Astrologia, pseudociència amable

Bessons Kaczynski

Per descomptat, hi ha una astrologia que són els horòscops de la premsa que seria el rang més baix dintre del camp i on pots trobar consells tan extraordinaris com que els Bessons (el meu signe) és millor que durant un cert dia no sortim de casa (cap dels milions de Bessons de tot el món) per la propensió a patir un accident (per la conjunció antipàtica de dos planetes), o que en un altre cert dia seria convenient que no promoguéssim discussions amb el/la consort, fins i tot encara que no en tinguem. I al costat d’aquesta astrologia fast-food dels diaris, hi ha una astrologia més ben pensada, una astrologia high quality que entronca amb tradicions mil.lenàries d’uns quants mil.lenis d’anys.
Quan una cosa et diuen que té més de mil anys, impressiona o, si més no, estem disposats a admetre que funciona. L’esclavitud, per exemple, també era mil.lenària i també funcionava molt bé; es va prohibir esgrimint raons ètiques. De fet, l’hem acabat substituint per un sistema millor: l’economia global = contractes temporals + immigració + subcontractació + sous de pena, que és un sistema cridat a ser mil.lenari també. És clar que també hi ha hagut errors que fa massa anys que duren, com el consomé amb picatostes.
En qualsevol cas, la condició mil.lenària eximeix moltes filosofies, teories i altres entelèquies que es maneguen en el món alternatiu, de l'obligació de tenir el certificat ISO de consistència i de rigor científic.
Aquesta astrologia més ben manufacturada diu que al costat del Signe hi ha un altre element en discòrdia que és l’Ascendent. Aquest depèn principalment de l’hora del dia que apareixes al món. I provoca que un nadiu de Bessons amb ascendent Verge (com ara jo, nascut al migdia, just a l’hora de dinar) mantingui diferències de caràcter i d’aficions en relació a un altre Nadiu de Bessons amb l’ascendent en Taure. I, encara, al costat de l’ascendent, trobem un altre motiu d’estudi com són les Cases Angulars, les Cases Succedents i les Cases Declinants, que ja constitueixen un galimaties que haurem de deixar per una altra ocasió.
Un altre aspecte remarcable és que l’Astrologia proporciona o suggereix una ètica solidària. Tots nosaltres seríem incomplets. A tothom li faltaria alguna cosa que un altre subjecte d’un altre signe tindria. O sigui que ens podríem complementar a les mil meravelles si ens organitzéssim una mica. De tota manera, crec que el gran servei que presta l’Astrologia és un altre que detallo a continuació.
S’entén amb un exemple: si ets Nadiu de Bessons i et ve algú del teu àmbit familiar amb aquestes raons: «Podries mirar de no cometre adulteri a costa meva, no? O, com a mínim, no fer-ho al davant meu», tu li pots respondre: «Dispensa’m, és que aquesta és una tendència que tenim els Nadius masculins del meu Signe Solar. La culpa és d’uns astres que giren al damunt dels nostres caps, que ens determinen.» I et pots quedar ben relaxat, sense remordiments ni sentiments de culpa. I és que de l’Astrologia se’n deriva una moral més indulgent que la que promocionen el Catolicisme i el Judaisme i altres, que sempre que poden ens carreguen la culpa de tot, i que només ens concedeixen el control sobre els nostres actes per després poder dir: «Ho veieu com no se us pot deixar fer el que vulgueu?»
Ja Sant Agustí va advertir dels perills de relaxament moral que propiciava l’Astrologia. Sostenia el sant que, amb l’excusa dels astres, el que es feia és caure en les martingales de Satanàs.
Però no puc acabar de donar la raó al sant. Els bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski, respectivament president i primer ministre de Polònia, són també -vés per on!- bessons astrològicament parlant. Els Kaczynski van néixer un divuit de juny. I els bessons -astrològicament parlant- que neixen el divuit de juny una de les coses que diu que tenen és que són implacables amb les conductes immorals -i si a més són catòlics, doblement implacables-. De manera que l'astrologia, en ocasions, treballa en contra del relaxament de la moral, i ens permet entendre per què els bessons bessons de Polònia han prohibit el top-less a les platges de Polònia i per què han obert una rigorosa investigació per determinar l'orientació sexual del teletubbie Tinky-Winky. Doncs perquè la culpa és d’uns astres que giren al damunt dels caps dels bessons Kaczynski, i els determinen.
Si bé ara els astròlegs de carrera comencen a dir que els astres potser no tenen tant a veure amb els horòscops com abans. Això és així perquè s’ha descobert que els planetes i asteroides no paren de moure’s i de sortir-se del lloc on haurien d’estar-s’hi per anar bé. En conseqüència, no pot ser que ens hagin afectat d’igual manera a un Nadiu de Bessons que erigia piràmides en el Yucatan, i a mi, que visc a l’època del Bluetooth, els condons de sabors i altres avenços de la tècnica. Aleshores els astròlegs moderns han buscat l’explicació dels signes astrològics en una mena de teoria que es va treure el psicòleg Jung de la màniga anomenada: “Sincronicitat a nivell Inconscient d’unes Parts de l’Univers amb les Altres”, que és un altre galimaties inexpugnable.
Segons l’astrologia, tenim dues opcions: Anar contracorrent del que assenyalen els nostres signe i ascendent, o anar a favor, potenciant les tendències que ens indiquen i aprenent a treure’n el màxim profit. En aquest darrer cas serem feliços i ens sentirem realitzats.
Així, els Nadius de Taure haurien de mirar de satisfer les necessitats materials i fer un bon manteniment de les seves possessions com l’habitatge i el seu vehicle turisme personal. Per un altre cantó, els Nadius de Sagitari sentiran una gran plenitud i harmonia amb el seu entorn si es dediquen a viatjar i tenir cura dels problemes dels veïns. I és en aquest sentit que conèixer les característiques i tendències del teu signe pot funcionar com una medicina preventiva. O, si més no, com que es tracta de bons consells, tampoc no ens farà cap mal seguir-los. És clar que si adoptem una actitud massa integrista ens podem perdre tot un món de possibilitats; seria una llàstima que, a base d’assumir en excés les característiques del nostre signe, ens oblidéssim d’altres potencialitats que podríem desenvolupar com l’amor exacerbat a la infància gràcies o mitjançant la puericultura o muntar-nos una Clínica d’Ortodòncia i Estomatologia, encara que siguin típiques d’un altre signe.
Hi ha alternatives per als que, per pudor racionalista, rebutgin de creure en l’Astrologia però aspirin a dur una vida saludable i realitzada. Per exemple, agafar devoció a tota la gamma de iogurts Danone o a la Flora ProActiv amb Profliteroles i Omega 3 i 6, que és tan assumpte de fe, en realitat, com no menjar carn durant la Quaresma. Hauríem de saber que és quasi impossible que la medicina i la dietètica s’escapin de l’àmbit de la Fe. I hauríem de saber també que si ens passem de la ratlla en la nostra addició o devoció als bífidus, l-cassei immunitas, i altres amics de la flora intestinal, tindrem una gran propensió a agafar micosis o fongs als intestins, a la pell i candidiasis al sexe (això ho sé pel meu metge i amic Alfons Vinyals, al qual saludo des d'aquí).
Amb bona disposició de part nostra, l’Astrologia acaba sent una ciència força infal.lible ja que, posem per cas, diu de nosaltres, els nadius de Bessons, que no som molt de menjar i qualsevol activitat de l’intel.lecte ens en distreu. Si jo al.lego que és una cosa que a mi no em passa, ja que la gana només la perdo menjant, l’Astrologia afegeix que aleshores és perquè aquí hi influeix més el meu ascendent (o no sé si era la meva Casa de la Llar). De manera que sempre la ciència astrològica dóna en el clau.
En canvi, resulta un repte fascinant intentar compaginar les característiques del nostre signe de l’horòscop occidental amb les pròpies de Bou Fusta de l’horòscop xinès (que és una astrologia tant o més mil.lenària que la nostra). Els cops que ho intento, la meva personalitat esdevé rica i versàtil en el sentit que és rica i versàtil l’esquizofrènia.
El que jo penso, de tota manera, és que si algú (principalment de l’altre gènere) em demana (als cinc minuts d’haver estat presentats) el meu signe astrològic, jo no penso ser mal educat i dir-li que això de l’astrologia és una vil enganyifa, per fer-me una imatge de ranci i estricte intel.lectual devot de la llum de la raó. Al contrari. Jo viatjo en direcció contrària. Cap a la descontracció intel.lectual i muscular. Per a mi l’Astrologia és una ciència inofensiva i relaxada i sobretot un tema de conversa que dóna molt de si i proporciona molta alegria. I a qui s’ho sap manegar, substancioses rendes.

Potser em faré xenòfob

Aquest cap de setmana passat.
O si no era aquest, es tractava d’una possibilitat imminent.
O potser sí que hauria estat aquest cap de setmana passat.
Vol dir amb això, senyor Conde Pumpido dels Diantres, que jo, la meva família, o els meus estimats conciutadans, vam ser a punt de convertir-nos en víctimes anònimes de la causa gihadista?
Vaig agafar el metro el dissabte?
O algun transport públic en general de Barcelona?
O vaig ser en un centre comercial concorregut?
No puc recordar-me'n.
Merda, sí que me'n recordo. Vaig agafar el metro i vaig ser al Carrefour.
En quin metro haurien atemptat? En quin tren? En quin centre comercial?
Pito-pito-colorito...
Si eren tres, els suïcides, un al metro Plaça Catalunya, un a Rodalies Renfe estació de Sants i l’altre al Corte Inglés.
I a fer mal.
Però això no han tingut el detall de detallar-ho, el jutge i els periodistes carallots, perquè així el més gran nombre de barcelonins i visitants ocasionals de la ciutat poguéssim sentir l'inigualable i pessigollejant emoció de pensar que ens podia haver tocat la infausta loteria aquesta de la massacre gihadista.
Però el tal Conde Cándido o Cándido Conde dels Diantres va i diu que amb el material trobat no es podia fer un atemptat amb garanties de fer molt de mal. Els malvats tenien detonadors i nitrocel.lulosa, però resulta que la nitrocel.lulosa no explota gaire. Però potser posant-hi convicció i mala intenció, qui sap? Perquè potser, han dit, no preparaven l’atemptat en si, sinó que feien classes per aprendre a fer-ne.
O un mini-atemptat, no per provocar una tragèdia sinó per fer la guitza una mica?
O potser el material de fer molt de mal el tenien guardat en una furgoneta?
Això també ho han dit. Perquè no ens penséssim que podíem relaxar-nos i dedicar-nos al cent per cent a les nostres obsessions personals i als nostres maldecaps domèstics.
I jo us dic una cosa, senyor Conde Pumpido, senyor Saura, senyor Hereu i senyors periodistes amants de la veritat i de la professió, no us podíeu haver quedat calladets com bons minyons?
No se us ha acudit pensar que després de crear tanta alarma social amb la vostra sopa barrejada de dades, als aficionats del Barça ens ha deixat indiferents l'empat del nostre club i que el Madrid el tinguem a nou punts? I que l'Ave no arribi mai? I que la Sagrada Família pugui ensorrar-se per causes naturals? I que pugi l'IPC? I que hi hagi sequera? Ja no ens preocupen els problemes domèstics. I aquesta apatia aboca la nostra ciutat i el nostre país i els nostres clubs de futbol al descens de categoria.
I, en canvi, tanta incontinència verbal i tal devessall d'informació, senyors C.C.Pumpido, Saura, Hereu i Premsa C i MP (Canallesca i Molt Professional), i us heu deixat d'informar-nos d'una cosa molt important:
Què li diuen els suïcides gihadistes a les seves mares i a les seves dones abans d'anar a fer mal?
Pot ser que els diguin?:
- Aprofiteu per anar aquesta setmana a fer les compres perquè la setmana que ve s’acabaran les rebaixes de cop ja que aquell lloc és un niu d’infidels que mereixen la mort.
I si, malgrat l'advertiment, el suïcida gihadista, es troba la seva imprudent mare comprant a les Rebaixes del Centre Comercial on en aquell moment anava a immolar-se i fer una massacre de modestes dimensions,
què fa, el suïcida, què li diu?
Li diu a la seva mare que s’apunti a la causa de morir per la causa, o la fa sortir discretament de l’establiment?
Podíeu haver-nos dit alguna cosa al respecte i així que sabríem si els gihadistes tenen una mica d'entranyes o no en els queden ni una mica.
És important saber-ho. Ens hi pot anar la vida.
El dissabte passat vaig ser al Carrefour. Podria haver-me trobat un gihadista de cara, farcit d'explosius. Invocar el disgust que, amb la seva acció miserable, li hauria provocat a la seva mare, m'hauria servit d'alguna cosa?
On és la guia amb consells útils en cas de trobar-nos en una situació com aquesta?
O és que senyors Saura i Hereu l'únic que se'ls acudeix de receptar-nos és tranquil.litat i resignació com volent dir, si et toca et toca?
Tranquil.litat, resignació i agraïment?
¿Hem d’estar agraïts per sempre més als mossos d’esquadra, al conseller Saura i al confident de París, perquè potser la meva família i jo érem a l’hora i al lloc just on havien d’interpretar la seva opereta sinistra i terrible, els gihadistes?
Perquè si no fos pels àngels salvadors l'única opció era deixar-nos massacrar?
Sento una incomoditat tremenda.
L’alcalde Hereu ha dit que ens mantinguem tranquils, barcelonins i barcelonines, que ho tenim tot sota el control del conseller Saura.
Sí, com se m’acudeix de posar-me nerviós?
És que sembla mentida que uns rústics pakistanesos ofuscats pretenguessin fer una petita o una gran mortaldat entre els habitants de la ciutat més cosmopolita, oberta, acollidora, pacifista i botiguera del món.

En aquella pastisseria del carrer Hospital, tancada després que detinguessin el propietari i el fill per implicació en el cas, jo havia comprat pastissets pakistanesos en tres ocasions.
I recordo haver preguntat al dependent què portava cada pastisset: si ametlla, si dàtil, si pistatxo. I recordo haver rebut un tracte tirant a amable.
Però ara no puc evitar de pensar una altra cosa (senyors Saura i Hereu, arranqueu-vos els ulls si el que escric a continuació us ha d'escandalitzar). Ara el que penso i imagino és que pel darrere del somriure esforçat del dependent hi havia aquest pensament maligne:
“Si sabessis que els beneficis d’aquests pastissets que estàs comprant són per finançar reunions clandestines i comprar material per fabricar bombes que enganxarem amb cinta aïllant en el cos d’algun dels nostres pallussos ofuscats que, qualsevol dia, faran volar pels aires un vagó de metro on, potser, viatjaràs tu, gos infidel... No sé si te'ls menjaries tan a gust com te'ls menjaràs. Ha, ha, ha! -riure malvat-.“
De manera que amb la meva afició als pastissets pakistanesos, sense saber-ho, estava augmentant les probabilitats de convertir-me en víctima d’una carnisseria gihadista. Sense saber-ho, per golafre i llaminer, potser estava finançant el meu assassinat i el dels meus conciutadans.
I penso una altra cosa terrible també:
Aquests pakistanesos que vénen a casa a deixar-me el butà i que es queixen sempre que la meva propina és garrepa i que la meva gasiveria impedeix que la seva família prosperi, potser, en realitat, el que no permet és que prosperi la causa gihadista. Potser com més propina dono, per tal de no sentir-me com un podrit occidental explotador, més contribueixo a la demencial causa gihadista i, en conseqüència, augmento les possibilitats de sucumbir en una massacre. I tot per no posar-me gas natural a casa. Passant-me de butà a gas natural potser disminuiria les possibilitats estadístiques de sucumbir.
I tot potser és també per no haver-me comprat un cotxe i per la meva mania de fer servir els mitjans públics i sostenibles de transport. Els usuaris de mitjans públics com el tren o el metro, segons la causa gihadista, mereixen infinitament més la mort que els usuaris de vehicles privats. El tractat de Kioto potser és una conspiració sionista que vol incrementar el sofriment dels pobles oprimits, ja que quan es retallen els beneficis petroliers dels xeics àrabs, d’alguna manera es deuen posar de molt mala llet i aleshores se la carreguen els seus súbdits. I els amos de les companyies petrolieres i de la indústria automobilística també estan molt d’acord amb tot això.
I tot això és perquè he fet massa cas dels seus socis ecosocialistes, senyor Hereu.
Per acabar, els diré una cosa, si no em donen cap altra consigna al respecte, senyors Pumpido, Saura i Hereu, a partir d'avui deixaré de simpatitzar en la mesura que ho feia amb els enemics de la cristiandat, deixaré de comprar pastissets blasfems en pastisseries sota sospita i deixaré de donar propines als enemics de la fe i de l’esperit. I, com no siguin una mica més explícits i coherents en les seves comunicacions (ara és, de fet, quan us hauríeu d'arrencar els ulls, estimats conseller i alcalde), em temo que acabaré sent una mica xenòfob, i potser no seré l'únic, amb la qual cosa empastifarem el prestigi de Barcelona com a ciutat oberta, cosmopolita i acollidora i respectuosa de les diferències.

Panteó Familiar del Fill de Déu

Aquest cap de setmana s’han produït grans retencions als sofàs de les sales d’estar.

L’altre dia em vaig quedar retingut al sofà tot absorbint per osmosi les imatges d’un documental. Els documentals són una bona alternativa a l’alcohol, a les pastilles i a les sectes escurabutxaques. Els documentals no es veuen, s’absorbeixen. Absorbeixes documentals i t’agafa son i t’envaeix una pau d’esperit vaporitzada, i l’endemà, si no has passat de les tres hores d’absorció continuada, no tens ressaca. Estava, doncs, emborratxant-me amb les imatges d’un documental molt embriagador que era tal que aquest:

Uns estudiosos hebreus havien descobert que sota d’un bloc de pisos hebreu hi havia unes tombes que, segons alguns indicis no gaire clars però fascinants, podien contenir les despulles mortals de Jesús o Fill de Déu, així com les de la seva família.
Els estudiosos entraven en el celobert de l’edifici. Allà hi havia un forat que era un tub que era com una xemeneia que connectava a través del subsol amb un mausoleu. Abans d’edificar el bloc d’edificis, i sabent de l’existència del panteó, havien fet aquell conducte per si a les ànimes allí enterrades els venia de gust anar a prendre l’aire de tant en tant. Era com la boca del catau d’un conill de camp. Els jueus molt ortodoxos creuen que les ànimes tenen les mateixes necessitats que els conills de camp, que de tant en tant han d’eixir del catau per anar a la recerca d'herba i pastanagues. Els estudiosos introduïen una sonda amb càmera i un llum pel tub. Com si fessin una artroscòpia o com es digui allò que fan a les sèries d’hospitals quan introdueixen una càmera en l’estómac d’algú per veure què troben. La càmera baixava fins que topava amb un embús de deixalles. Aleshores avisaven a un lampista perquè vingués a desembussar la canonada que era possiblement la canonada espiritualment més important del món. De manera que, per al lampista, aquell desembussament no era una feina qualsevol sinó una missió sagrada. Resulta que l’ànima del Fill de Déu, per culpa d’uns desaprensius i blasfems paletes que molts anys enrere havien emplenat el tub de restes d’obra, no podia sortir de tant en tant a prendre l’aire i comprovar l’estat d’ànim dels seus germans en la Fe. I Déu, el seu Pare i el de tots, devia pensar tot aquest temps que el seu Fill era un mal fill que ja no se’n recordava d’ell i no el venia a veure.
Quan el lampista va destapar aquell embús tan transcendental per a l'esdevenir de la Història del Món, la càmera va continuar camí avall i per fi vam poder veure el que esperaven veure els investigadors. Allà on en els dibuixos de la Warner hi ha el llit, la tauleta i el quadre del loft endreçadet de Bugs Bunny, hi havia una sala funerària també força endreçadeta. Era la sala on guardaven les tombes. Va resultar que al final allà no hi havia emmagatzemades les restes de la família de Jesús ni del mateix Jesús, sinó les restes d’una altra família jueva, també digna de respecte, però no tan transcendental per a la història de la humanitat. Els estudiosos havien comès un error de càlcul que van tenir la dignitat de reconèixer. Ells no es van rendir, per això. I van tenir la recompensa a la seva tenacitat. Van rectificar l’error i van localitzar la sala funerària que buscaven, només uns cent metres més enllà, en un altre mausoleu, ja que si alguna cosa no els faltava en aquell barri eren mausoleus de més de dos mil anys. I allí, sí, hi havia les autèntiques tombes de Jesús i de la Família de Jesús. I amb la sort afegida que no hi havien construït cap bloc d’edificis al damunt, per la qual cosa no va ser tan difícil de visitar el seu interior. Només van haver d’obrir una tapa i entrar. Van entrar i van comprovar que, en efecte, allà residia tota la família de Jesús des de feia més de dos mil anys, en bona harmonia. A la tomba de Jesús van trobar els ossos d’una altra dona que no era ni la seva mare ni la seva àvia i que tampoc no podia ser d’una filla seva. Descartant possibilitats, aquells ossos havien de ser d’una nóvia o d’una cosina llunyana de Jesús, però la hipòtesi nóvia els va agradar més als estudiosos. I, més en concret, van apostar perquè allò era el que quedava sobre la Terra de la tal Maria Magdalena de la qual tots hem sentit parlar en alguna ocasió.
Aquesta Maria Magdalena, contra l’opinió tan estesa, no es dedicava al noble art de la prostitució ni era cap arreplegada. Maria Magdalena, segons els estudiosos hebreus havien deduït dels seus ossos i d'altres indicis, era una pubilla molt formaleta de bona família i molt ben dotada espiritualment que ajudava Jesús en la seva predicació, i fins i tot tenia alguna cosa a veure amb un fill secret de Jesús que aleshores no tenia res de secret i que, més tard, per obscurs interessos, els Pares de l’Església havien convertit en secret i a la Magdalena en meretriu redimida. I tots aquests misteris sorprenents havien estat ocults durant molts anys esperant que apareguessin els estudiosos hebreus en una àrea residencial propera a Jerusalem per treure’ls la pols i desvetllar-los.
Em vaig perdre de conèixer si dins de la tomba de Jesús residien els genuïns ossos de Jesús i si això volia dir que, després de ressuscitar i espantar els vigilants del cementiri, Nostre Senyor va tornar a morir o és que va ressuscitar de manera incompleta i es va oblidar d’agafar l’esquelet, de manera que s'hauria convertit en el Mesies Invertebrat, Rei del Cel i de la Terra ultralleuger.
Tot, això m’ho vaig perdre per culpa de la meva afició a fer zàpping en les pauses publicitàries.
Vaig pensar que aquells arqueòlegs em recordaven, pel que fa a insistència i tenacitat malgrat els errors, a mi mateix. I també em recordaven a mi per una altra cosa. Que tanta tenacitat i tant de temps i esforç i talent els havien esmerçat per aconseguir un objectiu que, al final, no quedava clar si s’ho valia.
Certa programació de la televisió es pot dir, sense errar el tret, que contribueix al progrés espiritual de les persones. En aquest sentit, si més no: Adonar-te que molta gent esmercem molt de temps i molta voluntat per aconseguir objectius dubtosos.
Hi ha gent, en canvi, que busca remeis perquè la gent no passi gana o set o injustícies o malalties cruels (I no és per criticar, però el cas és que no els televisen tan sovint com potser mereixerien). Si els ossos de Jesús i els de la seva família tinguessin prou substància com per fer-ne brou per a una família del Txad, tot plegat hauria valgut la pena. I a Jesús és possible que no li hagués semblat malament que se’n fes aquell ús. Però els óssos de Jesús i de la família, després de 2.000 anys, ja no conservaven cap substància aprofitable.
Jo mateix m’he preguntat una pila de vegades si no hauria de dedicar el meu temps a treballs i dedicacions diferents de les que figuren al meu currículum visible aquí al marge esquerre de la pàgina.

Noia Torre Inclinada

Una companya del curset de Meditació Espiritual es remou inquieta al meu costat. Fa una estona que observo la seva inquietud. Quinze minuts abans ha avisat a l’Entrenador d’espiritualitat o Guru que tenia una cosa important a comunicar -i ha recalcat “important”.
Està alterant les ones del grup amb la seva inquietud.
El Mestre fa un gest cansat (i un xic impacient), que vol dir: “Va, parla. És el teu torn.”
L’alumna repeteix que té una cosa a comunicar.
- Què és? -l’apressa el mestre, i li detecto una subtil i pecaminosa irritació, impròpia d'un guru.
- Aquest cap de setmana he tingut una experiència important...
Explica que ha viatjat a Itàlia per participar en un curset de Psicomàgia impartit per un fill de Jodorowsky. I això ja li hem vist d’una hora lluny, perquè mostra l’inconfusible aire al.lucinat, entusiàstic, que mostren al principi tots els que entren en l’òrbita Jodorowsky algun cop -i no oposen resistència.
- Vull donar les gràcies a tu, mestre... -ha continuat- i a totes... i a tots -recordant-se de mi, que sóc l’únic alumne masculí-. Costa donar les gràcies. Crec que fins ara no ho havia fet. Venia aquí i m’emportava “coses” a casa, amb mi. I ara, de cop i volta, sento una gran gratitud.
El mestre somriu, però continua incòmode. No sé si és pel fet que Jodorowsky és clarament un rival, un personatge ingrat per a qualsevol tradició espiritual, un intrús, un espavilat, i també ho és per al gremi mèdic i per al de salut mental. Un gra al cul que els ha sortit, a tots.
-He portat un petit detall -diu la noia.
Desembolica lentament una Torre de Pisa. Un souvenir comprat a la mateixa Pisa. Amb delicadesa, com si sostingués una copa de cristall, la posa al davant seu, sobre la catifa, al costat de l’espelma i l’encenser. La contempla embadocada, autofascinada pel moment que ha creat. Tots, encomanats de la màgia del moment, contemplem la Torre inclinada de Pisa embadocats. Un souvenir típic, sense cap valor artístic ni material, tot d’una ha esdevingut un objecte preciós. És com si contempléssim l’autèntica Torre de Pisa per primer cop.
- L’he comprada perquè hi he vist un símbol de mi. La Torre representa la meva ment en la qual visc fortificada, tancada -Jodorowsky, definitivament, s’ha colat dintre de la classe de meditació.
La noia s’inclina cap a ella. Li fa una reverència a la torre, que acaba sent una postració. Tot seguit també s’inclina cap al mestre, i després cap a tots i cadascun. Fa de Torre de Pisa humana.
El mestre observa perplex la torre-souvenir i la noia-torre inclinada. Es veu obligat a examinar el capritxós objecte amb molta intensitat.
- Què passa? -pregunta per fi- Què li passa a aquesta torre? Està mal col.locada? Mal feta?
- No, és que és així -aclareix el cor d’alumnes, i, per respecte al mestre, reprimint les ganes de riure.
Resulta, doncs, que el guru no havia vist ni havia sentit parlar de la Torre de Pisa. A l’Índia no deu ser un monument tant popular com aquí. Allà tenen el Taj Mahal. No recordo ara mateix cap altre monument indi. L'Índia té una extensió de tres milions de quilòmetres quadrats, el continent europeu en fa deu. Proporcionalment deuen tenir el mateix nombre de monuments importants. Excepció feta dels que hi han viatjat o dels que s'empassen el National Geografic a dojo, el normal deu ser: Haver sentit parlar d'un monument per cada tres milions de kilòmetres quadrats de territori. Per als indis i per al mestre, Europa és la torre Eiffel, el Big Ben, el Partenó d'Atenes i, a tot estirar, la Sagrada Família. En surten tres i escaig, un per cada tres milions de quilòmetres quadrats. La mateixa proporció que jo amb l'Índia. Jo no li puc exigir al mestre que conegui la Torre de Pisa, que, a més, és un edifici tort.
A banda de no haver sentit parlar de la Torre de Pisa, fa tota la impressió que el guru no ha entès res del que ha dit la noia.
Potser estava absort llegint-li les energies i s’esverava; d’altra banda, prou interessants per a un lector d’energies: Deuen estar desbocades. La noia deu ser com una flama molt inquieta i molt intensa, com la flama de l’espelma que fa la dansa del ventre enmig de la rotllana.
- Ja està? -pregunta el mestre. Ara sí que es mostra clarament impacient i amb ansietat per recuperar l’ordre del dia de la classe.
No, no està. Això de la torre i les seves implicacions metafòriques només era el preàmbul. La noia, de cop, s’introdueix en el seu més gran problema personal que és el més universal dels problemes: l’amor, sentir-se estimada, el sexe. Vol solucions. Vol el que volem tots.
El mestre aquí recupera el control. La noia ha tingut el bon gust de reconduir la conversa cap a una de les especialitats del guru. De manera que tot aquest rotllo era per fer cap al Gran Assumpte: Necessita amor, afecte, sexe. I, ves per on, no hi ha res de més senzill en aquest món, que no vol dir fàcil. I, aleshores, recuperant la majestat perduda, li diu: Trobar un amor es regeix per unes lleis semblants a les que imperen al petit i al gran comerç. Si vols vendre alguna cosa, que el client tingui clar què vens, sigues clara i directa, presenta-ho d’una manera atractiva i agradable (abans de dedicar-se a impartir meditació, el guru tenia una botiga i no li anava malament). Per al guru, el sentit comú del comerç material es pot aplicar perfectament i sense manies a comerços de tipus menys material. I, sobretot, li aconsella, estigués receptiu a l’altre. I, sobretot, medita o serveix-te de qualsevol tècnica que t’ajudi a pujar la teva energia, la teva vitalitat, que això atrau infinitament més que les més cares cosmètiques.
El mestre, un cop més, ha triomfat. Ha mantingut intacta la seva autoritat, la seva infal.libilitat. És dura i exigent la tasca. El ridícul el sotja i l’amenaça, agotnat rere les mates com qualsevol fera voraç.
Ara bé, no se’l veu completament satisfet. S’ha produït un transvassament d’inquietuds de la noia cap a ell.
Crec endevinar la font del seu malestar. Ara que redacto aquestes línies, no aleshores durant la classe. Goso llegir els seus pensaments: En quina mena de civilització malalta i degenerada m’he ficat que és capaç de venerar una torre torta? Tindré prou armes i arguments i coratge per contrarestar una tan generalitzada i tan sofisticada i insanitat?

Subliminalment contents

Tota la publicitat és subliminal. En això es basa el seu èxit. Bevem coca-cola i usem el mòbil per l’efecte subliminal de milers d’imatges de coca-cola i de multituds saltant d’alegria amb un mòbil a la mà que rebem cada setmana. No podem parar-nos a captar conscientment cadascuna d’elles. Això està molt ben calculat.
La publicitat subliminal pròpiament dita (uns escassos fotogrames, incitant-nos a comprar un producte, inserits en una pel.lícula de manera que sigui impossible que puguem percebre’ls de manera conscient i sí, en canvi, de manera inconscient) no va passar d’experiment i està prohibida –perquè va ser un èxit esverador-. Però a cap gran empresa li dol haver perdut aquest mecanisme tan eficaç de persuasió.
La publicitat convencional ja és un mecanisme meravellós de persuasió perquè acaba sent també subliminal. Ens arriba per sota dels llindars.
Els anuncis no els mirem i veiem, la majoria. Encara menys ens parem a estudiar-los, doncs. No dóna temps. Els anuncis de televisió no tenen el ritme lent que té, posem per cas, un film de Tarkovski. Només els films que són com els de Tarkovski no violen –amb el nostre consentiment tàcit- la nostra intimitat intel.lectual amb imatges subliminals. Tarkovski ens concedeix temps per mirar, copsar, analitzar, deduir i fer l’esquema per a un simposi sobre cada escena.
Però, tornant a la publicitat, poca oportunitat tenim amb els anuncis de televisió perquè no ens entrin a un nivell subliminal. Hauríem de gravar-los, i passar-nos-els almenys dues vegades, a càmera lenta, dues vegades passar-los sense imatge, després sense veu. Fotograma a fotograma. Així sabríem què ens diuen. Què volen què fem i pensem i sentim, a banda, és clar, d’adquirir el producte.
Només per als creatius de cada anunci, aquell no és subliminal. Saben el gènere de metzina, porqueria ideològica, estímul-resposta bàsic que hi han posat allí, per inocular-nos-el per via ocular i auditiva. Són els il.lusionistes imprescindibles. Si haguéssim de comprar només el necessari i el bo, en quin món de coherent desolació viuríem?
Els grafiters són l’antídot. La brigada superliminar. Els anuncis grafitejats molesten. Hi ha qui fins i tot s’indigna quan veu gargots sobre un plafó publicitari. Com si fos brutícia o desgavell en una habitació. És que l’afegit, quan té certa consistència i mala idea, ens obliga a prestar atenció als plafons. Ens obliga a abandonar el somieig que presideix els nostres trànsits pels carrers. Ens molesten els grafiters. Embruten i escriuen obscenitats. Una polla esquemàtica sobresortint d’uns mòrbids slips de moda. Un moc penjant del nas d’un eteri candidat. Al contrari que els publicistes, els grafiters volen captar la nostra atenció conscient. I això no ho aconsegueixen si no és a base de missatges mínimament desagradables i bàsics. Si no, no hi prestem atenció. Si es poguessin porquejar també els solemnes i repel.lents anuncis televisius de colònies o de cotxes no ens adormiríem tant en el sofà després de sopar.
Els grafiters que esmenen els plafons ens fan un servei sanitari, treballen en pro de la salut mental de la població. La salut mental, el problema que té és que demana un ardu esforç de manteniment que, sovint, esquivem perquè resulta més sostenible el somieig digital.

Flors

És el moment de parlar de l'autor d’aquesta frase antològica dels nostres temps:
«Tota malaltia té un rerefons emocional.»

La va dir en el seu moment el doctor Edward Bach, d’ofici metge naturista. La frase li va quedar tan convincent que la mateixa Organització Mundial de la Salut es va rendir als seus encants i va declarar que l’assumia. El cas és que el doctor Bach no es va conformar amb passar a la posteritat com autor d’una frase memorable. Va investigar, va perseverar en la investigació i va inventar una medicina poètica i ultralleugera que porta el seu nom: Les Flors de Bach.
I l’Organització Mundial de la Salut també es va rendir als encants i va declarar que funcionava.
El procés d’elaboració de les essències florals difereix del dels medicaments convencionals. A grans trets: Quan el doctor Bach passejava, posem per cas per un passeig de la seva Anglaterra, no es distreia amb obres públiques o amb anglesetes afavorides per la naturalesa, ell tendia al bucolisme i prestava la màxima atenció a l’arbrat i als jardins, tot el que forma part del món vegetal. Podia ser que li cridés l’atenció un massís floral. Era perquè, d’improvís, les flors d’aquell massís li havien inspirat una emoció o una qualitat de les considerades positives: alegria, confiança, constància, i altres de la mateixa casta. El doctor Bach havia tingut la intuïció que si de les flors que li inspiraven tals coses se n’extragués l’essència i d’aquesta, se’n fes un elixir, es podria obtenir un potenciador d’aquella emoció o qualitat per a una persona que n’anés mancada. I així, per servir-me d’un exemple fàcil, si es tractava d’unes flors d’aspecte alegre que li promovien alegria, l’essència d’aquestes flors tindria una potent càrrega exultadora i, en conseqüència, podrien contrarestrar una tristesa de tipus intolerable. Si en una Assemblea de la Junta d’Accionistes del Banc de Sabadell, sotmesa a l’imperi de l’avorriment, hom hi introdueix una banda de mariachis, és segur que es produïrà algun canvi. Així actuarien els florals, si bé d’una manera més subtil.
I això és factible perquè, segons el doctor Bach, tot en aquest món estaria relacionat. És més, les persones tindríem un rerefons zodiacal que ens posaria en relació amb l’Univers i, en particular, amb la Terra i altres planetes adjacents. I també les flors i totes les coses tindrien implicacions zodiacals amb l’Univers. I, per tant, gràcies a la propietat transitiva, les persones tindríem alguna cosa a veure amb les flors i totes les coses.
El doctor Bach, doncs, arreplegava flors, en feia un extracte concentrat i diluïa aquest extracte en aigua pura de font o de pluja; com es fa amb els nèctars de fruita industrials però força més diluït. També hi afegia una mica de conyac o de vi a tall de conservant (i de passada per fer-ne més interessant el gust). A base d’arreplegar flors diverses i preparar elixirs, va acabar disposant d’un remei floral per a cadascun dels problemes emocionals classificats en una taula de problemes emocionals que ell mateix havia elaborat. En concret va trobar-ne 38 que va classificar segons el mal que contrapesaven. En un primer grup, va col.locar les essències que tracten els temors. En el segon grup, els que tracten la incertesa. En el tercer, els del desinterès pel moment present. I fins a set grups. Així, per exemple, l’essència del boix grèvol nadalenc pertany al grup cinquè, que sembla ser que tracta la susceptibilitat a influències i opinions dels altres, i, més en concret, resulta ideal per a “aquells que es veuen sovint atacats per pensaments com l’enveja, la gelosia, la venjança i la sospita”.
Tot això pot sonar a bagatel.la floral als escèptics, però el cas és que les essències florals i el mateix doctor Bach van prosperar.
A mi mateix em sonava a bagatel.la floral abans de viatjar al Brasil. Portava uns mesos vivint a Belo Horizonte, capital de Minas Gerais, estat del Brasil, quan una amiga em va presentar el doctor H.J.. I vam entaular una amistat. I ja va ser casualitat que aquell home, que exercia el noble ofici de psicòleg, no es limitava a fer garlar els pacients i a guiar-los cap a la llum o cap a les tenebres segons convingués, sinó que els prescrivia essències florals com les del doctor Edward Bach.
Dic “com les del doctor E.B.” ben a propòsit. L’H.J., més que usar les flors del catàleg del Doctor Bach, el que usava era el mètode del Doctor Bach. Vaig poder comprovar personalment que també passejava, també es deixava fascinar per arbres i arbustos florits, també establia associacions entre flors i emocions, també arreplegava les flors, també en feia extractes i, en definitiva, creava els seus propis remeis florals. L’H.J. era el Doctor Bach 2.
Des del principi de la nostra amistat, l’H. es va entestar a aplicar les essències florals a la millora de la meva salut i de la meva presència personal.
Primer que tot, calia establir un Diagnòstic Floral, és a dir: trobar la causa, l’origen, la deu emboscada d’on brollaven els meus problemes aparents. Era el primer cop que sentia parlar de problemes interns que es manifestaven amb problemes externs i, com es pot comprendre, em provocava una certa inquietud i em costava d’assimilar el concepte. Els meus problemes externs, segons el doctor H.J., va resultar que eren, a saber:

MIOPIA
i
ESTRETOR DE PIT

La miopia i l’estretor de pit eren desperfectes causats, segons el doctor H.J., pel mateix culpable, i aquest era una emoció perjudicial. Només era qüestió de trobar-la. I, a partir d’aquí, posar-hi remei. Floral, per descomptat.
Els següents dies vam anar quedant i vam fer diverses passejades plegats. Belo Horizonte és un paradís per als passejadors i, encara més, per als “consellers florals” -que així és com es feia dir el doctor Bach-; els seus carrers, avingudes i places ofereixen un permanent festival floral de colors i aromes que, a la manera d’un enorme calidoscopi urbà, va canviant d’aspecte al llarg dels mesos de l’any gràcies a la varietat d’espècies que el govern municipal ha tingut el bon gust i la intel.ligència de plantar-hi. De tant en tant, l’amic H. es parava al davant d’un arbre florit, amb l’aire reconcentrat d’un poeta, i declarava:
- Aquest arbre em suggereix certs aspectes florals: seguretat, protecció maternal... Se’n podria fer una essència per tractar un pacient que senti inseguretat per falta de protecció, d’escalf maternal, en el seu moment.
Jo examinava amb molta atenció l’arbre i, per més que forçava la vista, distingia amb prou feines un arbre vistosament carregat de flors.
Segons el doctor Bach cal crear “un corrent de comunicació entre el consultant i el conseller floral”. Era així mateix. L’H. parlava i jo li seguia la veta.
L’H.J. no perdia ni un minut. M’estudiava i m’escodrinyava mentre passejàvem i això, i parlàvem d’altres assumptes. Els seus ulls no paraven quiets. Tenia la mirada tan penetrant com el làser d’un cirurgià: veia gent pel carrer i els practicava una incisió en viu amb els seus ulls i després comentava:
- Quins problemes de vesícula té aquest!
- Quina mala relació amb el pare té aquesta altra!
- Quin homosexual reprimit, aquest altre!
Ho treia de la forma del cul o de la caiguda d’espatlles o dels andamis de la persona.
Cap belohorizontí podia passejar tranquil, confiant a mantenir a bon resguard les seves coses íntimes, si l’H. corria per allà a prop. Si volien escapar a la seva mirada escanejadora, els hauria calgut una burka afganesa.
Als cinc dies de tenir-ne tracte, jo mateix havia estat víctima de la mirada més penetrant del Brasil. El doctor H.J. em va agafar de les espatlles, em va mirar als ulls i va declarar, en to solemne, que la meva miopia i la meva estretor de pit provenien d’un problema emocional titulat:

CULPA SEXUAL

(És perdre el temps buscar culpa sexual entre les 38 emocions perjudicials catalogades pel doctor Bach; és de collita pròpia del doctor H.J.).
Confesso que vaig quedar estabornit durant una bona estona, i perplex, i admirat, i impressionat i amb un creixent desig de tornar-li aquell cop baix.
De seguida, és clar, vaig fer el que qualsevol persona de bona fe hauria fet: Vaig repassar la meva vida per si hi havia hagut Violacions o Corrupció de Menors o Violència Sexista o Ejaculació Precoç amb resultat d’insatisfacció de la Parella o altres Aberracions de Tipus Sexual de les quals me n’hagués restat un pòsit de culpa. I no vaig trobar res. El Retaule Històric de la meva Vida Sexual era moralment impecable: Trist i decebedor. L’única excepció, tal vegada, la devoció que de petit li tenia als cargols, als quals tocava les banyes i aquell cos bavós, amb gran delit per la meva part; ara bé, de res d’això no m’avergonyia. En conseqüència, em vaig sentir prou armat de raons per replicar:
- Perdona que et contradigui. amic H. No em reconec cap Culpa Sexual per enlloc. Si de cas, culpa -sense el “sexual”-, una Culpa que comparteixo amb milers de compatriotes que hem tingut el privilegi de rebre una educació d’arrels catòliques basada en la tradició judeucristiana del culte al treball i al sacrifici i on la Culpa juga un paper destacat.
Ell no es deixà somoure de la seva posició tan ben agafada. El fet que jo no ho reconegués, sembla ser que era d’allò més típic de la Culpa Sexual. Si una cosa té la Culpa Sexual és que ningú que la pateixi ho reconeix obertament, de bones a primeres; la reticència a acceptar-ho n’és un símptoma. Jo, com que no tenia com refutar aquell argument irrefutable del gran mestre de la sofística, em vaig rendir i vaig confiar l’eradicació de la Culpa Sexual a la teràpia floral.
El següent pas consistia a escollir les essències florals adequades. L’H.J. em va presentar un estoig, com una caixa de bombons, que en lloc de bombons guardava flasconets amb essències. Cada flasconet contenia l’extracte concentrat d’una flor. Me’n va separar tres que segons sembla eren apropiades per al meu cas. Tot seguit em va demanar que jo mateix n’escollís cinc.
- ?!!!!!
Allò era com si tens la grip i et ve el metge a casa, t’obre un mostrari de medicaments amb aspirines, paracetamols, etc. i et diu que triïs al teu gust. Vaig vacil.lar, com és natural. Ell veia la meva reticència i m’encoratjava. Em va suggerir que em concentrés per triar, que usés la meva intuïció. Figura que aquestes essències emeten unes vibracions que són captades per una part de nosaltres que és molt sàvia i sap què li convé. Segons sembla, de les cinc essències que vaig assenyalar a la bona de Déu (o guiat pel savi Inconscient) tres tractaven de forma explícita la Culpa.
Va posar una mica de cadascuna de les vuit essències en un flasconet amb aigua, va afegir unes gotes de conyac i em va lliurar aquell còctel aigualit.
Tot plegat resultava molt màgic i meravellós, i jo ja sospirava per començar a curar la meva miopia i el meu pit angost, i la pèrfida Culpa Sexual que les produïa.
Vaig seguir de manera escrupolosa la Posologia i el Modo de Empleo prescrits pel doctor H.J. que eren prendre’s quatre gotes cada unes quantes hores.
Als pocs dies, sentia com les vibracions florals feien el seu efecte: em sentia més airós, amb una més estupenda “relació entre el meu esperit i la meva ment i d’ambdós amb el meu medi ambient”, d’acord amb la noció zodiacal del doctor Bach. També he de dir que de tant en tant pensava que tot plegat no era més que suggestió (que és una manera elegant per no haver de dir una altra cosa). Em resistia a acceptar que un extracte de flors molt diluït en aigua amb un rajolí de conyac pogués fer cap mena d’efecte efectiu (és clar que, en compensació, tampoc cap mal). El truc, al meu entendre, podia ser el següent:
Cada cop que prenia les quatre gotes de remei floral, jo no podia evitar de pensar en la famosa Culpa Sexual, i això em feia rescatar de l’oblit situacions en les quals m’havia sentit culpable, com una vegada, a l’edat de set anys, que li vaig confessar al titular de la parròquia que jo sotmetia el meu osset de peluix a pràctiques sadomassoquistes i tal, i el titular de la parròquia va rebre la meva confessió sense fer broma i em va prescriure una col.lecció de parenostres de penitència, perquè el capellà confessor devia intuir que amb aquell meu comportament sublimava uns impulsos insans que hauria pogut dirigir cap a algú que no fos de peluix. O sigui que aquesta medicina floral funcionaria a través de l’associació d’idees i de la suggestió. Vaig pensar, amb tot, que el millor era aparcar els dubtes, oblidar les objeccions i continuar suggestionant-me per treure’m tota la Culpa Sexual del damunt. I també és que em sabia greu contrariar el doctor i amic H. que tant d’interès posava en la meva curació. Quan ell em preguntava com em sentia, jo li responia que millor, com volent dir que notava certes millores, i eludia entrar en detalls.
Hem d’anar acabant. Podia ser descregut, però no malagraït. Li vaig donar les gràcies a l’amic H. per les essències florals i l’atenció que em va regalar sense ànim de lucre, que potser em van curar, per efecte floral-zodiacal, per suggestió, per remissió espontània o pel que sigui, la Culpa Sexual; encara que, malauradament, vaig continuar miop i estret de pit. Per a l’H. això indicava, clar i net, que no m’havia alliberat de tota absolutament tota la Culpa Sexual, cosa que hauria aconseguit si hagués continuat prenent Florals i, tal vegada, si no m’hagués faltat fe i sobrat racionalisme.

Funcionament comercial d'una empresa

Una empresa comercial funciona així:

S’ha de vendre uns productes, en realitat traspassar-los d’un magatzem a un altre magatzem, anomenat client.

Els productes tenen cadascun, o cada família, un nom universal. Per exemple: Brida. Per exemple: Manovella. Per exemple: Placa de metacril.lat.

Això no ho determina cada empresa. Això s’ho troba ja fet l‘empresari quan decideix convertir els seus diners en un negoci pròsper que prospera a base de fer transaccions comercials avantatjoses, després de descomptar totes les despeses habituals i la contribució als paràsits inevitables (gestories, Hisenda de l'Estat, serveis informàtics,...).

Però l’empresari o el gerent en qui delegui, o el director tècnic en qui deleguin tots dos, tenen la potestat de posar-li nom i cognoms a cadascuna de les varietats de cosetes que ven. És una de les prerrogatives de l’empresa. La referència comercial. Per exemple: GR05072. El Greixum 05072. Ell ha batejat l’artefacte. Ell ha decidit el perquè del nom de pila. GR seria l’abreujament del nom genèric o cognom, però no és obligatori que hi figuri explícitament. Es pot fer referència a la família Greixums per mitjà d’un número, per exemple: 5, 7 o una lletra arbitrària.

Per al batejador, l’acte de batejar el fa estar en una relació substanciosa amb la cosa batejada. De possessió, de pertinença mútua, d’admiració.

Per als empleats -o treballadors per compte d'altre- no hi ha res d’això. Reben la cosa amb el nom posat. El nom els és tan sòrdid i banal com l’objecte per a la majoria d’ells, tant si són administratius, comercials o encarregats de magatzem. Els empleats han d’aprendre a dir: GR05072 sense parpallejar, potser sabent perquè se'n diu així (si el batejador ha tingut la indiscreció o la plasenteria d’explicar-ho), però sense gosar mai ni tan sols pensar que es podrien perfectament dir d’una altra manera, ni que, en el seu origen, el batejador va dubtar entre aquesta referència i quatre alternatives més. L’empleat rep el nom ja consolidat, dur com una roca, inqüestionable. A l’empleat li pertoca usar amb naturalitat aquell nom:

“Queden GR05072?”

“S’han de servir quatre caixes de la GR05072.”

És pràctic que no es parin a pensar sobre el nom de les coses. Que no se’l facin seu l’objecte. Que hi mantinguin una distància saludable. Automatisme hipnòtic. Això és el que permet treballar en una empresa amb fluïdesa.

De la mateixa manera, empleats (i també empresaris) es veuen impel.lits a taral.lejar una música que se’ls ha tramès insistentment des del fil musical, sense haver de parar-se a pensar d’on ha sortit aquella melodia, en quin moment ximplet o venturós el compositor va fer aquella combinació de notes amb cert ritme. La pornografia de tècniques barates de composició. Millor no saber-ne res.

Això és la vida sota hipnosi, la vida anestesiada.

Només el primer dia que ens presenten els artefactes que aquella empresa ven i els seus noms, podem tenir una visió privilegiada de tot allò amb la seva cara grollera i arbitrària. És el primer dia que ens podem preguntar què signifiquen aquells noms i si no en podien haver triat altres de més esvelts. I per què els dirigents d’aquella empresa pensen que vendre artefactes del ram de la transmissió mecànica era millor que introduir-se en el ram dels plàstics motllurats. Després l’autohipnosi ens allibera de les preguntes, ens situa en la perspectiva suportable, ens injectem morfina natural per conviure entremig de les més sòrdidament banals realitats.

Després de dos mesos de treballar a MATRICEL jo no m’havia injectat una dosi suficient. Encara em sobresaltava que vinguessin els altres dorments i em preguntessin:

«Ha sortit ja aquest material? Les CA21496?»

«Les què?»

«Les cascàrries»

«Ah, sí, les cascàrries...»

Encara havia de fer un esforç per semblar natural. Encara mantenia l’estranyesa del foraster en un país exòtic.

I encara mantinc.

Encara mantinc en certs moments l'estranyesa de viure en un planeta alienígena.

Necessito teràpia perquè em tornin a ensenyar l’autohipnosi.

Dona grossa en bikini versus Àngel Sostenible

(Imatge cortesia del taller d'artesania MOS2 http://www.mos.cl)

I ara és quan m’acabo d’adonar que la Dona Grossa en Bikini no és merament una icona costumista del paisatge humà (que jo tinc molt associada amb la platja de Castelldefels temporada estival).
La Dona Grossa en Bikini és la representació vivent del que ha estat dogma de fe més important de la nostra fèrtil i agitada civilització:
el Creixement,
que va ser llançat des de la Bíblia amb la convocació: “Creixeu i multipliqueu-vos”.
Poc podien imaginar-se els convocants on arribaríem en el nostre afany d'obediència.
Així com la Llibertat es representa amb una damisel.la estupenda amb una mamella a l’aire,
i la Justícia, amb una senyora d’agradables proporcions amb els ulls embenats sostenint unes balancetes
i així com la Ben Plantada va ser l’emblema d’un progrés assenyat, contingut com si diguéssim,
el Creixement, el creixement a l’estil “Exín-crecimiento-sin-fín”, la il.lusió badoca de l’expansió sense límits, la fantasia d’empassar-se els tresors de la terra sense parar d’endrapar ja que figurava que no ens els podríem acabar mai, la delícia de tenir-ho tot a disposició com en un buffet lliure,
té la seva representació en la Senyora Grossa en Bikini (de lycra, per cert, que dóna més de si).
I, ves per on, això de Créixer amb alegria i congratular-se per uns bons índexs de creixement encara ho sentim en boca d’algun polític despistat o d’algun economista antiquat. Són els darrers espeternecs d’una fe moribunda.
La Dona Grossa en Bikini, monument colossal del litoral (que no ha trobat encara el merescut homenatge dels nostres pintors de marines, i ja han fet tard), entonarà de cant del cigne d’aquesta il.lusió del Créixer sense fi ni aturador.
Perquè, des de l’última dècada, s’ha ensenyorit de cantants, actors, intel.lectuals, gent sensible en general, i també de ses senyories, els nostres mandataris, tant els ecosocialistes com els vagament progressistes (i acabarà també fent-ho amb els no gens progressistes), l’excelsa idea de la
SOSTENIBILITAT.
La Sostenibilitat que expressa la idea del Creixement Sostenible,
que és el créixer sense créixer (el “vivo sin vivir en mí” de Santa Teresa en versió macroeconòmica),
perquè no és Créixer sinó Mantenir-se
perquè és l’equilibri entre el que es crea i el que es destrueix, entre l’entropia negativa i la positiva, el mateix credo que professen aquests pares que tenen la parelleta (nen i nena, nen i nen o nena i nena), i es planten,
que se’n diu Creixement Sostenible i no Manteniment Sostenible per tal de no ofendre les oïdes dels qui encara avui dia són devots pietosos del Creixement Infinit al qual Déu Nostre Senyor ens va convocar.
¿I què és, en la meva opinió, el Creixement o Manteniment Sostenible?
Un projecte insostenible.
No hi haurà creixement sostenible que valgui.
La humanitat avança a còpia de vaivens i andanades exagerades.
L’equilibri que predica la Sostenibilitat és un estat insostenible per a la majoria d’humans; tan sols a l’abast d’esforços individuals: professionals de la meditació i persones de poca vida.
És a dir, que no passarem del Creixement Exín al Creixement Sostenible, sinó que passarem de llarg i arribarem
al Decreixement, a la Regressió, ens instal.larem en l’Economia Anorèxica, la Recessió i la Deflació.
Ens desinflarem.
Ja hem començat a fer-ho.
De la Macroenomia passarem a la magraeconomia.
Els primers senyals anunciadors d’aquesta nova època fa molts anys que els tenim entre nosaltres: La moda de les talles impossibles, l’adolescència fervorosa que es posa els dits a la boca per vomitar i no créixer, perseguint l’expansió al revés, el neuliment sublim, el retraïment de la matèria que els dugui a la lleugeresa dels àngels.
L'angelical, ingènua, adolescent demacrada, que no esgota els recursos de la Terra, és la nova estampa de devoció.