dimarts, 7 de setembre de 2010

Égloga del Vell Verd


Recita el Vell Verd des de la balconada de casa seva:

"Les repasso totes

sense excepció.
La meva mirada entrenada no en deixa escapar ni una.
Us ho juro.
No em costa ser exhaustiu en això.
Totes s'ho valen.
Porque lo vales.
Totes sou ovelles del meu ramat.
Totes teniu un detall
que us fa adorables.
Que activa la meva imaginació.
La meva imaginació, ja us ho diré:
Produeix escenes d'una gran riquesa visual
de disbauxa pura
amb l'última porca adorable que hagi passat pel davant
de la meva balconada.
Com més corre ella, més de pressa vaig jo
Com menys, més suau, més profund
més dedicació
La vesteixo d'època
Li regalo llenceria
Complements
Perfums

Una escenografia portentosa de creació personal en el teatret del meu cap
operant des de la balconada
A cadascuna, allò que li va
Les acabo de fer divines
Golfes adorables
Golfes dominatrix
que ompliu la meva vida.
Golafre, al final sempre sóc golafre i precipitat.

Destrosso el teatre, destrosso els vestits. Les escenes tenen el mateix Happy End-Happy Meal:
Un grandiós clau
Una memorable cardada
quasi real
en la qual triomfo
inevitablement
com el semental de l'any.

Per què em mires així?
Jo què t'he fet, nena!?
Em miren amb angúnia
quan em descobreixen
quan ja me les estic menjant des de la distància.
Quan ja llegeixen el meu pensament
Quan els envio petons i els trec la llengua.
Això va bé
Més gran, el repte.
Més li exigeixo a la meva imaginació.
No és menyspreu, segur que no.
Ha de ser un somriure disfressat.
Segur que sí.
Ella em desitja també.
Es lligaria, a tall d'arnés, la soga feta de llençols
que jo l'hi llancés
perquè la pogués hissar fins la balconada
però la mama li ha dit que desconfïi
dels desconeguts.
Si sabés de quines dimensions estem parlant,
de quina categoria, l'explosió,
voldria coneixe'm.
No em miraria així.
Però el meu codi m'impedeix exhibir-me per vendre el producte.

Després arriba la caiguda.
Caic sense moure'm
de la butaca de lona.
Inevitable.
El fred.
La decepció.
Em fa fàstic.
No elles.
Jo, em faig fàstic.
Voldria llençar-me al contenidor més pròxim juntament amb els kleenex.
Que estrany és aquest negoci:
Elles no guanyen res.
I jo perdo alguna cosa en cada palla.

Suïcidi en massa d'esperma.
Quin malbaratament de vida!
Realitat, il.lusió, convicció, vitamines i minerals, vaig gastant-me com un ambientador.
On és aquell àngel redemptor que em deslliuri d'aquesta tristesa?
Allà n'hi ve una.
Déu meu, quina manera de caminar!!!
Quin conjunt i quins detalls!
Torno a sentir la vida.
Torno a aixecar el teatret.
Recomença la funció."