dimecres, 26 de març de 2008

El Mite de la Llet de Vaca i les Mucositats

Foto: TEJEDERAS


Fa dies vaig acompanyar el Vítor al pavelló de pediatria de l’Hospital de Sant Pau, perquè el visités l’especialista de bronquis i pulmons infantils -a qui saludo cordialment des d’aquesta tribuna-. El meu fill té crisis d’asma de tant en tant, per causes al.lèrgiques.
En un moment de la visita vaig patir un d’aquests esporàdics atacs d‘ingenuïtat fecunda.

Vaig dir:

- Fa uns anys vam deixar de donar-li llet de vaca i va notar una gran millora.

La resposta va ser del tenor literal següent:

- Això que la llet de vaca faci mocs és un mite que corre per Internet.

A la vista d’una resposta tan categòrica i, ensems, esplèndida, vaig quedar-me sense capacitat de rèplica. Fixeu-vos que no va usar el tecnicisme “mucositats”. Va dir “mocs” i us faig palès que ho va dir posant èmfasi, recreant-s’hi.

De l’explicació contundent i tan sòbria vaig suposar que estava autoritzat a deduir que si havia millorat, el Vítor, era perquè amb l’edat s'havia produït una remissió o millora espontània. I per què? Quina és la resposta científica de tal fet? Doncs perquè sí. Les remissions o millores espontànies sempre són perquè sí.

No tenia arguments per rebatre “la llet de vaca produeix mocs és un mite que corre per Internet”. Per rebatre “la llet de vaca produeix mocs és un mite”, en concret. Ja que “corre per Internet” potser no valia la pena qüestionar-ho vist que, hores d’ara, TOT corre per Internet, tret d’anuncis d’esmolets ambulants, que continuen publicitant-se amb aquell instrument musical tan peculiar.

Quan un mite corre per Internet el primer que cal preguntar-se és:
Qui l’ha posat en circulació? Si arribem a saber qui l’ha posat en circulació tindrem una bona base per esbrinar si és un mite o no. El problema és que no hi ha manera de saber qui posa en circulació els mites per Internet –si més no quan no es frueix de l’abundància de temps lliure d’un pensionista, i no és el meu cas.
Aleshores ens queda el recurs d’un meravellós instrument intel.lectual:
L’especulació lògica amateur basada en quatre dades poc fiables.
Per què corre per Internet, aquesta informació mítica?:

Per a satisfacció dels corredors de mites i llegendes urbanes d’Internet?

Per l’interès comercial dels productors de liquats de soja, substitut vegetal de la llet de vaca?

O, infringint un gir copernicà a la qüestió, la frase “la llet de vaca produeix mocs és un mite que corre per Internet”, és, al seu torn, un mite fet córrer per Internet –se m’acut a cop calent- per Grupo Leche Pascual?
La meva inquietud científica m’obliga a escriure en el cercador: “Llet de Vaca Mucositats”.
El primer resultat de la cerca que em crida l'atenció és el web del fòrum adventista.
Què diuen els adventistes sobre la llet de vaca i les mucositats?
Diuen: “No guisarás el cabrito con la leche de su madre.”
Això ve a la Bíblia.
Per tant, és paraula revelada pel primer Dietista Nutricionista de la història, el mateix que va prohibir les pomes i va enviar el manà des del cel: Jahvé.
I afegeixen, per tal de donar suport al seu Senyor i derrotar els incrèduls: “Estudis han demostrat que la llet és especialment nociva si la prenem amb la carn, ja que forma una pel.lícula que dificulta la digestió proteica, amb la qual cosa el procés digestiu s’alenteix i l’equilibri del colon pot veure’s alterat.” I rematen dient que la llet de vaca produeix mucositats.
Al.leluia!

Però, ai las!, per a això que precisament buscava, no aporten cap cita de les Sagrades Escriptures ni cap argument de suport.
Caldrà continuar la recerca.
En altres webs trobo més arguments contra la llet de vaca:
La llet materna és un producte creat per alimentar els lactants, no els adults. Tenim uns enzims a l’estómac i a l’intestí que perdem quan ens fem grans: la quimosina i la lactasa. Per tant, no podem digerir-la correctament.
La lactosa sense digerir resta a l’intestí tot alimentant un tipus de bacteri
(i jo em pregunto: quin problema hi ha de mantenir mascotes microscòpiques?).
Un altre argument, que ja és un clàssic de l’alimentació alternativa i que persegueix ferir el nostre orgull d’espècie: Cap altra espècie animal, és a dir, cap de les considerades irracionals, no beu llet materna en l’edat adulta ni, per descomptat, llet materna d’altres espècies (tret de la mosca, però la mosca té fama de menjar merda, o sigui que...).

Aquest és l’argument menys argument de tots, cal dir-ho. Hi ha una pila de coses que fem els humans –un bon percentatge, estúpides, i un altre bon percentatge, no tan estúpides- que no fan les altres espècies del regne animal.
Posem per cas: Vestir amb un jerseiet rosa una bestiola de companyia –peluda- perquè no passi fred. Cap altre animal del planeta Terra té l'acudit d'abrigar un animal d’una altra espècie.
Posem per cas: Convocar certàmens de Patchwork, on els aficionats a confeccionar cobrellits vistosos i vestir objectes amb papers i teixits de coloraines intercanvien experiències.

Posem per cas: Injectar-se silicona a les protuberàncies mamàries perquè semblin més protuberants.

Posem per cas: Fer sexe per telèfon.

Posem per cas: Penjar fotos a Internet dels cadells humans per compartir amb tot el planeta moments intensament entendridors. I perquè els pederastes puguin alimentar les seves fantasies.

Posem per cas: Escriure blocs.

El llistat donaria per a un llibre de gran èxit a l’FNAC: Les dues-centes mil coses estúpides que fa l’Homo Sapiens i que no fa cap altra espècie animal.

Potser, al cap i a la fi, prendre llet materna d’una altra espècie no és la més estúpida de les estupideses que fa la raça humana.

Però segurament és una de les que s’ha guanyat més arguments en contra:
La llet vacuna que ens ofereixen (si no és de l’ecològica) sol ser una gasòfia plena de components sospitosos.
I més: Estudis semblen haver demostrat –és curiós que un estudi
sembli haver demostrat i que els estudiosos no hagin continuat fins que no només sembli- que els adults que es posen a prendre llet de vaca de grans per tal d’obtenir calci i prevenir l’osteoporosi, paradoxalment tenen més tendència a agafar osteoporosi, que els que no ho fan. I als països occidentals, que prenem llet de vaca habitualment, hi ha molts més casos d’osteoporosi que als orientals.
Però el cas és que tot això encara no m’ha proporcionat res que em demostri que la llet de vaca produeix mucositats. I, francament, no tinc ganes d’anar amb les mans buides, amb res consistent per refregar-li per la cara al pediatra de bronquis de l’Hospital de Sant Pau, en la pròxima visita.
I ja he consultat cinc pàgines web.

Per fi, al web Holistik, veig recompensats els meus afanys:
“Si patim problemes intestinals, colon irritable, estrenyiment, flatulències o dolor abdominal, hem de tenir en compte que el consum continuat de llet de vaca produeix unes condicions de mala absorció intestinal ja que la llet neutralitza els àcids estomacals, provoca un excés de mucositat intestinal i afavoreix el creixement de determinat tipus de bacteris patògens. La proteïna làctia, la caseïna, es difícil de digerir i tendeix a enganxar-se al mur intestinal tot causant un bloqueig en l’absorció de nutrients.”
És a dir que, si més no, mucositats intestinals, sí que en provoca. Es tractarà d’un malentès de mucositats mal localitzades?
Doncs no, perquè els estralls que, presumptivament, produeix la llet de vaca, no s’acaben aquí:
“A més, aquesta proteïna –la caseïna- intervé en l’aparició d’al·lèrgies i s’ha relacionat amb problemes com la febre del fenc, asma, èczema, psoriasi o dermatitis al.lèrgica. Hi ha uns 25 tipus diferents de proteïnes a la llet de vaca que són possibles al.lergènics. Aquestes proteïnes són presents no només a la llet de vaca sinó en els formatges, quallades, mantega, nata i en aquells iogurts comercials als que afegeixen caseïnats, sòlids lactis o llet en pols.

“També dificulta l’absorció a nivell cel.lular del calci, perquè promou l’entrada de sodi a les cèl.lules i la sortida de potassi, amb el conseqüent desequilibri de calci, magnesi i altres minerals.“

Aquest article el signa Elena Perea, nutricionista ortomol.lecular –que és un títol com a mínim tan imponent com el que deu tenir el metge del Vítor.

Diu la Perea que se l’ha relacionada, la llet amb les al.lèrgies, no que la causa-efecte estigui del tot demostrada.

Però al mateix web trobo una nutricionista més explícita. Isabel F. Castillo diu:

“La indigestibilitat de la caseïna no representa tan sols un problema digestiu. La homogeneïtzació la fracciona en mol.lècules més petites (pèptids), més capaces de travessar les parets intestinals, especialment si la seva permeabilitat està incrementada. En aquest cas, el sistema immunitari les detecta com a antígens i genera anticossos específics, tot augmentant la producció d’IgE, histamina i altres substàncies pro-inflamatòries i productores de mucositat. Per aquest motiu, la dificultat per digerir les proteïnes de la llet –de vaca- és un factor promotor que pot contribuir a l’increment de processos al.lèrgics i inflamatoris.”

“Les immunoglobulines A (IgA) protegeixen la mucosa intestinal i actuen de barrera per tal d’evitar que substàncies no apropiades ingressin en el sistema. En el cas dels lactants, l’intestí dels quals és immadur, la IgA de la llet materna protegeix i facilita el desenvolupament i la integritat de les mucoses intestinal i respiratòria del nadó. En canvi la llet de vaca no en conté, la qual cosa explica que els nadons criats amb biberó tinguin més probabilitats de desenvolupar al.lèrgies i trastorns relacionats.”

Ara ja tinc el que buscava. Eureka! Una explicació prolixa i més solvent, en aparença. En tinc prou. Crec que en la pròxima visita a l’hospital de Sant Pau viurem un combat dialèctic a mort entre l’especialista de bronquis infantils i les nutricionistes Elena Perea i Isabel F. Castillo, representades pel pal.ladí que signa aquest bloc. Li penso refregar els pèptids i la histamina per la cara.

dimarts, 25 de març de 2008

L'existència vista des d'un alegre pesimisme


Entropia, la mare de tots els nostres mals. És el que es pot arribar a pensar. Però en realitat, si no existís l’entropia, què evitaria que la vida s’expandís com un càncer indeturable?
La vida té un cert encant i aquest deix heroic gràcies a l’entropia. Algú havia d’interpretar aquest ingrat paper i l’entropia s’hi va prestar des del primer moment.
Deixeu-me que li doni les gràcies a Erwin Schröndinger per haver escrit Què és la vida?, i gràcies també a Tusquets Editores per haver pres, en el seu moment, l’encertada decisió de traduir, editar i difondre aquest llibret preciós (amb la coberta platejada, tan entranyable hores d’ara).
Prosseguim: He llegit i rellegit el capítol que Schröndinger dedica a l’Entropia. I us haig de dir que em senta millor que una tassa de te Darjeeling, que és la segona, perdó, la tercera cosa que em senta millor. El capítol de l’Entropia és, per a mi, el cim de la poesia del segle passat.
¿Qué es entropía? En primer lugar, debo subrayar que no se trata de un concepto o de una idea vagos, sino de una cantidad física medible como la longitud de un palo, la temperatura en cualquier lugar del cuerpo...” L’entropia és una magnitud real. Es pot mesurar. Fins i tot té una fórmula: Entropia igual a “k” per logaritme de “D”.
La matèria té una tendència consubstancial al desordre. De la magnitud que mesura la quantitat de desordre que té una matèria concreta se’n diu entropia: “K” per logaritme de “D”. Amb l’augment de la temperatura ambiental, per exemple, les partícules que constitueixen la matèria s'agiten i se surten de mare, per dir-ho així.
Nosaltres estem fets de matèria i la matèria, al seu torn, d’àtoms. Per tant, és una cosa que ens afecta plenament. No parlem del sexe dels àngels o d’indicadors socioeconòmics. Sinó de coses que tenen a veure amb la vida real.
Prossegueixo: La matèria té una tendència, malsana si voleu, a establir intercanvis energètics amb tot el que l’envolta fins que, a còpia d'intercanviar, assoleix la ”inertitud”. Al final del procés de desordre s’arriba a un equilibri que és la “inertitud”. Dit d’una manera més expressiva:
El foc, més tard o més d’hora, s’apaga. Les estrelles, en concret.
L’erosió es menja i acaba amb les muntanyes i ho deixa tot ben llis al final.
Com que els organismes vius estem fets d’aquesta mateixa matèria formada per àtoms amb propensió a establir intercanvis igualadors amb els àtoms del costat, estem permanentment exposats a aquest perill.

Com evita un organisme viu, com tu o o com jo, el desordre i acabar convertits en fòssils?
Doncs menjant, bevent, respirant, fotosintetitzant, és a dir: metabolitzant. La vida s’alimenta d’entropia negativa o d’antientropia, per tal de compensar l’entropia positiva. I així ens mantenim de peu, compactes, amb 36° més o menys constants, etc.
Un animal manté sota mínims l’entropia de la seva matèria a costa d’un altre animal, o d’un vegetal, al qual sumeix en l’estat d’equilibri inert que anomenem mort. La manera de mantenir-nos vius no es pot dir que sigui gaire compassiva: Obliguem els altres organismes a solidaritzar-se amb nosaltres a la força.
L'home, al capdamunt de la cadena tròfica, obté unes quotes brutals de solidaritat forçosa de tots els altres éssers vius. No crec que tinguem gaire partidaris entre la resta dels éssers vius. Com a molt, entre els gats d'Angora i els hàmsters.

Tots hauríem d’obrir els ulls al davant d’aquest fet: Els organismes vius ocupem un medi que ens vol veure morts. Vol que deixem de tenir 36°; vol que caiem a terra i disposem d'energia per tornar-nos a aixecar perquè així puguem tornar a caure i així successivament fins que se'ns acabi l'energia; vol que ens calem fins al moll de l’os; vol que ens fossilitzem. El medi vol que, per mitjà de l'entropia, siguem com ell, apàtic, aplatanat, inert i fred.
Hi ha dos ordres contradictoris en conflicte: El de la vida i el de la matèria morta o “no-vida”. La matèria morta “percep” la vida com un caos; la vida “percep” la matèria, en la qual se sustenta, com un desordre també. És una incomprensió mútua.
És un miracle, la vida. Una sostinguda batalla heroica. Un combat sense descans contra el fred, contra la calor, contra la humitat, contra la sequedat, contra la força de la gravetat que ens precipita, contra la pressió atmosfèrica, contra l’oxidació.
És clar que aquest combat no és tan meravellós ni tan èpic. I sempre té el mateix final: la claudicació de l’organisme viu.
La mort.
D’un organisme viu rere l’altre.
Mastegats, congelats, fosos, podrits, deshidratats o aixafats.
En el meu rostre veig anuncis de la irremissible derrota: Arrugues al voltant dels ulls i en el front, la panxeta que va perdent elasticitat i consistència, malgrat l’entropia negativa del gimnàs...
Això no hi ha qui ho pari.
Mirem al nostre voltant. Constatem com es fa tot malbé... La pintura de les parets cau a trossos. Les portes dels armaris es despengen. Les rajoles del corredor ballen. Les aixetes gotegen... El creixement de l’economia mundial va en consonància amb el creixement de l’entropia positiva de les nostres possessions, que es degraden més ràpidament cada vegada en nom del progrés. L'acceleració del consum treballa a favor de l'entropia.
Fa dos anys, el vostre pis, els mobles, tot, encara semblava nou. Us en recordeu?

Doncs bé, jo crec que tot això respon a una equivocació original. No hi va haver pecat original, sinó un error original.
Al principi dels temps hi havia dues portes.
En una hi deia: “Diversió assegurada”.
A l’altra: “Moviment perpetu”.
El primer microorganisme, pare de tots nosaltres, seduït pel primer eslògan, va picar, i ens va condemnar a tots. El nostre univers havia de ser l’altre, que era el paradís, on tot se’ns hauria donat sense esforç. El problema és que l’eslògan del paradís no el van saber fer tan atractiu com el del nostre purgatori. Va ser un problema de no saber vendre el producte. A causa de la decisió impulsiva d’un protozou estúpid, ens vam perdre:
les tardes eternes,
un solet càlid,
l’espectacle d’una natura amable i festiva com uns cavallets de fira,
un romàntic parc d’atraccions permanent,
una platja idíl·lica on no hi ha sorra sinó una superfície de viscoelàstica que s’amotlla amorosament al cos,
a la temperatura ideal,

on pots tirar una pedra i aquesta rebota sobre la superfície de l’aigua infinites vegades fins donar la volta al planeta i xocar contra el teu cul,
on no t’has d’aixecar per anar a buscar entropia negativa a la nevera.
El que vull dir és que el bricolatge és una activitat d’una futilesa extrema, pròpia d’individus sense cap sentit de la perspectiva. En el paradís i en l’eternitat, el bricolatge hauria tingut la seva justificació.
Sabeu què és el que venen a les ferreteries i a les drogueries, bàsicament? Entropia negativa. L’aquaplast, la pintura de parets, el vernís, les juntes de goma per a les aixetes... Res més que entropia negativa.
Aquest esforç i aquest dispendi brutal per mantenir una casa, per mantenir la vida en general, és en va. És una causa perduda. El futur de qualsevol empresa humana és la ruïna.
I el món? I el nostre planeta? Per què ens preocupa tant el medi ambient?
Per manca de perspectiva. És que de vegades ens confonem i agafem la perspectiva vanitosa de Déus creadors o de Déus mantenidors del Jardí.
El nostre planeta té data de caducitat. D’aquí uns quants milions d’anys (quan ja estarà absolutament saturat de blocs de pisos de maó vist amb balcons guarnits amb geranis, que acolliran residències per a la Tercera Edat, i centres comercials per a la Tercera Edat) s’haurà arrimat tant al sol que esclatarà en milers de bocins. I aquest dia arribarà de la mateixa manera que arriba sempre el dia d’anar al dentista o d’operar-se de la vesícula.
També aquest univers que ens acull és una causa perduda. Al final hi haurà el refredament còsmic.
O, si preferiu un final calent, s’acabarà l’expansió, per esgotament de la inèrcia del Big Bang, i retornarem cap al centre, atrets fatalment per les forces gravitatòries, a provocar una preciosa col.lisió múltiple.
Els planetes i els astres hauran deixat de girar. S’apagaran els llums de la fira. Gràcies a la misericordiosa entropia tot retornarà al caos i després a la quietud.

La nostra causa és la de fruir de l’atracció mentre duri.
I que carai! Una vida dura més que la mitjana de les atraccions de Port Aventura.

dilluns, 17 de març de 2008

Narcisista, hipocondríac, esnob, paranoic i bondadós



No es pot ser escriptor sense ser una mica o bastant narcisista.
No es pot ser narcisista sense acabar sent una mica o molt hipocondríac.
No es pot ser hipocondríac sense tenir una desfermada addicció a llegir diaris (de pagament, gratuïts i edicions electròniques) i revistes de divulgació científica, i veure documentals televisius i capítols del doctor House: avidesa de dades per tal de no perdre el tren de les últimes tendències en malalties de disseny creades per a la major glòria de la indústria farmacèutica.
La hipocondria i l’esnobisme es compenetren d’allò més bé.
Són dues potes fonamentals del narcisisme; l’altra tercera és la pràctica de la bondat.
Si practicar la bondat se’t fa incompatible amb l’esnobisme perquè vols mantenir, a ultrança, una presentació modesta de la teva persona (compte, que practicar la bondat és molt més esnob que no sembla i, no cal dir-ho, practicar la bondat és narcisisme disfressat d’exhibicionisme de bondat i, en tot cas, no cal deixar de practicar la bondat per això, només cal veure-li el costat bo a l’esnobisme, al narcisisme i a l’exhibicionisme), com deia, si vols practicar la bondat sense renunciar a la falsa modèstia, aleshores et queda l’opció de la paranoia.
La paranoia enriqueix el narcisisme amb matisos inusitats, i és una de les altes creacions de la civilització humana. I una deu inesgotable de material literari.
No hi ha res que produeixi més eufòria i ansietat alhora que practicar la bondat amb l’íntim i secret convenciment que hi ha una conspiració alienígena per corrompre el planeta i fer degenerar la raça humana, i que tu disposes de la clau per salvar el món.
O una conspiració centralista i merengue per arruïnar Catalunya i el Barça a fi que tant una com l’altre s’arrosseguin pel fang, i tu tens la clau per al redreçament moral i anímic dels catalans i dels culés.
O una conspiració de la productora El Terrat per acabar amb el festival d’Eurovisió i tu tens la clau i el cantant (tu mateix) i el tema per fer renéixer aquest fòrum de germandat transeuropea.
No volia dir que el material literari que produeixi la paranoia hagi de ser de primeríssima qualitat. Només he dit “deu inesgotable de material literari”.
En tot cas, queda demostrada amb escreix la relació entre narcisisme, bondat i paranoia.
D’altra banda, no hi ha enemic més diàfan del narcisisme que les Clíniques d’Homogeneïtzació Física, altrament dites de Cirurgia Estètica.
En l’assumpció i comprensió dels rars capritxos que la naturalesa es permet amb nosaltres és on es troba el sustent principal del narcisisme. Què és el que justifica més hores d’autocontemplació en el mirall: un bonic nas de catàleg o una asimetria rupturista del tabique nasal?
D’altra banda també, el bloc, el gènere bloc, permet donar ales al narcisisme mentre que la forma tradicional del llibre publicat només concedeix ocasions per al narcisisme pel que fa als esdeveniments socials que s’organitzin al seu voltant.
El bloc sempre queda obert. S’expandeix com una extensió de nosaltres mateixos, en un creixement sense límits d’heura mental, sense un editor que podi, amb un lector principal que som nosaltres mateixos. És un cercle perfecte.
El bloc sempre em pertany. Mentre que el llibre es va desprenent de mi, fins que el cordó umbilical es trenca per sempre més.
El bloc és un nonat que va creixent monstruosament. És una demostració d’hipertrofia, o millor, de càncer. El tumor és la metàfora perfecta dels blocs i pàgines webs. La metàstasi, Internet.
El text càncer s’alimenta de la meva energia i del meu temps, em deixo exprimir per tal de poder manifestar els meus desitjos de bondat, les meves paranoies més elaborades, la meva activitat narcisista més depurada, la meva hipocondria essencial.

dissabte, 15 de març de 2008

En defensa del vegetal

Al Pacma (Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal) i al Vegetarianisme els queda una qüestió per resoldre:
I als vegetals, qui els defensa de la nostra voracitat?

Els vegetarians saben com alimentar-se sense causar sofriments en els animals.
Però és que els animals tenen avantatges sobre les verdures: Disposen de mitjans de locomoció, és a dir, tenen l’opció d’escapar-se, i poden queixar-se quan els premen el coll.
Com alimentar-se sense causar sofriment tampoc en les plantes?

Pateixo per la poma i el kiwi que queixalo, mastego i empasso cada matí. Es deixen devorar sense dir ni piu. Però vol dir això que no pateixen? No tenen terminals nerviosos, la poma i el kiwi, tal vegada. No pateixen dolor físic, potser. Però, i dolor moral? I l'ansietat de veure’s trossejats i mastegats sense poder fer sentir la seva queixa?
Podem estar cent per cent segurs que la poma i el kiwi no tenen consciència de poma i consciència de kiwi?
Alguns enraonen dolçament amb les seves plantes d’interior. No seré jo qui jutgi aquesta actitud.
Però no deixa de ser irònic enraonar dolçament amb uns vegetals i amb uns altres fer calçotades. Els calçots tenen el mateix dret que els parlin dolçament que les hortènsies. Si un “que bonica que ets, diefembàquia!” la pot estimular i posar contenta i fer-la créixer més, com li deu sentar a la carxofa escoltar: “A la brasa, estaràs ben bona”?
No sé jo si els vegetarians estrictes tenen alguna cosa a dir sobre això.

Ens preocupem d’estalviar sofriments i preservar la vida dels humans quan els considerem “vegetals” i no fem el mateix amb els vegetals pròpiament dits. És estrany.
Des del punt de vista de la pastanaga i de la patata ha de ser molt humiliant i cruel, veure’s convertides en puré. És una manera poc digna de sucumbir. És maltractament vegetal.
Apadrinar una pastanaga i després convertir-la en crema fina? Fem això amb els nens de l'Àfrica? Quina manera d'apadrinar és aquesta?
Si les verdures poguessin fer sentir la seva veu, els vegetarians no menjarien amb la consciència tan tranquil.la.


Emplaço el Pacma a dir-se PACMAV Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal i Vegetal. Emplaço tots els partits que, de cara a les pròximes eleccions, es plantegin molt seriosament la proposta d'introduir la fotosíntesi en la nutrició humana. Mentrestant jo he adoptat una solució salomònica: Maltractar per igual animals i plantes: ser omnívor.

Agraeixo a Joan Miquel les seves aportacions i, sobretot, la idea de partida d’aquest escrit.

dilluns, 10 de març de 2008

Anàlisi post-electoral post-traumàtic

DEL VOT ÚTIL O CAPTIU

“Els catalans han preferit que els donin pel sac amb vaselina i bones maneres que no de l’altra manera més grollera.”
Analista polític anònim.

“Ens amenacen que vindrà l’home del sac si no ens mengem la sopa i si persistim en la nostra rebequeria de demanar pizza. Aleshores, amb tal que no vingui l’home del sac, votem SOPA, el partit de les coses aigualides.”
Un altre analista en la mateixa línia.

Confessió amarga i sincera d’una oient dels Matins de Catalunya Ràdio a Mossèn Bassas:

-Sóc votant d’Esquerra de tota la vida i aquesta vegada he votat pel PSC, per evitar que guanyessin els del PP. Em sap molt de greu la davallada d’Esquerra, perquè continuo sent d’Esquerra.

Un de cada dos votants d’Esquerra ha sacrificat els seus principis i ha votat el Gran Enemic, a fi d’evitar el Pitjor Enemic. Dos de cada tres votants d’Iniciativa-Els Verds han fet el mateix.
Els votants d’Esquerra i d’IC-V necessiten assistència psicològica, hores d'ara. Carme Chacon els pot ajudar, ha d’anar casa per casa, per lliurar-los un xec que pagui una part de la teràpia.
Millor encara: Proporcionar-los ella mateixa, la teràpia. Transferir-los una part del seu optimisme i de la seva alegria. Convèncer-los que no s’han de sentir indignes catalans.
Predicar-los que, a partir d’ara, la seva missió, la missió dels catalans tots no és pensar egoistament en el nostre petit país, en l'autogovern ni en la sobirania ni en les estructures ni en els traspassos de competències ni en la petita i mitjana empresa ni en el gaudi legítim de la sexualitat. A partir d’avui els catalans tenim encomanada una missió superior.

Per a tal fi haurem d'abandonar les nostres modestes i irrellevants ocupacions actuals.
El PSC-PSOE ens pagarà una retribució mensual per poder dedicar-nos en exclusiva a la noble ocupació d’Aturador del PP.


DEL VOT INÚTIL O LLIURE

Les campanyes electorals són festes taurines. Ciutadans convertits en braus corren atiats pels eslògans, fins que arriben a la plaça on són torejats.
Que oportú, doncs, el PACMA.
El vot metafòric.
Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal.
“Animals al Parlament”, l’eslògan més potent de la campanya.
Com al.legòrica (a més de gore) era la campanya del PACMA, que ens recrea l’holocaust nazi en versió animals de granja:
Video electoral del Pacma
Animals al Parlament: tots els que no tenen veu, a buscar l'escó. Ells no tenen veu, nosaltres tampoc. Bestiar maltractat i estafat ens sentim tots. Per les obres de l’AVE, per la gasòfia de nou estatut, pel funcionament de Rodalies, per l'estrambòtic servei de Telefonica-Ono-Jazztel-Orange-Vodafone, per l'aigua, pel gas i per l'electricitat, per les comissions i interessos bancaris, per les llistes d’espera de la Sanitat, pel Windows Vista.
Ni el futbol ens consola.
Ens sentim burlats en el burladero, banderillejats, picats, estocats i estofats.


dimecres, 5 de març de 2008

Curs intensiu d'ètica i metafísica en un pack complet. Nivell inicial


El capitalisme, el vell i vigent capitalisme
(mot en desús i rellegat per un vocabulari més tangencial: neolliberalisme, globalització, lliure circulació de capitals, iniciativa privada, món empresarial, llibertat d’horaris comercials),
és a dir, la doctrina que predica que és lícit i desitjable acumular capital en mans de pocs i, si és possible, en les meves, les d’un sol acumulador, en detriment de la resta, els quals s’han de fotre fulles pel simple fet de ser menys experts en economia,
el capitalisme, religió mundana que predica la persecució del màxim benefici per damunt de qualsevol altra consideració, i que és una doctrina (religiosa, sí, com totes) defensada per uns bons milions de brètols escampats per tot el món,
i dic brètols en el sentit clàssic i literal amb que són definits pel diccionari Fabra:
Brètol, home sense escrúpol capaç de qualsevol mala acció,
doncs bé, el capitalisme portat a la seva màxima expressió i eficàcia per part dels qui el practiquen amb devoció i afany, ens farà el lluït favor d’exterminar l’espècie humana, després de passar per una fase molt suggestiva de degeneració física i mental.
La socialdemocràcia, l’ecosocialisme, els cursets de ioga i l’alimentació naturista tenen un efecte allargador de l’agonia,
cosa que hauria de fer pensar a molts dels que estan a favor de l’eutanàsia individual i que, en canvi, no veig jo que es posicionin a favor de l’eutanàsia col.lectiva, que estalviaria patiments a l’espècie en conjunt, i, sobretot, a les altres espècies –porcs, pollastres, conills, ànecs, vedelles, fauna salvatge en general-, que pateixen la convivència amb nosaltres.

Molt a propòsit d’això, us recomano el llibre Traficantes de salud de Miguel Jara i d’Icaria Editorial, compreu-vos-el, llegiu-vos-el i així m’estalvio de justificar el paràgraf precedent.

Dit això, ja tinc la base de pizza per col.locar els ingredients.

Si resulta que no sou un d’aquests milions de brètols que ocupen la seva vida amb la legalíssima i frenètica tasca d’acumular béns mobles, bens immobles i actius financers,
si no adoreu el bíblic vedell d’or com aquests milions de mandrils obcecats milionaris,
si vosaltres us considereu dels bons, dels sensibles, dels d’ètica solidària a prova de tot,
aleshores,
en què creieu?

En les galindaines tradicionals?: un cel i un Déu que el presideix i que ens espera amb els braços oberts,
un jardí,
Shangri-la,
Shamballa,
el nirvana,
la pau eterna,
una ciutat d’àngels?
O no creieu en res més enllà d’aquest món, o el que és el mateix:
creieu en un més enllà etern i immòbil, sense decoració, a les fosques, insonoritzat, sense vida social ni programació ni, naturalment, contraprogramació televisiva?

El guru indi Vivekananda, que sí que creia en alguna cosa i que, per exemple, deia que tots nosaltres som Déu, l’únic és que patim un atac d’amnèsia col.lectiu molt inoportú d’ençà que naixem, opinava que per a algú que es guia per uns principis de solidaritat i fraternitat amb el planeta i els seus habitants, té molt més mèrit no creure en res que creure en alguna cosa.
Perquè creure en alguna cosa sol significar esperar un premi per haver acreditat tan bon comportament, mentre que qui no creu en res no espera premi i, per tant, paradoxalment, és més espiritualista que no es pensa, mentre que el catòlic clàssic, per citar un exemple, és més materialista que no es pensa. Això deia, aprox., Vivekananda. I jo també subscric aquesta veritat de Perogrullo.
Tot i que també suscric el que segueix:
No creure en res us autoritza a lliurar-vos a l’hedonisme i al dolce far niente (després de treballar les hores pertinents i de fer les compres pertinents de menjar, articles de consum divers i medicaments, ítems imprescindibles perquè puguin continuar engreixant-se els actius de la Confraria de Brètols Mandrils).
Creure en no res ens obliga, per tal de no parar bojos, o per tal de no caure en l’obcecada adoració del vil Actiu Financer, a “viure el moment present”, a sentir l’aquí i l’ara, a apostar pel
vitalisme,
que és una magnífica pirueta mental que sublima allò tan antipàtic de sentir que som, amb prou feines, espècimens d’homo sapiens, és a dir, animals només que una mica més sofisticats, i que, per tant, hem vingut al món a menjar per poder créixer i madurar sexualment per poder fornicar per poder fer córrer el codi genètic en vistoses combinacions de cromosomes fins que s’extingeixi el sol- i fruir d’algunes estones d’esbarjo amb les que ens podem recrear de vells, en paper o en format digital.
Com deia Vivekananda, si tot i veure-ho així i no creure en la recompensa d’unes estada eterna a la Marina-d’Or-ciudad-de-vacaciones del més enllà, mantenim una actitud ètica i treballem per alguna causa en pro dels altres,
si som uns altruistes fins al moll de l’ós que ja ens va bé que del nostre esforç se n’aprofitin altres, i ens sentim recompensats amb aquest fet, és que realment la cosa té molt de mèrit.
Però aleshores jo us dic o Zaratustra us diu que és inevitable que un bon dia us planteu i digueu, cadascú per a si mateix: “Fins aquí he anat tirant. Prou! No penso moure ni un sol dit més en pro del progrés de les civilitzacions, ni per la salvaguarda del planeta, ni per cap gran causa sabent que, al cap i a la fi, un dia el sol s’apagarà o esclatarà fet bocins i ens arrossegarà a tots en el desastre, si no a nosaltres directament, als nostres descendents, fills biològics o descendents clònics llunyans, i també als llibres, obres d’art, grans invents, que tant ens han costat de parir, criar i preservar.
»Em planto perquè vull que, ara mateix, en aquesta hora de preuada lucidesa, aparegui algú o alguna cosa i em faciliti una explicació concreta i convincent. I que no sigui les vanes promeses habituals: paradisos, cels, noves jerusalems, les galindaines de sempre, sinó proves concloents... En fi, em mereixo un respecte, no?»
I si aquesta explicació que reclameu no us arriba en aquell moment, aleshores ningú us podrà retreure que, tot seguit, sense dil.lació, feu el més coherent:
Arrepapar-vos al sofà, davant de la pantalla, amb una llauna de cervesa a la mà i una bossa de patates fregides amb gust de pernil a l’altra, sumant-vos a la gran causa comú de tots plegats que és
continuar esgotant amb alegria i a tota pressa els recursos limitats d’aquest planeta.
Però pot ser -és molt insòlit però pot arribar a passar- que sí que us arribi una resposta per part d’una instància que s’hagi sentit invocada.
I que la resposta no sigui del tipus amable i educada, de l’estil: “Lo siento pero no puedo ofrecerle la información que me pide, señor, le pasaré con una compañera mía y tenga usted un buen día, señor”, sino alguna cosa d’aquest altre estil: “No continuïs per aquí, insensat!”, en un to sever i amenaçador, amb un retruny de cor de gegants enemics dels Power Rangers terriblement enfurismats a punt de fulminar-vos. La resposta dels goril.les de la porta que dóna accès a la Gran Veritat que, si no teniu el carnet de VIP de la Germandat Blanca que permet franquejar el llindar, us intimiden i us amenacen enraonant-vos directament dins del cervell i, de passada, us fan creure que teniu un brot d’esquizofrènia paranoide.
A mi em va passar.
En concret, dues vegades.
Vaig sentir aquestes veus terribles un parell de vegades, sempre a causa d’haver-se’m pujat al cap uns desenganys amorosos terriblement injustos –com ho són tots, els desenganys amorosos, certament.
No vaig ser fulminat, tal com semblava que anaven a fer per castigar la meva gosadia.
No sé si és que la fulminació no era per a aquell moment, i m’esperen a la sortida d’aquest món, per donar-me la pallissa.
En tot cas, vaig captar el missatge perfectament i vaig fer el que calia:
Vaig millorar la meva performance sexual i vaig aprendre la manera d’esquivar els desenganys amorosos. I vaig contractar la tarifa plana d’ONO que em proporciona grates estones de vida digital.
I això és, bàsicament, tot el que dóna de si el tema “En què he de creure per viure amb més harmonia amb el medi ambient?”
No us oblideu d’anar a votar aquest diumenge. Del sentit del vostre vot depèn que el Sistema Solar es col.lapsi en deu centenars de milions d’anys o en onze centenars de milions d’anys.