dissabte, 31 de gener de 2009

Voluptuositats del crític literari

Com treballa i com se sent el crític literari? En quins paràmetres sexuals es mou?
Donem-li la veu:
"Quan un autor (posem per cas, d'un aplec de contes, d'una novel.la) (posem per cas, un autor modest tirant a inepte) em demana, in situ, tenint-me al davant, veient jo la seva estampa il.luminada, que expressa l'orgull i la ufanitat d'haver parit el seu engendre artístic, em demana la opinió, a mi, presumint que jo he tingut el presumible plaer de llegir la seva cosa, em posa en el més gran dels compromisos.
»Què he de fer? El seu text és horrible, però el tinc allà al davant. Puc dir-li:
- Ja llegiràs la crítica. Ara no tinc present la teva cosa.
»No serveix. Ell insistirà, segur, endut per l'entusiasme i la ceguesa del creador narcisista, i pot ser que em pari una trampa insalvable:
- Tan irrellevant era el text que no el recordes?
- No, no és que fos irrellevant...
- Aleshores te'n recordes d'alguna cosa...
»I si responc:
- Una mica sí. Sí que era irrellevant.
- Aleshores sí que te'n recordes d'alguna cosa...
»L'autor és plasta, és inepte, però no del tot babau.
Millor començar amb un:
- No està malament.
»Que és quasi sinònim d’estar bé. I quasi sembla més sincer. Insinuo tàcitament la possibilitat que hi hagi errors de bulto. No em mullo.
»O bé li dic:
- S’ha de treballar molt.
»Li estic dient que està malament i, alhora, que ell pot, subtilment li estic dient que on no s'arriba amb el talent es pot arribar amb l'esforç.
»O bé li dic:
- No val una merda -sóc sincer i cru i no m’importa, perquè aquell insecte amb pretensions no significa res en el context de la meva vida.
»Queda una opció més singular. Donar-li l’alternativa a ell. Que ell esculli el tractament:
- Què prefereixes? Una mamada o que et doni pel sac, al.legòricament parlant? -amb alguns és millor afinar.
» Sodomia o mamada: La tasca de crític sempre oscil.la entre aquests extrems. De l'autor, encarnat en el text que tinc a les meves mans, em poden venir ganes de sodomia o de fel.lació. La decisió serà en funció del que pesi més en la meva balança. Si el que abunda en el text és l'ambrosia i el nèctar, ànsia de menjar. De xuclar. Si, pel contrari, abunden les cagades, desig de sodomia. Desperta la meva coprofília. Regredeixo a la fase anal. Només que burxo en l’anus d’un altre. Llegir una merda literària fins al final, recreant-s'hi, no és molt diferent de remenar merda literal.
»L’autor s’exposa publicant. Un llibre llançat, exposat a les taules i prestatgeries de les llibreries, equival a l’autor posat en pilotes en el centre d’una plaça concorreguda, sense cap possibilitat de protegir les seves parts.
»Aquest és el salconduit del meu ofici:
»L’autor que publica ho sap. O ho hauria de saber, carai! Ha de saber a què s'exposa.
- No haguessis editat, neci, si només esperaves mamades a tort i a dret. Per a això ja tenies els teus amics.
»La cosa només pot acabar de tres maneres:
Llagotejat,
Enculat
o
Ignorat,
que és l'opció més humiliant i dolorosa de totes.
»Això no vol dir que la meva decisió sigui fàcil. Fins i tot l'autor més limitat comet encerts notables. Reconeixe’ls és la tasca més aspra. És un treball de salmó remuntant rius d’aigües braves. Perquè contraria la voluptuositat de recol.lectar cagades.
»Que difícil és mamar-la a aquell a qui vols donar pel sac. Que complicat és donar pel sac i alhora mamar-la. Demana una gran flexibilitat, una capacitat de contorsionisme molt considerable.
»És un mèrit a l'abast de pocs entre nosaltres.
»Altra cosa és: ¿Hi ha cap necessitat de privar-me de la voluptuositat del donar pel sac, quan
la resta del gremi ja ha elevat als altars un determinat text d'un determinat autor, ja hi ha trobat virtuts fins i tot de sota les cobertes del llibre? No m'he de permetre aleshores, deixar un doloret persistent a la rereguarda d'aquest paó inflat? Per què m’hauria de dedicar jo a la crítica si m’hagués de privar del més excel.lent dels plaers de l'ofici?
»

dilluns, 26 de gener de 2009

Turisme alternatiu


Aquest bloc ha estat de vacances durant vint-i-cinc dies. El seu mantenidor ha estat fora, al Brasil.
- Brasil...! Platges, música, caipirinhes, mulates, tribus indígenes, narcotraficants! Quina emoció...
- No, sisplau, jo no he anat al Brasil per a això.
Jo he anat a fer cues.
Aquella manera particularment absurda d’organitzar-se que tenim els humans quan, en un determinat moment, molts –sis, deu, trenta- volem la mateixa cosa i aquesta cosa només ens la pot proporcionar una única font o persona, una forma que vulnera absolutament la llei del més fort que regeix el ben organitzat món animal.
Havia de fer unes gestions per vendre una casa. Les gestions han estat moltes i, en conseqüència, les cues han estat moltes. En el meu record del viatge, bàsicament hi apareixen cues.
Des de la primera cua de facturació d’equipatge a Barcelona i la següent cua a la duana de Brasil, s’han encadenat les cues: Per canviar moneda a l’aeroport. Per a agafar autobusos i baixar al centre de la ciutat. Cua de dues hores a l’Ajuntament. Cua de dues hores i mitja a Hisenda. Cua de tres quarts d’hora a la companyia d’aigües i a la companyia de llum. Cues breus però intenses per entrar als lavabos públics. Als bancs (moltes cues als bancs, incomptables hores perdudes), fins i tot per agafar tanda. Cua d’una hora i mitja el diumenge per entrar al zoològic. Cua per sortir del zoològic. Cua de mitja hora un altre diumenge per entrar al cinema. Cua d’una hora i mitja per posar segells en quatre postals. Cues als restaurants self-service. Cua de mitja hora per pagar unes xancletes en una sabateria. Cua per preguntar quina era la meva cua de les cinc que hi havia a la delegació de regional de l’ajuntament.
En l’equador de la meva experiència ja no estava exasperat, ni irritat, ni furiós, després d’haver estat a punt d’explotar , cremar i girar a tota velocitat com el dimoni de Tasmània. De sobte, havia sobrevingut la calma. El nirvana. M’havia rendit. M’havia lliurat a l’experiència.
Era una tortuga. Sàvia. Amb tota la saviesa d’una tortuga que es compendia en:
1) No esperis res.
2) Que ningú no t’esperi enlloc.
Aquesta, en resum, és la meva vida. La vida d’una tortuga.
Si no esperes res i no pateixes perquè algú t’espera, viuràs eternament.
La pràctica de l’espera en cua m’ha redimit de la meva condició de criatura estressada. M’ha sumit en l’estat contemplatiu perfecte.
Els esquiadors –és un savi consell- no hauríeu de pujar als remuntadors per poder deixar-vos caure pels pendents amb aquella alegria insensata. Hauríeu de fer la cua una i altra vegada, renunciant al remuntador. Aleshores entendríeu.
En la cua hi ha la calma, que és una joia espaterrada.