divendres, 28 d’agost de 2009

Lao-Tse

Diu la llegenda de Lao Tse, que Lao Tse va meditar durant vuitanta anys dins del ventre de la seva mare abans de decidir-se a néixer.
No és estrany que després fos capaç de fer afirmacions com: "Del Tao que es pot parlar, no és el Tao Etern." Lao Tse va disposar de molts moments de tranquil.litat per obtenir grans conclusions sobre tot.
A mi no se'm va acudir de donar tanta feina a la mare.
Vaig estar-m'hi els nou mesos reglamentaris i vaig desallotjar, perquè més tard, pogués tenir acollida la meva germana.
Vaig ser més considerat que Lao Tse i el món va perdre un nou gran pensador.
No serà perquè no ho he intentat.
He meditat dintre d'armaris robers amb una placa solar a dins.
He meditat dintre de càpsules de flotació.
Finalment, he fet la més gran aproximació a les condicions en que es crea un gran pensador xinès: He fet una regressió, per mitjà d'auto-hipnosi, al ventre matern. En una hora he imaginat que en vivia 700.800, és a dir els 80 anys del Lao Tse fetal. He mirat cara a cara al Tao.
Quan he emergit de la regressió m'he trobat molt, però que molt relaxat. Vital. Flotava. Em sentia alegre.
Però he continuat sense entendre el Tao del que no es pot parlar. L'Etern. I tampoc entenc l'altre, aquell del que se'n pot parlar. Que creia entendre a mitges abans de regredir.
Estic en el bon camí, doncs.
Quan arribi al punt de no entendre res de res, ni tan sols els comentaris de Josep Cuní a Els Matins de Josep Cuní, hauré arribat a la meta.




dimecres, 19 d’agost de 2009

Seguint el mestre

Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).

Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.

dijous, 6 d’agost de 2009

Donem pas a la publicitat 6


La veritat és allà fora...
ben lluny del nostre abast.

(Contrapublicitat:)

La veritat és dins nostre...
ben endins,
ben lluny del nostre abast.