La profecia d'Hermano Lobo de fa unes quantes dècades
I no s’acaba per aigua, ni per foc ni per tenebres. S’acaba per la força corrosiva del ridícul.
Volen una evidència que aquest món, tal com el coneixem, té els dies comptats? (Qui diu dies, diu mesos i, si em colleu, potser anys. Tindrem la paciència dels corcs, perquè com els corcs hem de ser per fer bona la profecia).
L’evidència del que dic és la pèrdua absoluta i definitiva de credibilitat dels qui ens governen i dels qui tenen el poder econòmic.
Els sotmesos (també anomenats desheretats), de la pèrdua de fe, després de passar per una fase d’indignació, estem arribant a la falta de respecte més inevitable.
No ens surt de respectar els sometedors ni com a éssers humans, perquè ja no els veiem com a éssers humans. Es comporten com espantalls.
La irritació d’un Felip Puig, exponent més pròxim de l’histerisme repressiu dels governs, no respon a un augment de la “violència dels anti-sistema”, respon a una violència, per al poder, molt més gran: La de ser posats en evidència pels ciutadans. De ser desafiats per una multitud de gent asseguda pacíficament, que no mostrem por ni quan ens esbatussen. Que els assenyalem i fulminem amb frases que els seus assessors no tenen prou talent per replicar.
Quan els meus fills adolescents em posen en evidència, quan fan trontollar la meva autoritat paterna, la família es reforça. M'obliguen a ser flexible, llest, ferm, a replantejar els meus quatre conceptes, a ser millor pare i millor gent.
L'espectacle patètic d'una classe política corrupta, destarotada, que s'omple la boca amb els "valors democràtics" mentre va enderrocant la democràcia, politiquets lligats de peus i mans per un poder econòmic ominós. I, al seu davant, una multitud connectada globalment que els assenyala amb el dit, i riu majoritàriament els acudits que circulen sense poder ser aturats. Amb la ridiculització i l'humor també s'està reconstituint i reforçant, de mica en mica, aquella gran família humana desestructurada pel sistema, mentre el sistema es va descomposant (necessàriament).
Perquè ells (dirigents, mandataris, presidents de corporacions, esbirros) mai no han estat els nostres pares, sempre han estat els usurpadors, els impostors, els mourinhos de la història, que només a base de mentides, trampes i verí podien mantenir la seva impostura.
Estem en el punt crucial del. O nosaltres o ells.
El símptomes són per tot arreu.
El rei fent el ridícul. La família reial espanyola fent el ridícul. El poble divertint-se amb els acudits que el poble pareix (i invocant la república en veu alta).
Els governants adoptant les ridícules mesures “contra la crisi” de cada setmana. I no sols obtenent el rebuig, sinó el menyspreu i, finalment, la burla.
L'espectacle patètic dels grans prebostos de les corporacions i dels bancs, i els grans multimilionaris, fent gala dels seus beneficis i de les seves possessions, com si exhibissin alguna cosa millor que el botí de lladronicis consentits.
Els polítics presumint de valentia en aplicar mesures temeràriament estúpides.
Fan ostentació del que qualsevol de nosaltres amagaria com la pitjor de les relliscades.
I com els veiem? Com odiosos genocides? Com estafadors infames? En termes pràctics ho són. Tenen un poder de destrucció que escapa a qualsevol lògica. Gasten una ceguesa moral inconcebible.
Però els tractem amb indulgència sorneguera:
Els trobem penosos.
Estan histèrics.
Menteixen com lloros.
- Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets...
- Hem de pagar el deute. Hem de baixar el dèficit. Hem de contenir la despesa...
- Sacrifici, sacrifici, sacrifici...
A base de repetir l'estratègia de repetir milers de vegades les mentides perquè semblin veritats, ens estem adonant que només menteixen i, sobretot, que es repeteixen molt.
Cada dia, cada cop més, els veiem com el que són, patètics fantotxes, malalts insaciables. Amb massa poder. Micos amb una pistola carregada a la mà.
Ludòpates que no reparen en les conseqüències per a la resta de la família humana.
Resultarien francament còmics si les seves decisions no comportessin sacrificis humans. Estan sacrificant conciutadans nostres per calmar els déus que ara es diuen “mercats”, ídols de fang, una colla de degenerats mentals i morals. Estem com quatre mil anys enrere, quan tot allò de Moisès i el boc d'or, però tot té un tuf molt més lamentable.
El món s’acaba. El txollo se’ls acaba. Encara que pugui semblar el contrari.
Continuem fent córrer els acudits per les xarxes. L'humor i la sàtira són més poderosos i corrosius que cent manifestacions de protesta i mil sentades. La ridiculització treballa com una plaga de corcs. De manera lenta i segura i sense defallir, els petits corcs van rosegant fins que s'ensorra la biga i amb ella tot l'edifici.
Moran, ministre de defensa del primer gabinet socialista, va caure després d'una intensa i persistent campanya de ridiculització a base d'acudits. En aquell cas, una campanya maliciosa per desempallegar-se d'un detractor de l'OTAN.
Els sàtrapes d'ara, els d'aquí i els d'allà i els de tot arreu, cauran per la nostra campanya benèfica de supervivència.
O ells o nosaltres.
La informació i l'humor virals estan duent la bona nova a totes les llars mundials:
Les profecies es compleixen a base de constància i dedicació. La nostra constància de rosegador, i també la de la trepa de psicòpates ridículs que ens governen. Més tard o més d’hora, cauran. Només que anem deixant d’adorar-los i votar-los. Només que no parem de rosegar dia rere dia.
RRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR
