dijous, 29 de maig de 2008

Tinc el que sóc


“Sóc el que sóc i no el que tinc.” El lema estel.lar del Creixement Personal.
I què sóc, en realitat?
No ho tinc clar.
Ho he de descobrir, em predica el Creixement Personal.
Ho he de “recordar”, segons el Creixement Espiritual.
Si no tinc clar què sóc, almenys sé què tinc:
Un compte d’estalvi de saldo molt variable, un ordenador, una impressora multifunció, un televisor, un equip de música, un rellotge, un mòbil, un llapis de memòria d’un giga, una col.lecció de mudes de roba i unes sabates –triades, segons crec, amb un especial gust-, una biblioteca de tres-cents volums dels qual me'n sobren més de la meitat, una col.lecció de DVDs que comença a semblar-me excessiva, una col.lecció de discos de vinil, material d’escriptori, un llum flexo gris, una taula d’escriptori, un ventilador, una col.lecció de jocs de taula, eines de bricolatge, un estri de retallar els pèls del nas i de les orelles.
Tinc també cinc llibres publicats que donen fe de la meva capacitat per explicar històries i jugar amb la llengua, però cada dia que passa se'm tornen més “aigua passada no mou molí”.
Tinc una col.lecció de dibuixos que donen fe de la meva versatilitat i de la meva tècnica precària.
Tinc una parella sentimental i dos fruits evolucionats d’aquesta unió: Sóc casat i sóc pare. Però això continua sent SER a partir del que TINC. I, si no ho he entès malament, el "jo sóc" que he de descobrir o recordar no va per aquí.
Tinc un amor a abocar i també uns aspectes més antipàtics. Tinc moments amorosos i de vegades esquerps i salvatges. Sóc amorós, aleshores? O salvatge? Però no ho sóc tota l'estona. Aleshores deu ser que NO ho SÓC. Tinc moments de. I prou.

Tinc uns quants, potser bastants, amics. Ells tenen en mi un amic fàcil. No estic segur que ells ho sàpiguen. SÓC fàcil, doncs? Per SER, aquest SER tan rellevant del Creixement, hauria de ser fàcil amb tothom. I crec que no. I quan em sentís que sóc fàcil amb algú, hauria de notar un indici, un sentir-me com peix a l'aigua. I no.
Aleshores SER fàcil amb els amics deu ser una deficiència que TINC (o un hàbit estrany que se m'ha enganxat al llarg dels anys).

Tinc unes aptituds, unes carències, unes aficions, uns vicis, una forma de caminar i d’aguantar el bolígraf, de riure i de somriure, un color de pell, uns tics, uns modus operandi, una temperatura de digestió, una flora intestinal, un codi genètic.
La meva vida ha estat i serà una relació intensa o anodina amb el que he tingut i tindré. No amb el que sóc -que encara està per descobrir o recordar-. Visc amb el que toco i quan estic immers dins de les meves altes aspiracions, no visc.
Contaminació d el'educació cristiana.
Els cristians són antivividors vocacionals.
Nietzsche em sembla més honest que els seus detractors.

Tinc un meravellós projecte de construcció de mi mateix basat en uns quants models rutilants.

Tinc el meu projecte de Buda.
Tinc el meu projecte de fill de puta coherent.
Tinc les meves fantasies treballades i polides al llarg d’anys.
És això el que sóc? El meu projecte?
Si som el que som i no el que tenim, per fer bo el lema "Sóc el que sóc i no el que tinc" només ens quedaria SER el nostre projecte.
El nostre projecte o la nostra fantasia.
El SÓC el que SÓC i no el que TINC no passa de ser, en el meu cas, una idea o un futurible: un VULL TENIR aquest estat de gràcia. I les idees també són coses que TINC.
Si tinc idees meravelloses, com per exemple: SER el que SÓC o he ESTAT abans d'entrar en l'ofuscació de la vida corrent, també les TINC.
SÓC un esperit lliure en formació, potser? També aquesta és una idea que TINC -i per sort no tota l'estona, perquè m'ofegaria d'impaciència-.
Per tant, de moment, no SÓC res en concret.
Tinc una vida per davant i tinc uns projectes. Qualsevol dia hi puc renunciar, puc canviar els projectes per uns altres i també em puc acomiadar d’aquest món d’una forma voluntària.
(Puc no vol dir que sigui fàcil)

Si NO SÓC res, en realitat em sento força més lleuger i descontracturat, que ve de contractura muscular, que es produeix per aquests moments en que m'ofusco perquè crec que hauria de SER alguna cosa més. Les contractures sempre arriben per sobre esforç, i el sobre esforç ve de la idea nociva de SER és millor que TENIR.
Perquè el SÓC crec que comporta unes responsabilitats excessives. El SÓC sona a xiclet molt enganxós i enorme que t’atrapa.
Prefereixo enganyar-me i confondre'm amb el que TINC que amb la mentida més sofisticada del que SÓC.

No us amoïneu gurus estimats: Puc "apegar-me" una mica a les meves possessions mundanes, però, de moment, el meu equip informàtic és una eina i no una perllongació de mi mateix.
Ja sé que el que tinc són béns renunciables i perennes.
En canvi, la pretensiosa idea del que SÓC, podria encadenar-me per l'eternitat.
ÉSSER és la nostra il.lusió de permanència. El verb favorit de la publicitat. És una forma de fum. ÉS la inspiració d’un fumador de marihuana.

dijous, 22 de maig de 2008

Acupuntura en el desert

(Continuació de "La causa de les conseqüències". Busqueu-lo al mes d'abril, marge esquerre de la pàgina)

Per raons de comoditat, i com que no vaig trobar cap centre de salut que oferís acupuntura low cost, vaig acabar trucant a la porta d’un centre mèdic privat del barri, que vivien -i crec que encara viuen- d’expedir certificats mèdics per als permisos de conduir, permisos d’armes, etcètera, i feia poc que se’ls havia acudit de diversificar l’oferta.
El centre mèdic, això sí, era atès per personal mèdic qualificat. El metge que clavava agulles tenia el seu títol i el seu número de col.legiat. Al costat de l’esplèndida orla amb les fotos-carnet dels companys de carrera tenia els seus diplomes de cursos d’acupuntura atapeint les parets del vestíbul de l’entrada.
Els fascinants diagrames dels canals energètics penjaven, impresos en una vistosa làmina, ja dintre de la sala. La sala era enorme. A aquest efecte contribuïa la precarietat de mobiliari (a tot estirar, si mal no recordo, la típica vitrina de consultori, la llitera i una cadira) i la inexistent decoració. L’escenari em resultava inquietant.
Jo no venia, però, a recrear la vista. Així els ho vaig dir d'entrada: He vingut aquí perquè, de tant en tant, em surten unes clapetes vermelles a la cara, que couen i després es tornen escamoses i cauen. Em poso una pomada però crec que amb l'acupuntura es pot atacar el mal de soca-rel.
I ells van dir:
- Veurem què podem fer.
És cert, no van dir:
- Has vingut al lloc adequat.
Van dir:
-Veurem què podem fer.
En aquest sentit, res a objectar.
El protocol, des del primer dia, va ser aquest: Em feien passar a la sala inquietant, em despullava, m’estirava a la llitera i esperava en calçotets l’arribada de l’acupuntor –que trigava estones variables, que mai eren curtes-. En aquesta soledat és quan se’m feia més evident que la sala no era gens acollidora. Em sentia desemparat com poques vegades m’he sentit. Quan per fi es dignava aparèixer, l’home em dedicava una salutació lacònica. Sense altra cerimònia ni compliment agafava la caixeta amb les meves agulles personals i me les anava clavant. Després em tornava a deixar sol, en la silenciosa companyia de les agulles, que se suposa que ja treballaven a tot tren per conjurar les energies corporals i redirigir-les cap als terminals d’energia de la pell per reforçar les defenses contra l’al.lèrgia. Els vint o quaranta o no sé quants minuts de la sessió se m’acabaven fent odiosos com una columna de vaques ensopides travessant una carretera al davant del teu cotxe. Extraviat en aquella sala massa gran i inhospitalària, sumida en una malenconiosa penombra, arrebossat d’agulles com un ninot de vudú, em sentia com desterrat en un país xenòfob per la resta de l’eternitat. No se’ls va acudir que hauria agraït una mica de companyia, o de música (encara que fos d’aquesta de relaxació tan cursi), o un passi de diapositives (encara que fos d’aquestes imatges morboses de malalties de la pell o de boques fetes malbé que es troben en les saletes d’espera de les consultes), o encara que fos la visita d’una parella de mormons que m’entretinguessin amb històries del Jesucrist dels Sants dels Últims Dies. Qualsevol cosa hauria estat millor que aquella severa prova digna de l’entrenament dels guerrers shaolin.
D’improvís, s’obria la porta i, d’entremig del feix de llum que anunciava la fi de la penitència, emergia l’ajudant -o potser infermera- que era guapa i alta i d’un massís esplendorós segons els paràmetres que regeixen per al gènere de la revista musical i que ha tingut a Tania Doris com a estendard i que de sempre ha proporcionat dones de físic superior a les actuals models de passarel.la, actrius de cinema i cantants sexis dels 40 Principales. La vedette infermera m’extreia les agulles una per una, sense pressa i amb delicadesa, com qui cull margarides. I jo agraïa les seves maneres. Era el moment joiós de la sessió. Em sentia salvat. I durant uns minuts confonia l’alleujament amb la felicitat autèntica.
Em vestia, pagava la sessió i això era tot.
Això no era tot, en realitat. Hem de rebobinar la cinta i fixar l’ull en el detall més intrigant de tots:
L’home de la bata blanca, en cada sessió, triava diferents punts del mapa de meridians per clavar-hi les agulles. Mai una sessió va ser igual que l’anterior. Era un enemic de la rutina? Un investigador genial? Un sapastre? O tot això alhora? Potser confiava que no m’adonés. Que m’hagués distret amb conversa si no volia que el descobrís! Jo no tenia altre passatemps que fixar-me en els detalls. Vaig més lluny en les meves conjectures: Feia dibuixos amagats. Unase los puntos y obtendrá un bonito dibujo. La dona es fixava, després, en la constel.lació d’agulles i mentalment provava d’endevinar la figura amagada (això explicaria perquè romancejava en l’extracció) i, quan es quedava a soles amb l’acupuntor, li deia què havia cregut veure. I d’aquesta manera, metge i auxiliar, trobaven un al.licient a les ensopides jornades laborals en el depriment Centre Mèdic de Revisions per a Carnets de Conduir.
Quan portava set tandes de puncions i despuncions, em vaig veure obligat a replantejar-m'ho. Sí, d’acord, aquestes teràpies són més lentes que la medicació clàssica i cal armar-se de paciència. Sí, estaria d’acord si no fos que allò no era lentitud sinó un buit absolut d’esdeveniments. Cap indici de millora o de canvi o encara que fos d’empitjorament. Si m’hagués quedat a casa bevent aigua mineral, hauria fet molt més per la meva pell. I el pitjor és que també detectava desinterès, quasi desdeny. A un ratolí de laboratori segur que li dispensen un tracte més afable. O un tracte a seques. El displicent Marquès de les agulles no em preguntava si notava millores o si em molestaven les punxades, no m’examinava la pell, no em va receptar cap tractament complementari: herbes, medicaments, pomades, dieta... Res de res.
I això no obstant, després de feta aquesta anàlisi i extretes aquestes conclusions poc engrescadores, vaig continuar anant-hi, amb una actitud obcecada. Tenia fe en l’acupuntura i en la medicina alternativa. Em resultava inconcebible que pogués fallar. Justificava la manca de resultats amb el següent raonament: Si havia patit al.lèrgia a l'excés de seborrea amb resultat de clapetes mortificadores durant tants anys, també hauria de trigar a desempallegar-me’n. Ara lamento les sessions que vaig pagar de més. Si es tractava de pagar per un tractament inútil, almenys que les agulles me les hagués posat ella, l’alta, guapa i portentosa ajudant, i que hagués amorosit cada punxada amb un somriure glamourós de reina de les varietés i, millor encara, que m’hagués anat dient: aquesta per dolent, aquesta altra per poca-solta... I, per fer la festa completa, que s’hagués vestit com la mítica Maîtresse Michèle i que haguessin redecorat la poc acollidora sala com Las Cuevas del Sado i que, en lloc de les massa subtils agulles, hagués usat un assortit de fuets, xurriaques i altres instruments de disciplina. Hauria estat un tractament més humà, més interactiu, més estimulant, més digne de ser explicat i més beneficiós per a la pell, ja que uns assots aplicats amb traça, ¿qui diu que no funcionarien com un bon peeling?
A la sessió que feia deu vaig caure de la figuera i vaig dimitir com a pacient.
És cert, ells m'havien dit:
-Veurem què podem fer.
I van fer poc. Tan poc que ni tan sols em van tornar els diners. És clar que tampoc no m'havien dit:
- Si no quedes satisfet, et tornem els diners.
El meu entusiasme per les medicines alternatives, el meu forofisme sobtat i potent (com correspon a la fogonada inicial d’una devoció) es va veure temperat de seguida, gràcies al servei impagable d’aquest centre mèdic on, a més de certificats per al permís de conduir o de caça, oferien acupuntura insulsa.
La ceguesa inicial del convers a la medicina natural fa cometre errors del manual “Què No S’ha de Fer Mai en Aquests Casos”. El neòfit de la Nova Era fa això, veu un rètol anunciant “Acupuntura”, i com el turista quan llegeix “Paella Paellador jove i mediterrània” en un bar-restaurant per a turistes, s’hi llança de cap.
I encara vaig cometre un segon error de passerell. En lloc de posar-me tot seguit a la recerca d'un acupuntor més solvent, vaig negar una segona oportunitat a aquesta tècnica mil.lenària i vaig eliminar “acupuntura” del meu llistat de teràpies d’interès.
I vaig tornar resignat a la pomada del doctor Pinyol.

dimecres, 21 de maig de 2008

Donem pas a la publicitat 5

"Demonios son mis temores"
(Lletra i música: Estopa)
Demonios son mis temblores.
Els dimonis neixen a l'estómac.
Són mimètics.
Els pots confondre amb la teva estampa.
Et treuen a ballar.
Els agrada portar ells.
Para la música.
I es desplomen.

dilluns, 12 de maig de 2008

Ultratges

(imatge gentilesa de b.p.)

Algunes consideracions de tipus pràctic sobre l’ultratge a la bandera espanyola castigat amb pena de presó en la persona de Francesc ArgemíFranki”:


Ú: Un ultratge a una bandera o altre artefacte simbòlic és una activitat pròpia de festa major. Hauria de tenir un eximent per l’alteració de consciència i alteració d’ànims que propicia l’ambient festiu, per l’efecte dionisíac de la música i de l’alcohol. Tot plegat, haurien de constituir atenuants
de pena evidents per als acusats d’haver fet coses lletges amb tals artefactes simbòlics.
En el cas del bon Franki, però, es dóna la circumstància que no ha estat provada la seva participació en l’ultratge, ni amb testimonis ni amb fotografies, de manera que, tal vegada, el test d’alcohol i d’audició de músiques enfervoritzants l’haurien de fer al jutge encarregat del cas.

DOS: Al cap i a la fi, penso jo, l’ultratge no és al drap acolorit penjat a l’intempèrie, al qual no se li suposen sentiments ni sensibilitat, ni tan sols a la pàtria que simbolitza i sí als pàtriaferits que creuen que representa alguna cosa important en les seves vides. Diguem que a la mare concreta i també al pare concret de cadascú se’l pot ultratjar –insultar, faltar el respecte, escopir, ensenyar les parts nobles -sense que, pel que sabem, la falta comporti pena de reclusió, mentre que al “pare” insubstancial i abstracte de tots que anomenem Pàtria i als símbols que la fan visible i incinerable, no.
Això posa de manifest com d’imbècils podem arribar a ser, en tant que éssers humans, i el camí tan llarg que hem de recórrer per deixar de ser-ho.
Aleshores, als futurs ultratjadors de banderes els suggereixo que, si la música i l’alcohol els col.loca en un estat pertorbat en que se’ls faci molt difícil de reprimir l’impuls, en lloc d’enfilar-se a balconades municipals, posant en risc la seva persona i el lliure trànsit pel món durant dos anys d’un activista polític que NO passava per allí, facin el següent:
- Insultar greument la mare i el pare de cadascun dels que s’han alegrat de la condemna de’n Franki, altrament anomenats pàtriaferits o progres empenedits. Sabem que la justícia serà molt més laxa i tolerant .

TRES: Ens imaginem què ens dirà un ultratjador vocacional de draps patriòtics: No és el mateix. I no li traurem la raó. Efectivament, no és el mateix. No és tan excitant ni és tan vistós ni té el mateix efecte de cara a atiar el conflicte d’alliberament nacional. Però jo penso en els pares, amics i parella de l’activista polític que NO passarà per allí en l’instant que cometin la malifeta.
Penso si no fóra possible ultratjar la bandera en intimitat, d’una manera més discreta que permetés estalviar-li angúnies a l’activista polític que NO passarà per allí. Se m’acut, a cop calent: Rotlles de paper higiènic patriòtics. Kleenexs patriòtics. Baietes patriòtiques. Salvapantalles amb ultratges animats.

QUATRE: I bé, exposades aquestes raons, arribem a la conclusió a la qual no volíem arribar. Veig inevitable, en nom de mantenir la tensió política i el conflicte entre independentisme i espanyolisme, que els partidaris més exacerbats de la pàtria catalana continuaran pensant en la conveniència d’ultratjar ensenyes de l’altra pàtria durant les festes patronals de les nostres viles i ciutats.
Per més que jo els he intentat dissuadir des d’aquest bloc.
És trist però és així.

CINC: Mentre el senyor Puigcercós està ocupat suplicant el tercer grau per a l’activista que NO va passar per allí, tots els catalans ens oblidem durant uns dies que el nostre símbol més preuat, el que representa la nostra nació i la sustenta ja que no és símbol sinó bé material palpable, és a dir: els diners, que són el nostre principal valor i ídol, ja que som una gent pràctica i de sentit comú, i no adorem estúpids ídols simbòlics (I el cas del Barça ens ve com anell al dit: Si no fan gols, els nostres ídols, deixem d’adorar-los i els enviem a pastar fang). Doncs bé, els nostres sagrats diners, és a dir, els objectes sagramentals de la nostra religió més pròpia, ens són usurpats any rere any pel govern central i els seus sequaços, ens els malbaraten convertint-los en estúpides obres públiques de dubtosa utilitat i dubtós bon gust, comprant fragates i tubs per portar l’aigua d’aquí cap allà i d’allà cap aquí (quan, si no ens prenguessin els diners en forma d’impostos, ens podríem permetre de comprar aigua mineral i regar el jardí amb ella, si ens abellís), escampant aquest diners per la geografia espanyola segons peculiars simpaties entre gents que no respecten i adoren els diners com nosaltres (i que prefereixo no imaginar a quina mena d’usos blasfems ens els destinen).
Els espanyols pàtriaferits estimen la seva bandera i els dol que els la desplantem d’allà on tenen a bé plantar-la i els la cremem o estripem. Ja és hora que els catalans pàtriaferits ens organitzem d’alguna manera per perseguir, capturar, jutjar sumàriament i engarjolar tots aquests funcionaris de l’estat que participen en aquesta obscena confiscació de béns materials i, sobretot, espirituals, del nostre poble.

dilluns, 5 de maig de 2008

Maria Favà no es rendeix

Maria Favà, insigne col.laboradora de l'AVUI, continua la seva campanya singular per denunciar l'absència de penis de les estàtues catalanes. És molt de lloar que, en el lapse indiscutiblement breu de dues setmanes, hagi aconseguit de colar, dins del simpàtic primer rotatiu en català, una altra notícia amb honors de pàgina completa sobre aquesta -al.legòricament transcendent per al país- qüestió. I crec, a més, que en aquesta ocasió s'ha superat pel que fa a redacció de titulars sublims: "La llei de la memòria pot tornar el penis als voluntaris catalans" (AVUI, 3 de maig de 2008). Des d'aquest bloc, l'animem a prosseguir en la seva lluita -patriòtica com poques- i ens oferim gustosos a participar en una eventual Plataforma per a la Virilització dels Monuments Nostrats.
Així mateix, gosem de fer a la Favà, un suggeriment:
- Per tal de donar exemple, podries, admirable Maria, manllevar l'accent sobre la darrera "a" del teu cognom que, al nostre modest entend
re, fa la mateixa funció dissimuladora que els tapalls sobre les parts nobles de les estàtues, i ens escatima la gràcia del nom del teu llinatge patern.

T'adorem, Maria.