El càmping és una activitat civilitzadíssima i reaccionària per se. Tornem a un símil de naturalesa domesticada amb el millor equipament possible comprat a Decathlon i ens plantem en una parcel.la amb llum i aigua, dins d'un recinte tancat pels quatre costats, i practiquem el civisme en xancletes: compartim sobretaules amb el veí de parcel.la, circulem en bicicleta, prenem banys de sol a la piscina o a la platja i fem el banyet.
Cada dia el mateix.
I a la nit, quina altra cosa podríem fer?, ens desplacem als llocs de concentració social, a veure què ens proposa el director del càmping (el concurs de karaoke, el torneig de ping-pong, el ball a la disco del càmping, el bingo popular i la gymkhana per als més petits...).
I, en acabat, els campistes tornem a la normalitat encara més normal de la vida urbana, amb l'esperança que tot continuï igual durant els pròxims seixanta anys.
L'acampada en una plaça pública, posem per cas plaça Catalunya, té una més profusa i difusa oferta que busca objectius força diferents dels del càmping tradicional.
I està donant els seus fruits.
Dels càmpings del litoral no surten propostes per a canviar el sistema polític. Ja és una gran diferència.
Als campistes del litoral no els esbatussa la policia. Per alguna cosa serà. (Jo m'ofereixo a formar un batalló d'anticonformistes i arrasar un càmping del litoral).
Amb els campistes del litoral (que jo sàpiga) no es fica la Pilar Rahola.
M’alegro que continuï l'acampada hores d'ara. És més: No sols s'hauria d’estendre el moviment pels barris i pobles, com ja està succeint, sinó que també fóra bo que s'estengués la mateixa acampada per tots els carrers. Fer de Catalunya i del món un gran càmping salvatge sense tornejos de ping-pong.
Mai no he dit res tan convençut.
Els qui no es poden permetre de pagar una hipoteca, els qui estan a punt de no poder-la pagar i perdre el pis i el futur, els qui viuen amb l’aigua al coll per pagar-la. I tots els altres.
Parar el món.
Parar l’ansietat i l’estrès, que són els grans aliats de la Corporació Mundial de Sangoneres i Paràsits.
Nosaltres, els que no tenim amb què especular o invertir, estem cridats a ser el més gran tsunami.
Només ens cal plantar-nos al carrer i veure com són arrossegats com fulles, la borsa, els grans bancs, les grans multinacionals, els aparells dels partits i tota la parafernàlia ideològica que els aguanta.
Se’ns en fum el futur, el creixement, la competitivitat i la presumpta excel.lència dels mediocres amb pretensions i els exabruptes indocumentats de la Pilar Rahola.
Volem viure a tuttiplè (i de passada venjar els indis de les praderes).
Només que aconseguim arrencar-nos la por del moll de l’ós, tot aquest sistema escurabutxaques mundial cau com un castell de cartes.
El quid de la qüestió no és posar-nos d’acord.
No cal obsessionar-se amb el consens.
El consens ja és estar en desacord amb el poder i la indignació compartida.
L'obsessió ha de ser perdre tota la por que ens han estat inoculant durant centenars d’anys.
Finalment, Pilar Rahola, com ets capaç de dir cosetes com aquesta?:
"Si alguns dels que defensen la protesta són els que han de millorar de la democràcia, pobre democràcia! I, finalment, que algú alci la veu pels comerciants i veïns afectats per les protestes. O és que resulta que els danys colaterals no importen?"
Pilar, de quina democràcia ens parles? De la que tenim? D'això goses dir-ne democràcia? Jo en diria Partitocràcia, per no dir-ne Gran Basar de Política-Escombraria, però no Democràcia (en el sentit genuí de la paraula que tu no deus desconèixer). Qualsevol cosa que se li faci a aquest símil de democràcia, i que no provingui de les ments mesquines dels ideòlegs dels partits majoritaris, ja serà un gran avanç democràtic. Qualsevol de les propostes sensates que he escoltat en els debats fets en rotllanes, asseguts al terra de la plaça, representaria un gran avanç democràtic.
Jo sí que he estat allà enmig, Pilar. Jo no m'he limitat a mirar quatre fotos o vídeos com alguns tertulians. M'he fotut allà enmig i això m'ha permès comprovar que, per regla general, es debatia de política i economia amb respecte dels torns de paraula, sense trepitjar-se, escoltant-se els uns als altres, amb ganes d'aprendre i amb ganes de canviar les coses. Els debats de la Noria i altres safareigs televisius en els quals tu participes, crec que són una mica diferents.
Pilar, de quins comerciants i de quins veïns parles? Tu t'has passat per la plaça Catalunya per constatar aquests perjudicis? Tu t'has passat mai per la plaça Catalunya de Barcelona? Suposo que sí, però ja no te'n deus recordar. Si els de l'FNAC deuen estar feliços. Segur que els deu haver pujat la facturació.
S'ha queixat algú? El Corte Inglés s'ha queixat? Caja Madrid? El Banc d'Espanya? La fireta d'artesans de Porta de l'Àngel?
No serà al contrari, que molts han anat a tafanejar i, de passada, han aprofitat per fer alguna compra?
Pilar Rahola, fes-t'ho mirar. Els indignats acampats i els indignats no acampats han d'aprendre molt, com tothom, però tenen una enorme voluntat d'aprendre, i sense aquesta voluntat no es va enlloc.
No hi ha res més fàcil i còmode i ben remunerat que instal·lar-se en la crítica prêt-à-porter.
