dimecres, 27 d’agost de 2008

Contra el somieig

Per a què escrius literatura fantàstica?

No, no és la literatura fantàstica de Dragons i Masmorres, Elfs i follets, Camins Iniciàtics de Paulo Coelho... Literatura de somieig per a adolescents inadaptats, per ensopir i generar estats malenconiosos o de mundoiupisme.
Aquesta literatura tòpicament fantàstica, que ha usurpat i acaparat el terme, i que fa el mateix servei que:
- La poesia lírica que s’autocomplau amb les manifestacions sensibles d’un mateix.
- O el Periodisme de Tomaqueig.
- O les Festes de la Mercè i els grans Projectes per una Barcelona Engrescadora.
On només canvia el públic que consumeix cada cosa, però la funció ansiolítica és la mateixa.

Al contrari.
És la literatura Fantàstica que, des de la descontextualització, ens ensenya, d’una manera antipàtica, l’autèntic rostre del món. Que ens mostra a nosaltres, amb tota la crua sinceritat. Literatura fantàstica per despertar, paradoxa essencial del gènere.
(Poe, Carroll, Kafka, Meyrink, Vonnegut, Borges,
Lem, Topor, Dalí, P.K. Dick, Bradbury i una petita joia com Planilandia, ja sabeu què vull dir: Literatura Fantàstica amb majúsucules).

Que ens vacuna, amb projeccions exagerades del Present, contra aberracions futuribles.
Que també vaticina i, fins i tot, provoca el Futur.
Que ens retorna la responsabilitat individual sobre l'avenir.

La ciència-ficció és literatura fantàstica i utòpica
i molesta.
Per això rep tot el recel i, de vegades, la desqualificació de determinades elits culturals (autoproclamades) al servei del poder de torn. Alimenten ínteressadament l’equívoc que ciència-ficció és i només és: pistoles làser i éssers acolorits amb antenetes.

La poesia no subvencionada s’obre al món sencer, es lliura a la batalla. Reconeix que hi ha una batalla a lliurar. Rebenta els estrets límits de la nostra cel.la mental. Quina sorpresa ens enduem quan escoltem poesia honesta en estat de bel.ligerància! Les nostres oïdes se sobresalten. L'altre dia vaig sentir Jesús Lizano i em vaig reconciliar amb el gènere humà.

Els polítics autoproclamats progressistes defugen les visions potents del present i del futur i les substitueixen per caramelets de poesia de somieig.
Com llagrimegen d’emoció en els festivals de Poesia Subvencionada!
Lliris i postals i frases de calendari.
Mentides commovedores. Mentides amb efecte lenitiu, cloroformitzant, analgèsic.

Si la literatura no ens incomoda ni ens remou, ni que sigui una mica, a fi de redimir-nos de la nostra natural tendència a l’estancament mental i vital, aleshores és que no és literatura, és una làmpada de lava o una figureta de basar xinès.

dimarts, 19 d’agost de 2008

Seqüela de "Tinc el que sóc"

Senyors (amics, coneguts i fantasmes tots),

Em veig en la peremptòria necessitat de fer un afegit al post Tinc el que sóc (penjat al maig).
I és el següent:
TENIR en excés (propietats immobiliàries, vehicles turisme, aparells electrònics per a la vida digital, activitat socials, és a dir tot el que constitueix un Gran Tren de Vida) és perniciós, no pel fet en si, sinó sobretot per la qüestió del MANtenir, tenir cura del que TENS, les reparacions, comprar recanvis, les polisses d’assegurances i tot plegat. És perniciós en el sentit que surt car. Necessites guanyar molts diners i això limita la teva capacitat de maniobra. Et constreny les possibilitats. Has de continuar fent anar el teu Gran Tren de Vida per la mateixa via, a tota velocitat, amb compte de no descarrilar.
Però és que SER massa un mateix és encara pitjor. També per la qüestió del manteniment. És un desgast enorme haver de Ser un mateix = Autèntic = Geni-i-Figura-Fins-a-la-Sepultura. La via per on circula el teu “Jo-mateix” és encara més unidireccional, estreta i fa molta pujada i, a sobre, les barreres estan posades de través i no en paral.lel. Exigeix una gran despesa d'energia. Veritat de Perogrullo: Si fos fàcil, descansat i lleuger, tothom seria molt autèntic.
I el massa Tenir o el massa Ser no és tant la quantitat sinó el temps, l’estona que et vulguis mantenir en l’Alt Tren de Vida o en l’Alt Exercici de l’Un Mateix.
Aleshores la denigrada careta, màscara, disfressa, la "persona" que amaga la teva “autèntica personalitat” rere un aspecte i unes maneres estàndard, socialment o familiarment acceptables, ve a ser l’equivalent de la roba de mercadillo i els productes de Basar Xinès. Et permeten un Tren de Vida més lleuger, menys exigent.
Sempre i quan tinguis la prevenció de no confondre la teva disfressa de carnestoltes diària amb la teva pell.
Quan la màscara, quan el paper ja no compleix la seva funció de beneficiar-te sinó que acontenta i beneficia els altres, és l’hora d’anar al mercadillo de personatges i canviar-lo. Hi ha fundes de personalitat que donen una gran aparença d’autenticitat.
I l’Exercici de l’Un Mateix sempre es pot deixar per a les grans ocasions.