Pàgines

dilluns, 18 de juliol del 2011

Gruix intel·lectual

Ell, Antoni Vives, el Meditador dels Turons Grecs


Continuem la sèrie: DIGNES CONTRA INDIGNATS

amb un article titulat:


GRUIX INTEL·LECTUAL

Ara fa un mes i mig (27/6/11), Antoni Vives va publicar en el diari Ara una preciosista reflexió sobre alguna cosa que ell entén que deuen ser els indignats i el moviment 15-M sempre movent-se dins dels paràmetres de la seva fèrtil imaginació.

No he pogut resistir-me de fer-li una rèplica al blog. Disculpeu-me el retard. Jo no pateixo aquesta pressa -periodística- d’escriure a cop calent una rèplica.
Les rèpliques han de ser plats que se serveixen freds.

Hola, Antoni Vives,

La primera perla del teu article, em resulta molt motivadora:

“Darrere de les manifestacions d’indignats gregues i espanyoles no hi ha construcció intel.lectual de gruix. Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i molta inanició intel·lectual.”

Quan parles d’un ciutadà que pateix una impotència desorientada, Antoni Vives, t’inclous tu com a ciutadà?
Jo diria que no -corregeix-me si m'equivoco-.
Aleshores deu haver una categoria superior a ciutadà de la qual en desconec el nom i de la qual tu en formes part.
El súper-ciutadà?
Per què no ets més directe i valent, Antoni Vives?
És de llei dir les coses pel seu nom.
A aquests “ciutadans desorientats impotents amb inanició intel·lectual”, la tradició del pensament conservador n’ha dit sempre “la xusma ignorant”.
I l’apel.latiu “ciutadans” se’l reservaven per a ells.
Fixa’t com queda la frase, formulada amb més gallardia:
“Els indignats són una trepa de brètols ignorants i cridaners manipul·lats que bramen quatre idees mal elaborades.”
És cert que et podríem confondre amb un cavernari d’Intereconomía, però també t’entendríem millor.

“Construcció intel.lectual de gruix”!
Em ve la imatge d’un text molt llarg, plumbi, molt erudit i molt vacu, també. Penso que una construcció intel·lectual ha de ser fina, intel·ligent, rigorosa i documentada. És probable que fos això el que volies dir. Perquè el gruix, en l’activitat intel·lectual, fa més aviat nosa.

Ben mirat, als indignats, quin nivell se’ns pot exigir?
Si t’haguessis acostat a la realitat que critiques (amb el perill d’acabar simpatitzant amb l’enemic), com un bon sociòleg rigorós i no com un sociòleg de pacotilla que se situa molt per damunt de la “massa d’ignorants” objecte del seu estudi, tal vegada hauries acabat escrivint:
“Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i una fam immensa d’aprendre i entendre -que jo comparteixo.”
No, és broma... Com podries tu escriure des d’una humilitat tan igualitària?

Però això de la “inanició intellectual” és un petard verbal que t’acaba explotant a la cara, ve-t'ho aquí:
Jo veig molta inanició intel·lectual sobretot en la classe política de la qual formes part (i que has de conèixer millor que no pas coneixes el conjunt de ciutadans adherits al moviment 15-M, entre els quals tinc l’honor de figurar).
I aquesta inanició dels polítics, a més, és injustificable i imperdonable.
I jo i tots els soferts televidents sí que podem sostenir aquesta afirmació amb coneixement de causa: Els sentim fer declaracions cada dia per la televisió. En canvi, no sé a quin indignat has sentit parlar, Antoni Vives, per arribar a la teva conclusió. Més aviat, del moviment, se n’han vist imatges (les més vistoses i les menys representatives) i escasses declaracions.

Més endavant, insisteixes amb la “inanició”: “El buit més greu a què s’enfronta la societat grega i a què també s’enfronta la societat espanyola, és el de la inanició intel·lectual.”
Altre cop et fas un embolic amb les paraules: “Societat”? Què inclous dins de “societat”?
I, sobretot, deixa’m que et digui una cosa:
El buit més greu, Antoni Vives, per a la societat grega i espanyola és
atur,
exclusió social,
xenofòbia,
falta d’habitatge assequible,
descontrol dels bancs,
descontrol de les grans empreses,
descontrol dels moviments financers,
educació pública en perill,
sanitat pública de qualitat en perill,
mitjans de comunicació no independents,
manca de transparència política.
La inanició intel·lectual no sé a quin lloc de la llista de buits greus quedaria.
Continues parlant, sense adonar-te’n, dels teus companys polítics, que són la realitat que coneixes de primera mà. Fixa’t com encaixa: “El buit més greu per a la classe política és el de la inanició intel·lectual.” Com sabem, els altres, els problemes greus dels ciutadans, no els pateix la classe política. Això, si més no, ho fan bé: S’asseguren viure bastant millor que els seus votants.

Més perles cultivades:
“Algun vell professor que, agafat a l’estaca corcada del progressisme determinista, invoca un món millor sobre bases teòriques que posades a la pràctica tan sols han portat dictadures i misèria.”

Potser no val la pena replicar una frase tan mesquina com aquesta. Et perd la inconcreció i la covardia, Antoni Vives.
Deduïm que “bases teòriques” equival a marxisme.
Ara bé, “Algun vell professor...”? Com et costa posar noms i cognoms!
I ens canses amb el vell argument antimarxista (corcadíssim també com l’enemic que pretens combatre): dictadures i misèria. Gràcies per recordar-nos-ho.
Cansino, más que cansino”, que cridava José Mota.

“El buit dels que fan una esmena a la totalitat (un altre món és possible), però són incapaços d’articular res que s’aguanti més enllà de divertiments pseudoparticipatius...”

Un divertiment pseudoparticipatiu, segons el meu parer, són les Corts Espanyoles i el Parlament català, per exemple. I el Senat, que ja n’és la màxima expressió. Si et refereixes a que les assemblees de l’acampada de Plaça Catalunya i, per extensió, les de barris i pobles, són divertiments pseudoparticipatius, t’he de dir una cosa: Jo participo a les assemblees de barri. No pseudoparticipo. I no les trobo divertides. S’hi respira ansietat i angoixa. I també esperança. I confiança. Però no són exactament divertides.
I són genuïnament participatives.
Recordo a Belo Horizonte, Brasil, campanyes de pressupost municipal participatiu: A què destinaria l’Ajuntament una part significativa dels diners. Es comptava amb el parer dels ciutadans. És innegable que allò era un experiment participatiu que va donar els seus fruits, proposat per una administració pública. L'Ajuntament de Barcelona, i per un sol cop, va proposar-nos una versió molt light d’això, fa uns quants anys. I això és tot. Jo no gosaria posar la consulta de la Diagonal com a proposta participativa (bulevard, rambla o res... quina gràcia!).
El sentit de participar, jo l’entenc com una cosa bastant diferent de delegar la meva participació en uns professionals de la política. Voto i després poso una espelmeta a algun sant patró perquè siguin escoltades les meves aspiracions de millora de la societat. I el sant patró generalment no intercedeix perquè coneix la sordesa dels parlamentaris que fan exactament el que dictamina l’aparell del partit d’acord amb interessos bastant particulars .

Un altre cop, has llançat un petard, Antoni Vives, que t’ha petat a la cara. Penso que t’has d’espavilar, com a polític. Si la participació és un valor important per a tu, ja cal que facis el que estigui en les teves mans per millorar la quota de participació dels ciutadans en les institucions.

I una altra pirueta tramposa:
“No cal estar a favor de l’akampada per defensar la necessitat de regular els mercats financers.”
Fal·laç , Antoni Vives. Més que gruix intel·lectual, cara gruixuda intel·lectual. Indocumentat o malintencionat. Jo diria que ambdues coses. Inanició, no. Indigència intel·lectual. No et documentes ni fonamentes.
I barreges pomes amb cadires, Antoni Vives. Barreges una forma d’expressar (akampada) amb una proposta concreta. El moviment és massa complex, pel que fa a les seves propostes (des de reformistes fins a anarquistes) com per reduir-lo a una cosa compacta amb la que es pugui estar d’acord o no.
L’akampada és un mitjà i tu en tens un altre a disposició (i remunerat, suposo).
Tu tens una tribuneta escrita des d’on esbravar-te. No et cal akampar.
Però, ai làs, no et fan tant de cas.
Conflicte egòlatra.
Els arreplegats, els que no tenen gruix intel·lectual sinó "inanició" i pancartes i ràbia per desfogar i els vells professors. Tota aquesta trepa ha estat acaparant primeres planes i ha provocat reaccions de tot color de la classe política: Comencen a parlar de reformes del sistema (no gran cosa de moment: IU i Iniciativa volen guanyar “quota de mercat” i el PSOE té la imperiosa necessitat de recuperar els votants d’esquerra perduts per evitar el gran daltabaix).

Dius: “Cal recuperar l’esperit de la tradició grega; la que construïa la reflexió a partir del diàleg seré i de les preguntes que fan arribar al moll de l’os dels problemes” i “assegut a les faldes dels turons grecs les coses es veuen més clares: el camí que ens ofereix la intel·lectualitat justa que s’ha posat al costat de la indignació militant és el del buit... No s’hi aguanta res que no siguin eslògans intranscendents.”

Aplica’t la recepta. Arriba tu també al moll de l’os dels problemes. Per fer-ho, per escriure un article rigorós i decent, malauradament per a tu, hauràs de baixar dels turons i acostar-te als ciutadans, a les assemblees, per molt de fàstic que et puguin fer.
Quina casualitat! Jo penso exactament el mateix si bé canviant els subjectes: El camí que ens ofereix la política actual és el del buit.
“Eslògans intranscendents”! Ja voldrien tenir els dissenyadors de campanyes dels partits la meitat de la capacitat creativa espontània dels creadors d'eslògans del 15M.
D'eslògans intranscendents, d'una intranscendència contundent, durant les campanyes electorals, el carrer i la televisió n’hi van plens.

divendres, 15 de juliol del 2011

Monopoly

Els mercats estan inquiets


Els governs estan endeutats. El govern espanyol, el govern de la Generalitat de Catalunya i uns quants més que hi ha. I el grec, que figura que és el campió en aquest sentit.
I per resoldre aquest endeutament hi ha un pla molt bo i enginyós en marxa: Endeutar-se encara més.
I també, és clar: Gastar menys en serveis públics i augmentar els impostos per poder disposar de diners per pagar el deute.

Hi hauria la possibilitat de negar-se a pagar, com van fer els islandesos.
Però és que ells són islandesos i nosaltres no. Nosaltres, figura que hem d'abonar-nos a la cultura del sacrifici. Sobretot, si el sacrifici el fem els heroics súbdits de ses majestats.

Jo em pregunto, fent-me l'innocent:

I per què, en lloc d'endeutar-nos més per poder fer front als interessos, els governs esmentats no paguen amb el que hi hagi a caixa?
Doncs perquè s’ho han gastat tot. Normal: No eren seus, els diners, però com si ho fossin. Diners fàcils. La situació perfecta per malbaratar.
Hi havia i hi ha un seguit d'ítems que els han obligat a malbaratar els diners dels nostres impostos:

Línies fèrries d’Alta Inutilitat
Terminals d’aeroport faraòniques
Vacunes per prevenir epidèmies sensacionalistes
Rescats a Bancs irresponsables
Desplaçament de tropes humanitàries a països exòtics
Sous de senadors, famílies reals i altres paràsits d’alt stànding.
Plans E, plans F i tot un seguit d'invents de gasosa inversora pública.
Fòrums de les Cultures Universals.
Només per esmentar-ne algunes.

Els governants han acabat sent com els jugadors compulsius de les pel·lícules de jugadors compulsius que, desesperats, acaben demanant préstecs a individus cada vegada més sinistres.
Dit d'una altra manera, cada cop han d'oferir deute a interessos més alts i cada cop resulta més difícils pagar aquests interessos.

I, en aquest panorama, apareixen les agències de qualificació.
No sabíem què eren fa uns anys. Ara, massa, ho sabem.

Tenen la funció creativa de projectar fantasies en les ments dels que compren i dels que venen deute amb la finalitat de disparar l'ànsia i el benefici.

L'ànsia i el benefici són magnituds directament proporcionals.

Les agències de qualificació i desqualificació són els reis del mambo. Moody's, Standard & Poor's, Fitch Ratings... Tenen noms de cadenes de productes de neteja o de pesca o de bijuteria. Però són orquestres de ball: Algú els ha regalat unes maraques i uns bongos i no paren. Composen ranxeres amb la presumpta insolidesa de les caixes d'estalvi i canten boleros amb el presumpte risc del deute públic dels governs. Els mercats estan inquiets i no paren de ballar les serenates de les agències.

Com no han d’estar inquiets els mercats, és a dir els inversors, és a dir, els vividors del planeta? Es passen la vida posant i traient pasta, com els trilers mouen els gobelets i la boleta. Els jugadors professionals i els apostadors són inquiets de mena. Els diners no dormen mai. S’han de fer córrer. S'han de multiplicar com el miracle dels pans i els peixos, fent circular diners i productes financers que són purs hologrames.

Els màxims guanys comprant i venent sobres sorpresa que no contenen res.

Els vividors només viuen en la deliciosa ànsia de veure créixer el botí.

Tio Gilito banyant-se en aquella piscina plena de diner lluent.

Tio Gilito sempre està inquiet.

La seva inquietud és del tipus: Compro el deute de l’Estat espanyol, o el de l’italià o el de l’irlandès? ¿El compro ara o espero que les agències de requalificació tornin a baixar la nota del Deute, amb aquella alegria impune amb la que ho fan, perquè, així, els governs (anava a escriure els “nostres” governs, però he reaccionat a temps) es vegin obligats a vendre participacions del Deute amb un interès més suculent? ¿O m’espero a comprar a que els que l’hagin comprat ara se’l treguin de sobre a preus de riure demà?

Tots voldríem compartir aquesta inquietud.

Me’n recordo quan jugava al Monopoly i estava a punt de caure en la casella del carrer Balmes, que crec recordar que era la més cara i productiva, encara disponible, i em fregava les mans. Quina inquietud més bona! Esperava poder arruïnar els meus contrincants, sense cap escrúpol.

Ara juguem el "Monopoly extended play": Passegem pel circuit sense cap possibilitat de comprar carrers ni hotels ni casetes ni bons de Deute Públic, hipotecats de cap a peus i comprant amb la targeta de crèdit perquè la de dèbit ja no té saldo i sospirant per no agafar la targeta de la Sort que diu:
“T’has quedat sense Hospital de Dos de Maig, has de fer-te d’una mútua si no vols quedar desassistit o posar-te en una llista d’espera de tres anys i mig. Paga dos mil euros a Caixa.”

Caja de Comunidad: “L’empresa tanca, et quedes a l’atur, no pots continuar pagant la hipoteca, el banc se’t queda el pis del carrer Provença per la meitat de preu. L’altre meitat l’has de continuar pagant robant carteres al metro. Mentrestant pots viure en una tenda de campanya del Decathlon que pots plantar i desplantar cada dia en els jardinets del davant de la teva antiga casa.”

La inquietud dels mercats ja ha quedat clara.

La nostra és:

Com ens en sortim del tauler del Monopoly?

Els islandesos ens marquen el camí.