B.S.P. (Banda Sonora Permanent)

Fruit d’una pacient investigació, endegada uns quants mesos enrere, he detectat que el metro i els autobusos, però també el carrer i els tramvies van plens de locutors de ràdio que s’han oblidat de treure’s els auriculars, o potser no és que s’hagin oblidat de treure’s els auriculars, sinó que s’emporten feina a casa (com s'observa a la fotografia). Aquesta proliferació de joves professionals, lliurats al noble ofici de la radiofonia, i que en fan exhibició en els espais públics, em satisfà d’allò més.
Altra cosa he de dir d’aquells altres que porten incrustats, als pavellons auditius, aquests auriculars més petits, mínima expressió d’un altaveu, com per dissimular, o per dissimular, curt i ras i clar. Aquests tenen motivacions menys lloables que els primers. Es dediquen a la melomania (com es pot observar a la segona imatge). La melomania -o mania d’escoltar música en tota ocasió possible-, és un dels problemes que afecta capes i estrats més fondos i extensos de la nostra societat actual. És una pandèmia no denunciada per l’OMS -i quina oportunitat perduda de posar-nos l’ai en els nostres cors! i fer-nos comprar vacunes-.
El problema no és que es puguin quedar sords de tant usar auriculars. Encara rai, si es queden sords. Quina sort, per a un afectat per melomania, quedar-se sord! Perquè el problema és la melomania mateixa.
Molts conciutadans necessiten una banda sonora permanent a les seves vides. En què es converteix la vida d’un melòman? En una pel.lícula (massa llarga) que només suporta el mateix protagonista.
A les pel.lícules industrials americanes sona ininterrompudament la música de la banda sonora com un ketxup emotiu que no deixa l’espectador ni un minut de respir. Les pel.lícules industrials americanes, especialment les d’època (les de qualsevol època que no sigui ben bé aquesta), duren només una hora i mitja i després ja et veus lliure d’aquest empatx musical.
Però molts conciutadans nostres -molts de vosaltres segur que teniu germans, fills, cosins, cunyats i animals de companyia afectats de melomania- necessiten que la seva vida es mogui al compàs i la melodia de la música guardada en els seus dispositius portàtils. Necessiten sentir sota els seus peus una catifa voladora de música que els porti lleugers i rabents cap a la jubilació després d’una vida d’alts i baixos que, gràcies a la música, acaba semblant una altra cosa (no gaire millor, però una altra cosa). Traieu-li el so a alguna d’aquestes pel.lícules commovedores. Substituïu-lo per so ambient (el que s'escola per les finestres del pis). Digueu-me què en resta, de la pel.lícula. Un Power Point absurd i massa llarg. Això en resta.
Feu un favor a aquests melòmans crònics: En un moment de distracció en què es desprenguin dels seus auriculars i del seu dispositiu -hi ha moments del dia que ho fan-, arrabasseu-los-hi, amagueu-los-hi. Introduïu el silenci i el so ambient a les seves vides. A veure què passa. A veure com reaccionen.
Feu-me un favor, a mi, també: En un moment de distracció mental, que badi amb el vol inquietant de la mosca negra, robeu-me el pensament. Deslliureu-me de la banda sonora mental que em porta cada dia com sobre dos rails dins d’un túnel, en velocitat constantment accelerada cap als topalls on he d’estavellar-me. Robeu-me la cadena de pensaments, que és com un aparell de ràdio impertinent que un cirurgià es va deixar oblidat dins del meu crani, a veure què. A veure com reacciono.
Potser us quedareu sense aquest blog.
No passa res. N’hi ha a milions en tot el món. I tots són la transcripció de bandes sonores mentals dels que podien haver estat excel.lents professionals de la radio.

El turisme ens salva

Agost: En absència de la meitat de la població autòctona habitual, ramats de turistes baixen dels autocars i recorren el meu barri, victoriosos, reis i senyors, atrets pel reclam irresistible de la Sagrada Família, aquest gran homenatge a la virilitat espiritual que va concebre Gaudí amb catorze magnífics fal.lus amb corona apuntant al cel, com volent dir: "Va per tu, Senyor, tota aquesta magnífica erecció. A tu et devem, que se'ns posin dures i esplèndides!"
S'adonen d'això, els visitants del temple?
D'alguna manera sí.
La contemplació del monument els deixa contents i un punt exaltats.
Que altes són les torres, que magnífiques, que eixerides!
D'alguna manera, contemplant la Sagrada Família connectem la potència sexual amb la potència espiritual i això no té preu. Portentós Gaudí.
I tot gràcies a l'absència de reflexió que tallaria les ales d'aquesta magnífica experiència.
En el turisme posem en pràctica el lema "ser feliç és no pensar".
Sabem que el pensar mata la potència i l'erecció. Posar-se a pensar enmig de l'acte sexual comporta una desviació important de flux sanguini al cervell. Si penses, arruïnes la festa.
Els més grans pensadors acostumen a ser també grans impotents. I no sabria dir si el pensar dur a la impotència o la impotència deixa moltes hores lliures per pensar.
"Ser feliç és no pensar" és un manual mític, de 100 pàgines o més, exhaurit, desclassificat i impossible de trobar. Però disposem de moltes agències de turisme, físiques i virtuals.
Durant les 100 pàgines o més, aquest text llegendari dóna voltes a la idea que la felicitat rau en el no pensar. El no pensar que no és la ment buida de la meditació oriental. En el no pensar del manual no hi ha cap pretensió d'il.luminació, saviesa o compassió. Ser feliç sense més.
El turisme té la base de l'èxit en aquest principi.
Cada cop hi ha més practicants de la meditació. Però mai no seran tants com turistes.
El turisme és una solució més radical que la meditació al problema de l'excés de reflexió.
El turisme és la versió humana de la migració de les tortugues per a la posta d'ous. Però sense que tingui una importància tan cabdal per a l'espècie.
O potser sí.
Podem plantejar la tesi que l'espècie humana s'hauria extingit durant el segle XX sense la invenció del turisme (la qual cosa, l'extinció, no entraré a dilucidar si és en si bona o dolenta).
El turisme ens va salvar probablement de caure en l'existencialisme.
Què hauria estat de nosaltres si, per superar el trauma profund de la segona Guerra Mundial, ens haguéssim abonat a cercar desesperadament un sentit a la nostra existència, en lloc d'agafar el sentit contrari, abocar-nos a la feliç banalitat del consum i a la il.lusió, renovada cada any, d'escollir el nostre destí vacacional.
D'aquesta manera vam poder esquivar la trampa que ens va parar aquest gran enemic de l'espècie humana que va ser Jean Paul Sartre, déu nostre senyor l'hagi perdonat, que amb l'esquer de fer-nos amos i senyors del nostre destí, pretenia llançar-nos a l'abisme de la responsabilitat total sobre els nostres actes.
El turisme ens salva de l'angoixa i el suïcidi. Com a turistes esperem amb ànsia el mes que ens lliurarem a la inconsciència absoluta i al ramat. I el mur de Facebook és el nou altar on donar compte dels nostres progressos en aquesta matèria.
Altres formes no tan clàssiques de turisme, que compleixen la mateixa funció:
Cursos de Creixement Interior o Espiritual, Teràpies diverses: Psicoanàlisi, Altres Psicoteràpies, Risoteràpia, Musicoteràpia, Experimentació amb Psicotròpics, Balnearis, Ioga, Pilates, Culturisme.
Molts practicants de meditació no tenen intenció d'arribar al nirvana o satori. Són turistes d'interior.
Tant si el Turisme és exterior o interior (coneixe's), el que es persegueix al final és evitar l'excés de debat mental que acaba desembocant en la necessitat de medicar-se, el suïcidi o en la barricada a la Via Laietana.
L'homo sapiens es va extingir durant els anys 60 per deixar pas a una nova espècie molt més ben adaptada i resistent, l'homo turista.

L'Amnèsia original

Una cosa horrible, com un xuclador vertiginós, greix abominable i columnes extraprimes i duríssimes que em travessen i m’esqueixen.

Sento corredisses que s’allunyen i després s’acosten. Obro els ulls i una fogonada de llum artificial em fereix les pupil.les. Estic envoltat de bates blanques.
La mare, amb el rostre tumefacte, em besa el front i em ruixa amb llàgrimes, una pluja calenta i salada que m’escalda el cutis tan delicat. El pare agafa la mà de la dona entre les seves. Els reconec: són les pares escollits.
“Quina alegria! Ho he aconseguit finalment. Prepara’t Món, ja sóc aquí. Vinc amb una missió transcendental sota el braç. Sóc el messies.”
Els pares d’ella, els meus avis, els que vindran a buscar-me a l’escola d’aquí en cinc anys, quan els meus pares estiguin ocupats realitzant-se professionalment tots dos, arriben a l’habitació i se’m passen, ara tu, ara jo. Em toquinegen amb fervor i m’omplen de petons. Visitants i metges reparteixen copes de plàstic i brinden. Una safata amb galetes salades passa de mà en mà.
Estan meravellats, perquè tinc els ulls oberts i llueixen, plens de vida, amb aquesta insolència i tossuderia tan típics del viure. Estic envoltat d’una aureola lluent. No sé si estan preparats per veure-la. Voldria dir unes paraules per solemnitzar el moment, però una andanada de febre a la panxa m’arrenca el plor. És una fam atroç.
- Mama, el teu fill plora, deu tenir gana -diu una infermera.
De seguida sento un mugró als llavis i m’hi abraono, capcinejo amb desesperació fins que atrapo el brollador entre els arcs esdentegats i em poso a xuclar.
Ja estic perdut. Com en el despertar d'un somni, el que era abans de néixer i el que venia a fer aquí s'ha convertit en unes escorrialles disperses que s'han dissolt amb la primera llet. El Món haurà de continuar esperant.

L'art del toreig

L’any 2012, si el Tribunal Constitucional no ho impedeix, estarà prohibit practicar l’art del toreig a Catalunya.
I cal que se sàpiga que serà un desastre econòmic per a unes quantes famílies que viuen de l’art del toreig a Catalunya.
Durant els pròxims dos anys hauran de buscar altres recursos econòmics o veure’s en la trista obligació d’emigrar cap a terres més tolerants amb l’art del toreig.
I també és un desastre per a la subespècie B. Taurus, preciós animal que neix i es cria a fi que uns professionals, anomenats toreros, que vesteixen d’una manera certament peculiar, practiquin l’art del toreig, que, per entendre’ns, vindria a ser una forma d’acupuntura amb pretensions recreatives i artístiques. Acupuntura recreativa que, tot s’ha de dir, no persegueix la curació de l’animal, sinó tot el contrari, persegueix, sorprenentment, el seu perjudici i sol acabar en defunció.
Aquesta aparent contradicció entre voler protegir una espècie, i, alhora, destinar els seus membres a la perforació amb tota mena d’estris aguts, s’explica en funció d’un embolcall cultural anomenat tauromàquia o art del toreig.
L’art del toreig consisteix, en essència, en marejar el toro, considerat un animal noble -i, soto voce- babau, i prendre-li el pèl una bona estona amb l’ajut d’un drap vermell de les dimensions d’unes estovalles de taula, mentre se li va travessant la carn amb, com queda dit, tot un ampli ventall d’estris perforants.
Això, tal com ho acabem de descriure, constitueix una tradició cultural espanyola que s’extingirà a Catalunya a causa d’un acord del Parlament Català, essent com és una tradició tant o més mil.lenària com ho va ser l’esclavatge en el seu moment o, encara avui, l’explotació de dones en règim de comerç sexual o l’extorsió i el xantatge, que també són tradicions antiquíssimes.
També aquesta prohibició de l’art del toreig posa en perill l'ubèrrim negoci dels souvenirs que exerceixen honestos i astuts comerciants d’Àsia Central ubicats en carrers i places de les nostres ciutats turístiques, i que té en les figures dels toros atravessats amb banderoles i espases, i en els mateixos toreros, un dels seus productes estrella.
També és un desconsol terrible per a la nombrosa afició (tot i que diuen que en franca regressió, cosa de la qual ignorem el perquè, tractant-se d’un espectacle tan edificant i tan mil.lenari), la qual afició té en l’art del toreig una il.lusió i un motiu de viure setmanals.
I també és cert que es tracta d’un art reconegut per intel.lectuals i artistes de prestigi com Picasso i Hemingway, així com hi ha hagut altres artistes de prestigi que han reconegut l’art de la guerra, l’art del genocidi i l’art de la drogaddicció amb opiacis. Perquè en la vida de molts artistes i altres criatures semblants hi ha fases en què aquests es deixen fascinar i meravellar per l’espectacle tan humà de la crueltat, el sadisme i la degeneració física i moral (la qual, en si, també és un espectacle, sense entrar en si és bonic o lleig).
La part bona de la notícia, en canvi, és que pot acabar de consolidar un conflicte identitari o entre nacions que faci d’aquesta, una època més violenta, conflictiva i apassionant.
Després de l’espectacle de la retallada del nostre estatut votat sobiranament, i després d'aquesta -segons alguns- represàlia o resposta democràtica de negar la llibertat espanyola (Hble. Montilla dixit) de cometre accions violentes i sàdiques amb animals nobles, els nostres ulls privilegiats contemplaran, potser, la prohibició, en contrarepresàlia justa i saludable, d’algunes de les tradicions més nostrades del costumari català, com el ball de bastons que, si no és violent en si, pot dur a males interpretacions, o les típiques calçotades que es poden considerar poc elegants, o de les bandes de grallers que, per una raó o altra, també són una provocació a l’enemic identitari, i, serà l'hora, per part de les nostres forces polítiques, de donar una bona resposta a aquesta nova provocació, aprofitant per prohibir la Tuna Universitària i els passos de Setmana Santa en tot el nostre territori, donant ales a una guerra d’extermini dels costumaris respectius, que ens fa inquietud i alhora frisança.