dimecres, 27 de febrer de 2008

Espai d'antipropaganda electoral 1


Quan es va instaurar o restaurar la democràcia en aquest beneït país de països i nació de nacions, els individus amb aspiracions polítiques no van tenir les mateixes oportunitats de vendre les seves propostes i adquirir la condició de ben pagats representants dels ciutadans.
Va bé recordar això de tant en tant.

Segons si formaven part d’una llista que es digués UCD, PSOE, PSC o Alianza Popular, o si formaven part d’una que es digués Partido Obrero Revolucionario Español o Partido Carlista o PSAN, van disposar d’uns temps d’aparició en els mitjans de comunicació radicalment diferents, quan encara ni tan sols existia el pretext de la major o menor representació parlamentària, ja que, òbviament, eren les primeres eleccions.
Ja des del principi les oportunitats no van ser les mateixes.
A partir d’aleshores, ja ho sabem, s'ha perpetuat la injustícia, i els partits amb millors resultats a les anteriors eleccions han disposat de més temps per vendre els seus programes per a les següents eleccions, per inocular odis i simpaties en nosaltres, amb temps d’aparició proporcionals a la representació obtinguda.

I això per què?

Perquè els guanyadors de la primera votació van fer la llei electoral, naturalment.

La raó és que hi hagi continuïtat i no hi pugui haver –tan fàcilment- un daltabaix.
I perquè, sobretot, els “arreplegats” i els “frikis” no tinguin gaires oportunitats de barrejar-se amb ells, els “polítics professionals”. Els arreplegats, si volen fer política, que intriguin i grimpin dins dels aparells dels grans partits –tots els que ens governen han estat algun cop arreplegats, com ho som tots-. Els que no ho fan són els il.lusos. La major part de candidatures estan formades per gent molt benintencionada i somiatruites.
Qüestió fonamental: En què es basa la decisió del vot de qualsevol ciutadà? A qui escollirà per deixar que li organitzi la vida en aspectes tan rellevants com l’educació, la sanitat, l’accés a l'habitatge...?
A algú que conegui. O que cregui que coneix. O que, com a mínim, el tingui vist.
Los Morancos tenen moltes més probabilitats de ser escollits com a senadors que el major expert en economia de l’estat si no s’ha prodigat a la televisió.
Tenim la convicció que els que votem són els menys dolents d’entre els que coneixem i que un autèntic desconegut, potencialment, podria ser molt pitjor.

Per si aquest aspecte no fos suficient per condicionar el vot, encara ens han inoculat uns quants prejudicis més.

El vot útil.

Per què votar un partit o candidatura sense cap possibilitat?
–insistint en el fet insoslaiable que no té cap possibilitat perquè no té ni una mil.lèsima part de la presència mediàtica de la qual frueixen les candidatures anomenades parlamentàries.
El vot útil!

Se m’acudeix una raó per votar un partit “exòtic” de tradició extraparlamentària: Per demostrar-nos a nosaltres mateixos que hem comprès la il.lusorietat de la importància del nostre vot.
Vot inútil i vot útil!

Gran fal.làcia en què se sosté el símil de democràcia que tenim.
Un sol vot, el nostre, sempre és inútil. No decideix res. És una fantasia infantil creure el contrari. Només són útils milers de vots de ciutadans condicionats per l’hàbil – i un pèl destraler també, perquè falla- control mental des dels mitjans. No ve d'un vot.

No hi ha vot útil o inútil.
Hi ha vot captiu i vot lliure. Vot captiu no és només el d’aquells ciutadans que voten el partit convenient per no perdre subvencions, subsidis, feines, matrimonis... Vot captiu és el de tot aquell que vota rosa pensant que, si no ho fa, “tornaran els blaus”; el de tot aquell que vota blau perquè odia els roses perquè els troba uns sensibles afectats i cursis; el de tot aquell que vota CiU perquè creu que són els únics que evitaran que els partits majoritaris esdevinguin uns monstres anticatalans i que portaran regals i meravelles de Madrid per a Catalunya; el de tot aquell que vota republicà perquè estima Catalunya per sobre de totes les coses, en la salut i la malaltia, en el sobiranisme i en el pactisme; el de tot aquell que vota verd perquè la sostenibilitat és molt guai; el de tot aquell que vota Ciutadans perquè és esclau de l’esnobisme. I sí, també hi ha possibilitat de ser lliure votant les opcions esmentades.
El/La cònjuge del candidat/a, que el/la vota, no per lleialtat, sinó perquè el/la coneix i, malgrat això, el/la vota, perquè sap que l’amant, que és cap d’una altra llista, és pitjor polític/a, per bé que millor al llit. Aquesta dona/home és lliure.

Només podem exercir lliurement el vot si coneixem a qui votem. Si no, ho fem en base a fantasies, prejudicis, sentiments, pors, càlculs estúpids que hem après escoltant tertúlies matineres... I si tenim ben clar que el nostre vot és un únic vot i que un únic vot no ha decidit mai cap votació general, autonòmica o municipal (una altra cosa és la votació per triar color de la façana de l’edifici a la Comunitat de veïns, aquí un sol vot sí que és decisiu), aleshores podem començar a exercir lliurement el vot.
Però no sí continuem fantasiejant que si canviem el sentit del nostre vot estem arrossegant des del nostre “potent centre de decisió de casa nostra”, el sentit del vot de milers i milers de conciutadans.

El sentit del vot canvia bruscament, per exemple, amb unes televisions emetent imatges brutals de vagons convertits en ferralla, i uns bustos parlants emetent deu mentides per segon. Aleshores l’abstenció es converteix massivament en “vot-anti”.

Ho sabem. Però fem veure que no.
Volem continuar sentint-nos uns homenets importants que exerceixen el seu dret i el seu deure cívic i participant de la història del nostre país.
En cada elecció ens creem la deliciosa fantasia que és important, que és transcendental la decisió de quina papereta posem en el sobre.
El cert és que no ens permetem de ser lliures de debò.

Vaig tenir un amic que era lliure de debò. Feia servir el pito-pito-colorito per triar papereta en el mateix moment d’anar a votar. Ho feia i la democràcia tal com la coneixem no ha patit cap sotragada perquè ell fes servir aquest sistema. Concedia les mateixes oportunitats a tots els candidats. Cosa que l’estat, les televisions, d’ençà que la democràcia arrencà el 1977, no han fet mai.

Irresponsable, votar al pito-pito?

Si ens passem mitja vida queixant-nos que els polítics són diferents en la forma i tots iguals en el fons. Si sostenim això, no podem qualificar d'irresponsable el pito-pito, sinó de totalment coherent.
I nosaltres, en el fons i en la forma, també som iguals que ells i iguals que nosaltres. Uns xaiets acovardits que un ridícul gosset d’atura ens fa entrar en un tancat.
I el vot en blanc? Perquè creiem en la democràcia però ens han decebut els polítics? Quins polítics ens han decebut? Els de sempre. Els que han exercit.
Per què no votem Partit antitaurí contra el maltractament animal? O Escons Insubmisos? O els pensionistes en acció? O PUM+J?
Perquè no els coneixem?
I com volem conèixer-los si no els votem i així els permetem ser parlamentaris amb dret a xuclar càmera?
O sí que creiem conèixer-los: pensem que són uns aficionats o uns arreplegats o uns bojos o uns sectaris?
I com ho sabem això?

No ho sabem.
Volem creure-ho.
Ens mareja i ens dóna vertigen la mínima possibilitat de ser lliures i de canviar radicalment les coses (que, com ja hem vist, no canviaran per la nostra decisió).

El vot en blanc també és el vot dels pusil.lànimes.
És la dels que volen que les coses canviïn però que canviïn poc i que ells no n’hagin de patir cap conseqüència.
Queda finalment l’opció d’abstenir-se perquè qüestionem tot el sistema democràtic tal com està plantejat.
És cert que els alts nivells d’abstenció molesten als polítics, com el soroll d’un mosquit per la nit. Sempre han de perdre un temps preciós de les seves vides inventant noves formes de desqualificar els que s’han quedat a casa i els han fet aquest lleig. I també és cert que en el moment de prendre possessió, els nostres sensibles representants s’obliden que, a causa de l’abstenció, han estat escollits per un percentatge ridícul de vots respecte del cens electoral total. Durant els següents quatre anys de la legislatura, l’abstenció no té una significativa influència en la vida política ni en la vida del país. No s’aplica ni una sola mesura encaminada a reduir l’abstenció.
L’abstenció és una opció digna si no fos que n’hi ha una de millor i més trasbalsadora, a poc que prosperi.
Votar partits estrambòtics.
Posar-nos d’acord molts en votar el partit o la proposta més estrambòtics, aquells individus d’aspecte irreverent que més puguin treure de polleguera als massa tranquils representants nostres.

En aquesta comesa, els Ciutadans han decebut absolutament. Ni han estat prou estrambòtics, ni vehements ni han trasbalsat res i les seves propostes han estat captives de la fòbia anticatalanista que pateixen. Un bluf. No han tingut prou talent ni audàcia per crear la més mínima incomoditat. Si en lloc d’anar obsessivament contra el nacionalisme català haguessin anat contra tots i contra tot, contra el nacionalisme espanyol també, contra l’ecologisme de saló, contra l’internacionalisme i la multiculturalitat de pa sucat amb oli, contra tota les fal.làcies en què se sustenten les partits-marca comercial, fent xerricar de valent l’orquestra parlamentària, un altre gall els hauria cantat. Però qui els paga, mana.

En general, cal més audàcia i més talent, sobretot.
Votar desconeguts aleshores?

Si el problema és que no els coneixem jo posaré un granet de sorra de remei.
En el pròxim lliurament d’aquesta magnífica sèrie, presentaré el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal.
Els sembla pintoresca la proposta?

Els sembla pintoresca la proposta i no els sembla pintoresc que un partit de gent ben col.locada i bonvivant com el PSOE-PSC es continuï anomenant-se Partido Socialista OBRERO español?!
Tot en aquest món és pintoresc. No hi ha res que abundi més que el pintoresquisme. El que passa és que no hi parem prou atenció.

diumenge, 17 de febrer de 2008

Errors de tipus humà



Simplicitat feliç del parameci


Una de les afirmacions predilectes del mestres orientals és que la nostra civilització està malalta de materialisme i de negativitat, i que els occidentals estem malalts a causa dels nostres egos superinflats.
Em sembla una reflexió epitelial, quasi una anàlisi a grosso modo de tints sociològics, a vista d’ocell. En realitat, tot plegat és encara pitjor (no sociològicament, sinó al detall). No sé què em sembla que alguns mestres missioners desconeixen fins a quins extrems arribem, fins a quina profunditat, la malaltia, la insanitat està arrelada en nosaltres.
Per exemple, jo.

Per exemple, aquest bloc.
Tota malaltia (crònica i psicosomàtica) no sé jo si deu ser producte dels nostres errors, o deu tenir un rerefons emocional o és causada per una manca de bellesa. Del que n’estic del tot segur és que ens fa un servei. Tant se val si en som o no conscients: Establim un pacte diabòlic.
Contractem un assassí a sou perquè ens vagi matant molt lentament sense acabar-nos de matar (o de vegades perquè sí que ens acabi de matar). I no n'hi ha prou amb buscar el camí de la salut per guarir-nos-en, perquè nosaltres mateixos sabotegem aquest camí com Pier Nodoyuna als Autos Locos.
És pitjor que això: Hem donat plens poders al discret i parsimoniós assassí. Com més aprofondeixen els metges en la recerca del malvat, més l’ajudem a amagar-se i a sobreviure, més sofistiquem la nostra afecció crònica, més fem que el nostre cos recreï nous símptomes per confondre els experts, més armes defensives proporcionem al nostre presumpte enemic.
Com és que un simple retrovirus pot generar tota una complexa síndrome? Perquè compta amb tot el nostre suport logístic.
Véncer una malaltia crònica exigeix una negociació. La malaltia crònica equival a un segrest consentit. Per fer-nos renunciar a la malaltia, el metge ens ha d’oferir una bona compensació. Si no, no hi ha tracte. Per saber quina compensació ens serà satisfactòria, el metge ha d’esbrinar quin servei ens proporciona la malaltia. Quin greuge, quina angoixa, quin drama ens ajuda a encobrir i a oblidar. Per a aquest servei, una malaltia crònica resulta molt més efectiva que l’alcohol o qualsevol droga.

L’exuberància de la psicoànalisi i de les medicines tradicionals xinesa i índia (ayurveda) deriva directament de la nostra capacitat per a ser complexes (alguns més que altres, per descomptat). I si les malalties són producte dels nostres errors, la gran varietat de malalties és conseqüència de la nostra capacitat creativa a l’hora de cometre errors.

Errors?

Més que errors -en l’accepció clàssica d’error- moltes malalties cròniques es revelen, no tan sols com un exercici subtil de perfídia contra nosaltres mateixos, sinó també contra els que tenim a prop, que reben els efectes colaterals de les nostres malalties. El malalt obté el benefici extra de l’atenció i la compassió dels altres, i els roba el temps i els mortifica, i als éssers pròxims (cònjuge, fills, pares, amics...) els força a exercir el punyeter rol de sants i monges abnegats per no sentir-se miserables.

Els taoistes i els budistes prediquen que la maldat (una varietat de la qual és la perfídia) és producte de la ignorància; practicar la maldat seria una forma particular d’equivocar-se.
La maldat i malaltia comparteixen etimologia i causa. Però a ningú no se li escapa que l’equivocar-se sabent-ho té un regustet malsà i refocil.lant que no té l’equivocar-se sense saber-ho. El fumador que sap perfectament que fumar -molt- pot provocar càncer i deixa els pulmons com una carretera acabada d’enquitranar, i, malgrat saber-ho, continua fumant, practica una forma d’ignorància o de suïcidi hedonista d’efecte retardat? I el suïcidi, pròpiament dit, és producte de la nostra ignorància sobre com és la naturalesa del món i el que hem vingut a fer-hi? O, pel contrari, és producte d’un excés de consciència i lucidesa, l’acte conseqüent d’aquell a qui li cau la bena dels ulls?
Els paramecis, pobres simplistes dissortats, no són humans no només perquè els manqui cervell, també perquè són incapaços de fabricar malalties que demanin teràpies fascinants ja que els manca la nostra complexitat i, en particular, la nostra perfídia.

dilluns, 11 de febrer de 2008

Socis que comparteixen somnis


Hi ha la creença generalitzada que Esquerra féu president José Montilla a canvi de mantenir la quota de poder i els sous de consellers i alts càrrecs i una presència mediàtica que els permetés una subsistència digna. I en aquesta creença, les bases i els votants d’Esquerra ploren perquè fa tota la impressió que, dia a dia, a canvi dels càrrecs, Esquerra paga un preu alt i es desnaturalitza, renuncia als principis, es dilueix, i que certs gestos ostentosos com votar en contra dels socis de govern en algunes ocasions o vaticinar referèndums independentistes en altres, només serien això, gestos ostentosos que no enganyen ningú.
El que no es contempla és que Montilla (no el PSC, sinó personalment Montilla) és qui s’arrima ideològicament a Esquerra, més que no pas Esquerra a Montilla.
Per a José Montilla, Esquerra (molt més que no pas el PSC-PSOE) és el camí per a les seves aspiracions últimes. I, per pura coincidència, en virtut d’aquestes aspiracions personals, Montilla també es converteix en la via per a les aspiracions últimes d'Esquerra.
M’explicaré:
José Montilla ha estat batlle, president de partit, diputat, president de diputació, ministre, segurament president de comunitat de veïns també, i, finalment president de la Generalitat.
Què li queda?
President del govern d’Espanya?
Ni s’ho planteja. A Catalunya, José Montilla passa per xarnego, un que ha demostrat que un xarnego pot ser president dels catalans. Però a Espanya no passa per xarnego sinó per català. I un català no té cap número per presidir un govern espanyol.
L’últim esglaó en les aspiracions de Montilla és ser Rei.
Rei de la monarquia catalana.
Aquesta visió d'un Montilla monarca català ja vaig exposar-la al llibre Ara és l'hora, somiadors. Només que aleshores no m'ho creia. I ara veig que la realitat avança entossudida cap a la realització d'aquest deliri.
És una obvietat que, per a ser rei d'una monarquia catalana, a Montilla li cal la independència i, per tant, aliar-se amb Esquerra.
Només que aleshores Esquerra, per veure acomplert el somni de la independència, haurà de renunciar al republicanisme.
Tot no es pot tenir.
Crec personalment que Catalunya mai no tindrà la independència per mitjà de les formes tradicionals: un moviment cívic i polític i una declaració pacífica d’independència o per les armes.
Catalunya obtindrà el divorci d’Espanya a la manera de Montilla: A la chita callando.
Algú s’explica com aquest senyor sense cap carisma i que s’expressa amb l’eloqüència d’un guàrdia jurat, és president de la Generalitat sense ni tan sols haver guanyat unes eleccions?
Només n'hi ha una, d'explicació: Té un do.
Que no li sapiguem veure, només demostra que ens manca perspicàcia.
Els dirigents d’Esquerra, tot i que no ho poden confessar, ho han vist clar. Li han vist el do. I saben que Montilla és la via realista i realista cap a la independència.
I l’endemà de la consumació dels fets (jo mateix sóc incapaç d’imaginar el procés que hi conduirà, però José Montilla segur que sí), Espanya, el seu govern i Federico Jiménez Losantos restaran bocabadats i garratibats sense capacitat de reacció. José Montilla té aquesta rara i inexplicable habilitat de d’ensopir i paralitzar l’enemic.
José Montilla no tindrà cap impediment sinó el suport majoritari de la classe política per fer-se proclamar rei de la corona de Catalunya.
També forma part de la intimitat de les seves càbales, dil.lucidar si José Montilla optarà per inaugurar la dinastia dels Montilla, o comprarà una franquícia a la Casa Real Española, per esdevenir José Noséquants de Borbon.

dimecres, 6 de febrer de 2008

L'existència vista com un Joc de Rol addictiu

La tria.
Després de la mort, quan et trobes desencarnat, quan t’ofereixen de reencarnar-te, quan t'inciten al se'n-tornem-hi, primer t’ho deus pensar.
Tens el desastre anterior massa fresc.
Deus rumiar posem que durant un centenar d'anys (o de segons que es fan eterns).

Haver de néixer, haver de créixer, haver de passar-les magres
una altra vegada.
Una altra vegada, tot allò?!
Però que carai!, és el millor que et poden oferir. És això o una insulsa eternitat a la que encara no has après a trobar-li el punt.
Cal tenir molt... no ho sé, no m'imagino què és que cal tenir per encarar una eternitat envasada al buit.
Per fer-nos una idea: Imaginem-nos un diumenge a la tarda que no arriba mai a la nit, un tediós diumenge a la tarda sense pel.lícula d'Antena3 ni Carrusel Deportivo ni partit del Plus ni VideoClub ni YouTube ni Xat ni Messenger que ens mitigui l'ànsia, imaginem-nos aquest diumenge a la tarda sense drogues ni alcohol perduts en un polígon industrial on, per no passar, no passa ni un bri de pols. I com a tota companyia: una corrua d'esperits bregats recitant mantres sense descans.
Vade retro!, els crides.

Per tant, des de dalt t’ha de donar tota la sensació que podràs suportar una nova existència terrenal on, si més no, passi alguna cosa (la immensa majoria no estem preparats ni per al cel ni per al paradís; el purgatori és el nostre hàbitat).
Aleshores no esculls una vida farcida d'èxits on tot se't doni sense esforç. Allí dalt -o allà fora si ho preferiu- se te’n riuen si ho fas així -sí, aquella corrua d'esperits bregats que, de fet, no se'n riuen pròpiament, es limiten a mirar-te amb desdeny, amb una mirada que vol dir: Seràs pusil.lànime!
Aleshores la tries ben refotudament complicada, la nova vida. Que carai! Puc amb tot!

Que no falti res!: Càries, gingivitis, caspa, miopia, berrugues, fístules, colesterol alt, pedres al ronyó, al fetge, ardor d'estómac, problemes de pròstata, dificultats per pronunciar sons palatals, uns pares que no et comprenguin gens i, després, una dona amb afició a la polèmica i l'escàndol per fer-te companyia, que et denunciï i et demani el divorci cada cap de setmana (no en triaràs una de perfecta, no?, ja que véns de l'eternitat ideal i amb la perfecció ja has vist que no es pot conviure) i, si ets dona, tries un home irascible, brutal, primari, que només entén els llenguatge dels punys, i també, naturalment, esculls amics o amigues que t'apunyalin per l'esquena perquè has après a triar-los així.
I, per descomptat, tries també no arribar a realitzar cap dels grans propòsits de joventut.
Arribar als vuitanta o noranta tacos, arrossegant-te, mastegant la paraula fracàs des de la sortida del sol fins a la posta.
Triar una vida així és tenir-los ben posats!
Imagineu, doncs, com els tenien de ben posats, els esperits que van escollir ser jueus i no perdre's l'holocaust. O kurds. O hutus. O morts de gana al Txad. O l'últim mohicà. O l'últim palestí-bomba embolicat per a regal travessant la frontera.
Qualsevol porqueria de vida, en realitat, se’t fa d’un atractiu irresistible des del més enllà sense substància.
És tan sòlida la vida, tan de tocar tocar, tan intensa...
I dura tot el que tu vulguis fer-la durar.
Hi ha qui tria viure només la infantesa, un oportú accident en unes piscines i cap a fora. Cada oferta troba la seva demanda. Algú deu triar tenir un nen i que se li mori ofegat durant les plàcides vacances. Per poder experimentar l’amargor més salvatge que es pugui sentir.
Perquè des del més enllà tot et deu fer gràcia.
I, d’entre tot, el més emocionant deu ser triar la forma de morir. Sembla, vist des d'aquí "baix", que la tendència seria optar per una manera dolça, morir sense sentir: "Es va morir mentre dormia." Covard! Els audaços trien morts bèsties, lentes, assaborides. Alguns, originals: Mort per empassar-se un pinyol de préssec. Mort per quedar-se adormit a una sauna. Mort escanyat per enganxar-se-li la bufanda a les escales mecàniques.
És el mateix reclam irresistible que exerceix sobre nosaltres el picant o l’alcohol. Cada vegada més fort i més dosi.
Vols tenir una vida lúcida, veure-hi clar a les primeres de canvi de l’adolescència? No!
Per Déu, vull viure ben ofuscat! Es viu més a tuttiplén. Que es faci clar ben a poc a poc. Fruir de la foscor de l’ànima i dels laberints de xiprer tofut que plantem al cervell.

En realitat tendeixo a pensar que no ens deixen triar. Fóra massa bonic. Tinc la impressió que això va com amb l'escola. Els plans d'estudi els elaboren obscurs i insensibles tècnics en llunyanes dependències ministerials.