè les cuineres anònimes fan el que fan sense buscar ni el respecte ni l’admiració. Per pur i sagrat i vehement amor.

Excel.lència criminal

2008-09-15T17:45:00.006+02:00

L’excel.lència, CEL DELS ATAPEÏTS.
L'ATAPEÏT DIVIDEIX ELS PRODUCTES HUMANS EN
DUES CATEGORIES:
excel.lent I TOT ALLÒ QUE NO ARRIBA A l’excel.lència
(CUTRE, MAL ACABAT, POC PROFESSIONAL, TERCERMUNDISTA, ANTI-SISTEMA, IRREVERENT).
LA FEINA MAL FETA I LA FEINA BEN FETA.
L'ATAPEÏT, TOT EL QUE SE SURT D’AQUEST MANIQUEISME
-com res no pot escapar-se D’UNA CLASSIFICACIÓ MANIQUEA-,
POSA TAMBÉ EN EL CALAIX D’ALLÒ QUE NO ÉS excel.lent:
EL QUE NO ENTEN. Deu ser mal fet, sinó s’entendria*.
EL QUE NO LI AGRADA. Ídem.
EL QUE L’IRRITA. Si li agrada l’excel.lència i li proporciona pau, en allò que L’IRRITA no hi pot haver excel.lència.
(*Una observació important: Hi ha l'atapeït i hi ha l'ingenu. Són dues categories radicalment diverses. L'ingenu accepta que hi ha obres humanes que no entén i accepta que, malgrat no entendre-les, poden estar ben fetes, i, fins i tot, ser excel.lents. Atorga un vot de confiança al crític de torn que ha pontificat sobre la bondat d'un determinat producte (vi, pel.lícula, llibre, pla urbanístic). L'ingenu accepta i reverencia per igual les estimacions dels atapeïts i dels que no ho són; i li costa distingir qui és atapeït i qui no n'és, a causa de la seva generositat ingenua. L'ingenu em mereix respecte. I jo m'he treballat a fons l'autoestima per no patir excessivament per la circumstància de formar part del batalló dels ingenus, amb puntuals i, afortunadament breus, incursions en el cercle dels atapeïts. L'atapeït, a diferència de l'ingenu, s'autoatorga el dret de pontificar sobre absolutament tot i no accepta pontificacions que desqualifiquin les seves. No hi ha res que horroritzi més un atapeït que que el prenguin per ingenu).

HI HA ALGUNA MANERA D’OPOSAR-SE O RIURE’S DEL SISTEMA POLÍTIC I ECONÒMIC QUE RESULTI excel.lent?
CAP LA CATEGORIA excel.lent EN L’EXABRUPTE, LA PROTESTA IRADA, LA REBEL.LIÓ, LA VAGA DE FAM, LA BARRICADA, L’ATEMPTAT DE LA INSURGÈNCIA?
És POSSIBLE QUE SÍ. ÉS POSSIBLE QUE CERTES FORMES DE TERRORISME ORGANITZAT EMPRESARIALMENT, O CERTES FORMES DE MÀFIA, PUGUIN MERÈIXER LA MEDALLA D’HONOR DE L’EXCEL.LÈNCIA. UNA BANDA TERRORISTA BEN ORGANITZADA I EFICAÇ pot fer-se mereixedora de la medalla a l'excel.lència.
Puc concebir una barricada modular fabricada per una empresa multinacional que ofereix productes per al conflicte social basats en els conceptes pràctic, econòmic i ben dissenyat.

SÓN COMPATIBLES l’excel.lència I LA DIVERSIÓ?

ES POT RENOVAR L’IDIOMA, EVITAR QUE S’ESTANQUI I MORI, RECORRENT ALS PRINCIPIS DE l’excel.lència? EL LLATÍ MAL PARLAT QUE ANOMENEM CATALÀ HAURIA EXISTIT SI HAGUÉS PASSAT PEL SEDÀS DELS excel.lentistes DE L’ÈPOCA ROMÀNICA?

PERQUÈ... DE QUÈ PUNYETES ENS ESTAN PARLANT QUAN ENS PARLEN d’excel.lència?
DE CERIMÒNIES DEL TE I D’audis 4 de disseny i acabats meditadíssims?
DE RIGOR CIENTÍFIC?
DE TIQUISMIQUISME A L’HORA DE PARAR UNA TAULA AMB menjar d'autor?
DE L’excel.lent FORMACIÓ/PRODUCCIÓ DE LLICENCIATS DÒCILS I MOLT BEN PREPARATS PER A LES EXIGÈNCIES D'UN MÓN EXIGENT?
DE GESTIÓ EFICAÇ D’EMPRESES QUE EXPRIMEIXEN AMB EFICÀCIA MILERS DE SUBCONTRACTATS EN PAÏSOS EMERGENTS?
ÉS AQUESTA l'excel.lència PER excel.lència?

Excel.lència...?

PER QUÈ NO DIR LES COSES PEL SEU NOM?

L'excel.lència ÉS EL PUNYETER PERFECCIONISME DE TOTA LA VIDA.

UNA CONDUCTA MANIACO-OBSESSIVA.

EL PERFECCIONISME ÉS UNA ACTITUD SATÀNICA.
ÉS A DIR, IMPOTENT.
EL DIABLE, EL GRAN IMITADOR.
PERQUÈ ÉS IMPOTENT PER CREAR.
NOMÉS TÉ SORTIDA, l’excel.lència, EN LA IMITACIÓ CORRECTA.
QUE POSA DE MANIFEST UNA IMPOTÈNCIA CREADORA.
I SOVINT UNA IMPOTÈNCIA VULGAR I CORRENT.
LA DIVERSIÓ, EL GENI i L'ERECCIÓ, EN CANVI, SON CATEGORIES I FENÒMENS DIVINS.
ES POT ARRIBAR A PERSEGUIR EL SANT GRIAL DE LA PERFECCIÓ NOMÉS QUAN S'HA PERDUT LA SENDA LLUMINOSA
DE L'ARRAVATAMENT I DEL GENI
QUAN NO HEM DEIXAT EXPLOTAR LA LLAVOR
QUAN SE'NS HA TALLAT LA CONNEXIÓ AMB
LES IDEES I LES PARAULES I LES IMATGES.
L'EMBRIAGADORA FLUÏDESA DEL CENTRAMENT.
Buscar el perfeccionisme, SUCCEDANI DE LA CREACIÓ GENUÏNA.
NOMÉS ES POT SER PERFECCIONISTA DES DEL DESCENTRAMENT I LA IMPOTÈNCIA.
QUAN HA ENTRAT EN ESTANCAMENT I OFUSCACIÓ, L'ATAPEÏT COMENÇA A SOMIAR AMB l'excel.lència, A POSAR-li ALTARETS, a l'excel.lència.
L'adorador de l'excel.lència ÉS fràgil com el cristall de Bohèmia,
insegur com les accions d'una asseguradora americana.
L'excel.lent perfeccionista només pot viure en una inestable bombolla protectora cridada a fer
PLOP.

SENTO SER TAN CRU.
LES FALTES I LES IMPERFECCIONS SÓN COM TAQUES DE SOBRASSADA EN UN POLO DE COTÓ 100%.
ESPERO HAVER COMÈS ALGUNA FALTA D’ORTOGRAFIA I DE SINTAXI. I ALGUN EXCÉS VERBAL I ALGUN ERROR DE CONCEPTE. PEL BÉ DEL MÓN I DE LA CULTURA.

Contra el somieig

2008-08-27T13:13:00.004+02:00

Per a què escrius literatura fantàstica?

No, no és la literatura fantàstica de Dragons i Masmorres, Elfs i follets, Camins Iniciàtics de Paulo Coelho... Literatura de somieig per a adolescents inadaptats, per ensopir i generar estats malenconiosos o de mundoiupisme.
Aquesta literatura tòpicament fantàstica, que ha usurpat i acaparat el terme, i que fa el mateix servei que:
- La poesia lírica que s’autocomplau amb les manifestacions sensibles d’un mateix.
- O el Periodisme de Tomaqueig.
- O les Festes de la Mercè i els grans Projectes per una Barcelona Engrescadora.
On només canvia el públic que consumeix cada cosa, però la funció ansiolítica és la mateixa.

Al contrari.
És la literatura Fantàstica que, des de la descontextualització, ens ensenya, d’una manera antipàtica, l’autèntic rostre del món. Que ens mostra a nosaltres, amb tota la crua sinceritat. Literatura fantàstica per despertar, paradoxa essencial del gènere.
(Poe, Carroll, Kafka, Meyrink, Vonnegut, Borges, Lem, Topor, Dalí, P.K. Dick, Bradbury i una petita joia com Planilandia, ja sabeu què vull dir: Literatura Fantàstica amb majúsucules).

Que ens vacuna, amb projeccions exagerades del Present, contra aberracions futuribles.
Que també vaticina i, fins i tot, provoca el Futur.
Que ens retorna la responsabilitat individual sobre l'avenir.

La ciència-ficció és literatura fantàstica i utòpica
i molesta.
Per això rep tot el recel i, de vegades, la desqualificació de determinades elits culturals (autoproclamades) al servei del poder de torn. Alimenten ínteressadament l’equívoc que ciència-ficció és i només és: pistoles làser i éssers acolorits amb antenetes.

La poesia no subvencionada s’obre al món sencer, es lliura a la batalla. Reconeix que hi ha una batalla a lliurar. Rebenta els estrets límits de la nostra cel.la mental. Quina sorpresa ens enduem quan escoltem poesia honesta en estat de bel.ligerància! Les nostres oïdes se sobresalten. L'altre dia vaig sentir Jesús Lizano i em vaig reconciliar amb el gènere humà.

Els polítics autoproclamats progressistes defugen les visions potents del present i del futur i les substitueixen per caramelets de poesia de somieig.
Com llagrimegen d’emoció en els festivals de Poesia Subvencionada!
Lliris i postals i frases de calendari.
Mentides commovedores. Mentides amb efecte lenitiu, cloroformitzant, analgèsic.

Si la literatura no ens incomoda ni ens remou, ni que sigui una mica, a fi de redimir-nos de la nostra natural tendència a l’estancament mental i vital, aleshores és que no és literatura, és una làmpada de lava o una figureta de basar xinès.

Seqüela de "Tinc el que sóc"

2008-08-19T12:36:00.005+02:00

Senyors (amics, coneguts i fantasmes tots),

Em veig en la peremptòria necessitat de fer un afegit al post Tinc el que sóc (penjat al maig).
I és el següent:
TENIR en excés (propietats immobiliàries, vehicles turisme, aparells electrònics per a la vida digital, activitat socials, és a dir tot el que constitueix un Gran Tren de Vida) és perniciós, no pel fet en si, sinó sobretot per la qüestió del MANtenir, tenir cura del que TENS, les reparacions, comprar recanvis, les polisses d’assegurances i tot plegat. És perniciós en el sentit que surt car. Necessites guanyar molts diners i això limita la teva capacitat de maniobra. Et constreny les possibilitats. Has de continuar fent anar el teu Gran Tren de Vida per la mateixa via, a tota velocitat, amb compte de no descarrilar.
Però és que SER massa un mateix és encara pitjor. També per la qüestió del manteniment. És un desgast enorme haver de Ser un mateix = Autèntic = Geni-i-Figura-Fins-a-la-Sepultura. La via per on circula el teu “Jo-mateix” és encara més unidireccional, estreta i fa molta pujada i, a sobre, les barreres estan posades de través i no en paral.lel. Exigeix una gran despesa d'energia. Veritat de Perogrullo: Si fos fàcil, descansat i lleuger, tothom seria molt autèntic.
I el massa Tenir o el massa Ser no és tant la quantitat sinó el temps, l’estona que et vulguis mantenir en l’Alt Tren de Vida o en l’Alt Exercici de l’Un Mateix.
Aleshores la denigrada careta, màscara, disfressa, la "persona" que amaga la teva “autèntica personalitat” rere un aspecte i unes maneres estàndard, socialment o familiarment acceptables, ve a ser l’equivalent de la roba de mercadillo i els productes de Basar Xinès. Et permeten un Tren de Vida més lleuger, menys exigent.
Sempre i quan tinguis la prevenció de no confondre la teva disfressa de carnestoltes diària amb la teva pell.
Quan la màscara, quan el paper ja no compleix la seva funció de beneficiar-te sinó que acontenta i beneficia els altres, és l’hora d’anar al mercadillo de personatges i canviar-lo. Hi ha fundes de personalitat que donen una gran aparença d’autenticitat.
I l’Exercici de l’Un Mateix sempre es pot deixar per a les grans ocasions.

Catolicisme reciclat

2008-07-28T10:23:00.006+02:00

Swami Vivekananda, el mestre indi que a finals del segle dinou divulgava per Occident la filosofia hindú, a Vedanta la Via del Ioga, ens predica: «Cal refusar com un verí, tot el que ens fa ser febles, física, intel·lectual i espiritualment. No hi ha vida en això; no pot ser veritat. La veritat enforteix. La veritat és puresa; la veritat és tot coneixement...»; i també diu: «És això el que ensenya el Vedanta. No proposa cap panacea universal, cobrint ferides amb plaques d’or...»
Aquestes paraules serveixen de rèplica perfecta a una de les clàssiques divises de la Nova Era:
Tot mal té una part positiva. La malaltia no és la teva enemiga, és la teva aliada.
Etcètera.
Si el mal té una part bona, no és tan mal. Potser hauríem de tenir-li més consideració, al mal, en totes les seves formes. El feixisme té una part positiva (el problema és saber-l'hi veure, oi que sí?). Un tsunami té una part positiva (em costa, però ja l'hi trobaré). Trencar-se la cama té una part positiva (aquesta és més fàcil: Puc dedicar-me a ordenar fotografies. Altrament no hauria trobat mai el moment) Si em concentro en el que té de bo, se'm fa més suportable.
Aquest lenitiu estúpid de resignar-se. De decorar la merda i ruixar-la amb ambipur. Segons Vivekananda (que ho diu amb altres paraules) la merda és merda. Una tràgica mort és una tràgica mort i una merda. Un càncer és un càncer, una PUTADA en majúscules. Si te’n surts i en treus quelcom de positiu com, per exemple, que et sobrevingui una pressa molt comprensible d’acabar els vells projectes sempre ajornats, millor per a tu. Però a mi no em sentiran glorificant el càncer pels seus efectes beneficiosos de cara a entrenar l’esperit i el cos i proporcionar-te ales per no deixar coses per l’endemà. Superar un fet terrible et serveix, sobretot, per enfrontar els fets terribles que li seguiran. Com entrenar-se a córrer serveix per córrer i, potser, de passada, va bé per al cor. I si no has de dedicar-te a volar en helicòpter no perdis el temps fent un curset.
Mireu què s’hi pot llegir en un butlletí de l’”Asociación Pro-Quiropráctica de España”:
«(...) La doctora Brown proposa una innovadora teoria sobre la subluxació vertebral anomenada Teoria de l’Energia Potencial.
»Aquesta teoria subscriu que la subluxació apareix a causa de les limitacions de la consciència personal i col.lectiva dels éssers humans, i que és una part necessària de l’evolució humana (...)
»...la Intel.ligència Universal ha creat la subluxació [lleus dislocacions de les vèrtebres] per separar la consciència de la matèria, per tal de crear polaritat i perspectiva. Aquestes dues qualitats es consideren necessàries per a l’evolució de la consciència. La separació de la matèria i de la consciència, provocada per la subluxació, ens permet observar-nos en l’espai i el temps. L’ajust quiropràctic permet, d’aquesta manera, reunir matèria i esperit amb un nou dinamisme i potencial per evolucionar.”

En atenció a les persones que estem limitats a nivell de consciència i que tenim un accés restringit -en virtut del nostre atapeïment mental- a la Intel.ligència Universal, gosaria de demanar que aquestes teories no transcendissin l’àmbit privat i familiar de la doctora Brown, per tal que la resta no ens acabem sentint com xinxes amb aparença humana.
Per aquest camí de beneir els problemes que se'ns presenten, i entendre'ls tots com proves iniciàtiques, acabem caient en excessos com estimar els lleons que se’m menjaran. O besar els peus dels terroristes que em segresten i em tenen tancat en un zulo durant tres mesos i em permeten, així, ser una persona més evolucionada en acabat.
En concret, fixeu-vos el problema que ens planteja la Brown: Trobeu la manera d’obtenir subluxacions com més i més variades millor, per tal d'accelerar l'obtenció de l’evolució de la vostra consciència. (I, de passada, donar prosperitat a les clíniques quiropràctiques)
Un àngel l'haurem de descriure ara com un “ésser que assoleix una naturalesa immaterial després de patir subluxacions a dojo”?
I un tumor maligne, no serà encara més efectiu per assolir aquesta separació de la matèria i de la consciència? Lògicament sí. Com més separats, en aquest cas, matèria i consciència, menys patiment.
Em costa de recordar un cas en què el marquèting fos tan perniciós. Pobres pacients! Els guareixen d'una ridícula subluxació i paguen l'altíssim preu d'empassar-se idees tòxiques.

És obvi que de qualsevol experiència -per desagradable, crua, brutal que sigui- en podem extreure alguna cosa positiva, si som prou imaginatius, calçasses o afortunats. D'això tota la vida se n'ha dit consolar-se. És una de les grans habilitats de l'homo sapiens. I el cristianisme en va fer un art. Gran part del doctrinari new-age és la posada al dia de la resignació i el consol cristians.
Vivekananda i Nietszche, per descomptat, viatgen en una altra direcció. Ser forts per acceptar-ho. Practicar l’enfortiment per no deixar-nos ensorrar. Aguantar el xàfec. Usar l’astúcia per sortir d’una situació. Pur sentit comú. El sentit comú és blasfem i heretge.
Rebre els lleons (o la lepra) que se’ns menjaran com un regal celestial és practicar una altra cosa.
El nostre cos, de fet, sap de què va la història. Millor que nosaltres. Ho té claríssim. I sort en tenim d’això. Fabrica constantment material de defensa per a la guerra diària contra els microscòpics agressors. Bacteris, virus, fongs, ens envaeixen diàriament, per milions. Vénen per feina. Poden ser els nostres aliats, per conveniència, o els més ferms fills de puta. La resta és literatura barata. I nosaltres, de vegades, cometem deslleialtats terribles amb el nostre cos. Ens aliem amb l’enemic. Per exemple, quan diem:
Tot mal té una part positiva.
La lluita contra la malaltia, la convicció de superar-la és l’única cosa positiva. Els enemics no els necessitem per a res, necessitem vacunes, potser, per entrenar-nos, per mantenir-nos en forma i no abaixar la guàrdia, perquè els enemics vindran irremeiablement a buscar-nos les pessigolles, perquè som en un món regit per una llei no contemplativa: menjar o ser menjat. De benediccions només se’n poden repartir en els moments de treva o de digestió.
Una nova citació de Vivekananda:
«Aquesta vida és dura. Obre-t’hi pas agosaradament, encara que et resulti duríssima. ¡No importa, l’ànima és més forta! El Vedanta no carrega cap responsabilitat en els petits déus, perquè tu ets el forjador de la teva pròpia sort. Tu et fas sofrir a tu mateix, tu et fas el bé i el mal, i ets tu qui es tapa els ulls amb les mans i diu que és de nit. Aparta les mans i mira la llum. Tu ets refulgent, ja eres perfecte des del principi.»
De les paraules de Vivekanada no s’infereix que ens donem la malaltia per obtenir l'estatus celestial, sinó que, en determinades circumstàncies, ens en fem miserables còmplices. Establim una relació simbiòtica amb la malaltia de llarga durada. Torno a la meva benvolguda Lanctôt, ex metge canadenca, i a la seva frase: "la malaltia és la teva aliada, no la teva enemiga”. Si li fes cas, m’hauria d'encantar narcisístament amb els meus èczemes. La pastilla que no cura, i de la qual tan abomina la Lanctot, però alleuja els efectes desagradables, també la podria veure com la meva perfecta aliada. Treballa a favor de la malaltia, ens la fa tolerable, ens la fa amiga nostra. Les pastilles són les làmines d’or que cobreixen ferides, a les que al.ludia Vivekananda. Ens fem amics i còmplices del nostre estat de declivi. Adorem la Torre Torta de Pisa. Gràcies a la pastilleta no ens ensorrem de cop, anem declinant com la Torre de Pisa. Una malaltia crònica, si no és causa d’unes condicions ambientals insalubres o deficiències alimentàries, és psicosomàtica. Això no vol dir que fabriquem la malaltia, sinó que propiciem que sigui crònica en abaixar les defenses. Autogenerada? No, no és autogenerada. El que fem, exactament, és abaixar les defenses al davant de certa mena d’invasors. Els que més ens convenen. Tenim un savi instint que ens guia per triar quins malparits microscòpics deixem entrar i quins no.
De les primeres coses que aprenem és que quan estem malalts obtenim el doble d’atenció; a partir d’aquí, obtenim un eficaç recurs per obtenir atenció quan ens fallen els altres recursos més saludables. La malaltia crònica és la mort domesticada. Una mascota adoptada, un monstre de companyia que es va engreixant a costa nostra. Convertim el cos en ostatge nostre quan les coses no van com volem que vagin i no trobem una manera menys desesperada i arriscada d’aconseguir-ho. Woody Allen, a Toma el dinero y corre, és un delinqüent desastrós. Quan tot li falla, enmig d'un assalt de banc, es pren a si mateix d’ostatge posant-se la pistola al cap, i els policies abaixen les armes i el deixen passar. Ens diu la Lancstôt que la nostra malaltia és la nostra aliada i no la nostra enemiga i quasi ens vénen ganes de posar-nos malalts, apuntar-nos al cap, per sortir amb la nostra. Què ha de ser aliada nostra una merda de la qual, en els instants de franca lucidesa, sabem que ens n'hem de desempallegar per estar bé!
"Malaltia, la nostra aliada." "Els pobres entraran en el Regne del Senyor." "Els sofriments ens aproximen a Déu." La mateixa retòrica catòlica de tota la vida, la gran fàbrica de xais dòcils, reciclada per la new-age.

Quins malvats volem per als nostres fills?

2008-07-24T21:56:00.004+02:00

(Article publicat al Butlletí 11è de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia)

Una tarda, fa poc, el meu fill petit m'agafa i se m'endú al videoclub. Segons ell li havia fet una promesa tres dies enrere. Com que no se m'ha acudit cap bona excusa a temps, doncs això, hi anem.

Tria Descobrint els Robinson.

Podria haver estat pitjor.

Descobrint els Robinson: L'enèsima producció Disney. Garantia d'uns mínims d'acció i d'espectacularitat i una depurada animació. L'únic que demano és que no abusin amb les cançonetes. Lewis, un orfe abandonat en un orfenat. Tothom sent empatia amb un orfe. Encara que tinguem o hàgim tingut pare i mare, ens sentim o ens hem sentit orfes en un moment o altre, o sempre: Els pares no ens entenen, o els pares no tenien tot el temps del món per a nosaltres, o els pares deixen de cop de ser aquells éssers supermeravellosos i esdevenen éssers reals. Aquest de la pel·lícula, a més, és un orfe superdotat que ningú no entén i quasi ni suporta. Cap família no el vol adoptar. Només obrir la boca, els pares candidats s'adonen que no és el nen dolç, tendre, inferior intel·lectualment, que podran modelar al seu gust.

Aleshores arriben del futur, Wilbur Robinson i Bowler Hat Guy. Respectivament: un amic aliat i un enemic. Com a Terminator. L'amic arriba per preservar la història i el futur. L'enemic, naturalment, per canviar-la a favor seu -el molt egoista! El malvat roba la màquina que pot alterar el futur. Lewis i Wilbur es veuen obligats a viatjar al futur, que és el present d'en Wilbur, per intentar arreglar les coses des d'allà. Com a Retorn al futur (la 1 o la 2, no ho recordo). Lewis, l'orfe, fa coneixença de la família de l'amic. És una concentració única de bojos encantadors sortits directament de Viu com vulguis de Frank Capra.

La pel·lícula està clar que és un patchwork fet de déjà vus cinematogràfics tot ben cosit i manufacturat amb la garantia de la factoria Disney.

Aquesta família d'eixelebrats sí que comprèn i sí que vol adoptar l'orfe impossible. Però, ves per on, hi ha una incompatibilitat radical que impedeix la felicitat d'en Lewis -i, per deferència amb els que no han vist la pel·li, no la revelaré, perquè avui em sento bona persona-.

Tot seguit, una altra sorpresa: el malvat és algú que Lewis ja coneixia, un que ha acumulat tones de rancor contra ell, a més de lleganyes i hores de no dormir en una edat especialment delicada.

De manera que la seva maldat parteix d'un desig de venjança comprensible.

La factoria Disney es posa al dia: Els malvats purs, els malvats perquè sí, per amor a la maldat, per pur geni de la maldat, per pura crueltat juganera, ja no es porten. Ara els malvats vénen amb una oportuna genealogia sota el braç, que els justifica. La idea és que els malvats ja no són els altres, sinó que qualsevol de nosaltres, col·locat en la mateixa situació, també es decantaria cap al costat obscur.

I, a més a més, el malvat contemporani gaudeix d'opció a redempció. Són així: Reversibles com alguns anoracs.

La raó de ser de les tres preqüeles de La guerra de les galàxies, és, a banda de vendre més figuretes de marxandatge, mostrar-nos exhaustivament com la filantropia es va convertint en rancúnia i maldat, en la persona de Darth Vader i, com novament, es transforma en bondat.Una bondat ja no ingènua i de més mèrit. Ara bé, en contrast amb Descobrint els Robinson, els guionistes tenen cura de mantenir l'Emperador dins del Costat Obscur de la Força, i així queda un enemic -decent com a tal enemic- amb qui lliurar el darrer gran combat. Gran previsió.

De les cendres del mal destruït sempre reneix el mal, amb la qual cosa assegurem la pervivència del cinema d'aventures i de l'OTAN.

A la sèrie "Farscape" també ho tenen clar. Quan un rufià pateix la conversió a la bondat i, per tant, s'alia amb els bons i, per tant, queda inservible com a tal rufià, de seguida ocupa la plaça deixada lliure un nou rufià, confirmant un principi de necessitat: la bondat necessita un punt de referència perquè sapiguem de què parlem, quan parlem de bondat. La bondat és la negació de la maldat. La maldat és una afirmació. I la innocència és una altra cosa, que no necessita afirmar ni negar res.

A "Bola de Drac" -gràcies Toriyama! per existir- després que queda anul·lat un enemic (per reinserció, o per exterminació pura i dura), se'ns presenta un de més invencible i cruel, fins a arribar al monstre Boo, que és el millor malvat dels últims vint o trenta anys, ja que es basa en la idea del xiclet, la substància artificial més malvada i resistent.

Resulta un contrasentit, una cagada postmoderna, justificar i reinsertar els malvats; el malvat "bombó de licor": un cor tendre recobert amb una crosta negra. En el terreny de la fantasia, el malvat de crosta i cor negres té més glamour.

Per a un psicoanalista potser sí que és el gran repte, la màxima fascinació, escodrinyar en les arrels familiars de Hitler, Pol Pot, Idi Amin i imaginar que troba les raons de ser de les seves maldats respectives, i imaginar una tanda de sessions que hauria pogut estalviar calamitats als jueus, gitanos, cambotjans, etcètera.

Ara bé, en una aventura fantàstica, un malvat amb un trauma justificador i una opció a reinserció sol resultar tan decebedor com el cafè amb llet descafeïnat, descremat amb sacarina.

Tot i que Kirikú i la Bruixa és una gran història i gairebé em fa dubtar del que acabo de dir.

Vegeu el gran encert i la visió comercial de l'església catòlica, que aboleix els llimbs, per insípids i innocus, però manté en plantilla el malvat per antonomàsia, que és dolent no per trauma infantil, sinó per lliure elecció, ja que aquesta és la dolenteria amb pedigrí de debò.

Si alguna cosa podem valorar d'un malvat és que sigui tenaç en la seva maldat, constant i creatiu. Els malvats, si han de morir, que ho facin amb tanta dignitat com moren els herois, sense renúncies ni conversions ni penediments de darrera hora.

Aleshores, per exemple, trobo estupenda Michelle Pfeiffer en el paper de bruixa a la recomanable Stardust. Llogueu-la i sabreu de què parlo. Ole per la bruixa Pirula! Constatem alleujats que continuarà lluitant per la seva causa.

Als dolents els reconeixem la seva causa. I no volem que es rendeixin mai. Perquè, a l'heroi, no ens agrada que li donin peixet.

Un dolent que es fa perdonar fóra com un Reial Madrid tovet que se'ns fes simpàtic. Per la mateixa raó, aplicada a la inversa, quan algun candidat polític és netament impopular o té un aire sinistre, es procura difondre la seva història familiar, fer-nos-el més humà, perquè pugui semblar menys enemic nostre.

Un dels més terrorífics i sòlids malvats dels últims temps: El "bon noi" de Funny Games de Michel Haneke, refilmat aquest any.

Perquè és coherentment malvat fins al final.

Rares emocions

2008-07-02T13:34:00.004+02:00

A l'AVUI digital d'ahir, dimarts 2 de juliol, feien la següent consulta als lectors:

És compatible ser catalanista i emocionar-se amb la selecció espanyola?
• Sí, del tot.
• No gaire.
• Gens.

Les emocions són rares.
Canviem la pregunta:
És compatible ser un patriota espanyol i no emocionar-se amb la selecció espanyola?
Segons Juan Antonio Camacho, ex-seleccionador, no.
Les emocions, en aquest cas, han d'estar perfectament alineades.

Es pot ser una persona refinada i culta, amb títol universitari i entusiasmar-se amb una aventura de Mortadelo i Filemón?
No ho sé. No tinc títol i, segurament, no sóc ni refinat ni culte.

Es compatible emocionar-nos o excitar-nos sexualment amb una escena de violació en una pel.lícula i ser catalanistes? O progres? O cristians?

Quina emoció és més incòmoda, aquesta que acabo d'esmentar o la que proposava l'AVUI?
Ajuda pensar que, en tots dos casos, l'emoció és per una representació. La violació no és real. És una fantasia. Recrea una clàssica fantasia sexual de dominació. Ens podem permetre el luxe de tenir fantasies sàdiques, d'ençà que Freud va sentar càtedra.
I la selecció representa Espanya. La victòria d'Espanya sobre Alemanya a la final de l'Eurocopa, quan ens parem a discernir les coses, sabem que no és l'exèrcit espanyol entrant a les portes de Berlín.

Que rares i salvatges són les emocions!
I algunes metàfores, també!

En l'equip nacional d'Espanya, proclamat campió d'Europa, jugava mig equip del Barça i mig equip de jugadors criats a la Masia i, a sobre, jugaven a l'estil de Can Barça.
Podem entendre-ho com una conspiració? Un maquiavèl.lic estratagema per completar el procés d'assimilació i eliminació del nostre fet diferencial?
Crec que la qüestió no és aquesta.
La qüestió seria:
Per què necessitem emocionar-nos amb una selecció i amb uns partits de futbol?
Si és una tendència o una necessitat, morbosa o no, d'una part de la humanitat, la d'emocionar-se amb una selecció de futbol, aleshores els catalans, com a part integrant de la humanitat, no tenim perquè ser més egregis i "desapegats" que ningú en el món.
A falta d'una selecció pròpia en competicions de debò, ens assisteix el dret legítim d'emocionar-nos amb la selecció que representa Espanya (és a dir, la selecció del país governat per l'administració que no ens deixa convocar referèndums, ni administrar els nostres impostos, ni recuperar els nostres papers històrics, ni decidir per on hem de foradar els nostres túnels), perquè la selecció només representa Espanya, no és còmplice directa de les injustícies esmentades, ni les justifica simbòlicament sobre el terreny de joc. Quan juga i guanya la selecció, no milloren ni empitjoren les nostres relacions amb aquest estat que ens governa a l'estil colonial.
Hi ha una aspecte simbòlic en la història de la selecció espanyola de futbol i és el que més emocions ens promou als catalans.
L'etern desig de Catalunya i els catalans de derrotar algun dia aquests macarres i abusananos que fa segles que ens treuen la sang i ens dicten què hem de fer i com hem de viure, es correspon perfectament amb l'etern desig de la selecció espanyola, fa tres dies satisfet, de derrotar aquests italians alemanys brasilers, macarres, abusananos i vanitosos futbolístics.
- Quina bella paradoxa!
És en aquesta identificació que els catalans, mal que ens pesi, ens veiem arrossegats a emocionar-nos amb la selecció d'Espanya.
Ens vam emocionar i alegrar i alleujar quan la selecció va salvar el fatídic obstacle de quarts de final. En termes futbolístics, els quarts de final eren com una repetició ominosa i obsessiva del nostre onze de setembre.
Ens vam emocionar quan la selecció espanyola va enviar a casa la insidiosa, irritant i bunkeriana, selecció italiana. Com una consumació de la derrota de tots els arxienemics mediàtics de Catalunya.
Ens vam emocionar quan va fer baixar el morro a la prepotent selecció alemanya. Com una victòria contra tot pronòstic, del SÍ en un referèndum d'autodeterminació.
La victòria de la selecció espanyola és una alegria per als il.lusos amants de la justícia poètica en tots els àmbits de la vida.
Un model per als catalans.
Un exemple a seguir per als polítics catalans.
Ara ve la proclama:
És així, amb bon joc, amb decisió, amb "descaro", amb convicció, sense manies, sense complexos, amb un grup unit, que se li pot fotre un gol per tota l'esquadra a la història i al contuberni espanyolista.
Ja és hora de deixar de recrear-nos en el fang d'un 11 de setembre de claudicació i derrota en la tanda dels penaltis.

Amb les dues últimes frases crec que he trobat el to just per reanimar i enardir les masses de catalanistes afligits per haver-se emocionat pecaminosament amb la selecció espanyola.

PS: No puc estar-me'n de dir-ho:
José Montilla, i el seu partit PSC, traspuen l'esperit de la vella selecció espanyola, la que apallissava seleccions de segona fila en fases de classificació i que, després, sortia al camp ja derrotada quan se les havia d'heure amb partits decisius i seleccions d'envergadura.
JM i el PSC dominen localment l'àmbit municipal, el cultural, l'associatiu, les televisions i mitjans d'aquí, amb un gran joc maquiavèl.lic, però queden humiliats a Madrid, a l'hora dels grans debats i les grans decisions. (Com a mostra: És a Madrid que es confegeix l'alineació que presenta el PSC, i si un tal Maragall, davanter molt incisiu, de joc vistós, ha de sortir de l'equip per fer entrar un tal Montilla, un migcampista d'estil picapedrer).

Bella paradoxa!
L'actuació de la selecció espanyola de futbol en la passada Eurocopa ens indica clarament el camí audaç per guanyar-nos el dret a emocionar-nos un dia amb la selecció catalana.

Conspiració

2008-06-23T12:35:00.003+02:00

(Continuació de "La causa de les conseqüències" i "Acupuntura en el desert", respectivament localitzables als mesos d'abril i maig)

A Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, on vaig estar-m’hi cosa d’un any i mig, vaig conèixer un brasiler amb pinta d’alemany que es deia Càssius Àngelus. Càssius Àngelus no era un pseudònim artístic, els pares de la criatura van tenir l’estranya humorada -tot i que no tan estranya en el context del Brasil-, d’etzibar-li aquest nom.
El Càssius tenia el mateix problema a la pell que jo. Érem germans de clapetes pruriginoses.
El Càssius era -i deu continuar sent- gran bevedor de cervesa i amant de la bona taula com jo. Quan dic “bona taula” em refereixo concretament al menjar de fonda de tota la vida, aquest que es distingeix no per l’eclecticisme ni per les combinacions sorprenents de gustos sorprenents ni pels emplataments escultòrics ni pels noms ampul.losos, sinó per la quantitat, la qualitat de la matèria primera i el sentit comú en la preparació.
Una nit, després d’un sopar memorable al seu apartament (a l’estat de Minas Gerais és on més i millor es menja de tot Brasil i la cuina casolana del Càssius n'era digna representant), vam ocupar la sobretaula amb un debat calorós sobre la nostra producció de clapetes vermelles, excoriacions i èczemes. El seu dermatòleg sostenia que el nostre problema era la conseqüència d’una al.lèrgia a uns fongs paràsits que viuen a la nostra pell. Excedir-se amb les begudes alcohòliques i amb certs aliments pesats -especialment porc, en totes les seves presentacions-, però sobretot l’abús de l’alcohol, faria proliferar aquests fongs oportunistes. Segons el dermatòleg brasiler, la hipòtesi de treball del meu dermatòleg: la reacció al.lèrgica a la grassa de la pell, no era correcta.Vaig replicar amb arguments de pes: “Com pot ser tan ruc el teu dermatòleg?!” o “el meu dermatòleg li dóna vint voltes al teu!”, etcètera. Vam organitzar una polèmica de nivell de pati d’escola on es va posar en joc l’honor de la dermatologia nacional respectiva.
El que en veritat em treia de polleguera no era veure qüestionada la competència dels dermatòlegs catalans, sinó imaginar-me el meu rostre envaït de moixernons microscòpics addictes a l’alcohol i als greixos saturats dels embotits que arribaven per via sanguínia als capil.lars de la meva cara.
Fos la reacció al.lèrgica contra aquests invasors minúsculs, o fos contra l’excés de grassa, el que sí quedava establert (i he pogut confirmar al llarg dels anys) és que hi ha una relació directíssima entre la ingestió excessiva d’alcohol i d’aliments carregats de toxines i greixos, i les crisis d’èczemes a la cara.
I en refredar-se la qüestió, aquell mateix dia, vaig començar a admetre la possibilitat de tenir pròsperes colònies de moixernons, afortunadament microscòpics, acampats a la meva pell sense pagar drets de càmping.
A partir d’aquí podia formular la meva primera sospita. Era fàcil establir una relació entre alcohol i greixos, el fetge i els problemes a la pell. Elemental, estimat Watson: Aquest inepte del meu fetge no processa l’alcohol i altres elements perjudicials, deixa que passin a la sang que els transporta i abandona allà on pot. No processa com a mi em convé, sinó com convé als presumptes paràsits. O sigui que d’inepte, res. És un traïdor sabotejador en tota regla. És un òrgan malvat. Prefereix fer feliços als fongs que a mi. Ho fa de manera deliberada. Per castigar-me els excessos. Què té aquest fetge repel.lent contra els excessos? Sóc de vida. I ser de vida, comporta excessos. L’excés és sinònim d’alegria. Com el colesterol dolent, que és el que acompanya algunes de les millors coses d’aquest món: el pernil, la cansalada, els xoriços picants, la mantega, l’ou fregit amb patates fregides...
Aquest fetge meu resulta que és un fonamentalista vegetarià repel.lent. O tal vegada és simple rancúnia: el mortifica treballar quan jo estic de festa.
En qualsevol cas, culpable. O, fins que no aporti proves, presumpte culpable. El primer sospitós del joc del Cluedo de la meva salut. Sospitós d’engreixar moixernons minúsculs.
Un culpable, una arma, un lloc del crim:
Acuso aquest fetge malparit de processar malament les begudes espirituoses i els gustosos greixos saturats de la meva dieta carnívora.
L’arma és el seu passotisme.
El malparit exerceix la seva carrera criminal a sota de les meves costelles.
I aquest fetge, qui el feia i el fa ser com és? Gandul o rebel o malvat? He de donar-li boldo i carxofa tota la vida per estimular-lo -o per fer-lo passar per l’adreçador-? Quin és el mòbil de la seva conducta delictiva? En el Cluedo, joc de taula clàssic i entranyable, curiosament no hi ha mòbil. El senyor Blanco (o el Professor Mora o la Senyora Rubí) maten l’amo de la casa amb un canelobre a la sala de Billar sense cap interès personal, potser perquè els assassins del Cluedo van néixer amb un cromosoma assassí. Assassins de naixença. El meu fetge potser no processa com és degut perquè és defectuós de sèrie. Això vaig concloure.
Tanmateix, d’ençà aleshores (i ho he d’agrair al Càssius Àngelus), quan em pregunten què tinc a la cara, ja no he de dir: Al.lèrgia a l’excés de seborrea, sinó: Al.lèrgia als Micromoixernons Alcohòlics. I no em sento tan malament.

Declaració unilateral (o per efusió de testosterona)

2008-06-08T21:11:00.007+02:00

Puigcercós i Ridao avançant amb decisió cap a un nou horitzó (llàstima que l'horitzó té aquella mania d'anar-se allunyant a mesura que t'hi acostes).

Resultats de les eleccions internes a Esquerra Republicana: Un de cada tres militants d’Esquerra ha donat la seva confiança al tàndem conduït per Joan Puigcercós i Joan Ridao. Malgrat que dos de cada tres militants han preferit altres candidats, els dos Joans esmentats seran president i secretari del partit. Per tant, dos de cada tres militants no estaran contents. Però també passa això amb les travesses i amb la primitiva. Toquen a una minoria afortunada, i els altres: Continuïn intentant-ho, amics!

En conseqüència, segons es desprèn del perfil i declaracions dels guanyadors, d’ençà ara mateix les prioritats d’Esquerra passen a ser:

1. Garantir l’estabilitat del govern tripartit i dels llocs de treball dels homes i dones d’Esquerra en el si del mateix.

2. Cohesionar i enfortir el partit i convertir-lo en un referent encara més referent que fins ara.

3. Demostrar que les idees de progrés i benestar social poden compartir cervell amb una defensa audaç de la privatització de tot, la pujada de tipus d’interès, el neolliberalisme i els clubs de golf.

4. Assentar les bases per avançar amb passes fermes i decidides cap a un debat a nivell nacional on es plantegi la necessitat de posar rumb cap a un horitzó on es contempli la possibilitat que un dia Catalunya tingui un nivell de sobirania més engrescador que l’actual, si a la resta de forces polítiques de l’espectre no els sap greu.

De totes les quals coses em congratulo TANT que, ennuegat per l’emoció, em deixo endur pels sentiments i realitzo, a dia d’avui, la següent DECLARACIÓ:

I DECLARO, en el meu nom, és a dir, UNILATERALMENT I, PER TANT IL·LEGALMENT, QUE CATALUNYA JA ÉS UN ESTAT SOBIRÀ I INDEPENDENT...
(ara ve la lletra petita)
o, si més no, la porció de Catalunya que representa la meva finca sobre la qual, a més d'uns drets d’usdefruit, hi incorporo ara una segregació administrativa o separatisme de l'estat espanyol (i també de l'estat autonòmic o Generalitat que no deixa de ser, una ramificació perifèrica del tronc central), i aquesta segregació la declaro ampliable a altres finques adjacents. Des d'avui, la meva finca és una bestreta a compte del futur estat independent de Catalunya i es regeix per un govern virtual fraccionari.
Espero que la meva iniciativa il·legal però ufana sigui secundada per més ciutadans ennuegats d’eufòria com jo (i que als nostres representants polítics els caigui la cara de vergonya per no mostrar ni la meitat del coratge que acabo de mostrar jo i que mostraran altres conciutadans). Amb aquest sistema "Emule", d'anar sumant declaracions fragmentàries, en poc temps, i com qui no vol la cosa, Catalunya esdevindrà independent en el seu conjunt. I tots ens congratularem. Fins i tot els alts càrrecs de la Generalitat que hauran de dimitir per pusil.lanimitat aguda.

I és que no pot ser que els kosovars ens hagin passat la mà per la cara tan descaradament.

AUPA CATALUNYA!