divendres, 27 de maig de 2011

Imatges del costumari català


Mossos que, havent rebut l'ordre de "netejar" la plaça on han estat acampats els Indignats, s'hi apliquen amb molt de zel professional i sentit del servei al públic. L'indignat que rep aquest amorós tracte segur que s'haurà recordat de quan la seva mare li feia la higiene nassal.
No sempre la tasca dels homes i dones dels cossos i forces de seguretat troba el reconeixement que es mereix.


divendres, 27 de maig de 2011

dijous, 26 de maig de 2011

Què passa a la plaça Catalunya

Una mostra de votants que es van fer grans i van deixar de creure en eslògans >
(Acampada BCN)

Segons els mitjans de comunicació, a la plaça de Catalunya no passa res. Perquè no informen. Ergo, no passa res.

No segons tots els mitjans .
N’hi ha alguns que “creuen” que s’està produint una protesta massiva contra el govern Zapatero. Intereconomía i altres antres viscerals.
I n’hi ha d’altres que creuen (a la vista de les imatges que seleccionen) que hi ha una gent que viu i dorm a la plaça (com podrien fer-ho en una casa ocupada) i que escombren i netegen el lloc cada dia com nenes maques al dematí que s’alcen i reguen el seu jardí. I mostren una renglera de paradetes alternatives com si fos una Fira per la Terra fora de calendari.
Què curiós!
Dimarts vaig tenir l’antull d’anar a la plaça, a veure què, vaig exercir de contemplador passiu i això vaig contemplar:
Rotllanes de gent de tota mena (no només joves amb rastes), treballadors, desocupats, de mitjana edat, d’avançada edat, de matinera edat, parlant de... política. I alguns agosarats, fins i tot, d’economia.
Quina sorpresa! Se suposava que la gent estava desencantada de la política
(sabem que no és de la política sinó dels polítics, i sabem que no és el mateix una cosa que l'altra -per molt que insisteixin els professionals de la confussió a confondre’ns).
Uns ciutadans venien més desorientats i desinformats que altres i aprofitaven per posar nocions en clar.

El més extraordinari:
Es respectaven els torns de paraules. No s’entrava en debats estèrils. No es produïen rifirrafes ideològics. Jo no donava crèdit. Qualsevol programa televisiu o radiofònic de presumpte debat queda en evidència al davant d’aquest funcionament civilitzadíssim dels “arreplegats” indignats.
I el més important:
Es transmetia informació útil. Posem per cas: Com es tramita una Iniciativa Popular. Com funcionen les executives dels partits. Per què els partits, un cop instal.lats en el govern treballen a favor dels interessos bancaris i de les grans empreses i no dels interessos dels ciutadans que els voten. Com es podria invertir aquest fenomen. Quines possibilitats hi ha de canviar el sistema electoral. Quina mena de pensió cobren els ex-càrrecs i quina altra cobrarem nosaltres. Quins beneficis fiscals tenen els càrrecs polítics. Etcètera. Etcètera. Etcètera.
I el més preocupant per als nostres mandataris: No es tractava de quatre antisistema emmascarats i exaltats fàcils d'estigmatitzar. La major part dels que vaig poder veure són els votants perduts. Els que en un determinat moment es van creure els eslògans. Fins que van deixar de creure-hi.
Això és el que està passant a Plaça Catalunya.
No cal esperar una revolució i la presa de la Bastilla. Això va a poc a poc. Una frase penjada en una pancarta: “Vamos despacio porque vamos lejos.”
Els revolucionaris estan tendres encara, i alhora compten amb l’avantatge de l'experiència de centenars de revolucions precedents.Tenen la pell més dura.


Només cal personar-se allà on es produeixen els fets per constatar amb quina mena de (des) informació esmorzem cada matí.

dilluns, 16 de maig de 2011

La jornada de reflexió d'un votant català valent

- Tinc por de l’independentisme, i no perquè no sigui independentista, que una mica sí que ho sóc, però és que tinc por de com s’ho agafin a Madrid si els hi declarem la independència. No crec que s’ho agafin bé. Tinc por que Carme Chacón ens enviï els tancs per esclafar-nos.
Per tant, votaré CiU que, essent una mica independentistes com jo, és la millor garantia de no caure en precipitacions.

- És clar que també m'espanten les retallades de serveis que vol fer Artur Mas que no s’adona que no puc pagar una pòlissa privada ni puc permetre’m una escola concertada. He sentit dir que Artur Mas i CiU volen retallar els impostos als rics. I això vol dir que els hi apujaran als pobres, perquè d’algun lloc han de sortir els diners.
O sigui que crec que votaré el PSC o Iniciativa, però millor votaré el PSC perquè tinc por que el vot a Iniciativa no sigui tan útil com el vot al PSC.

-Però tant el PSC com Iniciativa fan la vista grossa amb un problema molt gros que tinc. I és que tinc por dels immigrants. Sé que ronden prop de la meva oficina per robar-me el lloc de treball quan em distregui, i deixar-me alguns virus de malalties rares de les quals no em podré curar per culpa de les llistes d’espera a l’ambulatori provocades també pels immigrants que com que són immigrants i han nascut amb una flor al cul els deixen passar sense fer cua.
O sigui que crec que votaré el PP.

- Però també tinc por que el PP pugi molt i acabi pactant amb CiU i muntin un govern bastant de dretes que es posarà les botes retallant-ho tot, o sigui que potser hauria de votar Esquerra, que no farà tantes retallades socials i que tampoc no crec que declarin la independència de seguida, sinó que ho retardaran mentre intenten entendre’s amb el PSC i Iniciativa o amb CiU.
O sigui que al final segurament votaré Esquerra perquè sóc un votant valent.

dijous, 5 de maig de 2011

Ficció de la dolenta i sense imatges

Disculpeu-me la petulància de citar-me a mi mateix (post de juliol del 2009):

"Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes.
I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament."

Segons la versió oficial dels fets: El govern dels EEUU va saber, gràcies a torturar un informant d'Al Qaeda, on s'amagava (l'holograma de) Bin Laden. Sense avisar el govern paquistanès, entra en aquest país asiàtic amb una tropa de forces especials, irromp al refugi i pela el malvat terrorista. Diuen que estava desarmat, però no es va rendir: no han aclarit si els va amenaçar amb un cop de peu giratori estil Chuck Norris. S'enduen el cos amb un helicòpter, el descarreguen en un portaavions i el llancen al mar, després d'una austera cerimònia. Tot seguit, es comunica la notícia, apareix una foto falsa de Bin Laden mort que circula per Internet, diuen que li han fet la prova d'ADN i és positiva (allò que diuen que han analitzat pertany a la família Bin Laden) i la popularitat del president Obama puja 11 punts.
Com que aquest guió és un dels guions de pel·lícula de gran pressupost més dolents que he sentit mai, vaig a permetre'm la gosadia de millorar-lo:

Wikileaks publica les pràctiques habituals de tortura i detenció il·legal i injustificada a Guantànamo. La popularitat del president Obama està tocada. Per consentir aquest horror i per incomplir la seva promesa electoral. I també per la seva gestió general del país. Decideixen donar un cop d'efecte. Busquen un xalet molt gran (i cutre) als afores d'una ciutat de Pakistan on pugui resultar congruent que s'amagui (l'holograma de) Bin Laden. Un cop decidit l'escenari, hi envien els actors. Dos helicòpters amb forces especials. Deixen caure un dels helicòpters perquè l'acció sigui més cinematogràfica, diguem-ne. Entren al xalet. Cusen a trets els desgraciats terroristes o delinqüents (podria ben ser el xalet d'una banda de narcotraficants) o actors involuntaris. Carreguen a l'helicòpter un paquet amb vés a saber què o qui a dins. S'enlairen. Descarreguen
a un portaavions el paquet contenint un cap de turc o un maniquí o arròs Basmati. Fan una cerimònia per acomiadar (l'holograma de) Bin Laden i el llencen al mar. Avisen el govern que ja han acabat la pantomima. El govern dels EEUU comunica al món que han matat el més gran famós terrorista de la història. Fan circular una foto per Internet. Però resulta que els photoshopers de la imatge de Bin Laden mort són uns ineptes i la foto no ha colat. (Hores d'ara s'ignora qui va posar el fotomuntatge cutre en circulació). S'enceta un debat sobre si val la pena oferir un fotomuntatge millor. Serà patètic si la tornen a vessar. Avui Obama ha declarat que no ensenyaran cap foto (muntatge) de Bin Laden mort. Diu que és pitjor ensenyar les fotos que no ensenyar-les (i s'entén, si han de ser tan dolentes). Al.leguen, amb una retòrica delirant de protecció al menor, que prefereixen arriscar-se a alimentar teories conspiratives, que incendiar el món islamista radical i ofendre la sensibilitat de les nostres delicades retines amb imatges tan dures. O tan poc clares: Si (l'holograma de) Bin Laden abatut no recorda mínimament Bin Laden, no guanyen res publicant les fotos. Ni retocant-les amb photoshop, no tenen cap seguretat que no els desemmascarin aquests periodistes inconscients i antipatriotes o antiamericans que esperen la mínima ocasió per caure'ls al damunt. Sí, millor no publicar-les i fiar-ho tot a la fe i als afanys de venjança del poble nord-americà. I, a més, la prova d'ADN que li han fet a unes volves de caspa d'un dels germans de Bin Laden, que tenien guardades perquè mai no se sap, naturalment ha donat positiu. I sí, al capdavall, els surt bé la jugada: Malgrat tot el tuf de pantomima absoluta, la popularitat del president Obama puja 11 punts i el manteniment d'un centre de tortura i detenció il.legal a Guantànamo ja no provoca tant de rebuig entre el públic perquè els ha permès matar (l'holograma de) Bin Laden.
Els que pensem que no totes les teories conspiratives són teories paranoiques no som decisius en les enquestes electorals.
Mil paraules valen més que una imatge dolenta.

Bin Laden fa anys que està mort o transformat amb cirurgia i vivint a qualsevol lloc del planeta una vida de ric jubilat. En el meu remake, el veig assegut en una llitera de vímet xuclant aigua de coco i fruint de la posta de sol entre palmeres, amb pinta de jubilat alemany, sense barba i amb un torrat de pell afavoridor.
La meva pel·lícula acaba amb una frase del mateix Obama: "
Quan els americans saben que tenen el poder per canviar les coses, és molt difícil aturar-los."

La qüestió, senyor Obama, ja no és si ens l'hem de creure o no, sinó que el seu guió és immensament més fluix que el nostre, el de tots els "conspiparanoics" que tan mal li volem.