dimarts, 9 d’agost de 2011

Què està passant amb el moviment 15M?


I dic moviment 15M i no Indignats perquè entre els que formen part del moviment els comença a incomodar, per desfassat i gastat, el terme Indignat.
Indignació va ser el moviment inicial.
Ningú pot estar tres mesos sostenint un estat d’Indignació.
La indignació o ràbia és el carburant d’un impuls que ja funciona “sol”. Sol en el sentit que no cal més indignació perquè funcioni.
Caldria anar pensant en retirar “Indignats” dels eslògans i convocatòries.
I ara ja es pot veure que aquest impuls era bastant més que indignar-se, ajuntar-se, planificar una acció, escriure uns eslògans i actuar.
Hi ha un plus que provoca una onada de discret desconcert entre la classe política.
Quim Monzó, dies després de l’acampada de Madrid i de Barcelona, va deixar anar que “això” més que una revolució, de moment era una acampada.
(A Quim Monzó, francament, el moviment li va massa gran, a ell, el gran crític de les minúcies quotidianes).
Ara ja no és tampoc un acampada, Quim. I pot arribar a ser bastant més que una revolució.
L’acampada i el moment actual (d’expansió pels barris i pobles) segurament acabaran sent els símptomes inicials d’un procés evolutiu molt més gran que el propi moviment. Que es donarà per molts errors i ingenuïtats que cometi el moviment, és a dir, que cometem tots plegats.
La prova del que dic és que la fracassada i errada presa del Parlament de Catalunya el 15 de juny no va desgastar el moviment. Li va donar encara més embranzida.
Hi ha alguna prova millor encara: La principal tasca del moviment ara -i ha estat un impuls no coordinat ni receptat per ningú, fins a on jo sé, sinó que ha estat una necessitat expressada simultàniament- és l’autoaprenentatge, aprendre a organitzar-se, formar-se en el sentit de desprogramar-se i aprendre a pensar i criticar, així com també difondre, escampar, sembrar.
I encara, el punt més essencial que ens parla d’una evolució (que ja estava produint-se en tots i cadascun de nosaltres i que ara s’expressa col·lectivament) és la necessitat d’adoptar una visió del món conjunta que sigui absolutament nova.
“Estem canviant la percepció de la realitat -i és l’hòstia!”, per a mi, de totes les frases passejades per Plaça Catalunya i voltants, la més emblemàtica i condensadora del moviment.
Consensuar un llenguatge comú amb el qual ens entenguem, que ens permeti estalviar-nos debats banals. A partir de tenir un llenguatge comú, podrem veure i veure’ns amb més claredat. No projectar els nostres enemics uns sobre els altres - el que equival a la mort de qualsevol moviment de canvi.
Més important encara: Desprogramar-nos o deixar de jugar el joc compulsiu de “guanya més, sigues més excel·lent encara”, per passar a un joc que diu: "anem a canviar tots alhora i el benestar que buscàvem, busquem-lo per a tots".
Perquè el que continuem buscant, i això no és nou, és benestar. El que és nou és buscar-lo no a costa dels altres (dels veïns, dels empleats, dels habitants de l’hemisferi sud) sinó buscar-lo junts, tots alhora.
Ubuntu, que en l’idioma de la tribu africana anomenada Ubuntu, també, vol dir: “Sóc qui sóc, perquè som tots nosaltres.” Fa segles que aquesta tribu juga aquest joc. Nosaltres el volem jugar partint d’una tremenda civilització tecnològica que no volem desmuntar (no caldrà tampoc), "només" canviar-ne els beneficiaris: tots i per igual.
No cal dir que un camí com aquest no és un tobogan que es baixa xisclant i rient.
Primer cal desfer-se d’unes quantes sensacions incòmodes: No vull que em confonguin amb un hippie, o amb un perroflauta, o amb un okupa, o amb un antisistema, o amb un comunista, o amb un happyflowers, o amb un kumbaià, o amb un piquet informatiu.
Sí, cal desfer-se d’unes quantes manies i estar disposat a que et confonguin amb un del que sigui. I fins i tot, acabar descobrint que és molt millor, ja no que et confonguin sinó fins i tot ser un clixé dels esmentats, molt millor que el que ets ara mateix: un consumidor rondinaire.
I, sobretot, cal desfer-se d’uns quants quilos de por inoculada sàviament pels nostres benvolguts estafadors d’alt standing.

Així estan les coses, tal com ho veig, a grosso modo.