dilluns, 28 d’abril de 2008

Donem pas a la publicitat 4

Què hi ha en el pou?
- Res
Continua pouant.
Què hi ha ara?
- Encara res.
Acabem d'una vegada.
Llança't al pou!
- Però...
Llança't al pou,
fica't a la galleda i,

amb una sola mà,
estirant de la corda,
arria't.
Ja tenim alguna cosa.

dissabte, 19 d’abril de 2008

El geni català sense penis

Foto: Miquel Anglarill

"El Geni Català, sense penis" (AVUI, dijous 17 d'abril 2008).

L'estàtua va ser inaugurada el 1856, al barcelonès pla de Palau, amb atributs complets, i el mateix any un bisbe pervertit va fer capar l'àngel a cops de martell i, tot seguit, va fer-li posar un taparrabos. Durant la dècada anterior se li va treure el taparrabos i se li va afegir un penis de silicona. Per a la restauració tot just estrenada, s'ha decidit deixar-lo capat perquè no han trobat cap document que il.lustrés com la tenia exactament, l'àngel, abans de ser atacat pel bisbe. (Infeliços restauradors! No han esbrinat si l'àngel carregava a la dreta o a l'esquerra).
Per tant:
El Geni Català no té Penis.
Encara que soni petulant, ho diré: M’ho temia.
Algun dia havíem de ser sorpresos per una notícia així.
Catalunya arrossega un dèficit fiscal històric i tremebund amb Espanya. L’Estat Espanyol és la màquina escurabutxaques de Catalunya, per dir-ho més clar.
El vot sobiranista ha declinat en les últimes eleccions.
El govern central decideix com treure la set de Barcelona, i amb quins diners. I també decideix quines infraestructures es construiran i com, amb els diners que quedin i que tingui a bé concedir-nos.
I el govern català acata.
I Zapatero va decretar que Maragall havia de plegar i que Montilla el succeiria en el càrrec. I Esquerra Republicana, empassant-se la fel d’haver estat expulsats de l’anterior govern, va beneir la martingala.
I el govern de Madrid va decidir per on havia de passar el proverbial túnel de l’AVE.
I Magdalena Àlvarez, reprovada pel Parlament de Catalunya, continua de ministra de Foment.
I el Barça deixa escapar el Madrid a la Lliga, i Ronaldinho, a Itàlia.
I, a sobre:
El Geni Català no té penis.
No “a sobre”, perdó, sinó “en definitiva”... I, en definitiva, el Geni Català no té penis.
Quina gran mestra de la semiòtica, com qui no vol, Maria Favà, la redactora de l’AVUI! Quina traça per
"captar nivells de significació manifests i latents". I així també, quin gran encert el del Consell de redacció del diari, que han vist o intuït o sentit que el Geni Català Sense Penis mereixia un titular i tota una plana sencera!
En un altre moment, posem per cas, enmig dels Jocs Olímpics del 92, o després que Esquerra Republicana passés d’un a vuit diputats al Congrés Espanyol, o que el Barça acabés de guanyar la Champions, una notícia així seria impensable, és a dir, impublicable amb aquest titular i extensió. Hauria fet riure.
Ara resulta inquietant.
Només en un moment com l’actual, la proposició “El Geni Català no té penis”, pot agafar una tal potent càrrega subliminar, aquest elevat simbolisme, i pot sumir-nos en un paroxisme de decepció i congoixa.
Ara, gràcies a l’AVUI i la seva intrèpida redactora, Maria Favà, podem fer una nova lectura de l'actualitat:
Catalunya arrossega un dèficit històric de virilitat amb Espanya.
El sobiranisme ha estat capat en les últimes eleccions.
El govern català produeix idees i projectes per al país, potser té pebrots, però no ho demostra i, per tant, com si no en tingués. El Govern espanyol, a més de pebrots, la té més grossa.
L’AVE ens el fotran per on ells vulguin.
El Barça, incapacitat per ficar-la dintre. Perd punts a cabassos per manca de vigor.
Campionat de Lliga. Temporada 2007-2008: Barça 0 - Espanyol 0. Demostració suprema d'impotència.
El Geni Català i el mal geni català no tenen sortida. Ens hem d’empassar les idees i ens hem d'empassar la ràbia.
Quina al.legoria més brutal –en el sentit de terrible-, la de la Maria Favà! El meu reconeixement sincer a qui, tal vegada, acaba d’inaugurar un nou gènere periodístic: la notícia subliminar freudiana.
P.S.: Carme Chacón passant revista a les tropes, amb preciós bombo, i dient: "Capitán mande firmes", és i serà la imatge repulsiva de l'any. No expressa un canvi de look de l'exèrcit espanyol, expressa una rendició mental disfressada de "simpàtic desacomplexament post-progre". I confirma que "el geni català no té penis".


dilluns, 14 d’abril de 2008

Donem pas a la publicitat 3

El món em té a la seva disposició.
Em vaig gastant com una
pastilla efervescent.
M'agito només perquè em
reparteixi bé per tot el got.
Mireu com ballo.
Com desprenc paraules que
s'enfilen en remolins.
Les paraules em gasten.
Diposito una mica de mi
en cadascuna.
Però no em gasto ben bé
ni acabo de desaparèixer.
Em faig lleuger.
Dispers.
Gas.

La causa de les conseqüències


De tant en tant, posem que un cop cada mes o cada mes i mig, la meva cara queda guarnida amb unes clapetes vermelles, principalment sobre les celles i a banda i banda del nas. Les clapes no es limiten a decorar-me la cara, són també pruriginoses; perquè tothom ho entengui: couen, piquen i -abans que trobés una fórmula magistral per evitar-ho-, m’obligaven a gratar-me com un condemnat. La molèstia, en aquells temps, em mortificava durant sis o set dies. La pell s’anava tornant escamosa, s’excoriava i queia, i així es renovava i s’acabava la picor. Fins a la pròxima crisi.
Els doctors Piñol, el pare i després el fill, van ser dermatòlegs de la família Pàmies des d’èpoques immemorials. El doctor Piñol fill em va examinar un dia i em va dir que això de les clapetes de la pell era una reacció al.lèrgica a l’excés de seborrea, és a dir, de grassa.
L’expressió “excés de seborrea” no em va fer feliç. “Seborrea” seria l’última paraula que faria servir un poeta català -Excés de seborrea seria un títol realment trencador per a un poemari: inauguraria una nova època-. “Seborrea” forma part d’una família de paraules acabades en -rrea molt malsonants i que designen realitats molt desagradables: diarrea, piorrea, gonorrea... Varicel.la, escarlatina i feridura també designen realitats desagradables, però amb el consol que tenen noms que sonen millor.
El doctor Piñol em va fer una fórmula magistral per contrarestar l’al.lèrgia a l’excés de dallonses. La fórmula era i és veritablement magistral i eficient. Liquida les taquetes vermelles i la picor, i restableix la finor i la blancor del cutis en un, dos, màxim tres dies.
Han passat trenta anys i no he tornat a veure el doctor Pinyol. No sé si exerceix encara o si ni tan sols si viu. Si per ventura ell mateix –o algú que el coneix que li pot passar l’avís-, llegeix aquest bloc, que sàpiga que continuo usant la seva recepta per proveir-me de pomada salvadora a la farmàcia. Tres dècades després d’usar-la no he patit cap efecte secundari indesitjable.
L’altra cara de la moneda és que la pomada no cura, només resol la part problemàtica: treu la picor i accelera el procés d’excoriació perquè la meva cara presenti bon aspecte més aviat.
El doctor Piñol em va llançar un pronòstic que va sonar com una maledicció gitana:
- De moment ho tens localitzat a la cara. D’aquí uns anys, se t’acabarà escampant per les espatlles i els braços -i dit això em va passar la mà per una vasta regió corporal que comprenia les espatlles, els braços i la part de dalt del pit perquè em fes càrrec de la magnitud de la futura tragèdia.
Disculpi'm, doctor Pinyol. Acabo de recordar que no va ser vostè. L’autor del vaticini va ser una mala persona amb llicència per exercir de mala persona i continuar semblant bona persona, que es dedicava a fer revisions mèdiques escolars i que no podia cenyir-se a informar sobre l’estat de salut dels revisats i prou. Aquell miserable exercia la medicina perquè en el seu moment no va tenir el valor de dedicar-se a la cartomància per tal de no disgustar a la família.
Han passat més de vint anys. Els meus braços i les meves espatlles continuen lliures de la maledicció. Afortunadament, aquell doctor de les revisions va ser un pèssim pitonisso.
El doctor Pinyol sí que va ser en canvi qui em va respondre la pregunta:
- I per què es produeix aquest excés de grassa?
- Perquè et ve de família, de la part materna -em va explicar.
És a dir: “És genètic.” És a dir: “No en tinc ni idea.”
No li ho retrec. Els pacients necessitem, exigim una resposta, una llumeta en la foscor que ens permeti dormir tranquils. La genètica és un recurs aprofitadíssim en aquests casos.
Entre uns i altres, es tractava de fer-me acceptar que això que li passava a la meva pell era crònic i genètic. Crònic perquè és genètic. I genètic perquè un mal funcionament amb insidiosa tendència a durar ha de ser per força una maledicció familiar. Vol dir que heretem de la nissaga un color d’ulls, uns cabells d’una certa qualitat i un repertori de problemes de salut. Resignació cristiana, fill meu. La genètica forma part dels designis inescrutables del Senyor que, per descomptat, no és de bon catòlic voler modificar.
Uns anys més tard, gràcies a certes lectures, vaig començar a albergar sospites que la cosa no era tan simple ni tan fatídica ni tan catòlica. Cas que realment fos per transmissió hereditària, tal vegada el que havia heretat no era l’al.lèrgia sinó la causa de l’al.lèrgia. És a dir que potser hi havia una causa. Una causa que potser era interna. Potser l’origen dels problemes de pell caldria buscar-lo en les profunditats d’aquest immens i insondable cos humà ple de sorpreses i racons i mecanismes ocults -i raons inescrutables que només ell entén-, en alguna regió misteriosa fora de la jurisdicció d’un dermatòleg. Perquè les regions misterioses són la jurisdicció dels metges alternatius o naturals. Un metge alternatiu no es conforma a esborrar la manifestació externa d’un problema intern. Es fa camí endins com qui cerca el tresor perdut en el laberint de la piràmide. Busca les fonts del problema. Ho diu el Gran Paradigma de la Cosa Holística. Tot en nosaltres està interconnectat com ho està Internet. “Holístic... l’estudi de tot, relacionant-lo amb les seves parts però sense separar-lo del tot. És la filosofia de la totalitat”. És una definició penjada al web Definición.org. N’hi deuen haver de millors, però a mi aquesta m’arravata perquè la podia haver signat perfectament Faemino del duo còmic Faemino y Cansado.
Un especialista dermatòleg diagnostica una al.lèrgia sense relacionar-la amb cap part i deixant tranquil el Tot. I amb aquesta tranquil.litat et recepta una pomada esborradora de símptomes. Ni el dermatòleg ni jo estàvem aleshores en l’ona holística. A un dermatòleg, si no és que ha caigut en la fascinació de la medicina alternativa, només se li reconeix una saviesa epidèrmica. A un dermatòleg se li demana si el xampú HS és eficaç contra la teva caspa. I set de cada deu el recomanen per acabar amb la teva caspa, mentre que els altres tres mai més no tornaran a rebre un euro de l’empresa que fabrica HS. El doctor Pinyol hauria estat un d’aquests tres que no, perquè, a més de la fórmula de la pomada, me’n va prescriure una per a un xampú personalitzat que em va anar molt bé per a la caspa, mentre que la majoria de xampús anticaspa del supermercat són un fracàs.
Les lectures pecaminoses que suggerien relacions holístiques del Tot amb les parts i de les parts amb el Tot, em van portar de dret a l’acupuntura. L’acupuntura no tindria gaire sentit, només es podria presentar com una versió benintencionada del vudú, si no existís aquesta oportuna teoria de la relació de les parts amb el Tot i viceversa. Com podria treure un dolor reumàtic a les cames una agulla clavada al clatell, posem per cas, si no hi hagués una oportuna relació de les parts amb un Tot que es torna a relacionar amb altres parts?
L’acupuntura comptava amb el prestigi de ser una tècnica mil.lenària, i amb el prestigi afegit de venir de la Xina. Porcel.lana, taoisme, tortura, productes prestigiosos de la Xina mil.lenària. I en alguna mesura, també me l’havia feta simpàtica, la pel.lícula Emmanuelle II la Antivirgen, en una escena de la qual recobrien d’agulles la suggestiva pell nua de la Sylvia Kristel.
En un pròxim lliurament explicaré com NO vaig resoldre el problema de dermatosi, gràcies a l’acupuntura.

(Continuarà)

dilluns, 7 d’abril de 2008

Donem pas a la publicitat 2

L'angoixa et situa
molt millor
que la calma
que t'esfuma i et dilueix.
No concebo anar
a una cita
sense aquell punt d'ansietat.
Altrament, semblaria que faig un menyspreu.
Deixin-me desitjar una mica,
Senyors de la Calma.
Cants de sirena.
La vida em crida.
Vull llançar-me des del trampolí.


No escric restret, ergo també existeixo

Sóc capaç de valorar el mèrit de Quim Monzó. I sóc incapaç de situar-me per sobre, al costat o per sota d’ell. Tinc les santes penques d’afirmar que som magnituds incomparables.
No estic segur de si ni tan sols escrivim en el mateix idioma.
El meu català de màniga ampla cada dia s’allunya més del català sobri de Monzó.
Si no m’aturo, si continuo experimentant (sense que m’importi un rave que se’m pugui imputar experimentalisme frívol, o relaxació lingüística, o concessions execrables al barbarisme), com més va més m’allunyo.
Eduard Màrquez em va dir: "Som en divisions diferents". Comparava autors molt coneguts i super-vendes, amb nosaltres.
Jo no tinc tan clar que això vagi com el futbol ni com el festival d’Eurovisió. Per començar no tenim ocasió de confrontar en un mateix escenari, llegint en veu alta, un conte meu amb un conte d’un altre, i a veure qui guanya. Entre parèntesi: Llanço el guant; a veure quants reconsagrats paons inflats acceptarien l’envit d’un combat de talent, al davant de les càmeres, a l’ús dels dels cantants de rap.
Per als editors, en canvi, sí. Sí que hi ha divisions molt ben definides. Uns autors venen com equips de champions. Els altres, com terceres divisions. Dit clarament: Els llibres d’uns no els costa gens de vendre’ls i als dels altres no se’ls acut com fer-ho.
Però jo no tinc perquè alinear el meu pensament amb el de l’editor. I, encara menys, valorar la literatura amb aquests paràmetres. Ni tan sols sóc crític. Sóc autocrític i això em basta.
En tinc prou de saber que els postulats de Monzó i els meus són radicalment diferents i incomparables.
Des de la distància, el respecte i l’admiració sinceres.
I l’enveja zero.
Un moment... Postulats diferents, sí, però incomparables?
Qui ha dit que no puc jugar al joc de les deu diferències amb Monzó?
Puc comparar l’alegria borratxa amb la que tracto els sintagmes amb la contenció estilitzada de Monzó. Que ve a ser la distància existent entre una paellada popular i la cerimònia del te. I m’agrada el te, però prefereixo pensar en la literatura com una festa.
Puc parlar del meu salt de registres en un mateix text, l’ús de tot el que m’ofereix el diccionari editat i el del carrer, sense autolimitacions i sense manies, i el llibre d’estil elegant de Monzó.
L'extrema cura amb les paraules de Monzó en comparació amb la meva descura idiomàtica, que és més aviat deixar que l’aigua caigui a raig, per veure què surt, i que es veu compensada amb la troballa de noves solucions, a risc de pescar molta "morralla".
Jo també repasso cent vegades un text, però buscant sorpreses, noves connexions, noves possibilitats, i no a fi d'extirpar fins l’últim error, perquè molts errors són agents mutàgens poderosos.
Sense els errors feliços, la dislèxia i la contaminació estrangera encara parlaríem llatí.
Literàriament parlant, no sóc maniàtic obsessiu; sóc esquizo, enforno en un mateix nivell realitats aparentment col.lisionants.
Jo no surto en els rànquings. No per això m'estaré de parlar-ne malament. I espero sortir algun dia per poder continuar parlant-ne malament, i amb més fonament.
Alguns no poden evitar la temptació de fer rànquings.
Els de vendes d'exemplars, que elabora la premsa escrita, són penosos; i tan científics com la ouija.
Els de qualitat, cap diari no gosa publicar-los. Potser oferirien contrastos indesitjables amb els de vendes. Essent tan endogàmica la literatura catalana, havent tants autors que exerceixen alhora de crítics, es faria molt més palès l'intercanvi de favors si haguessin d'assignar estrelletes als seus col.legues.
De tant en tant algú deixa anar que Monzó és el més important i/o esmenta alguns noms per completar un top ten oficiós. Alguns contraposen Baltasar Porcel a Monzó. Alguns autors es posen sota de l’ala de Monzó o sota l’ala de Porcel quan valoren un o altre com el millor narrador viu català. No deixa de ser una operació descarada de passar-los el mort, la responsabilitat de fer de mascaró de proa de les Lletres. Com els còmodes li passaven la pilota a Ronaldinho perquè inventés alguna cosa. Els fan agafar de grat o per força la corona i el ceptre (que pesen molt, i si no, mireu el pobre Ronaldinho com està hores d'ara). ¿I qui ha dit que cal mantenir una tradició, quan no són hores de mantenir tradicions sinó de viure intensament en el caos contemporani?
Però carregar el número ú a l'esquena en literatura és una tasca menys feixuga. No t'exigeix moments àlgids per guanyar finals.
La Literatura catalana actual defuig moments àlgids per refugiar-se en la feina ben feta i homologable a les literatures nacionals normals.
Em fa pensar, com més va més, en la cuina japonesa i, sobretot, en la vaixella japonesa i en els jardinets zen. El pànic obsessiu a l’error, a la sortida de to, al barbarisme, a la realitat borratxa. L’elegància tan elogiada potser és una forma d'encobrir la manca de potència. Com quan es diu d’un octogenari: “Encara fa goig.”
La literatura catalana actual és ben poc genuïna -per ser genuí cal arriscar-se a l'error, la sortida de to i submergir-se en la realitat borratxa-. La literatura catalana actual és un invent consensuat entre autors i editors.
Jo diria, sí, sense temor a equivocar-me, que Monzó és el millor escriptor del Corrent restret i obsessiu, que fa virtut de la contenció i de l’esgotament. De la sequera.
No és cap casualitat que el futbol català actual sigui també zen (i no parlo del budisme zen, sinó de la línia de productes zen). Humor contingut, restret. Com restret i segur és el joc del màxim exponent: Xavi Hernàndez. El jugador que erra poques passades. El seu joc és pura ironia fina. Fa gols com demanant disculpes, només perquè la situació dramàtica de l'equip ho exigeix, i resulta irònic.
Jo dec ser brasiler, doncs, i encara no ho sabia. Dec ser massa exuberant per ser català. Però Pujols també devia ser brasiler.
I Dalí i Gaudí.

Aquesta és la meva divisió. Aquests són els meus mestres.
I Calders, mig mexicà.
Quin mal li han fet els adjectius, les frases llargues, la pompositat, a la literatura? Cap.
Quin mal li ha fet el fastuós pastitx anomenat Sagrada Família a alguns?
Que no la mirin.
¿Ha de ser sinònim, l’ús generós d’adjectius, la pompositat i la frase llarga,
de vacuïtat i intranscendència?, perquè hi hagi algú, que no assenyalo per educació, que fa quedar malament el barroc?
No, no és necessari.
L’alegria és això.
Si he d’escriure sense alegria, em compro una trompeta.
Creieu-me si voleu: El nivell d’alegria és el que estableix les diferents divisions de la cultura catalana.
Alegria en literatura, sempre sembla inoportuna i naïf.
Alegria a la Universitat i als Instituts, agent desestabilitzador.
Dret a viure!
Visca jo!*
(*Sí, què passa?! ¿No és molt més galtut d’encomanar a altres l’exaltació i l’elogi que un mateix es pot gestionar? Després els has de tornar el favor i, sincerament, en ocasions fa angúnia haver de dir segons què de segons qui).
Sóc pompós quan vull.
Dret a la pompositat i a la fluïdesa.
No vaig restret perquè menjo molta fibra.
I això no és cap manifest a favor d’alguna cosa per liquidar alguna altra.
Això és un atestat que dóna fe de la meva existència.
Del dret a la diversitat.
Espero que no se’m confongui amb un imparable qualsevol.
Perquè jo ja he superat l’adolescència i els fogots i cada dia em sento més instal.lat en la reinnocència de la segona infantesa.

dimecres, 2 d’abril de 2008

L'existència vista des d’un resignat optimisme


Com seria viure en un paradís on tot funcionés com una seda?
On la fantasia no tingués una funció evasiva sinó que fos l’agenda del dia?
On no fos de bon to formular un paradís o món millor perquè et tractarien de busca-raons descentrat?
Què ens molestaria?
Les ínfimes oscil.lacions de la deliciosa temperatura?
Només ens podríem enfadar histriònicament, com qui es permet una boutade?
Les novel.les serien al revés? Partint d’una fantasmagòrica decadència o d’una truculenta tragèdia -un atavisme- i rebobinant-se cap a l’apogeu i la calma? I els problemes i obstacles, els personatges no passen ànsia i penes i treballs per resoldre'ls, s’evaporen cortesament?
Em seria entretinguda una novel.la sense conflicte? O preferiria el gènere fantàstic, amb exemples tan exòtics com La plaça del Diamant?
Com seria créixer i madurar sense que equivalgués a un procés de desengany i confrontació amb el principi de realitat, sinó com un procés de confirmació que tot, absolutament tot, està al meu abast?
Com seria viure amb el vertigen -suau com un pessigolleig- de la idea pecaminosa de poder-me precipitar a l’infern -un indret molt similar al nostre planeta Terra-?
Com seria viure una vida sense distraccions, sabent que, per definició, en el paradís no em puc distreure i no puc somiejar si ja ho tinc tot a disposició?

Com seria l’abúlia del paradís?
Suportable? Voluptuosa?
Em fa basarda pensar que en el paradís no disposem de marge de millora.
Ni podem obrar el miracle de reciclar i redimir una maldat inexistent.
Ni addicció ni ansietat.
(Ara que hi penso: L’addicció i l’ansietat tenen alguna cosa d’àngels bons disfressats de monstres.)
La nostra idea compartida és que, de mica en mica, amb molt d’esforç, reciclarem aquest infern terrestre i el convertirem en un paradís.
Però jo no tinc pressa.
No tinc pressa a fer reformes a casa.
No tinc pressa a obtenir la independència del meu país i l’estatus de polígam.
No tinc pressa a trepitjar el jardí de l’Edèn.
El masoquisme converteix en art la capacitat d'adaptació.
Com més demoro el moment d’èxtasi, menys sublim em sembla.
I més gràcia em fa la saleta d’espera.