dimecres, 30 de juny de 2010

Succedani de Revolta Popular



Jo, M.H. José Montilla, succedani de líder de masses que presideixo la Generalitat de Catalunya i, nogensmenys, el Partit dels Succedanis de Catalunya, us convoco a vosaltres, benvolguts conciutadans, a una manifestació de protesta (perdó, he dit "protesta"? Doncs no volia dir "protesta", volia dir "mobilització"), us convoco a una manifestació de mobilització per expressar d’una manera serena i compungida el nostre disgust pels retalls que el Tribunal Constitucional de Madrid ha practicat en el nostre succedani de Nou Estatut d’Autonomia, retalls que acatem, amb tot i que aquests retalls els ha fet un succedani de tribunal deslegitimat compost per membres caducats, morts i repudiats.
Acato, però no em conformo i faig morros per tal que el govern d’Espanya vegi que, quan m’ho proposo, també sé fer morros i expressar el meu disgust.
Això no m’impedeix de declarar també que el PP, aquest succedani de partit democràtic, ha sortit derrotat per la sentència del Constitucional en la seva pretensió d’esmenar el Nou Estatut, i em congratulo amb els meus companys socialistes a nivell estatal i amb la meva companya Pajín quan diu que la sentència és "una bona notícia per a la democràcia” perquè s’ha ratificat quasi el 95% del text estatutari.
I, alhora, com a català, dic que això també és una mala notícia per a la democràcia perquè no s’ha ratificat el 5% restant.
I, en concret, m’adreço a vosaltres per proclamar ben alt i ben fort que Catalunya és una Nació en el preàmbul i una Nacionalitat i una Comunitat Autònoma en el Capítol Preliminar del Nou Estatut retallat. (I ara se m'acut que en algun punt del articulat podíem haver dit que Catalunya també és una Regió i així hauríem acontentat totes les sensibilitats del nostre pluripaís).
I, en concret també, no m’ha agradat sentir dir, per boca dels membres de l'alt tribunal, que el terme “nació” aplicat a Catalunya no té cap “eficàcia jurídica”, la qual cosa és veritat, certament, ja que tot el que consta en el preàmbul d’un text és per fer bonic i amb la finalitat de predisposar l’ànim del lector, però no calia que ens ho diguessin d’aquesta manera tan franca i barroera.
Això no exclou que defensaré amb totes les meves energies la nostra nació en el preàmbul i nacionalitat en el preliminar. I aviso, i que no s’entengui com una amenaça sinó com el que és, un avís, que si molt em burxen, sóc capaç de plantejar-me d’emprar algunes paraules gruixudes per reivindicar el que és de dret i justícia per al poble de Catalunya.
M’agradaria que tots, petits i grans, dones i homes, estiguéssiu amb mi en aquest succedani d’hores amargues.
Gràcies per l’esforç de llegir-me. I recordeu que em fareu molt feliç si em ratifiqueu la vostra confiança i em voteu d’aquí uns mesos.

dilluns, 21 de juny de 2010

Rodalies 5

Tren de retorn a casa. Dues dones, companyes de treball, als seients del davant del meu. Estan atrapades en una conversa sobre la quantitat de temps que necessiten per anar en tren de la feina a casa i viceversa, i les combinacions possibles i que encara no estan segures d'haver triat la millor. S'han conegut avui, més que probablement. Encara no es tenen prou confiança per abordar comentaris sobre els companys homes: un assumpte molt més suculent -si se sap portar- en que la conversa podria volar lleugera com les plomes d'un coixí rebentat. Tot d'una es queden callades. Hi ha un breu violent moment de tensió in crescendo. En el context de les relacions humanes, es tracta d'una microtragèdia. Centenars de milers (o potser menys) de cèl.lules morint d'estrés.

Bravo! La que se sentia més culpable i més estressada ha aconseguit trobar-li un nou matís al tema transports diaris i l'ha ofert a l'altra com mannà en el desert. Totes dues agafen aire i obren el diafragma i es lliuren al nou fil de comunicació per contribuir a la causa comú de decorar l'infinit perquè no tingui aquest aspecte amenaçador.
Ara, comparar el que es triga a arribar a Barcelona-Sants venint de la línia C3 o de la línia C4 no sembla que hagi de donar molt més de si. Si no arriba aviat l'estació on hagi de baixar una de les dues, la situació tornarà a l'asfíxia compartida. Si almenys poguessin trobar una baula, per feble que fos, per derivar-se cap a un intercanvi d'experiències i programes de vacances...

Per fi, arriba l'estació promesa. I se senten afortunades. S'acomiaden amb dos petons càlids. La companya que ha restat afluixa tota la musculatura del rostre. Ara fins i tot sembla bonica. Amb un gest ràpid, quasi dramàtic, remena a la bossa i treu uns auriculars. Se'ls posa a les orelles i encara relaxa més l'expressió i la posició al seient.
Si portés un llibre, jo el trauria també. Tota barrera és poca quan es tracta d'evitar el perill que el veí del seient del davant (en aquest cas jo) tingui l'impuls poca-solta de buscar conversa.

dijous, 10 de juny de 2010

La guerra a la sala d'estar

Primera part: Batalla a camp obert

No et dono la raó.
Podries tenir-la.
I això seria intolerable.
Veure't aquell somriure triomfal il.luminant-te la cara.
Veure't ama i senyora del camp de batalla.
No suporto perdre.
No et concediré la raó.
Com que no et concedeixo la raó
(i no perdo el temps analitzant si la tens o no: això seria perdre un temps preciós
i donar-te massa avantatge)
ara has passat a una segona fase que és:
Cridar-me-la.
Proclamar-me la teva raó a plens pulmons.
Atacar-me amb la teva veritat clamorosa
per tots els flancs.
Això només pot ser contestat de dues maneres:
Rendició incondicional per la meva part o
Cridar més fort que tu.
Òbviament crido més fort que tu
ja que la meva capacitat pulmonar m'ho permet.
Els meus gens no estan preparats per a rendir-se.
Els meus avantpassats línia paterna no es
van rendir mai. Ni tan sols quan els va caure una bomba
que va fer desaparèixer el pis on vivien.
Els meus avantpassats materns tampoc.
Ni tan sols quan l'avi patern va caure al front de l'Ebre.
Amb aquests antecedents, com vols que em rendeixi?
Totes les meves cèl.lules estan ensinistrades per plantar
batalla, per vendre cara la pell.
Aquí ja no es tracta de qui tenia raó.
Ara que ho esmento, no recordo quin era l'assumpte de la querella.
Ja no es tracta d'això.
Ara es tracta de veure qui suporta millor el cos a cos.
Més ben dit, ara és l'hora de fer un primer balanç per recollir nous arguments per a
una segona andanada.
Això vol dir: Exposar qui té, hores d'ara, les ferides més greus. Qui ha estat més agredit.
I qui més agressor.
Qui ha fet més mal. Qui ha violat més convencions de Ginebra en la baralla.
I jo crec que sóc jo el més agredit, per molt que tu sostinguis el contrari.
I tampoc no penso concedir-te que vaig començar jo les hostilitats.
Això mai!
No tinc cap dubte que tu vas tirar els primers coets i els vas tirar amb més mala idea que jo.
Els meus coets eren defensius.
No, els teus no eren defensius.
Eren els meus.
I tampoc no he estat jo qui ha despenjat el mirall del lavabo perquè veiessis que quan t'enfades no estàs més guapa, sinó tot el contrari.
Si un no vol, dos no discuteixen.
En el teu cas això no es compleix.
Encara que jo no vulgui, tu continues discutint.
Treus el teu putxinel.li i continues.
No em necessites
per continuar discutint. Tu continues.
Jo ara mateix no estic discutint.
Evidentment que no.
Això no és discutir.
Perquè tu ho diguis...
Evidentment que no.
Evidentment.